TONY CURTIS (1925-2010), VIDA I CONTRADICCIONS

 

Tony Curtis (Nova York, 1925-Las Vegas, 2010) va ser un actor prou famós però crec que no compta amb la mitificació d'altres figures del seu temps. A Filmin es pot veure el reportatge: Tony Curtis, les contradiccions d'una estrella (2012), interessant per recuperar i valorar un actor que en ocasions sembla, malgrat les seves actuacions més rellevants, no ser tan reconegut com segurament mereix.

El seu nom veritable era Bernard Schwartz, els pares eren jueus hongaresos emigrats. Van viure en la misèria, agreujada per la figura de la mare, esquizofrènica, que li pegava sovint sense motiu. Va tenir dos germans, un d'ells, amb qui estava molt unit, va morir atropellat i l'altre va acabar ingressat en un psiquiàtric, segurament a causa del tracte a què el sotmetia la mare. El pare havia fet alguna cosa en el teatre.

Passava moltes hores al carrer i va tenir problemes diversos, ingressat en un centre de reeducació allà va començar a actuar en obretes de teatre. Durant la Segona Guerra Mundial va servir a la Marina, a bord d'un submarí. Ferit durant la guerra se li va atorgar una beca que li va permetre inscriure's en un curs d'art dramàtic. Va acabar per firmar un contracte amb la Universal.

Ja amb el nom de Tony Curtis va rodar unes quantes pel·lícules de serie B. L'any 1951 es va casar amb l'actriu Janeth Leigh amb qui va tenir dues fills,  una de les quals Jamie Lee Curtis. La parella, de culte en el seu temps, va tenir una actitud oberta amb amics afroamericans, un dels quals va ser Harry Belafonte. L'any 1958, amb Sidney Poitier, va filmar Fugitius, la història de dos presoners que fugen emmanillats l'un amb l'altre. Una història basada en fets reals i molt interessant que tampoc, avui, no és tan coneguda com caldria.

L'any 1956 va intervenir a Trapeci, al costat de Burt Lancaster. Al costat de Janeth Leig va intervenir a Els Vikings, el productor i actor principal de la qual era Kirk Douglas. Un dels seus papers més conegut va ser a Ningú no és perfecte, al costat de Jack Lemon i Marilyn Monroe. Va intervenir a Espartac en el paper de l'esclau que té la famosa conversa sobre ostres i cargols ab Laurence Olivier.

Quan semblava anar de baixa va fer el paper principal a la famosa i inquietant pel·lícula sobre l'estrangulador de Boston. Durant un temps va consumir drogues i, malgrat que no li feia el pes, va treballar a la televisió en alça, el més rellevant va ser una sèrie amb Roger Moore. Després del divorci  de Janet Leigh es va casar cinc vegades més, la primera amb una joveníssima Cristina Kaufman, amb qui va tenir dos fills.

A partir dels 80 va  dedicar-se força a la pintura, camp en el qual ha arribat a tenir una important valoració. Malgrat la seva tasca actoral no va rebre cap Globus d'Or ni cap Óscar. Va tenir dos fills més amb Leslie Allen, que el va deixar a causa de les seves adiccions d'aleshores. Des de 1998 fins a la seva mort, el 2010, va estar casat amb Jill Vandenberg, molt més jove, amb qui va passar uns anys feliços i tranquils. Ho va deixar tot a aquesta darrera esposa, testament que els fills van voler rebatre, sense èxit. Amb la filla Jamie van investigar també el passat hongarés i jueu i va col·laborar en recaptar fons per a la reconstrucció d'una sinagoga. 

A internet i en el documental que menciono hi ha moltes més dades interessants sobre un actor que, quan jo era joveneta, titllaven de 'massa guapo'. Al principi del documental s'ironitza en la icona en què s'hauria convertit de morir jove, com James Dean o Marilyn, ja que en els seus inicis s'imitava molt el seu estil i el seu pentinat. 

També es pot trobar a molts llocs la seva extensa filmografia. Sobta comprovar com, malgrat una vida amb prou elements com per esdevenir 'mítica' sembla que no és de les figures més recordades avui. Infantesa difícil, amors diversos, obert de mires amb la gent afroamericana, cosa que en la seva època podia generar problemes diversos, adiccions superades, afició reeixida a la pintura... Al llarg del documental hi ha una entrevista amb l'actor on explica molts de tots aquests aspectes. 

https://www.filmin.es/pelicula/tony-curtis-las-contradicciones-de-una-estrella

https://www.filmaffinity.com/es/film627697.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tony_Curtis

LA BELLESA I ELS SEUS RISCOS

M’he mirat aquests dies el documental ‘El noi més bell del mon’, de Kristina LIndstrom i Kristian Petri. És una producció sueca, de 2021, que se centra en la història de Bjorn Andrésen, l’adolescent que va interpretar Tadzio a l’adaptació viscontiana de Mort a Venècia, la coneguda novel·la de Thomas Mann. Sembla, ja que aquestes històries, amb el pas del temps, es converteixen gairebé en mitologia, que el director feia anys que cercava el xicot adient per al paper. Un paper gairebé mut, de fet. Sembla que havia pensat en Miguel Bosé, que hauria estat molt bé, crec, però el seu pare s’hi va oposar, no es devia refiar del director.

Empès per les aspiracions de la seva àvia, que volia tenir un net famós, Andrésen es va presentar al càsting, un xicot tímid, despistat, que de seguida cridaria l’atenció de la directora de càsting i del director. Un noi bell, no ‘bonic’, com han traduït en algun cas en català el títol del documental, fotogènic, una troballa per a un director que tenia cura dels més petits detalls de la seva obra, aristocràtic i complicat, culte i d’esquerres, si s’obvia el fet de què no sempre ser d’esquerra comporta austeritat i ètica incombustible, o que les contradiccions formen part de la matèria humana.

Björn Andrésen tenia una bellesa angelical però inquietant, responia força al noi que descriu Mann al seu llibre, i que evoca una anècdota personal del també complicat autor. Ulls grisos, del color imprecís de l’aigua, cabell ros, esvelt, aparentment fràgil i absent. Algú per contemplar més que no pas per anar-hi de gresca, això sí, com una obra d’art. Tan sols que no era una obra d’art, era una persona, i no podia romandre sempre, tan sols al cinema, amb el mateix aspecte.

El documental s’inicia cinquanta anys després de l’estrena de la pel·lícula. Ens porta a un apartament d’Estocolm, brut i deixat, la llar d’un marginat, d’un dropo, que es troba a tocar del desnonament. És un home de seixanta-sis anys, amb un aspecte lamentable, cabells blancs i llargs, despentinats, una barba descurada, trist i incapaç de reaccionar i que sembla encara molt més vell del que és. Tot i amb això discrepo d’algunes afirmacions sobre la seva manca d’atractiu, malgrat tot no és un home lleig i té la sort de comptar amb persones que l’aprecien malgrat la seva misantropia i els seus estirabots, com ara una nòvia més jove que li neteja la casa i intenta refer la seva situació.

La pel·lícula es va rodar en un bonic i evocador hotel balneari, al Lido de Venècia. El director va recrear l’ambient de principis de segle i va comptar amb actors i actrius de pes, Mangano, Bogarde... El protagonista, un músic, immergit en una mena de crisi existencial cerca la bellesa absoluta i s’enamora, de forma suposadament no-sexual, de l’atractiu de l’adolescent. Visconti va insistir molt en bandejar possibles pederàsties i erotismes però en el rerefons tot això hi és present, ni que sigui de forma subliminal i idealitzada, i, de fet, el director anava a exhibir el xicot a bars gays d'homes madurs on no se sap ben bé què va passar. La parella actual d’Andrésen, una noia més jove que no pas ell, es posa a plorar quan sent explicar aquell passat a l’home i afirma de forma contundent que allò era ‘maltractament infantil’.

El documental, ombrívol, molt 'suec', deixa coses sense explicar a fons, hi ha un munt d’ombres i algunes, poques llums, i constatem que, malgrat tot, l’home compta amb persones, com la seva filla, la seva parella actual o la seva germana, que en tenen cura quan ell hi vol contactar. Ens trobem amb un home depressiu, amb una història infantil dramàtica, amb una àvia ben intencionada però explotadora, al capdavall, seria fàcil caure en el tòpic de les joguines trencades, a la història real podem trobar de tot. Hi ha persones que n’han passat de tots colors i han reeixit, no pas sense ferides, és clar, i d’altres que, amb un bon entorn, han acabat molt pitjor que aquest home.

Resulta curiosa la seva etapa japonesa, poc coneguda per nosaltres, m’ha fet pensar en l’estrany èxit de Raphael a Rússia. El documental deixa alguns espais en la penombra, al capdavall hi ha zones d’intimitat en els quals no cal incidir de forma exhaustiva. La personalitat magnètica, sense esforç, d’aquest jove bell m’ha fet pensar en personatges com la mare desequilibrada de ‘Res no s’oposa a la nit’. A una pel·lícula del meu temps, ‘La noia del trapezi vermell’ una mare avisava a la filla de què rodolaven més llàgrimes pel rostre d’una dona bella que pel d’una no tant afavorida. La bellesa, malgrat tot, té els seus avantatges, no s’ha de demostrar i, ben gestionada, pot resultar avantatjosa.

Tot plegat ens pot portar a moltes reflexions, com ara els riscos del triomf prematur, diners i èxit massa precoços comporten riscos, a banda de què no sempre l’entorn familiar és prou generós i responsable. La infantesa és complicada, per a tot depens dels adults i l’herència genètica també compta. Em fan angúnia aquests futbolistes actuals, tan retratats i encalçats pels mitjans, però, al capdavall, no pas més de la que em podia fer Mozart, en el seu temps, obligat a seguir les ordres del seu pare. El que sí em passa, des que soc velleta, és que valoro molt menys la genialitat, en aquest cas la de Visconti, tractant el noi com si fos una titella al servei de l’art cinematogràfic. Vull pensar que avui, al menys en el nostre mon, les coses han millorat una mica, però no n’estic  segura.

Un documental interessant, una mica críptic i boirós, que, no sé si de forma prou reeixida, reflexiona i fa reflexionar sobre la bellesa encarnada en un do gratuït i inesperat. És clar que això passa amb moltes coses, amb la intel·ligència, amb els dons i les capacitats excessives per a la pintura, la música, l’esport... Pensar que els rics, els bells i els afavorits pel destí no poden ser feliços o acabar per fer una vida convencional i agradable ens conforma amb les nostres inevitables mediocritats. Això de 'el més bell del mon' és publicitari i relatiu, és clar, una convenció promocional però aquest tipus d'atractiu existeix i es manifesta de moltes maneres. 

LABORDETA, UN HOME I RES MÉS

Aquests dies m'he mirat el documental sobre José Antonio Labordeta, a Movistar. Fa temps el van passar a algun cinema però hi va estar poc i no el vaig poder veure. ‘Labordeta, un hombre sin más’ va rebre guardons i reconeixements, és un documental aparentment senzill, que se centra en l’entorn familiar, una de les filles, Paula Labordeta, l’ha dirigit, amb Gaizka Urresti, i tot i que hi surt molta gent interessant, la dona, les filles i les netes son les qui ens acompanyen al llarg de la vida d'un personatge que va ser molt més que un cantautor.

Quan Labordeta va morir, l’any 2010, gairebé cinquanta mil persones, diverses, amb una gran majoria de gent anònima, van anar fins el palau de l’Aljafería per acomiadar-lo. Labordeta va ser cantant, poeta, activista polític, professor, escriptor... I, sobretot, va ser una d’aquestes persones que els col·lectius es fan seves i que connecten amb la gent, que les sent properes i semblants, més enllà, fins i tot, de creences i polítiques.

Com es pot veure a les filmacions, la gent, davant del fèretre, resava, plorava, feia la salutació comunista i, cadascú a la seva manera acomiadava algú que sentia molt proper. A Catalunya, tot i que avui força oblidat, hi va haver un cas d’aquest tipus en la persona d’Emili Vendrell. Que l’oblit no s’estengui per damunt del record, en aquests casos, depèn força de la família. Paula Labordeta feia temps que tenia la dèria de fer un documental sobre el seu pare però volia deixar passar un temps després del procés dolorós de la llarga malaltia i de la seva mort.

El documental defuig la grandiloqüència, és intimista però, de forma inevitable, ens porta per la història relativament recent, i del petit nucli familiar passem a l’Aragó real i divers i al sentit universal del missatge. Un cant a la llibertat i a la vida que no defuig moments tristos, de decepció, de desànim... El tardo-franquisme, malgrat les seves crueltats darreres, va ser un temps d’entusiasmes i esperança. I també, encara més, ho va ser la primera part de la transició. Després es van perdre molts llençols, tot es va anar situant en el mon de la política convencional, el partit socialista aragonès, com el català, va ser abduït per un PSOE pactista i amb poder.

Els cantautors van ser bandejats, es van perdre els concerts populars i barats, espontanis gairebé, reivindicatius i solidaris. Van quedar algunes individualitats professionalitzades, potser no podia ser d’una altra manera. Els concerts van passar als grans espais i molta gent es va dedicar a d’altres coses o es va col·locar a la política ‘oficial’. Aquí vam perdre la Nova Cançó però també coses com el cicle de teatre ‘Cavall Fort’, al Romea s’hi havia de fer teatre ‘nacional’ fins que no es bastir la gran piràmide teatral del ‘Nacional’ actual. L’etèria llibertat tan cantada i reivindicada va quedar en poca cosa. De fet no és senzill esbrinar en què consistia la llibertat reivindicada, més enllà de superar el llarg franquisme.

El temps fa que les veritats i els records es dilueixin, tot canvia. Però ahir, mirant aquest documental, el mateix que fa uns dies, amb l’Imprescindibles del Sergi Schaff, em preguntava, com em sol passar sovint amb el pas del temps i els records persistents, perquè s’han de perdre de forma tan absurda coses que funcionen. De fet el poder, sigui el que sigui, fins i tot el poder relativament amable, ho vol controlar tot i sempre, fins i tot de forma subconscient, en molts casos.

Labordeta se’ns mostra com un home i prou perquè, a través de les seves notes en aquest quadernet recuperat per la seva dona, un manuscrit d’aspecte escolar, intuïm els seus sentiments personals més profunds i el desengany quan, a finals dels setanta, ja es veia que les coses no serien ben bé com s’esperava. Afortunadament Labordeta va tenir bons amics, una bona família, va comptar amb oportunitats, com la que va aconseguir aquell inoblidable ‘país a la motxilla’, un país que és l’Espanya que sovint se’ns amaga, ja sigui amb faramalles conservadores o amb penjaments nostrats, que evidencien més ignorància que catalanisme sincer.

El documental recull les preguntes de les netes, que volen saber coses de la vida del seu avi. Labordeta mateix ens explica els seus desigs, records i sentiments, i familiars i  amics comenten detalls de la seva vida. Sobretot és important la intervenció de la seva vídua, Juana de Grandes, una dona interessant que, de tota manera, se situa en una mena de segon pla, a favor de l'evocació del marit desaparegut. Tornem al passat des del present, el documental és també l'Aragó real, més enllà dels tòpics, tan lligat a la vida i al pensament del cantant i tantes coses més. 

No vaig ser gaire seguidora de Labordeta quan va començar a ser conegut i les seves cançons, com les d'altres cantautors, es van incorporar de forma definitiva al nostre imaginari. Hi ha hagut i hi ha bons cantautors i cantautores però el carisma no sempre funciona. Al comiat, entre la gent, podem veure passar Joan Manuel Serrat qui, tot i ser molt diferent, crec que compta també amb aquest atractiu humà que potencia determinades personalitats per damunt d'unes altres.

Labordeta, segons la meva opinió i sense deixar de banda la força contundent del seu cant, va ser, sobretot, un poeta. Va tenir un germà escriptor, també gran poeta, Miguel, que va morir de forma prematura. Veient el documental pensava en el tema de la nostra relació, sempre difícil i amb estranys alts i baixos, amb aquest Aragó proper i força desconegut a casa nostra. José Antonio Labordeta tenía també un blog on penjava poemes, d'aquest mar tan ple de tresors, encara que aplegui rampoines inútils i restes de naufragis, recullo un poema dedicat al mes de febrer.

Un mes inútil


Un més inutil
invade las ventanas
de una larga y suave melancolía.
Escucho a una piansta
interpretar un nocturno
y la larga ausencia de los que se fueron
me atenaza la boca
y las lágrimas del olvido.

No es bueno en este mes,
febrero lento,
asomarse al vacio de los dias pasados.
y en esta tarde,melancólica y suave,
con Chopin en mi pequeño
aparato de música entender:

La vida es lo mas bello que tienen
nuestras vidas.

José Antonio Labordeta (2008)

https://labordeta.zaragozame.com/

MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 

A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.

NATALIE WOOD, RECORDADA DE BON ROTLLO

 

Ahir em vaig mirar el documental sobre Natalie Wood, dirigit per Laurent Bouzereau. El títol original és What Remains Behind però l'han traduït com 'entre bambalinas', coses habituals a l'hora de rebatejar el que sigui. El documental té uns tres anys i la narradora principal és la filla que l'actriu va tenir amb Gregson però que va viure gairebé sempre amb Robert Wagner, les seves dues germanastres i la tercera dona de l'actor, Jill St John. 

El documental ha aplegat opinions i crítiques  per a tots els gustos però jo vaig passar una estona distreta  i nostàlgica mirant-lo, la veritat. L'actriu està molt lligada a la meva joventut, sobretot gràcies als seus dos títols emblemàtics, Esplendor en la hierba i West Side Story. Avui la de l'esplendor ha perdut pistonada i es veu una mica rància, la segona versió de l'altra va ser remarcable i de qualitat però la màgia generacional és tota una altra cosa. Pel meu gust a la primera versió excel·leixen les dues dames, la Wood i Rita Moreno, i els xicots queden tots ells una mica esvaïts i sonsos. Un altre tema és la música. A la Wood, com li va passar a Audrey Hepburn amb My Fair Lady, tot i cantar bé, la van doblar. Una llàstima.

Natalie Wood va ser, durant la meva adolescència, la preferida de molts noiets de la meva edat i el nom de Maria, que estava en decadència, va revifar. Va posar de moda les morenetes menudes, en una època de rosses jovenetes invasives, tipus Sandra Dee, o sexis exuberants. Tant amb l'Esplendor que no torna com amb West Side Story vaig plorar a dojo. La meva neta, amb deu anys, també va plorar força un dia que ens la vam mirar a la tele, fa poc temps. Quan la van estrenar no era apta per a menors de setze anys però em van deixat passar d'estranquis, cosa que em va fer moltíssima il·lusió. 

La filla de Wood, al documental, reivindica la seva mare, el seu padrastre i la seva família en general. Fa ben fet. La mort de l'actriu va ser controvertida, en tot cas la meva subjectiva opinió, fos com fos que anés el tema i considerant que tots tres passatgers anaven passats de rosca amb l'alcohol i ves a saber si amb més coses, es que va ser accidental. I, en tot cas, els voltors del periodisme ja hi han sucat pa en moltes ocasions. Robert Wagner deien que era bisexual, al documental no surt el tema ni d'altres suposades ombres de la parella, ells ho sabran. 

En tot cas, amb més de noranta anys el senyor està prou bé i no ha fet mai gaire soroll més enllà de defensar-se, com tampoc la seva dona, la St John, amb qui porten un munt d'anys plegats. Ella, de joveneta, es va casar amb el fill únic de Bàrbara Hutton però van durar poc, els recordo jovenets, a les revistes de la meva infantesa, que no compràvem sinó que llogàvem i canviàvem en aquells establiments entranyables. Chistopher Walken, amb el seu aspecte inquietant i que era el tercer al vaixell, també ha fet una vida normaleta, més o menys. És clar que no el conec en persona. Robert Wagner està molt bé per l'edat que té però pel documental desfilen unes quantes mòmies com la Farrow o el Redford, arrugats i recauxutats fins extrems inexplicables. 

Natalia Wood tenia una mare que devia ser un pes pesat i va començar de petita a treballar, per fer bullir l'olla. Va intentar ser una mare convencional però això no és gens fàcil per a cap dona, encara menys ho deu ser per a una actriu de tan bon veure i amb tant d'èxit. Va morir més jove que no son els meus fills ara. Tenia deu anys més que jo i els continuaria tenint de no haver mort d'una forma tan bèstia i fosca. Les filles semblaven tenir bon record de la mare, del pare o padrastre i de la vida familiar. És clar que es pot fer comèdia però crec que aquestes coses es noten, molts fills i fillastres de famosos poc recomanables han acabat malament o escriuen llibres condemnatòries sobre els seus progenitors.  A la professió de la faràndula, fins i tot a la faràndula d'èxit, hi ha de tot, com a tot arreu.

Durant la meva adolescència pensava que t'enamoraves com a West Side Story, tot s'esvaïa sota una música romàntica i tan sols veies el noi de la teva vida. I ell a tu, és clar, altrament era un rotllo. No sabem si la Maria, amb el pas del temps, no es va acabar casant amb algú xicot de la seva terra, treballador i amb ganes de prosperar, podria ser. La vida continua, sempre, sigui com sigui.

https://www.filmaffinity.com/es/film669577.htm

ANGELA MERKEL, CONTEMPLADA EN PERSPECTIVA

 

Aviat farà dos anys del final de l’època Merkel, després dels seus setze anys com a cancellera. El temps passa de pressa i la memòria sempre és relativa i, sovint, enganyosa. A algunes plataformes es pot veure un documental de la cineasta Eva Weber, de 2022. Hi ha documentals anteriors sobre ella, fins i tot una pel·lícula de ficció, els personatges reals sovint es converteixen en imatges falses, amb més o menys fortuna i grapa, i de vegades la gent s’identifica més amb els actors que no pas amb els ‘de veritat’.

Pel documental hi desfila gent important, Hillary Clinton, Susan Rice, Tony Blair, Volker Schlondorf... La trajectòria política de Merkel és prou coneguda per qui té un cert interès pel tema però és d'aquells personatges que 'sonen' fins i tot als ignorants. Va créixer a l’Alemanya Oriental en temps dictatorials, tot i que aquí hi havia certa progressia que minimitzava les dictadures ‘d’esquerra’ i els reia totes les gràcies, cosa que encara dura. Van anar a parar allà a causa de la vocació i feina del pare, pastor protestant destinat a ‘aquella Alemanya’. S'ha fet molta filosofia amb la moral protestant i les seves influències però jo crec que qui és honrat, seriós i coherent no cal que sigui protestant, encara que tot pesi.

Va ser una estudiant molt brillant, es va doctorar en física i, en algun moment del documental, explica que una carrera científica li va semblar que seria més ‘còmoda’ en aquell context que d’altres carreres més especulatives. Encara durava la guerra freda tot i que la seva joventut ja va percebre un tímid aperturisme semblant al del tardo franquisme, malgrat que les comparacions sempre son relatives, més que no pas odioses.

De petita va veure la terrible construcció del Mur i va viure, ja adulta i encara jove, la seva demolició, amb entusiasme. A l’entranyable festival de la cançó mediterrània una de les cançons presentades, l'any 1962, es deia ‘La muralla de Berlín’, per cert. Els modernets d’aleshores es fotien de la temàtica que semblava carrinclona però el mur existia i molta gent hi va deixar la pell.

Les festes de ballaruca també existien a la RDA, ja que en els temps ombrívols fa falta ballar i cantar, però si passaven de vint persones fent gresca algú de la policia acostumava a estar per allà i, entre d’altres dramàtiques ridiculeses, la tria musical havia de comptar amb una gran majoria de música del país, la música occidental s’havia de reduir al trenta o quaranta per cent. Els poders vigents, les dictadures molt més -però les democràcies també cauen en el parany, a la seva manera-, tenen tendència a controlar la vida quotidiana de la gent amb normes estranyes, a banda de la repressió política inquietant.

Merkel es va anar dedicant a la política, va ser ‘la nena de Kohl’, per a les dones no era senzilla la cosa, avui tampoc però el mon va canviant, amb ensopegades i trompades. Les brometes i gracietes i al·lusions al seu aspecte o al seu vestuari van durar anys i panys i diria que encara suren, quan es parla d’ella. Els homes de totes les tendències van vestits d’uniforme, en general, i no sembla que la cosa preocupi gaire. Kohl va patir un escàndol relacionat amb un tema gens estrany, això del finançament dels partits i Merkel va dir i fer allò que li semblava correcte, malgrat l’amistat amb el seu mentor. Pot ser que també hi pesés l’ambició personal, l’ambició està mal vista però és necessària per als qui volen reeixir amb èxit. 

Mirat en perspectiva, el tema de la dependència de Putin i Rússia, a favor dels interessos alemanys sobre l’adquisició d’energia, ha estat una de les seves decisions més criticades però això de pactar amb qui sigui, si convé, no ha estat pas exclusiu de Merkel. Un altre tema conflictiu va ser el dels refugiats sirians, amb una gran reacció en contra seva i la sortida de l’ombra de grups neonazis. Trump i Putin, per raons òbvies, van ser uns gran enemics i crítics seus mentre que va connectar força amb Obama.

Aquí fins i tot l’esquerra ‘progre’ no va poder evitar admirar Merkel, ‘encara que fos’ d’un partit conservador. I és que la vàlua de les persones, que es mostra força en temps difícils, passa per damunt de les ideologies tòpiques. Recordo que quan es va presentar Hillary Clinton, en front de Trump, alguns coneguts meus d’aquesta mena d’esquerra que ja em sembla folklòrica, em van repetir que tots eren ‘la mateixa merda’. Hi ha un gruix de gent madureta que encara no ha superat la guerra freda, em sembla. Ara bé, si un descendent se'n va a treballar als Estats Units xalen d'allò més.

El documental mencionat ha rebut lloances però també crítiques, com ara que se centra massa en les anècdotes, que a ella no se la sent directament i que s’han passat per alt coses importants. A mi m’ha agradat i l’he trobat distret i interessant, tot un mèrit. Amb totes les limitacions que es vulgui, un mon amb Obama i Merkel era molt més esperançador que l’actual. Jo no crec, ni de bon tros, que ‘tots els polítics siguin iguals’. Aquest passeig per la seva vida pública, ha tingut la grapa de deixar la vida privada totalment al marge.

Un bon documental, gens exhaustiu però molt interessant. Per cert, les ximpleries televisives son si fa no fa a tot arreu, gracietes tipus ‘Polònia’, opinions sobre vestits i pentinats de les dames del poder, prejudicis masclistes que es fan i es desfan... Si es broma, puede pasar, com diu aquell personatge del Tenorio.

Angela Merkel traspua, ja des de jove però amb molta més brillantor en la seva etapa adulta, un humor molt fi i intel·ligent però també s'emociona quan toca. En algun moment, quan es a punt de plegar, recorda obvietats necessàries, com ara que la democràcia no es res assolit mai del tot sinó que és molt fràgil i se n'ha de tenir cura. 

LIV ULLMAN, PER CAMINS POC CONEGUTS I MÉS ENLLÀ DE BERGMAN

 

La sèrie documental A Road Less Traveled, que es pot trobar a Filmin, és un intel·ligent passeig per la vida i obra de l'actriu Liv Ullmann, en tres capítols d'uns tres quarts d'hora cadascun. Un documental de producció noruega, dirigit per un jove director indi, Dheeraj Akolkar, que ja va ser autor d'un documental anterior sobre la relació entre l'actriu i Ingmar Bergman. Sobre Bergman s'ha escrit molt, massa i tot, i hi ha qui, com es comenta en el documental, opina que Ullmann no seria el mateix sense l'emblemàtic director, però que tampoc Bergman seria el mateix per a nosaltres sense l'actriu.

El documental se centra en llargues entrevistes a l'actriu, amb la intervenció de personatges diversos, la gran majoria del mon del cinema, que han tingut relacions humanes i professionals amb ella. Els capítols porten els títols de 'L'actriu', 'La narradora' i 'La viatgera' i la sèrie s'inicia amb la concessió de l'óscar honorífic a Ullmann, l'any 2022. La biografia de l'actriu s'enceta amb el seu naixement, a Tokio, el 1938, on es trobava destinat el seu pare, que va morir de forma prematura, i passa pels seus inicis com actriu a la Noruega de la postguerra.

Liv Ullmann mostra un sentit de l'humor remarcable, i una saludable ironia, quan, per exemple, explica com la van refusar a la prova per ingressar a l'escola de teatre o quan ens ensenya el fragment d'una paròdia televisiva a l'estil d'una mena de polònia nòrdica. La relació amb Bergman resulta indefugible, segons el director estaven dolorosament connectats, després d'una convivència de parella que va donar com a resultat una filla i una sòlida i llarga amistat. 

Ens trobem amb clips de pel·lícules com Persona i d'altres, en les quals els primers plans de l'actriu ens mostren la profunda subtilesa d'una mirada molt especial, que omplia els silencis d'informació sobre els seus personatges. Hi trobem imatges de rodatges, anècdotes, opinions de l'actriu sobre el seu pas per Hollywood, per Broadway i la seva resistència a entrar en el mon del glamour professional. El documental defuig tafaneries sobre relacions sentimentals, més enllà de la que va tenir amb Bergman.

Ullmann ens llegeix fragments dels seus llibres, explica, no sempre de forma ordenada, el seu sentit de la compassió i la preocupació per un mon complicat, violent, injust, el desig de ser útil i fer alguna cosa per millorar-lo. Tot plegat, de fet, un intent de madurar i progressar no tan sols professionalment sinó en humanitat. Hi ha una bona tria pel que fa a recollir opinions de personatges que han tingut relació amb l'actriu, ja sigui en el mon del cinema o el teatre, com Cate Blanchett o Jessica Chastain, com gent poc coneguda, el seu nebot, líder del moviment gay norueg, o un enginyer a qui va poder ajudar a sortir d'un camp de refugiats a Sierra Leona, quan era un adolescent abandonat i sense perspectives de futur.

Hi ha, evidentment, una complicitat i una coincidència en les manifestacions d'afecte i admiració per l'actriu que, en alguns moments, poden semblar excessives, i potser alguna altra picada d'ullet menys hagiogràfica, com ara la que mostra la seva paròdia televisiva, no hauria estat sobrera. Però les lloance traspuen sinceritat, tot i que no podem obviar que estem immergits en un mon en el qual els límits de la ficció acaben per esberlar-se, en molts casos. 

El que s'evidencia és la poderosa personalitat de l'actriu, condemnada a ser considerada durant molt de temps la musa, o una de les muses, de Bergman, malgrat els reeixits esforços de l'actriu per fugir de l'etiqueta i encetar de forma reeixida camins diversos. En el capítol en el qual es remarca la seva tasca humanitària a l'entorn de l'UNICEF no hauria estat de més fer referència a d'altres actors i actrius, Audrey Hepburn, sobretot, que van ser uns grans col·laboradors de l'entitat. Les referències a la seva vida personal, més enllà de Bergman, son excessivament minses i, fetes amb el respecte que amara el conjunt, haurien humanitzat encara més el personatge. 

Tot plegat petits detalls que no desmereixen l'interès per una dona intel·ligent, que ha sabut conservar l'aspecte, la bellesa i la naturalitat de la joventut, sense reconvertir-se en aquestes màscares inquietants, tan habituals en el mon del cinema. A punt d'arribar als vuitanta-cinc anys Ullmann sembla tenir encara moltes coses per fer, per dir, per escriure. Una sèrie documental imprescindible, més enllà de l'ombra de Bergman, de la qual, prou que ho copsem en alguns moments, no és fàcil escapar-se. 

LOS XEY, EVOCADORS, IMPRESCINDIBLES I CLÀSSICS

 

La primavera passada es va emetre, al programa Imprescindibles, un interessant documental sobre Los Xey. El documental es pot veure, actualment, a la plataforma Filmin i he aprofitat l'ensopiment estival per mirar-lo, ja que no el vaig poder veure quan el van estrenar. 

Los Xey van ser un grup molt famós, popular, polièdric i singular. Molts temes que hem ballat en tardes i nits de gresca, corejats per persones més joves que potser no saben qui eren, van ser popularitzats per ells, com ara allò de la vaca lechera, tema del qual vam inventar amb la colla del passat una versió catalana 'tinc una vaca lletosa, no és una vaca formosa...'

Van gravar un munt de discos, van sortir a moltes pel·lícules, tretze en total, vuit de mexicanes i cinc d'espanyoles. Una vida de pel·lícula, com diu el títol del documental, dirigit per Eneko Olasagasti i que es va presentar l'any passat a la Setmana de Valladolid.

El grup va viure diferents etapes i va passar per alguna substitució, va cantar de tot i va participar en iniciatives benèfiques ajudant a això que avui en diem causes solidàries. Es van formar musicalment a l'ombra de l'església i cal dir que al País Basc això de la música és una constant, es deia que si s'ajuntaven dos bascos ja conformaven un orfeó. 

Van ser contractats per Celia Gámez, que els va portar a Barcelona, i després van triomfar a Mèxic, Argentina, Cuba i Estats Units. Van retornar a Espanya i van ser els autors de la lletra i música d'anuncis emblemàtics de la ràdio i la televisió, com ara els de les fulles Palmera. Van viure nou anys de gira, van inaugurar la televisió mexicana, van triomfar a Broadway, van tenir tractes amb actors i actrius importants, amb polítics diversos i presidents de govern, sense perdre el seu capteniment senzill. 

Van jugar amb un humor que recorda el dels germans Marx i algunes de les seves interpretacions eren una mena de shows molt reeixits. Però també van cantar coses serioses, havaneres, tangos. Cantaven de forma polifònica, a capella, sense micròfons, en directe sempre. Més endavant van vendre molts discos, dels de pedra, primer, i dels altres, més endavant. 

Al País Basc se'ls recorda força, sobretot per part de la gent més grandeta. Alguns temes han esdevingut clàssics populars, com ara allò del 'pollo asao con sensalada' o el 'sin novedad, señora baronesa', que va versionar en català, molts anys després, la Rosa Maria Sardà. La ràdio, més popular que el cinema, fins i tot, tan present a les cases en els anys quaranta i cinquanta, oferia programes en directe i música de disc, en un moment en el qual poca gent tenia gramoles. 

 

Uns altres grans èxits van ser Cielito Lindo o La bella Lola, avui amb l'avi que va anar a Cuba un clàssic que tanca les cantades d'havaneres. Els temps van canviar, a hispanoamèrica es va complicar el tema polític en molts països, el rock triomfava i el joven ja trobava els Xey d'una altra època, tot i que es continués cantant i ballant amb els seus temes, com ara amb allò de Me lo dijo Adela.

A tot arreu els feien grans comiats quan marxaven, l'any 1961 van fer una gira final. El documental compta amb testimonis de parents, fills, coneguts, crítics musicals, fragments inèdits de pel·lícules trobats a una ràdio de La Habana i documents de l'acordeonista del grup. Pot sorprendre avui, des d'una visió molt encotillada del passat, que joves republicants acabessin condecorats pel règim d'aleshores, en el seu cas a causa, sobretot, d'un pulmó d'acer que van donar a l'hospital de Bilbao. Fa algun temps escrivia sobre Jorge Sepúlveda, un altre republicà supervivent i reinventat amb èxit, sense haver perdut els seus ideals. Per sort avui no ens cal fer mans i mànigues per sobreviure amb dignitat.

Los Xey expliquen i posen banda sonora a una època molt especial, complexa com totes, amb grans canvis, com passa sempre, i els seus temes revifen de tant en tant gràcies a grups d'avui o a orquestres de ballables, talment com si fossin, ja, música tradicional. Un documental realment imprescindible, vaja.

LES ANNÉES SUPER 8, ERNAUX I EL TEMPS

 

Aquest documental, d'una hora de durada, es pot trobar a Filmin i també s'ha passat a alguns cinemes com ara el Girona o el Zumzeig. David, el fill petit d'Annie Ernaux, va recuperar les filmacions en súper 8 que el seu pare va gravar entre els anys 1972 i 1981, més o menys fins que el matrimoni es va separar. Va proposar a la seva mare que escrigués un text comentant les imatges, text que podem escoltar a la pel·lícula en la veu de l'escriptora.

Després del muntatge realitzat per David Ernaux-Briot de tot plegat n'ha resultat una obra visual molt relacionada amb la literatura de la mare, ja que parla de la seva vida durant aquell espai de temps, potser amb menys contundència i llibertat que en les narracions escrites, però amb el valor afegit d'un conjunt d'imatges que van molt més enllà de la història familiar. I és que a banda del tema personal el documental ens mostra un retrat, parcial però significatiu, d'un temps i d'una classe social amb aspiracions intel·lectuals, idees d'esquerra i algunes inevitables contradiccions. 

No era freqüent comptar amb gravadores d'aquest tipus però tampoc no era una cosa estranya, depenia de les prioritats de cadascú i de les aficions, com en el cas de les màquines de retratar. Comprar-la suposava un esforç, fins i tot en famílies com la de l'escriptora. El relat elaborat per Annie Ernaux dona una dimensió diferent a un conjunt convencional de pel·lícules en les quals se'ns mostren festes familiars, moments lúdics, vacances, viatges que no defugen aspectes turístics, amb una tria de destinacions lligada als interessos i possibilitats d'una progressia de classe mitjana benestant. 

Com en els seus llibres, Annie Ernaux ens afegeix aspectes polítics, les eleccions franceses, Mitlterrand, la mort de Franco, la curiositat per països mitificats per l'esquerra, com Albania o Xile, i hi afegeix les seves aspiracions personals, escriu en secret, té una relació ambivalent amb la seva mare, s'adona de què qui filma és el seu marit, en tot moment, i que per això esdevé un absent gairebé constant. Arriba, en aquests anys, a publicar els seus dos primers llibres, el tercer, que coincideix amb del trencament, es dirà La Femme gelée. 

Coneixerem alguns canvis de domicili, fets concrets, poc coneguts per nosaltres, com ara la penúltima pena de mort a França, a l'època Pompidou. Per extrany que sembli la pena de mort es va abolir abans a Espanya que al país veí. L'estada a Espanya no defuig un fragment una mica més llarg del compte, en el qual es veu una corrida de toros. Tot i que sense excessos no pot defugir, en el cas de la visita al nostre país, el tast folklòric dels turistes convencionals. 

Les filmacions, constata l'escriptora, van deixant el tema familiar quan la família es va trencant. Els fills creixen, els paisatges esdevenen sense presència humana, l'àvia els deixa. Alguna cosa no va bé, la narradora no entra a fons en la seva intimitat però ens deixa anar pistes rellevants, la certa fredor de la seva prosa sura també en els seus comentaris. El temps passa, les il·lusions s'esberlen. La visita a un Xile optimista i esperançat dona pas a constatar com va acabar tot, quan ells ja no eren allà. Amb el pas del temps arriben les pèrdues, els morts, la vellesa, l'èxit, sempre relatiu.

La família Ernaux s'assembla a moltes famílies de l'època, de classe mitjana en ascens, també de casa nostra. Les filmacions s'han descolorit però en molts aspectes ens hi reconeixem, si, més o menys, formem part de la generació de l'escriptora. Els vestits, els temes musicals que es mencionen, els cotxes, els dogmes polítics. La família també anirà a Rússia, un destí turístic incipient, aleshores. I a indrets de la natura on s'hi està de pas, sense intenció de romandre-hi de forma permanent. 

Sense excessos, de forma aparentment plàcida, aquestes imatges colpeixen, son senzilles, poètiques, estranyes, fins i tot, en alguns moments, ja que es troben fora del context de la vida quotidiana, com la majoria dels nostres àlbums de fotografies personals. El viatge ha esdevingut avui un objecte de consum cultural, ja ho va començar a ser en aquells anys, està a l'abast de molta més gent però potser les noves generacions, que poden conèixer mon de forma diferent, gràcies als viatges d'estudis o, fins i tot, de les migracions necessàries per sobreviure amb dignitat, interpretaran el tema d'una forma molt diferent.

En algun moment, de forma inevitable i irònica, em ve al cap aquell monòleg de Capri en el qual una sogra insisteix en la necessitat cultural de viatjar: 'hem de veure mon, que no tenim conversa'. Fins i tot en els desplaçaments ben intencionats d'aquesta família hi podem percebre el poc sentit de tot plegat, cosa que en algun moment l'escriptora, d'alguna manera, comenta sense jutjar. Ernaux no és una escriptora del gust de tothom, els seus llibres no son ben bé memòries, ni novel·les, son tota una altra cosa, molt del nostre temps. Una mena de monòlegs interiors postmoderns, que tenen la seva grapa i que ens mostren aspectes de la situació de la dona de les darreres generacions amb aspiracions intel·lectuals i lligada, de grat o per força, a un mon encara convencional en procés de transformació accelerada. 

UN CANT A LA VIDA, JAQUETTI VISTA PER SUSANNA BARRANCO

 

L'any 2020 es va dedicar a Palmira Jaquetti, amb motiu del cent vint-i-cinquè aniversari del seu naixement. Jaquetti és encara un personatge poc conegut per la majoria tot i que en l'àmbit de la música popular  i en molts indrets pels quals va passar no se l'ha oblidat mai. Vaig saber, aleshores, que Jaquetti, per casualitat, havia nascut al Poble-sec. Amb aquesta excusa li vaig dedicar una xerrada de CERHISEC la qual, per les circumstàncies d'aleshores, va haver de ser online.

https://balcopoblesec.blogspot.com/2020/04/palmira-jaquetti-va-neixer-al-poble-sec.html

No em va costar fer la xerrada, el Departament de Cultura de la Generalitat va endegar una web excel·lent, amb molta informació de tot tipus, molt interessant i recomanable.

https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2020/anypalmirajaquetti/inici/

Ahir es va estrenar, a la Filmoteca, el magnífic documental de Susanna Barranco, qui, per cert, també té el seu estudi al meu barri, Palmira Jaquetti. Un cant a la vida. Barranco va comentar que fer un documental és, avui, un miracle, però els miracles, de tant en tant, sembla que existeixen. La temàtica i la directora mereixien una assistència molt més nombrosa però, vaja, l'acte va ser digne i ben organitzat. 

El documental es passarà pel canal 33 el dia 13, demà passat, una mica tard per als meus horaris. En tot cas no hi ha res com veure el cinema en pantalla gran. En el documental s'entrevisten persones diverses, s'hi poden veure imatges emblemàtiques d'aquelles muntanyes tan endarrerides del passat, ja que se centra, sobretot, en la tasca feta al Pallars i es passa de forma subtil per la biografia de Jaquetti. Per cert, a la web de la tele diu que s'ha fet 'amb motiu del centenari de la mort del personatge', cosa que vol dir que potser ja som a l'any 2063. 

https://www.ccma.cat/tv3/el-documental/el-documental-estrena-palmira-jaquetti-un-cant-a-la-vida/noticia/3188598/

Una de les persones que surten al documental és el monjo Massot i Montaner, un gran savi, que vam perdre l'abril d'aquest any, em va emocionar veure'l. A banda de gent gran que va conèixer o va tenir referències sobre Jaquetti també hi surt gent jove, fent reflexions molt interessants sobre el lloc que li pertoca a la cançó tradicional en el present. L'enyorament del passat, sovint inevitable, obvia les mancances i misèries d'aquells indrets muntanyencs tan feréstecs. Massot i Montaner incideix en la importància, més enllà dels reculls de cançons, que tenen les reflexions i anotacions de Jaquetti sobre els llocs i la gent. 

Amb aquest documental, i em passa amb molts altres, em vaig quedar amb ganes de saber-ne més, la complexa personalitat de Jaquetti i el seu coratge anant per aquells mons de Déu, fins i tot amb tots els seus problemes de mobilitat després de la malatia, o el trist matrimoni amb un marit que no va estar a l'alçada i va guillar, son elements altament novel·lables. Jaquetti, sempre en actiu, va sobreviure a la guerra i la postguerra i va morir d'una forma contemporània, en un accident de trànsit, el 1963. 

Susanna Barranco té molts altres documentals de categoria,  és una professional multidisciplinar, poeta, actriu i un munt de coses més. No sé si valorem com cal aquestes persones de tanta volada. Hi ha persones que, ahir, em van dir que no anaven a la Filmoteca perquè ja 'el passarien per la tele', em va recordar allò dels que no es compren un llibre perquè 'ja el trobaran a la biblioteca'. Servituds del present còmode que ens acull, vaja.

PUTIN, D'ESPIA A PRESIDENT, EL PODER ABSOLUT COM A FITA

Aquests dies, per tristes raons, la figura de Putin ens resulta terriblement propera. La BBC compta amb una minisèrie de tres capítols, molt interessant, visible a MOVISTAR, i que crec que encara es queda curta pel que fa a molts aspectes, tant del personatge com del seu entorn i del context mundial en el qual es va produir el seu accés al poder. Es diu: Vladimir Putin. D’espia a president.

Vladimir Putin va ser, com gairebé tothom sap, un espia, però un espia poc rellevant i sense èxit, un buròcrata amb aspiracions frustrades. L’antiga URSS va comptar, en el seu cinema, amb un James Bond propi, Max Otto von Stiertlitz, que feia de les seves durant la guerra freda i que va ser molt popular per aquells verals, tot i que aquí en sapiguem poca cosa. Era un home ben plantat, però auster, fidel a la dona i sense vicis. La sèrie de televisió sobre el personatge, pel que sembla més repetida a Rússia que Verano Azul aquí, es diu Disset instants d’una primavera. Avui per la xarxa es troba gairebé tot i també es pot comprar la sèrie. 

Tot i que el personatge ha estat interpretat per diferents actors, el més emblemàtic dels quals va ser Viacheslav Tíjonov, qui va morir l’any 2000, als vuitanta-un anys. L’actor va fer moltes més coses però la seva fama va restar lligada a l’agent secret i és un mite al seu país. És una llàstima que no tinguem un accés més habitual al cinema i televisió que gaudeix d’èxit més enllà de les nostres fronteres, expliquen molt més sobre la idiosincràsia de les persones i els pobles que no pas els manuals convencionals o els articles saberuts. I no em refereixo al cinema de culte sinó als productes de consum.

Molts biògrafs de Putin insisteixen en el pes de la imatge de ficció del personatge de la sèrie russa en el Putin infant i jovenet i en la seva vocació com espia. Però, ai, com ja vam comprovar amb els llibres de Graham Green, més realistes, això de ser espia té moltes servituds i contradiccions. La sèrie de la BBC incideix en els motius i les influències que van marcar el camí, terrible però exitós, fins al moment, de Putin. Manca d’escrúpols, ambició, incoherència en molts moments... De fet aquí no ens el preníem seriosament, em sembla, però James Bond matava sense manies quan calia, en nom del bé comú universal.

La sèrie de  la BBC explica moltes coses, potser en podria explicar moltes més. Però cal saber el passat del personatge si es vol entendre la seva decisió actual d’envair Ucraïna. Encara hi ha una certa reticència, per part de determinades esquerres, en admetre que la URSS no va ser mai allò que ens deien o volíem pensar. Moltes vegades has d’escoltar que els americans fan el mateix o pitjor i potser en ocasions ho han fet, és clar. Però assolir el poder absolut és més difícil als Estats Units, de moment, que no pas a Rússia o Turquia, em sembla. 

A la sèrie hi surten persones que no havíem vist ni sentit fins ara, la filla de Yeltsin, per exemple. O els supervivents dels intents d’assassinat perpetrats per gent propera a Putin i que fan nosa. I els parents dels qui van morir, com la vídua de Litvinenko, ja que els tentacles del poder son allargats i ni tan sols estar refugiats a la suposadament pacífica Anglaterra és garantia de res. Els enverinaments sembla no es van esvairamb els temps dels Borgia, sempre surten productes nous per acabar amb qui destorba massa o el poder absolut considera traïdor. Pel que fa a les novel·les de Green, al Factor Humà enverinen un pobre innocent sospitós amb uns cacauets contaminats. Als oligarques russos rics Putin va acabar per aconsellar-los no fer política, com diuen que feia Franco qui va comentar a algú, (en castellà, és clar), faci com jo, no es fiqui en política. Algun d'aquests oligarques russos que va sortir repatani va acabar mort o a la presó, malgrat ser econòmicament poderós.

La sèrie ens mostra un Putin fred, gèlid, vaja, hi ha poques referències personals, íntimes, el personatge sempre ha blindat la seva vida privada. La seva primera dona surt de passada, a les filles no les veiem mai, en algun moment no té més remei que admetre que s’ha separat i s’ha tornat a casar però, vaja, ben poca cosa. Podia haver estat un brètol de barri, violent i anodí, el va salvar i ajudar l’esport, el judo, sobretot. La seva feina a Alemanya, ja al KGB, va ser còmoda, considerant la situació del seu país i els temps convulsos que acabarien amb el mur. Fa uns dies els diaris d’aquí recordaven la seva poc coneguda estada a Barcelona, en l’època olímpica, acompanyant l’alcalde de Sant Petersburg, a tots ells l’ajuntament de Maragall els va obsequiar amb sabates, ja que les duien foradades, i un dels pocs records del futur president de Rússia és com es va enlluernar a MERCABARNA, amb tota aquella varietat de menjar.

Putin es va adaptar al nou moment, hi havia oportunitats per fer calaix, calia cercar influències adients. Les oligarquies ambicioses van fer l’agost ben aviat o potser ja tenien el coixí fet. L’alcalde de l’antiga Leningrad era un corrupte manifest. Putin, poc afeccionat a intervenir en els mitjans de comunicació, es va anar reconvertint, en un documental va sortir en el seu cotxe, conduint mentre, de fons, sonava la música de la famosa sèrie de televisió. Després va venir l’etapa a Moscú, a prop de Yeltsin, un es va aprofitar de l’altre però Putin era més jove i no bevia com una esponja. Al capdavall Putin el va succeir i es va transformar en algú suposadament més mediàtic, l'home més sexi de Rússia, segons enquestes, no sé si fiables, gràcies a assessors diversos. La sèrie ens recorda la guerra de Txetxènia, encara tan poc coneguda per nosaltres, i que va contribuir a augmentar el seu prestigi en una època en què anava de baixa, amb sospitosos atemptats terroristes poc aclarits. I per diferents assassinats d’opositors, com el de la periodista Politkóvskaya, una de les poques veus que incidien en el tema txetxè sense manies.

La sèrie té moments estranys, altament inquietants, com ara un dinar amb els polítics del moment, amb Bush fill, un altre personatge ben tèrbol però limitat per un sistema, segurament defectuós, però amb un control més sòlid sobre el capteniment presidencial. Contemplant la concurrència en aquell àpat tens la percepció de què vivim menats per guillats perillosos i que, l’excepció, son els pocs espais de temps en els quals algun governant amb poder sembla normalet i assenyat. 

O com un altre moment en el qual Putin canta, davant una concurrència d’actors i actrius ben coneguts que l’aplaudeixen sense manies i molt divertits. Acaba, més o menys, amb la primera guerra d’Ucraïna, de la qual aquí no es va parlar gaire. I constata allò que molts periodistes ens diuen, que no saps mai què passa per dins del cap del personatge, rejovenit gràcies a les intervencions estètiques  aconsellades per un amic seu, l’inefable Berlusconi. El veiem fent tota mena d’exhibicions esportives de tota mena, talment un súper heroi incombustible que no sé pas si en algun moment recorda que és mortal.

Potser Putin passarà, com tothom, però el mon és com és i en vindran d’altres que jo ja, potser, no veure ni patiré. Recordo una antiga pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, en la qual un personatge odiós però hàbil, que s’adapta al que sigui amb tal de conservar poder i fer calaix, passa de ser un nazi devot a un demòcrata amic dels americans capitalistes. Al final, per atzar, cau pel forat d’un ascensor mentre se sent el comentari del director dient que no hi ha al mon prou forats d’ascensor per acollir tots aquests personatges. Personatges acomboiats per entorns de pes i fins i tot, en determinats moments, aclamats pel poble, no ens enganyem.

Es aquesta una sèrie imprescindible, interessant, que encara es deixa coses al tinter però que ens fa entendre que això d’Ucraïna d’ara no és una casualitat. Els conflictes, fins i tot les guerres sagnants, en ocasions afavoreixen el poder, incrementen això tan perillós i manipulable que son els signes d’identitat o els patriotismes i que, en ocasions, fan més mal que bé. La informació és pot tergiversar segons convé i les masses srotim al carrer per protestar i reivindicar però també per aclamar. Per això no em refio de les manifestacions massives, ni que siguin per a una bona causa. Ara que s’acosta Setmana Santa recordo que a casa m’explicaven que els mateixos que van anar a rebre Jesús amb els rams d’olivera van anar a veure animats i distrets com el clavaven a la creu. Qui sap, potser no tots, però segurament una bona colla sí que ho va fer.

LA TARDA EN QUÈ EM VAIG TORNAR RAPHAELISTA SENSE VOLER...

Si fa anys m'arriben a dir que m'empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m'agradaria per molts i diversos motius, m'hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal. 

La sèrie, obra del tàndem Arnáiz-Ortega, té les seves virtuts, que son moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s'ha de dir que es molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incomòdes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada. 

He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i exitosa trajectòria del personatge, durant dècades l'he menystingut, ho sento. Pecats de joventut vanitosa, vaja. Els meus pares, catalans del tot i de generacions, eren afeccionats a la sardana i al teatre de Sagarra però també a la cobla andalusa, i ja des de jovenets, cosa que a mi, en ocasions, em feia vergonya explicar. Sentir una persona que admiro de forma incondicional, la periodista Rosa Calaf, explicant el seu èxit immens èxit americà, m'ha resultat molt il·lustratiu.

Quan jo era pre-adolescent vaig ser admiradora i seguidora, entre d'altres, del Dúo Dinámico, fins que algú 'entès' em va dir que allò era xaronada i que m'havien d'agradar, per exemple, Els Platters. I després, amb el tema de la cançó catalana, vaig passar per l'època Serrat fins que la gent coneguda i progre el va trobar poc catalanista i calia ser de Raimon o de Llach. I és que, ai, una cosa és el que diem i l'altra el que pensem i sentim. Ara puc dir que torno a estimar l'incombustible Dúo Dinamico sense prejudicis ni manies.

Tot i amb això, i considerant aquests condicionants ambientals i polítics, Raphael no em va agradar mai, ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se'n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n'era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no 'mirar-lo'.

A causa d'aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condicio d'icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com en els vuitanta, després d'haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l'identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.

Raphael es va casar amb Natàlia Figueroa, una noia de l'aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc centims per la relacio i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, son per treure's el barret si pensem en d'altres fills i filles de gent d'upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos. 

El documental m'agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispaniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m'agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la ressurreccio en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb l'Iglesias, entre d'altres afers. 

La veritat és que crec que entre l'un i l'altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l'acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l'estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell mon on havia anat a raure. 

La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper couche ni de programes de tafaneries, m'han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s'ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades, i a la Pell de Brau, en general, també se sol passar d'un extrem a l'altre. En això de les figures artístiques que cal respectar m'admira França, que sempre suma i mai no resta. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d'extracció humil, fill d'un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n'hi ha molta però per a una permanència d'aquest tipus alguna cosa més hi s'ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat...

Fa anys, moltíssims, alguna coneguda dels estudis nocturns de batxillerat em va comentar que aquí, a Catalunya, teníem gent de molta més categoria que a Espanya perquè Raimon havia cantat a l'Olímpia i allà no hi anava qualsevol. Al cap de relativament poc temps hi va cantar Raphael, amb molt d'èxit, i aquell fet ja va fer trontollar les meves conviccions. 

Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d'Aquarius o veure'l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat carinyo amb això del documental. Que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l'època que els manuals mes ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d'éxit i entre gent ben catalana, no tan sols amb els de fora. 

Una vegada Raphael s'estava en un hotel de la Diagonal, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l'habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l'edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.

UNA IAIA INOBLIDABLE I UN ACTOR SENSIBLE

 

Amb tota probabilitat si no m'hagués ensopegat, per casualitat, amb el tràiler de 100 días con la tata, que em va cridar l'atencio, no hauria tingut un interès excessiu en veure-la. No he seguit gaire, de moment, la trajectòria de l'actor Miguel Ángel Muñoz. Ja manifesta ell, a la pel·lícula, que és un home hiperactiu i potser aquest excés vitalista que l'ha empès a ballar, a cantar o a practicar esports de tota mena, pot provocar que els no iniciats en tinguem una imatge tirant a frívola. Però la veritat és que es tracta d'un bon actor tot terreny, que ha fet de tot i la majoria de coses les ha fet bé, i que tampoc no defuig sortir a la tele formant part de programes de tota mena. Per altra banda a casa nostra hi ha un certa incondicionalitat nostrada a l'hora de mirar programes i hi ha qui rumbeja de no mirar mai sèries castellanes ni coses com ara Màster Xef.

Estem davant d'un documental diferent, que segurament no tindria la mateixa grapa si la seva protagonista, aquesta velleta polida, admirable i fotogènica, fos una altra mena de persona, menys brillant i espontània. Com en el cas de la pel·licula dels lampistes, excel·lent,  no sempre cal ser d'una professió per fer les coses bé. Afortunadament, en aquest camp encara es pot exercir sense títol. Aquesta iaia, germana en realitat de la besàvia de l'actor i que va tenir cura d'ell durant molts anys, resulta admirable perquè viu, feliç, en un pis minúscul que ha convertit en una mena de santuari dedicat a Muñoz. Sabem, al llarg de la pel·lícula, que Luisa Cantero no es va casar en haver de tenir cura de la seva mare, que va treballar fent neteges, que no ha tingut una vida fàcil ni massa estudis. 

Per sort, s'ha trobat amb una persona jove agraïda, que l'estima i amb la qual ha establert una mena de dependència afectiva, física gairebé. El documental ens recorda, a més, els primers temps de la pandèmia, quan la gent gran -vella- moria com a mosques a les residències, sense companyia de ningú, quan sortíem a aplaudir al balcó pensant que tot s'acabaria aviat, quan crèiem que es tornava a la nova normalitat... En aquest context les senyores que tenien cura de l'àvia de la pel·lícula es van estimar més quedar-se a casa seva. Aleshores l'actor es va tancar a casa de la tata i la va cuidar com si fos una criatura a més d'endegar una mena de programa per les xarxes socials, que va tenir ressò a tot el mon, cosa gens estranya quan es percep el taranna de la dama, entranyable i feliç, tot i que en algun moment també s'enfadi una mica. Les xarxes i la tecnologia avui permeten posar en pràtica tot un munt d'iniciatives.

Per a un home jove, molt actiu, fer aquest mena de dedicació a temps complet no va ser gens fàcil i va acabar per tenir problemes físics i psicologics, sense que això fes minvar el seu amor admirable per la tata protagonista. Muñoz és un home encara prou jove que, potser, amb més experiència en la direcció hauria aconseguit uns resultats de més volada, tot i que probablement aquesta narració tan íntima hauria perdut innocència, aleshores. Els francesos ens l'etiquetarien  de cinéma vérité,  i, de fet, ho és. I potser, allà, li donarien més importància de la que li puguem donar per aquí, tot i que ja ha rebut algun reconeixement.

Pel documental hi passen molts temes, el més evident les xacres irreversibles de la vellesa, la seguretat de què amb determinades persones d'altres generacions no podrem compartir el futur, per llei de vida. Però tambe constatem la dificultat de trobar cuidadors i cuidadores adients, ben pagats, ben preparats... La pandèmia va mostrar com anava el tema, a les residències. La memòria, però, és selectiva i d'allò que no ens convé no ens en volem recordar. Luisa Cantero té noranta-cinc anys i el cap molt clar però els problemes fisics van sumant. 

Hi ha crítics que han considerat que en ocasions s'és massa exhibicionista, l'actor s'emociona, plora, riu, va a teràpia, cuina, fa ioga, banya i pentina la iaia, la distreu de mil maneres i no pot amagar el gust, imprescindible, que tenen els actors vocacionals per mostrar la pròpia imatge. La protagonista femenina, com qui no vol la cosa, no defuig l'èxit inesperat, segueix el joc i s'ho passa molt bé, tot i que també, de forma inevitable, s'adona de la realitat. Amb algun lleu toc que aquí, on en teoria, som més continguts en moltes coses, qualificaríem de xaró, la relació del jove i la vella, tan personal, tan profunda, emociona i entendreix. 

Sobta saber la minsa pensió de la dona i, al capdavall, els actors tenen, amb poques excepcions, treballs inestables i, si no son de casa bona, han de pencar molt per fer calaix. Si s'ha d'ajudar a fons algú vell les despeses es multipliquen. No sé si aquest documental pot contribuir a fer-nos reflexionar més a fons sobre la necessitat de mitjans i recursos per a la gent molt grandeta, residències controlades i agradables, cuidadors i cuidadores ben preparats... Em temo que no. És més habitual demanar escoles, equipaments esportius o qui sap què que no pas espais on et tractin de gran amb respecte i mitjans i ho faci gent vocacional i ben pagada. I, és clar, no tothom és una persona gran tan divertida com aquesta tata singular, fidel als seus records, a les seves imatges religioses i, sobretot, devota incondicional de l'infant que va ajudar a créixer i que se n'ha sortit amb excel·lència i és famós per mèrits propis. Els infants, quan creixen, no sempre son, tampoc, tan agraïts i afectuosos, tot sovint fan com el de la cançó de Puff, el drac màgic, se'n van a córrer mon i, de vegades, no tornen. 

Hi ha persones que tenen estranys prejudicis i m'han manifestat que la pel·lícula, que no veuran, no els fa ni fu ni fa. Jo crec que s'equivoquen, 100 días con la Tata és un exemple més de com amb mitjans modestos, imaginacio i empenta, es poden realitzar coses molt interessants. No per a tot calen recursos exagerats. Em preguntava si a casa nostra i en català algú seria capaç de fer  una cosa semblant, vull pensar que sí pero no ho sé, es allò de què en ocasions ens perd l'estètica, com deia Unamuno, una estètica una mica rància. En tot cas estem davant d'una proposta que cal conèixer i contemplar sense manies, la bondat i la tendresa sense màscares poden ser molt comercials.

UNA FI DEL MÓN NO ÉS LA FI DEL MÓN, PERÒ POTSER ES PITJOR I TOT

 

Com que ahir no vaig sortir de revetlla em vaig mirar la tele. L'imprescindible segon canal va emetre un documental impressionant, al volt de la figura d'Unamuno, personatge que la pel·lícula d'Amenábar va recuperar fa un parell d'anys. No sé si el dia de la revetlla era el més adient per a un excel·lent documental que podia representar un mal tràngol, força incòmode, però imprescindible. Molta gent estava ja de gresca en aquell horari i amb ganes d'oblidar tragèdies i pandèmies. Llegeixo a la web de la televisió que es podrà recuperar tan sols fins al dia 8 de juliol, cosa que no entenc, la veritat, però les seves raons deuen tenir.

Tot i que l'eix conductor era la figura d'Unamuno el documental anava molt més enllà. Hi sortien imatges terribles que jo no havia vist mai. I això que el tema de la guerra civil l'hem patit durant tota la vida, primer amb el triomfalisme dels vencedors, present en la nostra vida quotidiana, en els silencis de la gent gran i en un munt d'històries properes que anàvem reconstruint com un estrany trencaclosques. I després a través de relats reivindicatius de l'altra banda o de les altres bandes, -ja que no és que hi hagués dues espanyes, n'hi havia unes quantes-, no sempre objectius ni ponderats. 

Una coneguda de la meva edat em comentava, fa relativament poc temps, que sentia a parlar més de la guerra ara que quan era joveneta. Sentir-ne a parlar no vol dir, però, que s'expliquin les coses de forma objectiva i seriosa. Tot s'ha reconvertit sovint en una mena de rondalla de bons i dolents, amb justificacions estranyes i invertint el sentit del relat, fins i tot. S'obvia que a Catalunya es va viure més temps l'abús dels qui serien els vençuts, també dividits entre ells, per cert, i les comparacions sobre el que van fer uns o altres intenta silenciar víctimes i crueltats, corrupcions i tragèdies. De fet els silencis de la gent gran del meu temps infantil no eren, tan sols, a causa de la por, que també, sinó, així mateix, a causa de la constatació del que podia arribar a fer la gent, molta gent, fins i tot potser ells mateixos, en moments complexos i violents com aquells. 

A la pel·lícula d'Amenàbar li ha passat una mica com al llibre d'Aramburu, no convenç ningú del tot perquè tothom té, al darrere, passats emboirats, simpaties estranyes, mitificacions i explicacions oportunistes. Però el documental d'ahir no era cinema de ficció, Millán Astray de veritat és molt més horrible i inquietant que Eduard Fernández, per bon actor que aquest sigui. Amenábar va ser prudent amb la visió de la violència però el documental mostrava, sense rabejar-se en la morbositat, rastelleres de morts, pobles destruïts, catifes de cadàvers de totes les edats, proclames terribles a favor del feixisme, amenaces contundents. 

La mort d'Unamuno no s'aclaria, al documental, ni potser no es podrà aclarir mai del tot. La gent de la meva edat en va viure l'abducció per part de la intel·lectualitat de dretes, que va segrestar el seu cadàver i la seva memòria. Unamuno és l'home que dubta però que, en un moment determinat, té prou coratge per enfrontar-se a l'absurd d'una repressió ignorant i indiscriminada que pren la mort com a bandera i la violència salvatge com a mètode.

La visió de la realitat, com en el cas dels nazis o del que sigui, sempre és més difícil d'entomar que qualsevol pel·lícula. I sempre és més còmode veure nazis alemanys o estalinistes llunyans que no pas feixistes propers o menjacapellans suposadament incontrolats. Hem vist moltes més cremes de llibres nazis que no pas d'aquells bibliocaustos hispànics dels quals fa relativament pocs anys que en sentim parlar una mica a fons. Freud creia que si els nazis cremaven llibres no cremarien persones però anava ben errat i va haver de sortir rabent del seu país. Cremar el que sigui, llibres, imatges, fotografies, material urbà que no ens ha fet res, és un símptoma que hauria de preocupar molt més, a nivell general, i no situar-se mai en una mena de mística revolucionària del signe que sigui. És més fàcil destruir un monument o una estàtua que no pas explicar-la i situar-la en el seu context històric. La ingenuïtat humana arriba a pensar que cremant el que sigui s'esborra el passat i es fa, ai, justícia.

La guerra civil va ser horrible, però no estic d'acord amb discursos que escolto, encara avui, sobre el caïnisme hispànic, atiant una mena de complex d'inferioritat espanyol que comparteix absurd amb lectures cofoïstes de tota mena. Les guerres mundials van veure violències iguals i pitjors, tan civils com les nostres, ja que als diferents països, i fins i tot als llogarrets del mapamundi, la gent del poble ha estat dividida  sovint en bàndols i faccions. Quan es critiquen, amb tota la raó, els colonialismes, s'oblida que als països colonitzats ja hi ha havia disbarats i exterminis abans d'arribar els occidentals a sucar-hi pa, estossinar innocents i treure'n rendiment. Els explotadors nou vinguts, com sol passar, va saber aprofitar a fons les divisions pretèrites.

És l'espècie humana, què hi farem. El periodisme europeu de l'època de la guerra, tan amic de les passions literàries calentes del sud, va reblar el clau sobre la sang calenta dels peninsulars, com potser fem nosaltres quan intentem explicar violències africanes, ja que un consol absurd és creure que som millors que els altres, més civilitzats i evolucionats, encara que això de la igualtat humana vagi fent forat, amb molts problemes.

De vegades m'estranya que els humans no ens haguem, encara, extingit del tot, malgrat tants esforços esmerçats, des del principi dels temps, en estossinar-nos per raons de tota mena. Paradoxalment, no hem parat de créixer. En ocasions les raons de les violències ens les volen fer semblar positives, en nom de fraternals ideals i no pas de grolleries totalitàries. El pitjor és que els morts no parlen i que els supervivents intenten reinventar-se i arranjar això que en diuen el relat, per fer-lo suportable. 

Unamuno no era un home d'una peça, és la imatge de l'home que dubta, que canvia d'opinió, que és covard a voltes, amb la seva inevitable vanitat intel·lectual, humà, al capdavall, com la gran majoria de persones. Els herois incombustibles i de conviccions incombustibles no crec pas que existeixin i, en tot cas, em fan molta angúnia, perquè acaben esdevenint perillosos, puristes robespierres. Unamuno és un personatge que hem de recuperar i llegir després d'aquestes tardanes reivindicacions del seu tergiversat i reutilitzat discurs del paranimf. 

Resulten preocupants les crides actuals, que revifen de tant en tant, a l'entorn de lluites, llibertats i la resta. La pau, ni que sigui una mica galdosa, és molt fràgil, i escalfar els ànims excessivament, en nom del que sigui, em fa angúnia, que voleu que us digui. Unamuno, expliquen, va dir allò de que vencerien i no convencerien però, malauradament, les persones som molt fàcils de convèncer sobre coses ben estranyes, en un gran nombre d'arrauxades ocasions històriques. La retòrica buida és molt agraïda, sembla. Potser el títol del documental, això de les paraules per a una fi del mon, sigui també una mica retòric. El mon no es va acabar i trigarà en acabar-se, no cal patir. De moment.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/palabras-fin-mundo-unamuno/5942546/