21.1.18

VENJANCES, TEATRE I CINEMA

Resultat d'imatges de LA VISITA DEL RENCOR

He pogut tornar a veure, a la Filmoteca, La visita del rencor, la més coneguda versió en cinema de la famosa obra de Friedrich Dürrenmatt (1921-1990).  Dürrenmatt va ser un personatge extraordinari, inclassificable, polifacètic. Va escriure teatre, novel·la, assaig, va pintar i dibuixar i va col·laborar amb el cinema, la ràdio i la televisió. 

Ben aviat vam poder veure aquí algunes de les seves obres, que s'han anat representant de forma intermitent i desigual. En el cinema tota la gent de la meva edat deu recordar la por que va passar amb El Cebo, una versió adaptada de la seva novel·la La promesa. L'escriptor va intervenir en el guió, i per tant, va acceptar que el final fos més convencional o potser podem dir, més cinematogràfic. Penn en va dirigir una adaptació fa uns anys, amb Jack Nicholson, i un final inquietant, més semblant al del llibre.
Resultat d'imatges de dibujos y pinturas de durrenmatt

La visita de la vella dama, en el cinema, també és diferent de la versió teatral. Enguany,al Lliure de Gràcia, Vicki Peña en protagonitza una versió amb titelles i màscares, que no he vist, una adaptació de la companyia Farrés Brothers que segurament seria molt del gust de l'autor. El teatre de Dürrenmatt no és realista, la seva crítica pren colors perversament grotescos i té molts punts de contacte amb Brecht. Crec que és un paper que sembla pensat per aquesta actriu extraordinària, capaç de fer de tot i de fer-ho tot bé.

Aquí he escrit diferents vegades sobre l'absurd de comparar novel·les i versions en cinema, el mateix en el cas del teatre i les diferents versions teatrals. En aquestes transformacions podem trobar de tot i, per tant, sovint cal prescindir dels origens o dels records. Fa anys, molts, en aquells espais televisius de teatre, inoblidables, van fer una bona versió de La visita amb Irene Gutiérrez Caba i Antonio Ferrandis, Josep Maria Pou, molt jove, que ara s'ha transformat en el capità Ahab, també hi sortia. Es pot recuperar aquí.

En l'època en la qual vam veure la versió en teatre per la televisió ja havíem vist la pel·lícula i l'obra ens va semblar estranya, exagerada, si no coneixíem a fons Dürrenmatt. La pel·lícula canvia el final, però potser, en ser més realista, el final cinematogràfic resulta fins  i tot més inquietant, gairebé sartrià, l'infern són els altres i caldrà conviure amb l'odi, que potser és pitjor que desaparèixer.
zentauroepp41625006 icult la visita de la vella dama arian botey180117193533
L'obra és la història d'una venjança. Dürrenmatt carrega les tintes amb el seu tarannà crític i esperpèntic. I pessimista, és clar. La vella dama, al teatre, consumada la seva venjança, amolla una frase que s'ha fet famosa: el món em va convertir en una puta i jo convertiré el món en un bordell. 

Les venjances de ficció ens produeixen sentiments controvertits. Volem que es faci justícia però quan el botxí es converteix en víctima la cosa angunieja, i és que, al capdavall, aquest Alfred, Serge al cinema, no és l'únic culpable, tot aquest poble mesquí va contribuir a la tragèdia de la dama rancuniosa ja que, precisament, el títol que es va triar, en castellà, va ser La visita del rancor.

Una de les venjances més literàries i més portades al cinema és la d'Edmond Dantés, el Comte de Montecristo. Navona n'ha fet una nova edició, diuen que la definitiva. Les versions del cinema i de la televisió, són moltes i els qui som grandets tindrem sempre present aquella inoblidable i entranyable,  protagonitzada per Pepe Martín, i amb Emma Cohen, feta amb pocs recursos i amb un repartiment de categoria. 

No ens acabaven d'aclarir mai el final, cadascú se l'amania a la seva manera. No sé si és veritat, expliquen que fins i tot Dumas en va escriure més d'un. Però el de menys era el final, el més interessant era com el protagonista anava endegant la seva venjança contra tots els culpables del seu llarg empresonament. Per a poder realitzar aquest tipus de venjances tant elaborades, la vella dama de Dürrenmatt i Montecristo compten amb molts diners, ja que tot es pot comprar, ens agradi o no. Si no tens possibles val més que ho deixis córrer i et dediquis a oblidar i, si pot ser, a perdonar, que és més barat.


Resultat d'imatges de el conde de montecristo navona


A la pel·lícula es va comptar amb Ingrid Bergman, esplèndida en la seva maduresa, amb Anthony Quinn, magnífic, i amb un munt de bons secundaris, entre els quals una actriu jove d'aleshores, Irina Demick, molt maca, que ja no existeix, i amb una gran actriu avui poc recordada, Valentina Cortese que encara viu, pel que he pogut llegir per la xarxa i que feia de la dona botiguera de Quinn. També hi sortia el gran Paolo Stoppa, secundari de luxe en tantes pel·lícules de gran volada. La va dirigir Berhnard Wicki, un director i actor avui injustament poc recordat, austríac, que va morir el 2000, gran amic de Dürrenmatt.

La Filmo era plena a vessar. Pels comentaris que vaig poder escoltar, també de gent gran, em va sobtar que moltes persones no recordessin la pel·lícula i la història que explica. Per la televisió l'han passat en alguna ocasió.
Resultat d'imatges de la visita de la vieja dama irene gutierrez caba
Per casualitat, fa poc temps, vaig escriure una narració amb records personals i vaig evocar un cas que ens va explicar una monja, quan érem adolescents, amb alguns paral·lelismes amb el que li passa a la Clara de ficció. La monja era molt jove quan va viure els fets, treballava en una escola de l'orde al Marroc, i una noia, pel que crec recordar de casa relativament benestant, no sé si fins i tot filla de militars espanyols, es va quedar embarassada del seu promès i aquest, per no casar-s'hi, va pagar testimonis que declaressin que també havien estat amb ella i que, per tant, no podia assegurar-se la paternitat de la criatura. La monja ens explicava tot això per fer-nos una prèdica moral, afegia, contundent, que anéssim amb compte: vosotras os quedaréis con el paquete, afegia. El paquet era el fruit del pecat. 

No sé com devia acabar la història. Les coses han canviat molt encara que no pas a tot arreu, però cal pensar en quantes noies joves les han passades molt malament amb aquesta mena de situacions. Quan jo era joveneta en corrien moltes històries, encara, de pàgines viscudes amb aquest rerefons: pares que feien fora de casa les filles, nòvios irresponsables i cínics que seguien fil per randa allò del prometer hasta meter y después de haber metido nada de lo prometido, coses de gruix, sòrdides i lamentables. La literatura antiga és plena de narracions, de vegades carrinclones però que mostren com el tema era un problema social evident, sobre noies innocents enganyades, jovenetes deshonrades, prostitutes amb passats d'aquest tipus i fills il·legítims perduts per aquests móns de Déu. 

Fa poc escrivia sobre Serrat, recordo que quan va donar a conèixer l'existència del seu fill,  fa anys, alguns senyors grans, més grans que els meus pares, trobaven molt malament que no s'hagués casat amb la noia, vivien en un altre món en el qual els homes nobles i seriosos havien de complir quan relliscaven tot i que, en general, les coses funcionaven ja d'una altra manera. En alguns casos la víctima també era ell, elles els enredaven dient que estaven embarassades i no era cert, com passa a la pel·lícula L'arbre de la vida o en alguna novel·la de Maruja Torres.

És clar que alguna cosa havien fet, si pensaven que la podien haver embarassat... A Resurrecció el seductor s'ensopega amb el passat, pren consciència del que ha fet i es vol redimir. Una obra que m'agrada molt, car el seductor es queda amb un pam de nas, és Una dona sense importància, d'Óscar Wilde, de la qual també hi ha una gran versió televisiva amb l'excel·lent Mayrata O'Wisiedo i amb Tomás Blanco fent del pare de la criatura. No en sé el motiu, però Tomás Blanco va fer molts papers semblants, fins i tot en aquella bona versió de Mariona Rebull, del 1946, era l'Ernesto Villar, em sembla! Tenia una mica de cara de villano, amb aquell bigotet. Ara, que fos un seductor d'èxit, em costava d'empassar.

9 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Recordo la pel·lícula cada vegada que veig o sento a Inés Arrimadas.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs em costa de veure-hi la relació...

Tot Barcelona ha dit...

Ostras ¡¡
Gracies per l´enllaç de La visita..
mira que hace años...
y los dos son muy buenos trabajando ( o a mi me lo parece)
Salut

Júlia ha dit...

Excel·lents actors, tant els de la peli com els de la versió en televisió, Miquel.

gloria abras pou ha dit...

M'enturiasma Viki Peña però -sempre l'adversativa- de vegades fa un falset innecessari en una actriu del seu immens talent. La gran protagonista de Sweeney Todd i la única a qui he vist fer una Bñanche Dubois a l'alçada que l'havia deixat la incommensurable Vivien Leigh...ara bé, li vaig veure una petita peça a la televisió fent de Rodoreda i no me la vaig creure ni un segon.
No em parlis de El Cebo que em treia la son i no és una metàfora hisperbòlica. Per anar a escola havia de travessar el bonic parc del Vichy Catalán, era tardor i neixia la boira. Durant un temps ho feia corrent i amb el cor bategant-me. Un dia, un home vell em va dir no sé qué. Aquell dia vaig volar. Sempre recordaré El Cebo, estupenda pel·lícula que he tornat a veure de gran i sense traumes. Una altra pel·lícula que em va fer tant o més mal v ser El manantial de la doncella...
M'agrada molt La visita però només en conec la versió -gràcies per l'enllaç- que Gutiérrez caba i Ferrándiz varen fer per tv. El final era impactant i cruel però, allò que passa, te n'alegraves.
Hi ha moltes paternitats negades. Fa uns anys, per Badalona, hi voltava un xicot idèntic a Joaquín Kremel. Ell havia dit a la seva mare, quan va anunciar-li l'embaràs: Jo no sé amb quants has anat...no ha estat mai un actor ni notable, era guapet, sí, però aquest fet me'l fa detestar i d'altres que només explicaré si me'ls compra tele 5, he he.
Com sempre, Júlia, compartir records que són la nostra vida, les nostres vides.

Júlia ha dit...

Bon dia, Glòria, tens raó en això del falset, no sé si és un recurs per no forçar la veu però sí que sobra moltes vegades.

He de dir que tot i que Emma Vilarasau no em fa el pes la seva Blanche Dubois, fa anys, també em va agradar molt.

La peça que dius sobre Rodoreda tenia problemes de guió, pel meu gust, trobo que passa sovint amb aquesta mena de biografies que de tant en tant amollen per TV3 i potser tampoc ella era l'actriu adient tot i que Rodoreda era complicada i crec que amb un bon guió no hauria de ser un personatge que no li anés bé.

El Cebo sempre l'he recordat, sobretot la por que em va fer, El Manantial ja la vaig veure en una altra edat, ja feia anys que l'havien estrenada i sabia de què anava però és cert que impressiona molt, tant en un cas com en l'altre podríem evocar allò de la natura hostil i perillosa.

La pel·lícula de La Visita té un final diferent, és més realista, però està molt bé, cal separar-la de l'obra de teatre.

Sobre l'actor que dius, i posada en un context de tafaneria, algú em va dir que una parella seva l'havia plantat perquè l'havia trobat en la intimitat amb una transexual prou coneguda, m'estalvio més detalls perquè tot això és tafaneria pura tot i que la font em va semblar
fiable. No era un gran actor però quan el dirigien bé i li donaven papers interessants, funcionava.

gloria abras pou ha dit...

jo també vaig veure la Dubois de la Vilarasau que se'n sortia amb molta dignitat perquè ja sabem que no és paper per qualsevol actriu. El què passa és que no puc evitar el magnètic referent d'una Leigh que està malalta de desamor i nosàlgia des dels cabells fins els dits dels peus, tota ella pansida de turment i Vilarasau, jove i pletòrica, feia una Dubois massa saludable...són percepcions.
L'actor que deiem va ser molt temps el xulo de la Maruja Asquerino que el va promoure molt. No em diguis que fer una mica de safareig no és divertit!. Ja m'imagino amb quina transgènere -ara ho diuen així, oi?- el devien enxampar. Tens raó, entre guapet i ben dirigit, podia passar però no és prou bo com per que jo el pugui respectar.

Júlia ha dit...

Glòria, sí que té història aquest senyor, he, he. Recordo haver-lo vist fent teatre en català alguna vegada i tot. És que la peli del Tramvia és un clàssic en tots els sentits, i amb grans actors, fins i tot els secundaris. També recordo que l'obra es molt present a Todo sobre mi madre, per cert.

Júlia ha dit...

Jo mateixa, en broma, també deixo anar de tant en tant allò de que sempre he confiat en la bondat dels desconeguts, he, he...