15.12.17

L'ELEGÀNCIA SOCIAL DEL REGAL, UNA PRÀCTICA DECADENT

Resultat d'imatges de regals de reis

Fa anys, molts, una coneguda cadena comercial va fer córrer una frase deliciosa, destinada a incrementar el consum de temporada: practique la elegancia social del regalo. Avui es fan coses semblants amb títols en anglès i tot. Aquests dies ens farem regals i regalets a dojo, entre adults i d'adults a criatures, és l'època de la disbauxa. Des que em vaig jubilar he assistit amb certa regularitat a una escola de gent gran, a pintar i dibuixar. Durant els primers anys, en acabar el curs o per aquestes festes era habitual fer una mica de celebració, pica-pica o dinar, i lliurar un detallet al professor o professora que ens havia acompanyat durant un curs o un trimestre. 

Enguany m'ha sobtat el refús d'algunes companyes de curs, mes joves, tot s'ha de dir, davant de la proposta de tenir un detall  amb el profe, una persona excel·lent, competent i amable. Algú fins i tot, de forma contundent i talment com si la proposta fos un despropòsit, ens ha dit que estava prohibit això de fer regals al professorat. Potser han elaborat alguna normativa, qui sap, ara es fan normatives i protocols per a tota mena d'aspectes surrealistes de la vida quotidiana. Abans et preguntaves si allò era pecat o no i ara, si hi ha algun protocol que en condemni la pràctica.

El regal comportava una despesa de dos o tres euros per cap, una misèria, i era totalment voluntari participar en el recapte però algú fins i tot ha comentat que la gent, avui, té dificultats amb els diners i els podem posar en un compromís, cosa difícil d'entendre quan a l'escola s'ha de pagar una matrícula relativament significativa quan s'inicien els cursos i els materials que utilitzem tampoc no són pas barats.

Al final el grup més regalador, majoritari, hem decidit tirar endavant el tema, que es materialitzarà, segurament, en un llibret de poemes. Jo he proposat regalar flors i encara m'ha sortit algú dient, així mateix, que com havíem de regalar flors a un home. Ja fa anys que veig que es regalen flors a directors d'orquestra, cantants o actors, però potser hi ha persones que no se n'han assabentat. Fa anys havia escoltat protestes de senyors queixant-se del tema i manifestant que a ells també els agradaven les floretes i les plantetes.

Som en un estrany món on es  va amb facilitat d'un extrem a l'altre i on, segons en quins ambients, totes les coses es qüestionen i regulen. Això ve de fa temps, és clar, i molts d'aquests detalls nadalencs s'han anat retirant de la circulació. Els temps han canviat. Una coneguda que treballa en una empresa important i amb molta gent em va explicar que fa uns anys, per Nadal, els van regalar un lot on hi havia embotits i un pernil, aleshores van sortir uns quants i unes quantes que eren vegetarians i es van queixar. Podien haver fet moixoni i portar el lot a les cistelles de recapte nadalenc, però res d'això.

Aleshores els de l'empresa, per fer els moderns, van endegar un lot alternatiu amb verduretes i fruites de tota mena. A causa de la novetat, aleshores, molta gent no vegetariana va voler el lot verd i van haver d'encarregar-ne més. Totes aquestes francesilles em semblen mostres evidents de la societat de polls ressuscitats en la quan ens hem convertit.

Quan jo treballava  a la Harry Walker ens obsequiaven amb un d'aquells lots nadalencs els quals, en aquells anys, feien molta il·lusió a les famílies. L'amo del forn on treballava el meu pare, un garrepa, mai no els havia donat res de res, i això que estava folrat. Amb els anys en van tenir un de nou i aquell sí que els regalava un bon lot de Nadal. Un any, a la Harry Walker,  ens van donar a escollir entre dos lots, un d'ells era una mica més selecte i amb menys coses i més llacets, car provenia d'una pastisseria d'anomenada, el cas és que el tema va fer que els qui havien triat el lot selecte fessin mofa dels que havíem optat, com jo mateixa, pel lot normalet, on hi havia més coses, la veritat. Qualsevol tema serveix per dividir-nos en faccions, vaja.

Durant els meus primers anys a l'escola, en aquelles escoles modestes, de barri, els alumnes sempre ens portaven alguna cosa per Nadal, coses senzilles, figuretes kistch o capsetes de polvorones. Els feia una gran il·lusió regalar-nos aquella mena de coses i a mi també em feia il·lusió que me les portessin. Hi havia mestres repatanis que es queixaven de la poca qualitat dels regals, al món hi ha de tot. Tan sols una vegada em vaig sentir incòmoda, va ser, precisament, amb el regal d'una nena, filla d'un mestre de l'escola, que no era gaire aplicada, la veritat. Els pares em van dur una cafetera, tot un luxe, i em va semblar ben bé que era una demanda per tal que la privilegiés a l'hora de qualificar, aleshores encara es qualificava de forma convencional, amb puntuacions, i no amb les bestieses que van venir després, allò de que progressa de forma adient o precisa millorar.

El sector dels mestres, en entrar-hi més gent jove, es va polititzar força i tot es qüestionava, en general es van prohibir els regals, cosa horrible. De tota manera, van ser més aviat els regals individuals, en ocasions els pares i mares feien alguna cosa en equip, això era tolerat. En una escola de L'Hospitalet vaig viure l'elegància social del regal més bonica que he viscut, l'associació de pares i mares ens convidava a dinar i ens feia un petit lot nadalenc per a tothom, mestres, senyores  de la neteja, bidells i fins i tot un guàrdia urbà que feia molts anys que vigilava les entrades i sortides de l'escola, una mica complicades ja que hi havia un carrer amb força trànsit davant de l'escola. Allò sí que era democràcia regaladora. Aquella escola va tancar, com tantes altres, amb el descens de la natalitat dels noranta.

De vegades, en aquells primers anys en què no s'acceptaven regalets, hi havia mestres que feien que els infants que en portaven se'ls tornessin a endur cap a casa, em semblava una pràctica horrible. De vegades fins i tot et preguntaven, les mateixes criatures, si acceptaries regals, cosa que et posava en un compromís espinós. Una amiga mestra feia broma sobre el tema, i de forma irònica comentava que si li preguntaven això els diria: sí, maco, i quan més car i bo sigui, millor... 

Mentre els mestres refusàvem els polvorones per motius ideològics, en sectors com el mèdic es repartien moltes coses de forma oberta o dissimulada, he escoltat casos explicats per persones que havien fet de visitadors mèdics absolutament surrealistes. Crec que ara la cosa es controla molt més que no pas abans, en tot cas hi ha formes de suborn molt subtils i poc evidents, en molts sectors professionals. Em temo que molts d'aquests corruptes que van sortint a la llum en aquests darrers anys van considerar en algun moment que tot plegat  eren detallets, estrenes o propines ben merescudes. 

L'esquerranisme pedagògic va arribar al tema religiós i nadalenc i en alguns centres molt mentalitzats es va arribar a celebrar això tan lleig del solstici d'hivern, durant un temps algunes forces vives dels ajuntaments també ens volien fer passar per l'adreçador i bandejar la simbologia tradicional la qual, de fet, ja ha desaparegut de coses com les lluminàries. 

Entenc que durant anys la religió va ser un pes feixuc que generava refús però crec que cal separar el dogmatisme abusiu de la tradició familiar i entranyable. Ens agradi o no hem crescut enmig d'una cultura cristiana i catòlica i ens hem de quedar amb el que ens abelleixi. Es fàcil caure en estranyes contradiccions, es fa els solstici d'hivern i s'arrenquen les cames de la pobra Quaresma, per exemple. No es parla per a res del rerefons històric de la Setmana Santa però es munten execrables mones de plastilina. No podem defugir la incoherència ni la contradicció.

Un altre tema que es va popularitzar va ser el de l'amic invisible, inspirat en les valentines forasteres. Jo m'ho passava molt bé pensant en el regal que faria a la persona de l'escola que m'havia tocat però hi havia qui se sentia incòmoda amb la qüestió i amb el temps ja va començar a haver-hi qui no hi volia participar i es va acabar, a la meva darrera escola, per eliminar aquella pràctica tan divertida, que precedia al dinar de Nadal. Tot i que sembla que les minories s'han d'ajustar a les majories resulta que en moltes ocasions m'he trobat amb el fet de què una minoria punyetera i insistent ha aconseguit acabar amb pràctiques majoritàries innocents, que ajudaven a millorar la convivència, l'alegria i l'amistat.

Espero que si al final amollem un llibret al profe i ens mengem plegats quatre olivetes els puritans no ens denunciïn a les autoritats competents i ens posin una multa. Tot pot passar en aquests temps complexos i difícils.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

A mi m'agrada regalar però a una minoria d'escollits. A la feina també em feien regals, alguns amagaven certa intenció de suborn que consistia en detalls molt minsos com per fer-me caure en certes concessions professionals i personals.
Em sorprèn que no t'agradi la nova forma de qualificar. A mi em sembla molt més acurada que la d'abans tot i que no sé si l'ensenyament ha anat endarrere. També un dia em va cridar l'atenció que titllessis d'antiquada a Maria Montessori -potser m'enganya la memòria-. T'ho dic perquè ja saps que és una dona molt lloada i els seus mètodes encara es fan servir amb èxit. És clar que jo, no essent mestre, parlo des del desconeixement. A Girona fa molts i molts anys que encara hi ha un col·legi Montessori i, llegint biografies, m'adono que molta gent es va formar amb el seu sistema. Me n'he anat d'una cosa a l'altra. Dels regals materials als de l'ensenyament que no tenen preu.

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment els regals amb intencions amagades son tota una altra cosa. Sobre l'avaluació de l'alumnat es podria debatre molt, no hi ha cap sistema perfecte, però crec que dóna més possibilitats poder puntuar entre u i deu que entre dues opcions i prou. S'han fet moltes provatures amb el tema i una cosa són els nens i nenes més petits i l'altra els que ja són una mica més grandets. El que passa es que avui amb els infants de primària es tenen molt en compte els informes personalitzats tot i que de fet a la pràctica s'ha estandarditzat força, també.

Sobre Montessori, he buscat el que vaig escriure i no és ben bé el que dius, tot i que de fet hi ha llibres molt crítics amb ella però jo no li trec mèrits, a Barcelona també hi ha escoles que utilitzen la seva metodologia. He repassat el que vaig dir i anava en el sentit de què en el seu discurs hi havia una part de teoria allunyada de la realitat mentre que altres pedagogues i pedagogs més 'pràctics' no es tenien tant en compte, com ara les Germanes Agazzi. Jo no crec gaire en els mètodes sinó en les persones, un professor de la Normal deia que el mètode Decroly estava molt bé quan l'aplicava el mateix Decroly, de vegades es calca el mètode de forma dogmàtica i tan contents. En educació s'ha patit molt aquest pes de les 'marques' dels experts en detriment de la pràctica quotidiana. Vaja, aquesta és la meva opinió. En tot això hi ha molta moda i fantasmada, ara la moda és el 'mètode finlandès' que deu funcionar molt bé a Finlàndia però aquí som en un altre context. De tota manera, ja dic, el de menys crec que és la metodologia i un perill es dogmatitzar el que sigui, avui venen com a novetats pedagogies i metodologies que tenen un munt d'anys i que ja s'han experimentat manta vegades.

Unknown ha dit...

Gràcies per explicar-m'ho tot tan bé.
Quan vaig esmentar el tema Montessori recordava que havies dit que, ja quan tu exercies, el mètode d'aquesta senyora es considerava antiquat. Crec que era això. Vaig citar de memòria i, com passa de vegades, sense voler, vaig ser imprecisa. Tenia, més que res, curiositat per això de que a Girona encara hi ha l'escola que porta el seu nom i n'he vist altres seus fora d'aquí i vaig pensar que, de ben segur, tu m'aclariries els dubtes. i així ha estat. Jo no sé pedagogia però la venero i, com sempre, respecto molt tots els teus coneixements.

Júlia ha dit...

Glòria, és complex reduir Montessori al mètode que porta el seu nom o a una part, en tot cas una part del tot, la que s'ha quedat, en certa manera, una mica antiquada, s'ha de situar en la seva època. Montessori és tan interessant com a pedagoga com a personatge, la primera dona metge a Itàlia, mare soltera, candidata tres vegades al Nobel de la Pau... Situada en el seu temps i les seves circumstàncies desvetlla una gran admiració però tot evoluciona. Les seves idees avançades no la van allunyar d'alguns prejudicis,com ara amagar el fill fins que aquest va ser adolescent o enviar-lo a un internat.

De tots els mètodes s'ha de fer servir allò que ens va bé en un moment determinat, sense dogmatismes, cosa aquesta, la del dogmatisme, que funciona en molts camps i que transforma les bones idees en caricatures, segons com.

Sobre el fill de Montessori, ara ja en el terreny de la tafaneria, sembla que s'atribueix la seva paternitat a un col·lega italià però també s'havia comentat que podia ser un pedagog català de l'època, va venir força per aquí, va ser una gran viatgera.

Tampoc no sóc experta a fons en el tema, avui que per la xarxa es troba de tot hi ha moltes webs i blogs que expliquen raons a favor i en contra del seu mètode i les seves idees, tot i que Maria Montessori és molt més que el mètode, va tenir la grapa de poder donar-se a conèixer i ha esdevingut un mite en molts aspectes. El problema que tenim, en això i en moltes coses, es convertir-ho tot en 'religió'.