26.1.18

AVUI OBRIREM EL 'MUNDO'

Resultat d'imatges de baúl

Avui, mentre escolto com cau la pluja, m'han vingut al cap els dos baguls que conservàvem a casa, en un petit traster conegut familiarment com a quarto de les patates. Aquella petita cambra tenia una finestreta que donava a una altra habitació, per tal de poder-se ventilar. Amb el temps i les necessitats familiars en aquell minúscul espai hi vam encabir un llit per al meu germà, cosa que avui em sembla miraculosa.

A més a més de patates i cebes, en aquella habitació hi havia dos baguls que no devien ser gaire grans i que no tinc retratats ni  recordo de forma clara. Un tenia la superfície de la tapa rodona i l'altre, plana. En dèiem els mundos. Mundo era una paraula d'ús corrent aleshores, en referència a aquells objectes, com ho era recader, aquell senyor amb camions antics o carros que traginava cistells i paquets. Ni una paraula ni l'altra han merescut normalitzacions acollidores, el mateix que moltes altres, com ara aquell prodigi de recreació popular del llenguatge que va ser el sacatapus.


Resultat d'imatges de el recaderPostales: EL RECADER - Foto 1 - 98564250
Els mundos estaven tancats amb clau i encara no n'entenc el motiu. S'hi guardaven tota mena de coses estranyes, de poc valor, aquestes que de forma més nombrosa i excitant s'amuntegaven a les golfes de les cases grans. Hi ha molta literatura lligada a aquests records ocults en baguls i caixes de núvia però gairebé sempre els misteris, àdhuc els més inquietants, s'apleguen al gran desván de la abuelita.

El mundo amb la coberta plana ens servia per instal·lar-hi, al damunt, el pessebre nadalenc. Aleshores el situàvem en un espai més gran, a la saleta. Quan plovia i jo estava avorrida demanava a la mare poder obrir els mundos, sobretot el de la tapa plana, en l'interior del qual hi havia tresors evidents, antics llibres i llibretes d'escola, revistes de l'any de la picor, en concret unes que es deien Hojas selectas,  llibres de contes dels pares, novel·les esgrogueïdes i barates, coses així. A l'altre mundo hi havia coses menys excitants com ara roba vella.
Resultat d'imatges de Contes a la vora del foc frederic soler
Avui els llibres ens surten per les orelles però aleshores eren un bé escàs, a la casa dels pobres o dels normals, com se suposava que érem nosaltres. Aquells llibres de text de la meva mare, el meu oncle o, fins i tot, del meu avi, em semblaven una meravella. Em llegia les seves lectures, els poemes inclosos als de gramàtica, les faules. Com que això d'obrir el mundo no era una activitat habitual sempre em semblaven aquells llibres una novetat. Alguns encara els tinc però d'altres, en algun moment de la història familiar, fent lloc al present, van desaparèixer. 

En català hi havia poca cosa, algun Patufet, algun Esquitx, algunes Pàgines Viscudes de Folch i Torras, un antic Trobador català, del iaio, i un llibre amb poemes de Frederic Soler, m'encantaven. El de Soler es diu Cuentos de la Vora del Foch la coberta és negra i no aquesta tan bonica, amb una estampa familiar, que he trobat per la xarxa i, la qual, si no vaig errada, procedeix d'una imprescindible web que va endegar, fa anys, un blogaire de referència i que encara es poc consultar.
Resultat d'imatges de la buena juanita
Al meu avi, a Esplugues, quan era petit, un mestre molt innovador els feia llegir El trobador català i també els ensenyava a muntar treballs manuals molt bonics, amb trossets de papers de colors que s'entrecreuaven, al mundo en quedava algun. La meva mare, en el temps de la República, havia après una mica de català a l'escola i tenia una gramàtica amb alguns textos, un dels quals el de les Muntanyes del Canigó, amb un dibuix d'unes dames medievals contemplant el paisatge. Un dels llibres més antics, ja sense coberta, era La buena Juanita, amb el qual m'explicaven que una senyora benestant havia ensenyat a llegir la meva àvia materna, que era minyona de la casa.


Resultat d'imatges de lo que nos rodea libro
Això de mundo em feia ballar el cap però avui, gràcies a la xarxa, he trobat diferents explicacions sobre el tema. No sembla clar que el substantiu mundus i l'adjectiu mundus (referit al cofre o bagul) tinguin relació, sembla que hi ha qui diu que sí i qui diu que no. Mundus, en el seu origen, volia dir ordenat, ben arreglat, i el mundus referit al cofre pot venir fins i tot de l'etrusc, ja que s'han trobat mirallets etruscos amb inscripcions con munthux, munthu. Hi ha qui pensa, fins i tot, que això de munthu podia ser el nom d'alguna divinitat lligada a la llar i al món femení.

De vegades condemnem una paraula pel seu possible origen foraster però vas estirant el fil i ves a saber d'on ve i què volia dir en els seus origens ancestrals. Mundo referit al bagul, en castellà, ja que en català no existeix, segons la normativa, és un adjectiu però a casa meva i a la d'alguns coneguts era un substantiu evident, una mena de gran caixa de les sorpreses on s'amagava i conservava una gran part de la història familiar.

Aquells mundos eren indispensables ja que la gent humil canviava d'habitatge si en trobava un altre un parell de rals més barat de llogar. No teníem tantes coses com ara però tot s'acumula, amb els anys. Uns dels baguls més famosos, pel nombre i per la mida, van ser els de la Piquer, qui sembla que viatjava amb tot el que podia, per tal de trobar-se còmoda a la feina. 

Els meus mundos, lligats a tantes tardes de pluja melangiosa i ensopida, no sé on devien anar a parar. Sic transit gloria mundi, vaja, frase que en el context dels meus records infantils, pren avui un significat una mica diferent.

10 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

ah! desde luego que bé sona 'sacatapus'. I és ben cert que dins un 'Mundo' hi ha tot un món.

Júlia ha dit...

És així, Francesc, però les paraules es perden i nosaltres també, he he

M. Roser ha dit...

Ui, quants records m'han portat els"mundos", la mare que era de pagès, tenia totes les seves pertenences en dos mundos, que per cert també l'un tenia la tapa plana i l'altre també tenia la superficie de la tapa rodona i quan erem petits era tota una aventura, obrir-los. De les lectures que parles, jo havia llegit sempre les pàgines viscudes...
Caram el teu avi era d'Esplugues???
Bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

M. Roser, m'alegro que el tema t'hagi portat records.

El meu avi no era d'Esplugues, però s'estava allà de petit amb l'àvia ja que la seva mare feia de minyona i no en podia tenir cura, és veu que era molt trapella i en feia de molt grosses. La seva àvia, que era la meva rebesàvia, crec que es deia Magdalena Casas, però d'això fa un munt d'anys.

Júlia ha dit...

Bon cap de setmana igualment.

gloria abras pou ha dit...

A casa del meu pare, la masia on vaig néixer, n'hi havia dos i en dien "mundus" o "el mundu" de l'entrada o el del final dep passadís. S'hi guardava roba fora de temporada i també els llibres del meu avi Joan Abras que va anar molts anys a estudiar a Girona fins que, per no sé quina injustícia, va plegar i es va dedicar a fer de pagès. Jo sempre havia associat "mundu" o "mundo" al fet de que a dins hi cabia un món de coses. Com que teniém un avantpassat capità de vaixell, deien que els havia dut ell.
Em va quedar l'esperit de la seva utilitat i, també del seu encant i, a casa hi tinc un parell d'arcons de fusta que no són res més que sucedànis d'aquelles boniques i misteriores cases. A part de tenir una funció decorativa segueixen fent la funció de guardadors de roba (mantes a l'estiu, anoraks...) i també llibres. no en sabria prescindir.
Potser l'orgen quen ho he donat al mot no és el cert però segueixo associant el moblet amb el món.

gloria abras pou ha dit...

On dic "cases" vull dir "caixes·. S'entèn. perdó.
On dic "potser l'orgen que ho he donat al mot" vol dir: Potser l'origen que he donat al mot...Juro que no m'he fumat res estrany.

Júlia ha dit...

Glòria, això passa perquè llegim i escrivim de pressa, jo he de corregir coses molt sovint.

És possible que hi hagi alguna associació en això que dius, tot està relacionat, si mires l'enllaç que he posat trobaràs una explicació molt interessant però al capdavall moltes coses no se saben del cert.

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

M'agrada molt que reivindiquis la paraula mundo. A casa meva tamb
e en deien sempre mundos.

Júlia ha dit...

Eulàlia, és una de tantes paraules molt populars rebutjades per una normativa una mica miop, a més a més s'hi barreja tot, és més fàcil acceptar manlleus de l'anglès o del francès que del castellà. I, curiosament, a l'inrevés també passa...