19.1.18

SERRATIANS / O NO

Resultat d'imatges de SERRAT

Ahir vaig penjar una entrada al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, en general el llegeixen quatre gats, tot i que ho passo al facebook, però com que el tema era l'entrevista feta al Serrat pel senyor Permanyer, la cosa va tenir la seva audiència cosa que evidencia el ganxo que té aquest senyor (el senyor Serrat, no el senyor Permanyer, ep). En el present, quan el veig i el sento, em ve al cap la frase d'una cançó de Brel que va cantar Guillermina Motta, en una versió catalana molt maca: fer-se vell sense ser adult..

Evidentment, és una percepció absolutament subjectiva, no el conec en persona, però sembla haver mantingut un bon feix de murrieria irònica, a més d'haver conservat -no com li ha passat amb la veu- un aspecte força juvenil malgrat les inevitables arrugues i la malaltia passada. Caic en la temptació d'insistir en el tema, no hi puc fer més. Al vespre, ahir, vaig anar a fer tertúlia al Foment Excursionista amb d'altres jubilats i el debat serratià va continuar, amb opinions a favor i en contra de l'afectat, no podia ser altrament.

Un fet evident és que Serrat, des de fa anys, estimula la polèmica, el debat, les passions, a favor, en contra. No és l'únic que ha fet manifestacions que no ens agraden sobre el procés, però a casa nostra s'han ficat molt més amb ell que no pas amb d'altres, alguns molt sacralitzats no han dit ni piu i escriptors de culte han escrit opuscles criticables o una mica injusts, que per això són intel·lectuals i poden opinar de tot. Aquí  es fa difícil intentar jutjar la gent per la feina, tot es barreja. Un dia, al metro, escoltava dos joves estudiants comentant que de cap manera no pensaven llegir res de Vargas Llosa perquè era fatxa.

Potser en ocasions no podem evitar aquestes identificacions, a mi, quan era joveneta, em semblava que no m'agradava Josep Pla, em queia gros per aquest tipus de motius i perquè era misogin. Després una es fa gran i tot es veu amb més perspectiva. En general, que sempre hi ha excepcions i vells repatanis. I velles repatànies, no farem discriminacions.

Serrat no és l'únic que es va passar -més o menys- al castellà, fa anys. Ho ha anat fent molta gent. La Trinca va cantar allò tan maco de les dues pàtries i l'endemà se'n va anar a fer diners a la tele castellana. Sánchez Piñol va escriure un llibre en castellà, és clar que de seguida en van fer la versió catalana, avui tot surt en les dues versions i no es nota quina és l'original, però poca polèmica va generar l'opció.

Sé d'alguns que han cantat sempre en català perquè es veu que les proves fetes per intentar cantar en castellà van sortir molt malament, però això m'ho van dir fa anys, de forma molt discreta i fins aquí puc explicar i tampoc no tinc proves fefaents de l'intent de traïció musical. 
Resultat d'imatges de Nuria Feliu
Quan jo era jove, una de les primeres professionals nostrades que va cantar alguna cosa en castellà va ser Núria Feliu i els boicotejadors, com que no hi havia internet, anaven a xiular-la als concerts, eren quatre, però feien soroll. Recordo que un d'aquests purs d'aquell temps, a l'Ovella Negra, em va dir, contundent, que ell la xiulava en castellà i català, cosa que no em vaig creure. Els boicotejadors també serveixen als interessos contraris, aleshores els altres ens tracten de poc tolerants i la resta i s'hi abonen, amb això de l'entrevista de la tele ha tornat a passar. Som un país on es demana molt a segons qui. 

Als cantants d'òpera que són catalans universals no se'ls jutja amb la mateixa consciència escrupolosa, que deien, a doctrina. Tampoc, en general, als actors, als periodistes. 

Serrat va haver de guillar durant un temps, amb tot allò de l'Eurovisió,  i la seva família va ser molt castigada per la guerra civil, però tot això sembla que compta poc, avui. Serrat té alguna cosa que no tenen la  resta de cantants, un cert encant resistent, i també té cançons molt bones i cançons que no ho són tant. 

Ben aviat va perdre aquella veu dels inicis, però com deia Huertas Claveria, en les distàncies curtes -i aquí hi incloc els recitals- guanya molt. Se li ha criticat la frivolitat, que guanyés diners -però hi ha cantants molt més pesseteros, si anem a mirar-, i, en els darrers temps, que digués coses que han dit altres sense que s'hi fiquessin tant a fons.

Em veig escrivint això quan no sóc una fan incondicional del cantant, la veritat. Avui no sóc fan incondicional de ningú. No sé què hauria estat de Serrat sense aquell embolic de l'eurovisió, la meva opinió poc científica és que va quedar escaldat per totes bandes. En aquella època els mandarins de la cultureta demanaven incondicionalitats i els franquistes, ja ho sabem, no han canviat gaire i encara manen.

En aquells anys que ja semblen la prehistòria, de fet són del segle passat, jo estudiava magisteri als vespres i pel juliol, durant les vacances, em vaig veure obligada a fer un curs menat per la inefable Sección Femenina, en deien de Tiempo libre, o una cosa així. Era un curs força surrealista, el vaig fer a la Universitat Laboral de Tarragona, però quan ets jove t'ho passes molt bé, sigui com sigui. 

Eren anys en què ja es començava a protestar i fer forrolla, quan aquelles dames hissaven la bandera i ens volien fer cantar himnes patriòtics espanyols, molta gent feia bestieses, desafinava expressament, coses així. El mateix a les misses. La kefa s'emprenyava però no hi havia res a fer. El soroll el fèiem, sobretot, les catalanes. 

Hi havia allà grups de noies de l'Aragó, de Navarra... Se sabien les cançons del Serrat de dalt a baix, ens demanaven el significat i que els diguéssim com s'havien de pronunciar les paraules, estaven boges per ell, com ho estàvem la majoria de jovenetes. Encara, aleshores, no havia cantat en castellà o ho havia fet molt poquet. Eren altres temps, d'acord. Ben aviat les coses van canviar. En aquella època van sorgir molts cantants en català, alguns de força bons, la gran majoria no va arribar a tenir la fama del Serrat, o del Raimon o de la Bonet. La Nova Cançó ja sabem com va acabar, com el rosari de l'aurora.

Durant anys, per les Festes de la Mercè, l'ajuntament de Barcelona, socialista, contractava Raimon, Maria del Mar Bonet, Serrat de tant en tant, Llach i poca cosa més. Fins i tot en alguns diaris rebels feien broma sobre les patums i la patumeta (sic).  Però el poble també va deixar de banda els cantautors i les protestes i les Festes Majors de menys volada es van passar a les Havaneres carrinclones i encara dura tot i que ara han emergit molts grups i grupets que també actuen aquí i allà. Un trist paradigma de les nostres ingratituds nacionalistes va ser el cas Ovidi Montllor.
Resultat d'imatges de montserrat roig personatges
Durant un temps era relativament fàcil cantar per la ràdio, gravar un disc. Quan jo anava als vespres a l'institut Maragall una noia del curs va sortir en un festival escolar, cantava prou bé, cançons seves, i una companya la va acompanyar a l'emblemàtic programa de l'Escamilla. Aviat va gravar un disc, era la Maria Pilar Tomàs, germana de la cantant Glòria. No es va dedicar a la cançó però l'una i l'altra van cantar en castellà, després d'haver començat en català. Per la xarxa avui es pot trobar de tot, també les cançons dels cantants oblidats. 

Serrat va venir l'any passat al meu barri, que va ser el seu, un barri del qual tothom marxa -o marxava- quan fa una mica de guardiola, no és ell sol el que ha guillat en fer calaix. Van fer un sopar al Centre Cívic i li van donar un Premi Honorífic, que es dóna cada any a algú que hagi contribuït a fer famós el Poble-sec. Evidentment, el famós més famós que tenim, actual, és el senyor Serrat. Va estar molt simpàtic, vam riure molt amb ell i tothom, fins i tot  gent d'aquesta que el critica, es va retratar moltes vegades amb el cantant que va quedar ben retratat, he, he. Allò de les distàncies curtes, que deia Huertas, es va fer ben evident. Ningú no va fer boicot a Serrat ni cap entitat -i mireu que n'hi ha de tota mena- va fer-li morros. Jo tenia les meves inquietuds, abans de l'esdeveniment.
Resultat d'imatges de Serrat televisió
Serrat és i ha estat transversal, pel que fa a l'edat de les seves admiradores i admiradors. Aquell dia del sopar venien a fer-li petons i retratar-se amb ell iaies velletes i adolescents simpàtiques, xicots joves i jubilats i tota la  gama del mig. Tanta adoració fins i tot feia una mica d'angúnia. Jo no m'hi  vaig voler retratar, el mateix que no vaig mai a què un escriptor que no em coneix de res, per molt que m'agradi com escriu, em firmi un llibre. Un altra tema seria si el conegués d'alguna cosa o hi hagués parlat alguna vegada, la veritat. Però em sembla bé que la gent vulgui tenir fotografies, firmes, de la gent que admira. Els llibres que tinc dedicats són de gent que conec i em coneix.

Una de les curiositats sobre l'obra de Serrat és que molta gent que diu que li agrada coneix una molt petita part de la seva producció i molta gent que diu que no li agrada, el mateix. Sempre toquen les mateixes cançons seves, de vegades un trosset i prou. L'oferta musical de les teles i les ràdios, avui, és lamentable. De vegades surt un grup, un cantant, que ha tret un disc, canten una coseta i ja no els tornem a veure més. Això val per a Catalunya però també per a Espanya, en general. La ràdio té algun bon programa musical, però l'has de buscar amb atenció i sovint són programes molt especialitzats. La cançó francesa, italiana, ha desaparegut, gairebé, del context.  

Fetes totes aquestes reflexions, diré que l'entrevista em va semblar ensopida, que m'hi sobraven els complements amb opinadors sobre la sarsuela o el Paral·lel d'abans, no calia. Hi van barrejar coses del Barrio Xino i, de fons, sortien imatges d'aquell reportatge El alegre Paralelo, que ja he vist manta vegades. Amb les fotos inèdites i familiars del cantant n'hi havia ben bé prou. Pel meu gust, el millor de tot va ser, precisament, el mateix Serrat explicant tot allò de la truita d'albergínia i la resta.

Enyoro aquelles entrevistes del Soler Serrano, de la Roig, amb una sabata i una espardenya i una càmera gairebé fixa mantenien l'atenció de la gent i treien el suc a tota mena de personatges. Es pot pensar que la memòria i la nostàlgia m'enganyen però no és així, fa poc vaig tornar a mirar la que Montserrat Roig li va fer al Joan Ponç, fa molts anys, la vaig voler mirar després d'haver anat a l'exposició de la Pedrera i vaig poder constatar que era molt bona.
Resultat d'imatges de a fondo soler serrano
Algunes del Soler Serrano també les he recuperat en alguna ocasió, són un exemple de grans entrevistes, llargues, profundes, ben preparades. I això que el Soler Serrano em queia gros, ho admeto, quan xerrava i no callava per la ràdio de la meva infantesa. I no eren tan sols les entrevistes, aquests dies, a causa de la mort de Pedro Osinaga, he repassat aquells inoblidables Doce hombres sin piedad...  

No tot és cosa de calerons, fins i tot avui, pels canals petitons, he vist algunes entrevistes bones, senzilles, interessants, fetes per periodistes no mediàtics o que encara no són prou mediàtics. Existeixen, vaja. Però gairebé resten en una íntima discreció, de vegades ni te n'assabentes, que les fan, complementen d'altres programes. No fa falta gaire, per fer una bona entrevista, que deixin parlar l'entrevistat, que no el tallin, que l'entrevistador no vulgui ser el protagonista,  que s'hagi documentat com cal i que no ens amaneixin la cosa amb complements que no venen a tomb. He de dir, de tota manera, que al menys Permanyer deixava parlar a l'entrevistat, no sempre passa, avui dia.


16 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Saps, Serrat, com Llach o l'Ovidi estan per damunt d'aquestes foteses de frustrats tuitaires, ressentits i acomplexats. Gent que no ha estat capaç de guanyar temps als somnis ni d'anar més enllà de les paraules.... d'amor

Júlia ha dit...

Segur, Francesc, però així fem ambient que l'espai blogaire està una mica ensopit.

Tot Barcelona ha dit...

1) Primero y en general, estoy con PUiGCARBÓ. Ahora a puntualizar:

2) Tu bloc no lo leen 4 gatos. Lo leen más, pero comentan menos personas.

3) "...l'entrevista feta al Serrat pel senyor Permanyer, la cosa va tenir la seva
audiència cosa que evidencia el ganxo que té aquest senyor..." El ganxo no es Penmayer, no lo es, error craso, el gancho es Serrat, a Permanyer cuatro gatos, guste o no, ahí si cuatro gatos.

4)"...escoltava dos joves estudiants comentant que de cap manera no pensaven llegir res de Vargas Llosa perquè era fatxa..."
Tuve que escuchar en una entrevista a Teresa Comas, conyúgue de Carod Rovira, que ella no pisaría nunca Madrid...No me lo invento.

5) La entrevista fue de flan Danone, o sea, temblorosa.
El LP "Per el meu amic" Cómo y porqué fue compuesto.???
Quién fue Tio Alberto.???
Quién acabo de perfilar Mediterraneo en cuanto a música.???
Cuál es su profesión. Cantante, músico o poeta.???
Qué aportan los historiadores a su vida personal.???
Porqué no se habla de las barracas cuando el nace en el 95 y confluye su calle con
la Av de la Exposición antes que con el Para lel ???

En cuanto a las opiniones personales de la profesional presentadora, tanto se me da; no es menester que hable para descargar la culpa de la empresa, TVEN3, y el porqué de la diatriba entre lo que siente y lo que no siente un payo de madre aragonesa en cuanto al idioma y su posición en el "prosses". Si por ello fuera , sería también pronunciable por la misma señora, el posible boicot a la no visión del programa por parte de los que no piensan como el presentado por un sector ¿catalanista? en las redes ¿sociales?.

6) y falta lo gordo de la sal. ¿porqué se negó a cantar el La la la en el último momento, cuando ya había firmado el contrato con Arcusa y de la Calva ? y las palabras de su representante (el de Serrat) para promocionarse pensando en que nunca ganaría en Eurovisión y si lo haría como plataforma desde Catalunya.

Mi opinión personal es que sigue siendo uno de nuestros mejores poetas en vida. Que merecía otro tipo de entrevista, mucho más profunda. Que sobraba todo el resto de adobo (aún hacíendolo muy bien, como lo hicieron). Y que se merecía un par de horas como mínimo.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Miquel, de fet ja se sabia que seria una entrevista 'sobre la infantesa de Serrat i que no es tocarien d'altres temes'. Això del boicot ho va magnificar el Periódico i el seu inefable director actual, per variar, de fet no sé ni si ha existit més enllà de dos o tres twits desafortunats.

No sé a què ve això de la dona del Carod, ja sabem que en todas partes cuecen habas y en algunas calderadas, potser no he posat prou exemples, és clar.

Al senyor em referia precisament al Serrat, no al Permanyer, potser no m'he explicat bé.

La història de l'Eurovisio és complicada, hi ha moltes versions, també la del cantant, però vaja, cadascú que es quedi amb la que li vagi bé, la pressió i amenaces que va rebre Serrat en prendre aquella decisió, tan qüestionable com es vulgui, van ser moltes i gruixudes, la meva mare aleshores anava a comprar a la peixateria on anava la seva i va escoltar moltes històries 'en directe'. El que passa és que, de rebot, Serrat va fer la carrera hispanoamericana i li va anar molt bé, per allà l'estimen molt, potser més que per aquí.

I d'acord en què va ser una entrevista fluixa i on sobrava molta palla, dit això crec que el tema de les barraques no era el moment, com tampoc el d'explicar històries sobre el Paral·lel o el Barri Xino, que no venien al cas, per part dels col·laboradors, ja hi ha temps de fer programes sobre el Paral·lel i les barraques i, de fet, se n'han fet un munt.

Dit tot això, el Serrat em va agradar, potser perquè explicava coses que tots hem viscut, més o menys, i perquè, caram, és del meu poble, què hi farem.

Serrat té coses molt bones i altres que no tant però crec que a més a més té 'charme', un encant especial, tot i que això costa de reconèixer, hi ha molta enveja per aquests mons.

Júlia ha dit...

En aquest blog sí que m'entra gent però al que tinc en castellà no tant, la veritat és que hi escric molt menys, per manca de temps, ep, no per d'altres motivacions, he, he.

Júlia ha dit...

La meva opinió sobre allò de l'Eurovisió és que el cantant devia quedar tip de tohom, un 'pare de la pàtria' fins i tot se li va agenollar demanant-li que no cantés en castellà, ell era molt jove, amb molt d'èxit de cop i volta, la veritat sencera em temo que no la sabrem mai ja que pel mig hi ha molta gent implicada, no crec del tot això del representant, en aquella època -i potser ara també- els festivals, com els premis literaris, s'amanien de bell antuvi. Ves a saber.

Tot Barcelona ha dit...

De acuerdo con lo de las barracas, se han hecho mil espacios. Pero te insisto que el, nacido en la confluencia dl Paseo de la Exposición, estaba más cerca del del Molino del Paral lel, o del Apolo, o de la calle Les Tapias.

Antaño los premios no eran como ahora. Eurovisión era un pasaporte. Hace poco murió el arreglista del tema, obvio decir su apellido, persona que trabajó para los primeros años de La Trinca , cuando el Romea, y le había escuchado decir que el "no" le abrió las puertas a Buenos Aires y al Centre Catalá de allí (poderoso centro donde conocí personalmente a Victoria de los Ángeles), y de allí al resto de América del Sur, pues la colonia catalana era en aquel entonces muy fuerte. Pero ves a saber, no lo sabremos nunca.

Por otro lado, me gustó la historia de su hermano y sus hermanas, y evidentemente la de su padre, sindicalista.

Muy flojo insisto el Permanyer. Muy flojo. Era una entrevista para exprimir al poeta, que es la consideración que le tengo, pues ha sido noble y nos habló de que de tocaba sin saber música de conservatorio.

Y si, esta página, la tuya, se lee, pero ya sabes que a veces no sabemos del tema, nos parece que ya está todo dicho, o bien comulgamos con lo expuesto y no nos es necesario decir nada más.
Una abraçada.
Salut

M. Roser ha dit...

Havies anat a l'institut Maragall de nit? jo també i vaig coincidir a la mateixa aula que la Glòria, ves a saber si tu i jo també vam ser companyes de classe...
A mi, del Serrat, m'agradaven molt les cançons de la primera època: cançó de matinada, paraules d'amor, me'n vaig a peu...
Que tinguis un bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

Miquel, poco tengo que añadir...

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
A mi em costa més llegir-te en casstellà però toques temes interessants i no crec que ningú et discrimini per això. A mi la Sardá em sembla una actriu de primer ordre però en castellà arrossega inflexions catalanes que em molesten. L'Espert és afectada en ambdós idiomes que, tot i així, maneja prou bé.
T'he deixat un altra comentari en el teu blog en castellà.
Tots voldríem que ens llegís més gent i, sobretot tu, que sempre tens coses a dir però ha arribat un moment que la xarxa ens depassa i el temps ja no té la velocitat que semblava tenir fins fa pocs anys.

Júlia ha dit...

M. Roser, doncs potser anàvem a la mateixa classe, vaig fer allà sisè. Van fer un festival amb una mena de play backs de West Sider Story, hi havia una noia rossa que també cantava bé, molt maca i més gran i va fer anar a la Maria Pilar al programa de l'Escamilla. Fa molts anys i tinc records boirosos, crec que hi havia una noia que es deia Botines, i també una que es deia Adela Olivella, vaig arribar a anar a alguna excursió amb l'Adela i la Maria Pilar Tomàs, em vaig comprar aquell primer disc, després vaig perdre la pista a tothom. En aquella epoca el Maragall estava en obres, el de l'Eixample, i anàvem al carrer Sant Quintí. De professores recordo la Comas d'Història, molt bona, una de literatura que li deien en broma'la Gioconda en bruto', pobra dona, explicava força bé. Vam tenir un profe molt dolent de Física i aleshores anavem a classes particulars a les set del matí amb una professora que es deixa Castellà, crec, i era molt bona, a un pis de la Rambla Catalunya, crec que també venia la Pilar, jo vaig anar amb la Maria Pilar, amb la Glòria, no, era més joveneta, l'havia vist alguna vegada amb la seva germana. Déu meu, fa més de seixanta anys de tot això!!!!!

Júlia ha dit...

M. Roser, en alguna ocasió he parlat de les dues germanes cantants, aquí:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2010/05/batalletes-musicals-dun-temps-i-dun.html

La Glòria té una web, molta gent la recorda, va cantar durant més temps que no pas la germana.O això em sembla.

Júlia ha dit...

Glòria, en el blog en castellà i fins i tot en els altres que tinc escric poquet, però de tant en tant m'agrada 'practicar, de fet m'agrada que hi hagi una mica de debat, com quan entres tu, fa anys hi havia més moguda, ara no tant.

Però si no em llegeixen m'és igual, és que crec que sóc grafòmana, és el meu hobby i no hi puc fer més, he d'escriure per tot arreu. I comentar, si tinc temps. La llàstima és que molts blogs que seguia han desaparegut, quedem quatre gats, del bon temps. I de vegades em trobo que algú em posa un comentari i no ha llegit el que he escrit, he, he. Coses de la pressa, què hi farem.

Júlia ha dit...

Ep,no tant, he dit seixanta però volia dir 'cinquanta', he, he. Sóc velleta però no tant. Devia ser el 1964 o així.

M. Roser ha dit...

Jo vaig anar primer al Maragall del Clot i després vaig passar al del carrer provença...La Glòria va cantar més temps que la seva germana, però tampoc gaire...No recordo noms però si que recordo que jo seia al costat d'una noia negre, cosa ben normal ara, però aleshore una mica impensable i recordo un grupt de noies enamorades del Serrat i una que el novio se'n va anar a la legió, ves per on...Els profes no els recordo.Doncs si una cinquantena d'anys, més o menys!!!

Júlia ha dit...

Com passa el temps, M. Roser. Deu ser l'edat però sovint em venen al cap coses i anècdotes de l'any de la picor, amb el blog m'esbravo.