19.5.18

PARAULA DE CALLAS

Resultat d'imatges de Maria by callas

Maria by Callas és un bon documental sobre el personatge, dirigit per Tom Volf, que recorre a filmacions poc conegudes, a fragments d'entrevistes i a cartes personals de la cantant. Això li dóna una categoria diferent a la d'un biopic convencional, el fa més interessant i mostra l'evident admiració del director per la diva. 

I és que la imatge que trobem, centrada, com diu el títol, en les pròpies paraules de la cantant, és molt pietosa amb el personatge. Ens mostra una dama fràgil, amb una infantesa trista i una mare poc agradable i ambiciosa. Maria Callas explica que el destí no es pot defugir i que, de fet, el destí d'una dona hauria de ser esdevenir mare i fer feliç el marit, opinions que avui semblen força carrinclones, la veritat. 

El documental ens mostra els seus èxits, els seus problemes professionals, la seva rellevància i originalitat en la professió, l'admiració que desvetllava i aspectes diversos de la relació amb el seu marit i, és clar, amb Onassis. Resulta discret i pietós en molts aspectes, la vida de la cantant va ser més moguda i complicada del que podem entendre i no veiem cap imatge de quan tenia més quilos del compte, per exemple, de joveneta. Hi podem veure imatges del rodatge de Medea, explicaven que Callas tenia una certa debilitat pels homosexuals, els considerava recuperables i havia tingut relacions íntimes amb alguns de ben coneguts.

Podem gaudir de fragments emblemàtics d'òpera, La Traviata, Macbeth, Norma, Carmen, Butterfly... i de la visió fugaç de molts personatges famosos i glamourosos de l'època. En centrar-se força en entrevistes diverses ens quedem amb la imatge, amable però suspicaç, que Callas devia voler donar d'ella mateixa als mitjans.
Resultat d'imatges de callas medea
Durant la meva infantesa i la meva joventut Onassis i el seu clan, fins i tot abans de l'afer amb Maria Callas, eren personatges habituals en les modestes revistes tafaneres d'aleshores. Tot aquell conjunt de gent amb molts diners podria portar per títol el d'aquell famós serial televisiu de fa anys, Els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l'abundància, que ja cantava la Motta allò de com la Soraya vull plorar/ no vull plorar fent el dinar...  Fins i tot en un vell monòleg de Capri es feia broma sobre els amors de la diva i l'armador milionari, l'actor acabava la tirallonga humorística amb una frase que aleshores feia riure: tu 'calles', i cap al barco.

Els afers personals no treuen cap mèrit al tema professional. Callas va ser un cas apart i el seu magnetisme i grapa interpretativa es fan evidents a les filmacions que podem veure avui per la xarxa. Aquí, a Barcelona, tan sols va actuar una vegada, en la modalitat de recital, la cosa no va començar gaire bé, es van escoltar crits de Viva la Tebaldi, que era la gran rival d'aleshores. Però al capdavall la cosa va canviar i va acabar per ficar-se el públic a la butxaca, és clar. 
Resultat d'imatges de callas onassis
Maria Callas va morir relativament jove, als cinquanta-tres anys. Es va especular molt sobre la causa de la mort, tenia depressions, prenia píndoles diverses. Onassis havia mort abans, de forma intermitent sembla que havien reprès la relació. No sembla que aquell senyor folrat de peles la tractés gaire bé, van estar més o més junts vuit o nou anys, l'home tenia fama de violent i no tan sols al llit. Després va voler fer aquella campanada amb la Kennedy, aneu a saber per quines estranys motivacions fatxendes. 

En general sempre es diu, també ho diu ella a la pel·lícula i es corrobora amb el text d'una abrandada carta amorosa que Callas li va enviar, que Onassis va ser el seu gran amor i, realment, et preguntes què li veia. Però ja sabem que el poder, la fama i els diners tenen una eròtica especial. El primer marit tenia trenta anys més que no pas ella i era força més lleig que Carlo Ponti, per cert. Com en el present, angunieja contemplar els periodistes voltors, fent assetjament morbós.

En tot cas Maria by Callas és un treball remarcable, es gaudeix de fragments d'òpera magnífics, una gran part dels quals, tot s'ha de dir, prou coneguts. Una mica allò dels clàssics populars. Avui hi ha moltes bones dives joves, la cosa ja no es reparteix entre tres o quatre, com abans, però el nivell de mitificació ja no és el mateix, tot i que sempre pot sorgir una figura emblemàtica. L'òpera ja no és un gènere per entesos i prou, ni elitista. Arriba a molta més gent, en directe o per diferents mitjans. És clar que hi ha molts nivells de gaudi en el tema musical i operístic, com en les lectures. Aquesta aproximació a la vida de Maria Callas pot agradar a un públic molt divers i té el perfum nostàlgic dels dies que ja no tornen. Per a tafaneres irrecuperables, si voleu saber-ne més cal tirar de google i youtube.

6 comentaris:

Gemma ha dit...

A mi em posa la pell de gallina, si això em converteix en elitista soc una elitista irrecuperable i tampoc i entenc lo justet per seguir els libretos pero el que sento es sublim amb aquestes veus. La seva vida ha sigut molt comentada i clar cadascú ens fem la nostre opinió. L,aniré a veure amb molt de gust sobretot per escoltar-la. On el fan?

Júlia ha dit...

Gemma, no crec que avui l'òpera ni gairebé res sigui elitista, per sort la cultura s'ha democratitzat progressivament. Jo l'he vist al Renoir Floridablanca però potser la fan a més cinemes.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una vida complexa i alhora acomplexada, com no podia ser d'una altra manera, Callas, no era una cantant d'opera més, era 'La Callas'

Júlia ha dit...

Exacte, Francesc, i Onassis tampoc no era un senyor 'de negocis' anònim, era una figura habitual en les revistes de tafaneries diverses. Era 'L'Onassis'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Recordo molt be la rivalitat Maria Callas - Renata Tebaldi. Va durar molt de temps i no em deixava de sorprendre, sobretot quan en les discussions es feia servir, com encara es fa servir, el "la" per a referir-se a una o altra soprano. Per a mi no deixa de ser una voluntat o excusa d'entreteniment. Com en els toros la rivalitat entre Manolete i Arruza (tot i que aquest dos eren molt bons amics), o la volguda contraposició Kubala - Di-Stéfano.
Però el que m'interessa més del que expliques és que, al meu parer, les obres -i aquí incloc la interpretació d'una determinada peça musical- una vegada creades tenen vida pròpia, son en elles mateixes, una mica com passa amb els fills. És un criteri aquest que comparteixo amb un sector de melòmans, aquells que es refereixen a la peça que una determinada orquestra, sota la direcció d'un determinat director, va executar el dia tal del qual de l'any tal. Com era el seu "pare" o "mare", resulta poc rellevant des d'aquest punt de vista.

Júlia ha dit...

Moltes vegades és així, Xiruquero. Moltes obres, literàries o musicals o pictòriques acaben per tenir vida pròpia.

En molts camps sembla que és estimulant que n'hi hagi dos, per això de poder prendre partit, malgrat que sovint n'hi ha molts més que no pas dos. Entre els partidaris de Verdi i els de Wagner ('liceístas y cruzado's) hi havia hagut a Barcelona baralles que no tenien res a envejar a les que provoca avui el futbol.