AVUI OBRIREM EL 'MUNDO'

Avui, mentre escolto com cau la pluja, m'han vingut al cap els dos baguls que conservàvem a casa, en un petit traster conegut familiarment com a quarto de les patates. Aquella petita cambra tenia una finestreta que donava a una altra habitació, per tal de poder-se ventilar. Amb el temps i les necessitats familiars en aquell minúscul espai hi vam encabir un llit per al meu germà, cosa que avui em sembla miraculosa.

A més a més de patates i cebes, en aquella habitació hi havia dos baguls que no devien ser gaire grans i que no tinc retratats ni  recordo de forma clara. Un tenia la superfície de la tapa rodona i l'altre, plana. En dèiem els mundos. Mundo era una paraula d'ús corrent aleshores, en referència a aquells objectes, com ho era recader, aquell senyor amb camions antics o carros que traginava cistells i paquets. Ni una paraula ni l'altra han merescut normalitzacions acollidores, el mateix que moltes altres, com ara aquell prodigi de recreació popular del llenguatge que va ser el sacatapus.

Els mundos estaven tancats amb clau i encara no n'entenc el motiu. S'hi guardaven tota mena de coses estranyes, de poc valor, aquestes que de forma més nombrosa i excitant s'amuntegaven a les golfes de les cases grans. Hi ha molta literatura lligada a aquests records ocults en baguls i caixes de núvia però gairebé sempre els misteris, àdhuc els més inquietants, s'apleguen al gran desván de la abuelita.

El mundo amb la coberta plana ens servia per instal·lar-hi, al damunt, el pessebre nadalenc. Aleshores el situàvem en un espai més gran, a la saleta. Quan plovia i jo estava avorrida demanava a la mare poder obrir els mundos, sobretot el de la tapa plana, en l'interior del qual hi havia tresors evidents, antics llibres i llibretes d'escola, revistes de l'any de la picor, en concret unes que es deien Hojas selectas,  llibres de contes dels pares, novel·les esgrogueïdes i barates, coses així. A l'altre mundo hi havia coses menys excitants com ara roba vella.

Avui els llibres ens surten per les orelles però aleshores eren un bé escàs, a la casa dels pobres o dels normals, com se suposava que érem nosaltres. Aquells llibres de text de la meva mare, el meu oncle o, fins i tot, del meu avi, em semblaven una meravella. Em llegia les seves lectures, els poemes inclosos als de gramàtica, les faules. Com que això d'obrir el mundo no era una activitat habitual sempre em semblaven aquells llibres una novetat. Alguns encara els tinc però d'altres, en algun moment de la història familiar, fent lloc al present, van desaparèixer. 

En català hi havia poca cosa, algun Patufet, algun Esquitx, algunes Pàgines Viscudes de Folch i Torras, un antic Trobador català, del iaio, i un llibre amb poemes de Frederic Soler, m'encantaven. El de Soler es diu Cuentos de la Vora del Foch , la coberta és negra i no aquesta tan bonica, amb una estampa familiar, que he trobat per la xarxa i, la qual, si no vaig errada, procedeix d'una imprescindible web que va endegar, fa anys, un blogaire de referència i que encara es poc consultar.

Al meu avi, a Esplugues, quan era petit, un mestre molt innovador els feia llegir El trobador català i també els ensenyava a muntar treballs manuals molt bonics, amb trossets de papers de colors que s'entrecreuaven, al mundo en quedava algun. La meva mare, en el temps de la República, havia après una mica de català a l'escola i tenia una gramàtica amb alguns textos, un dels quals el de les Muntanyes del Canigó, amb un dibuix d'unes dames medievals contemplant el paisatge. Un dels llibres més antics, ja sense coberta, era La buena Juanita, amb el qual m'explicaven que una senyora benestant havia ensenyat a llegir la meva àvia materna, que era minyona de la casa.

Això de mundo em feia ballar el cap però avui, gràcies a la xarxa, he trobat diferents explicacions sobre el tema. No sembla clar que el substantiu mundus i l'adjectiu mundus (referit al cofre o bagul) tinguin relació, sembla que hi ha qui diu que sí i qui diu que no. Mundus, en el seu origen, volia dir ordenat, ben arreglat, i el mundus referit al cofre pot venir fins i tot de l'etrusc, ja que s'han trobat mirallets etruscos amb inscripcions con munthux, munthu. Hi ha qui pensa, fins i tot, que això de munthu podia ser el nom d'alguna divinitat lligada a la llar i al món femení.

De vegades condemnem una paraula pel seu possible origen foraster però vas estirant el fil i ves a saber d'on ve i què volia dir en els seus origens ancestrals. Mundo referit al bagul, en castellà, ja que en català no existeix, segons la normativa, és un adjectiu però a casa meva i a la d'alguns coneguts era un substantiu evident, una mena de gran caixa de les sorpreses on s'amagava i conservava una gran part de la història familiar.

Aquells mundos eren indispensables ja que la gent humil canviava d'habitatge si en trobava un altre un parell de rals més barat de llogar. No teníem tantes coses com ara però tot s'acumula, amb els anys. Uns dels baguls més famosos, pel nombre i per la mida, van ser els de la Piquer, qui sembla que viatjava amb tot el que podia, per tal de trobar-se còmoda a la feina. 

Els meus mundos, lligats a tantes tardes de pluja melangiosa i ensopida, no sé on devien anar a parar. Sic transit gloria mundi, vaja, frase que en el context dels meus records infantils, pren avui un significat una mica diferent.