SERRATIANS / O NO

Ahir vaig penjar una entrada al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, en general el llegeixen quatre gats, tot i que ho passo al facebook, però com que el tema era l'entrevista feta al Serrat pel senyor Permanyer, la cosa va tenir la seva audiència cosa que evidencia el ganxo que té aquest senyor (el senyor Serrat, no el senyor Permanyer, ep). En el present, quan el veig i el sento, em ve al cap la frase d'una cançó de Brel que va cantar Guillermina Motta, en una versió catalana molt maca: fer-se vell sense ser adult... 

Evidentment, és una percepció absolutament subjectiva, no el conec en persona, però sembla haver mantingut un bon feix de murrieria irònica, a més d'haver conservat -no com li ha passat amb la veu- un aspecte força juvenil malgrat les inevitables arrugues i la malaltia passada. Caic en la temptació d'insistir en el tema, no hi puc fer més. Al vespre, ahir, vaig anar a fer tertúlia al Foment Excursionista amb d'altres jubilats i el debat serratià va continuar, amb opinions a favor i en contra de l'afectat, no podia ser altrament.

Un fet evident és que Serrat, des de fa anys, estimula la polèmica, el debat, les passions, a favor, en contra. No és l'únic que ha fet manifestacions que no ens agraden sobre el procés, però a casa nostra s'han ficat molt més amb ell que no pas amb d'altres, alguns molt sacralitzats no han dit ni piu i escriptors de culte han escrit opuscles criticables o una mica injusts, que per això són intel·lectuals i poden opinar de tot. Aquí  es fa difícil intentar jutjar la gent per la feina, tot es barreja. Un dia, al metro, escoltava dos joves estudiants comentant que de cap manera no pensaven llegir res de Vargas Llosa perquè era fatxa.

Potser en ocasions no podem evitar aquestes identificacions, a mi, quan era joveneta, em semblava que no m'agradava Josep Pla, em queia gros per aquest tipus de motius i perquè era misogin. Després una es fa gran i tot es veu amb més perspectiva. En general, que sempre hi ha excepcions i vells repatanis. I velles repatànies, no farem discriminacions.

Serrat no és l'únic que es va passar -més o menys- al castellà, fa anys. Ho ha anat fent molta gent. La Trinca va cantar allò tan maco de les dues pàtries i l'endemà se'n va anar a fer diners a la tele castellana. Sánchez Piñol va escriure un llibre en castellà, és clar que de seguida en van fer la versió catalana, avui tot surt en les dues versions i no es nota quina és l'original, però poca polèmica va generar l'opció.

Sé d'alguns que han cantat sempre en català perquè es veu que les proves fetes per intentar cantar en castellà van sortir molt malament, però això m'ho van dir fa anys, de forma molt discreta i fins aquí puc explicar i tampoc no tinc proves fefaents de l'intent de traïció musical. 

Quan jo era jove, una de les primeres professionals nostrades que va cantar alguna cosa en castellà va ser Núria Feliu i els boicotejadors, com que no hi havia internet, anaven a xiular-la als concerts, eren quatre, però feien soroll. Recordo que un d'aquests purs d'aquell temps, a l'Ovella Negra, em va dir, contundent, que ell la xiulava en castellà i català, cosa que no em vaig creure. Els boicotejadors també serveixen als interessos contraris, aleshores els altres ens tracten de poc tolerants i la resta i s'hi abonen, amb això de l'entrevista de la tele ha tornat a passar. Som un país on es demana molt a segons qui. 

Als cantants d'òpera que són catalans universals no se'ls jutja amb la mateixa consciència escrupolosa, que deien, a doctrina. Tampoc, en general, als actors, als periodistes. 

Serrat va haver de guillar durant un temps, amb tot allò de l'Eurovisió,  i la seva família va ser molt castigada per la guerra civil, però tot això sembla que compta poc, avui. Serrat té alguna cosa que no tenen la  resta de cantants, un cert encant resistent, i també té cançons molt bones i cançons que no ho són tant. 

Ben aviat va perdre aquella veu dels inicis, però com deia Huertas Claveria, en les distàncies curtes -i aquí hi incloc els recitals- guanya molt. Se li ha criticat la frivolitat, que guanyés diners -però hi ha cantants molt més pesseteros, si anem a mirar-, i, en els darrers temps, que digués coses que han dit altres sense que s'hi fiquessin tant a fons.

Em veig escrivint això quan no sóc una fan incondicional del cantant, la veritat. Avui no sóc fan incondicional de ningú. No sé què hauria estat de Serrat sense aquell embolic de l'eurovisió, la meva opinió poc científica és que va quedar escaldat per totes bandes. En aquella època els mandarins de la cultureta demanaven incondicionalitats i els franquistes, ja ho sabem, no han canviat gaire i encara manen.

En aquells anys que ja semblen la prehistòria, de fet són del segle passat, jo estudiava magisteri als vespres i pel juliol, durant les vacances, em vaig veure obligada a fer un curs menat per la inefable Sección Femenina, en deien de Tiempo libre, o una cosa així. Era un curs força surrealista, el vaig fer a la Universitat Laboral de Tarragona, però quan ets jove t'ho passes molt bé, sigui com sigui. 

Eren anys en què ja es començava a protestar i fer forrolla, quan aquelles dames hissaven la bandera i ens volien fer cantar himnes patriòtics espanyols, molta gent feia bestieses, desafinava expressament, coses així. El mateix a les misses. La kefa s'emprenyava però no hi havia res a fer. El soroll el fèiem, sobretot, les catalanes. 

Hi havia allà grups de noies de l'Aragó, de Navarra... Se sabien les cançons del Serrat de dalt a baix, ens demanaven el significat i que els diguéssim com s'havien de pronunciar les paraules, estaven boges per ell, com ho estàvem la majoria de jovenetes. Encara, aleshores, no havia cantat en castellà o ho havia fet molt poquet. Eren altres temps, d'acord. Ben aviat les coses van canviar. En aquella època van sorgir molts cantants en català, alguns de força bons, la gran majoria no va arribar a tenir la fama del Serrat, o del Raimon o de la Bonet. La Nova Cançó ja sabem com va acabar, com el rosari de l'aurora.

Durant anys, per les Festes de la Mercè, l'ajuntament de Barcelona, socialista, contractava Raimon, Maria del Mar Bonet, Serrat de tant en tant, Llach i poca cosa més. Fins i tot en alguns diaris rebels feien broma sobre les patums i la patumeta (sic).  Però el poble també va deixar de banda els cantautors i les protestes i les Festes Majors de menys volada es van passar a les Havaneres carrinclones i encara dura tot i que ara han emergit molts grups i grupets que també actuen aquí i allà. Un trist paradigma de les nostres ingratituds nacionalistes va ser el cas Ovidi Montllor.

Durant un temps era relativament fàcil cantar per la ràdio, gravar un disc. Quan jo anava als vespres a l'institut Maragall una noia del curs va sortir en un festival escolar, cantava prou bé, cançons seves, i una companya la va acompanyar a l'emblemàtic programa de l'Escamilla. Aviat va gravar un disc, era la Maria Pilar Tomàs, germana de la cantant Glòria. No es va dedicar a la cançó però l'una i l'altra van cantar en castellà, després d'haver començat en català. Per la xarxa avui es pot trobar de tot, també les cançons dels cantants oblidats. 

Serrat va venir l'any passat al meu barri, que va ser el seu, un barri del qual tothom marxa -o marxava- quan fa una mica de guardiola, no és ell sol el que ha guillat en fer calaix. Van fer un sopar al Centre Cívic i li van donar un Premi Honorífic, que es dóna cada any a algú que hagi contribuït a fer famós el Poble-sec. Evidentment, el famós més famós que tenim, actual, és el senyor Serrat. Va estar molt simpàtic, vam riure molt amb ell i tothom, fins i tot  gent d'aquesta que el critica, es va retratar moltes vegades amb el cantant que va quedar ben retratat, he, he. Allò de les distàncies curtes, que deia Huertas, es va fer ben evident. Ningú no va fer boicot a Serrat ni cap entitat -i mireu que n'hi ha de tota mena- va fer-li morros. Jo tenia les meves inquietuds, abans de l'esdeveniment.

Serrat és i ha estat transversal, pel que fa a l'edat de les seves admiradores i admiradors. Aquell dia del sopar venien a fer-li petons i retratar-se amb ell iaies velletes i adolescents simpàtiques, xicots joves i jubilats i tota la  gama del mig. Tanta adoració fins i tot feia una mica d'angúnia. Jo no m'hi  vaig voler retratar, el mateix que no vaig mai a què un escriptor que no em coneix de res, per molt que m'agradi com escriu, em firmi un llibre. Un altra tema seria si el conegués d'alguna cosa o hi hagués parlat alguna vegada, la veritat. Però em sembla bé que la gent vulgui tenir fotografies, firmes, de la gent que admira. Els llibres que tinc dedicats són de gent que conec i em coneix.

Una de les curiositats sobre l'obra de Serrat és que molta gent que diu que li agrada coneix una molt petita part de la seva producció i molta gent que diu que no li agrada, el mateix. Sempre toquen les mateixes cançons seves, de vegades un trosset i prou. L'oferta musical de les teles i les ràdios, avui, és lamentable. De vegades surt un grup, un cantant, que ha tret un disc, canten una coseta i ja no els tornem a veure més. Això val per a Catalunya però també per a Espanya, en general. La ràdio té algun bon programa musical, però l'has de buscar amb atenció i sovint són programes molt especialitzats. La cançó francesa, italiana, ha desaparegut, gairebé, del context.  

Fetes totes aquestes reflexions, diré que l'entrevista em va semblar ensopida, que m'hi sobraven els complements amb opinadors sobre la sarsuela o el Paral·lel d'abans, no calia. Hi van barrejar coses del Barrio Xino i, de fons, sortien imatges d'aquell reportatge El alegre Paralelo, que ja he vist manta vegades. Amb les fotos inèdites i familiars del cantant n'hi havia ben bé prou. Pel meu gust, el millor de tot va ser, precisament, el mateix Serrat explicant tot allò de la truita d'albergínia i la resta.

Enyoro aquelles entrevistes del Soler Serrano, de la Roig, amb una sabata i una espardenya i una càmera gairebé fixa mantenien l'atenció de la gent i treien el suc a tota mena de personatges. Es pot pensar que la memòria i la nostàlgia m'enganyen però no és així, fa poc vaig tornar a mirar la que Montserrat Roig li va fer al Joan Ponç, fa molts anys, la vaig voler mirar després d'haver anat a l'exposició de la Pedrera i vaig poder constatar que era molt bona.

Algunes del Soler Serrano també les he recuperat en alguna ocasió, són un exemple de grans entrevistes, llargues, profundes, ben preparades. I això que el Soler Serrano em queia gros, ho admeto, quan xerrava i no callava per la ràdio de la meva infantesa. I no eren tan sols les entrevistes, aquests dies, a causa de la mort de Pedro Osinaga, he repassat aquells inoblidables Doce hombres sin piedad...  

No tot és cosa de calerons, fins i tot avui, pels canals petitons, he vist algunes entrevistes bones, senzilles, interessants, fetes per periodistes no mediàtics o que encara no són prou mediàtics. Existeixen, vaja. Però gairebé resten en una íntima discreció, de vegades ni te n'assabentes, que les fan, complementen d'altres programes. No fa falta gaire, per fer una bona entrevista, que deixin parlar l'entrevistat, que no el tallin, que l'entrevistador no vulgui ser el protagonista,  que s'hagi documentat com cal i que no ens amaneixin la cosa amb complements que no venen a tomb. He de dir, de tota manera, que al menys Permanyer deixava parlar a l'entrevistat, no sempre passa, avui dia.