20.6.18

REFLEXIONS LLETRAFERIDES SOBRE GENT QUE ESCRIU I LLEGEIX

27240217110_3c14d1955b_b_d

Imatge: https://universoabierto.org/2016/06/07/los-clubes-de-lectura-digitales/


Hi ha activitats relacionades amb el consum cultural les quals han augmentat de forma progressiva en els darrers anys. Una és l'itinerari cultural amb passejada i, una altra, el club de lectura. En ocasions poden anar plegades, hi ha llibres que diries que van ser escrits per poder desenvolupar l'itinerari pertinent, en podria posar uns quants exemples. 

De clubs de lectura n'hi ha per a tots els gustos i preferències. Els clubs que promouen les biblioteques són d'allò més còmodes, no has de pensar en quin llibre has de llegir, ni tan sols te l'has de comprar, la biblioteca te'l passa. Itineraris i clubs de lectura donen feina a molta gent, ni que sigui feina precària, i aquest és un gran mèrit. 

En el fons, participem en aquest tipus d'activitats i en tantes altres perquè les persones necessitem xerrar, fer amics i relacionar-nos. Com explica Tolstoi, crec que a Guerra i Pau, quan parla d'unes festes i celebracions, tot això ens fa oblidar que la vida passa. Al menys ens ho fa oblidar de forma temporal, vaja. Existeixen també, llegeixo que van en augment, els clubs de lectura digitals, però per a mi, de moment, tenen poca gràcia.

El club de lectura et sorprèn en ocasions, quan sembla ben bé que cadascú dels participants hagi llegit un llibre diferent. Està bé que sigui així, les visions sobre el contingut de la lectura, d'aquesta manera, afavoreixen que ens fixem en detalls que ens poden passar desapercebuts. Però hi ha un tipus d'activitat de club de lectura que, en ocasions, m'ha inquietat una mica. És quan es convida l'autor o autora del llibre llegit a participar en la trobada. 

Està molt bé conèixer autors i que et parlin dels seus llibres. Fa alguns anys jo mateixa, amb algunes amigues, en vam organitzar un sobre llibres escrits per dones, en una associació veïnal. En aquell cas gairebé sempre comptàvem amb l'autora. Les escriptores venien sense cobrar res, és sorprenent les coses que la bona gent fa de forma generosa. Jo intentava que, al menys, les assistents -era una associació de dones- compressin els llibres, em semblava el mínim exigible. Malauradament no tothom ho feia. Una part de les participants l'havien demanat a la biblioteca. És sorprenent la gasiveria d'una gran part de persones a l'hora de gastar calerons en segons què. 

Però m'he sentit en molts casos incòmoda en presència dels autors i autores, quan el llibre no m'ha fet el pes o no m'ha agradat gens. Si ha estat del meu gust és tota una altra cosa, és clar. En ocasions he llegit, per imperatiu del club de lectura, llibres que m'han avorrit d'allò més o escrits de forma destralera. No sóc capaç de dir-li al pobre autor o autora, present de forma voluntària en la trobada, que allò m'ha semblat un bunyol, la veritat. 

Hi ha autors, d'aquests més famosos, els quals, en el cas de les sessions organitzades per biblioteques o entitats oficials, cobren alguna cosa per la seva participació. Tothom hauria de cobrar quan regala part del seu temps a la comunitat però estem en temps de vaques magres. I en el cas d'escriptors poc coneguts tot això serveix o hauria de servir, com a promoció. El més llastimós és que sovint allò que no es cobra no es valora com caldria. Ni agraït ni pagat, que diuen.

En general, de tota manera, en els clubs de lectura la gent acostuma a ensabonar els escriptors però, en ocasions, cosa que també em fa una certa angúnia, hi ha qui els esmena la plana sobre l'argument. Com que he arribat a publicar alguns llibres he participat com autora en tres o quatre sessions de club de lectura. El lectorat no sol entrar en qüestions subtils de llenguatge o forma narrativa, amb poques excepcions, més aviat opina sobre la història, sobre ara en si has mort aquell personatge o si és o no creïble que la noia s'enamori d'un ximplet, per exemple. 

Una autora que conec, una vegada, va acabar per dir, amb educació però amb contundència, que si hagués canviat tot allò que li demanaven, el llibre seria tot un altre. Fins i tot hi ha qui se t'enfada si, per exemple, surt al llibre un feixista amb bon cor o un masclista satisfet o una dona explotada que no es rebel·la.

Per qüestions diverses fa temps que no participo en cap grup de lectura, excepció feta dels deu anys que fa que vaig a les trobades del grup Tot HIstòria però aquest cas és diferent, els llibres són molt específics, els triem per consens, més o menys, i els debats compten amb persones que coneixen el tema, més o menys, i a fons. Tot i amb això també en ocasions tinc la impressió de què cadascú de nosaltres ha llegit un llibre diferent. En el tema de l'estudi del passat, recent o remot, tots tenim les nostres dèries i els nostres tòpics assumits, això pesa. 

Avui es publica de forma excessiva, tot és excessiu i potser no s'hi pot fer més i no hi tinc res a dir. Demanar un control en el tema pot perjudicar lletraferits sense massa oportunitats i, en tot cas, ningú no pot garantir que els filtres editorials siguin justos. En el munt de paper imprès que ens ofega corres el perill de que et passi per alt alguna cosa extraordinària, potser ha estat sempre així però diria que ara, més. 

La meva opinió és que s'escriu més que no pas es llegeix, gràcies a l'augment de l'escolarització massiva. L'escriure ha fet perdre el llegir. Una altra activitat que juga amb la il·lusió lletraferida són les escoles d'escriptura, els tallers de creativitat i tot això. En aquests casos tot depèn de les persones que imparteixen les classes, com a les escoles o les universitats.

Els qui escrivim tenim el recurs de l'autoedició, molt criticada pels editors convencionals, com si el fet de què una obra passi per una editorial vulgui dir que ja té un canònic control de qualitat. Un premi donat a un llibre autoeditat, fa poc, va generar protestes del sector, -d'un sector una mica endogàmic del sector-, però, agradi o no, cada dia hi haurà més autoedició, per moltes raons. De llibres autoeditats n'he llegit de millors i de pitjors, com dels altres. Autoeditats o editats per editorials muntades per editar llibres pagant el gasto els autors. 

He de dir que vaig saber, així mateix, que alguns autors, fins i tot relativament coneguts, que editen en editorials de prestigi s'han pagat la publicació, en la totalitat o en una part. Les coses estan difícils i no ho trobo pas malament, gent com Proust i d'altres es van pagar edicions, cal recordar-ho. El noranta i molt per cent d'allò que és publica de forma tradicional serà pasta de paper al cap de dos anys i escaig. El llibre ha perdut valor i pots trobar llibres nous abaratits, al cap de poc temps d'haver sortit al mercat, en llibreries d'ocasió o llocs com aquestes paradetes del llibre solidari. 

El més difícil no és tant publicar com aconseguir donar a conèixer allò que has publicat. Fa poc un editor a qui havia enviat un original em va preguntar si li podia assegurar que es vendria. I és que se suposa que t'has d'encarregar, en moltes ocasions, de vendre, més enllà d'escriure. M'ho vaig deixar córrer, no tinc tants coneguts com per assegurar unes vendes mínimes, la veritat. Encara més, en el cas de què el llibre es vengui una miqueta, la seva vida activa és breu, efímera, atzarosa. 

Un altre tema és l'excés de crims i novel·la negra que ens ofega. Un altre editor em va refusar un llibre perquè després d'un primer crim no passava res més. La novel·la de gènere ha bandejat la novel·la normal, al catàleg d'Ebiblio, un servei excel·lent per altra banda, no saps ben bé on trobar les novel·les normals. Molts autors i autores s'han vist abocats a escriure alguna cosa negra o a inventar-se una segona marca amb sang i fetge inclosos, en l'intent de vendre una mica més i fer calaix. Abans fins i tot passava a l'inrevés, els de la novel·la d'enjòlit miraven d'assolir prestigi escrivint coses més generalistes i en ocasions també s'inventaven un nom diferent, en aquests casos.

Les coses ens poden agradar més o menys però són com són. I tenim, és clar, el llibre digital, molt pràctic. No substituirà del tot el paper però deunidó. Millor llegir en digital que no saber, després, què fer amb el llibre que vas comprar amb il·lusió i que et va decebre d'allò més ja que, en general, les crítiques literàries actuals són molt poc fiables. En ocasions es limiten a explicar una mica de què va l'argument i, en d'altres, els comentaristes estan lligats a grans grups editorials i no poden dir ni escriure tot el que pensen. I que els gustos són diversos, temporals, fràgils. I els lligams laborals, també són fràgils i cal tenir-ne cura.

Encara més, sempre han existit els mandarinatges literaris i acadèmics, relacionats amb grups generacionals diversos i una mica endogàmics, avui també. De fet la cosa es dóna en d'altres camps, la música, el teatre... L'oblit, intencionat o no, de molts llibres interessants per part dels comentaristes del moment fa una mica d'angúnia. Menystenir allò que s'ignora, com deia el poeta, no ho fa tan sols Castella, ho fa una gran majoria de gent. 

L'altre dia llegia un article en una d'aquestes revistes digitals que ara remenen les cireres de la cultureta i mencionaven autors i autores importants d'avui, la gran majoria lligats a la capelleta corresponent i d'actualitat i amb una edat, amb poques excepcions, entre els trenta i alguns i els cinquanta i pocs. Res de nou, en el segle passat passava si fa no fa, el que passa és que eren menys a repartir.

Sempre ens quedarà internet, on es comenta gairebé tot i on pots trobar opinions lliures, arrauxades, gratuïtes i diversificades. Un altre aspecte polèmic i espinós del comentari literari és quan coneixes l'autor del llibre o n'ets amic o conegut. Jo sóc incapaç de llegir i comentar amb objectivitat llibres de gent que aprecio. En general, sempre els trobo aspectes positius a remarcar però em temo que la simpatia o antipatia que em provoca el lletraferit té un pes excessiu en la meva valoració, afortunadament. El factor humà, vet-ho aquí. Si els amics i parents no ens donen suport, qui ho farà?

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'autoedició és una sortida per publicar, pero potser estigui bé el filtre de les editorials, si són serioses i professionals, quan Isabel Martí de la Campana, ha rebutjat publicar algun dels texts que li he enviat, li he fet cas i ho he acceptat, sense auto editar-ho. Potser ha de ser així, es publica molt i es llegeix poc.

Tot Barcelona ha dit...

....y sempre quedará Escritores Recónditos, JÚLIA...Si algú pensa que és ven més de 500 ejemplars...ni de broma.

Si algun pensa que es venen més de 500 exemplars està de broma, per això els editors volen que el teu almenys els compris, a preu d'edició un centenar, i és gairebé com si t'ho haguessis editat tu.

Una altra cosa són les distribuïdores. Si no ets conegut estàs condemnat a l'ostracisme absolut.

En EERR tenim molt bons escriptors, molt bons, JÚLIA, molt bons, tu entre ells (i no t'ensabono perquè no dient-ho quedaria be i se de que parlo), però el que és, és. I no hi ha manera que es puguin fer coneguts perquè no hi ha distribuïdores que vulguin córrer riscos.

Altra que val un puñao es José Florencio Martinez, te un llibre que jo mateix he venut a la Facultad de Filosofía 11 ejemplars que es diu Teseo no saldrá del Laberinto que és una obra d´art.

Cert escrits de Pugcarbó són teta fina. Lluis Soldevilla tendría que ser hi en tots els anaquels... i tots de EERR

Més sé que no hi ha manera, i saben (Cornadó i jo) que hi han editorials que observan la página...

En fí, és lo que hi ha.

Un petó
Salut

Júlia ha dit...

Francesc, jo ja no ho crec, això, a La Campana hi ha de tot com a moltes altres editorials, i tothom s'equivoca i té les seves manies, a la nostra edat ja tenim una mica de criteri, i sovint més experiència lectora que molts editors i editores, per saber si una cosa es o no vàlida. Es publica molt i molta palla 'encara' la publiquen les editorials, per cert. I també publiquen molts llibres 'de compromís', tothom s'ha de guanyar la vida.

Hi ha llibres que ningú no ha volgut editar i amb els anys s'han reivindicat i també a l'inrevés, tot és relatiu.

Júlia ha dit...

Miquel, tot són gustos i opinions, que et publiquin o no publiquin o venguis o no venguis no vol dir res més que això, la qualitat és un altre tema, molt subjectiu així mateix. A mi, per exemple, Virginia Woolf o Proust no em fan el pes, tinc amigues amb molt bon criteri que en són devotes, tots tenim raó, a la nostra manera. La lectura també depèn, com moltes altres coses, del nostre moment vital, de les modes i de moltes circumstàncies difícils de jutjar. El mateix es pot aplicar a la música, a la pintura, i fins i tot a la cuina, vaig a restaurants barats que potser cuinen millor que els de Can Roca, pel meu gust, però ningu els coneix. Avui aniré a la perruquera del barri, m'ho farà molt bé i em cobrara molt menys que el Llongueras. No vol dir que els famosos no ho facin bé però també pesa allò d'agafa fama i posa't a jeure. No puc amb escriptors com Monzó i, mira, li han donat el Premi... d'Honor. Així es el món, ser miss univers no vol dir que siguis la mes maca del món mundial. I passa en el teatre, amb els actors, amb el cinema....

Tot Barcelona ha dit...

JÚLIA:
A Monzó lo tengo puerta por puerta. Me he discutido, o sea DIS-CU-TI-DO con él por problemas nimios. Insoportable. A la Rahola....ni mentarla, es que es pésima de cojones, pero si pondría personas no reconocidas que tienen un vocabulario (hablo del catalán) especial, armonioso, y que saben aplicarlo en el ritmo y la cadencia.
Así, podremos hablar de la "perruquera", o del "maña", porque lleva su arte y no su fama.
Un petó.

Júlia ha dit...

Miquel, jo voldria intentar diferenciar el fet de si algú em cau bé o no o si és o no de la meva ideologia del tema literari. Monzó va escriure de jove uns contes molt innovadors, després, és la meva opinió 'ha viscut del cuento', literalment parlant, com articulista em sembla normalet.

No tinc tanta mania com tu a la Rahola, crec que és un personatge que desvetlla passions poc raonades. Com a narradora literària crec que és normaleta, tot i que millor que d'altres i tot, però com a periodista de vegades m'agrada i de vegades no i té el mèrit de no voler 'quedar bé', pot ser que en ocasions hagi estat oportunista, com tants d'altres, de fet, però no crec que escrigui gens malament, té un bon nivell cultural i això es nota.

Pla va estar un temps que em semblava que no m'agradava, però he d'admetre que el tema ideològic tenia molt a veure, és un gran escriptor.

Avui hi ha gent que no reconeix a Vargas Llosa cap mèrit però té llibres molt bons, cada cosa al seu lloc. Marsé no em cau especialment bé però és un bon escriptor, pel meu gust, i té alguns títols molt bons. En canvi, Mendoza no em fa el pes, amb un parell d'excepcions.

Pérez Reverte, per exemple, no em cau bé ideologicament i, a més a més, no sap mai com acabar els llibres, però és molt millor que Cercas que també em cau gros per motius més aviat ideològics.

Tinc devoció per Paco Candel com a persona però té de tot literàriament parlant.

Jo llegia a Moran perquè escrivia bé, però ideològicament no em feia el pes i en ocasions havia afirmat coses que, senzillament, eren mentida o mitja mentida, se li notava massa l'anticatalanisme visceral.

Vull dir que costa destriar el gra de la palla i les nostres percepcions humanes de la realitat literària, de vegades, amb els contemporanis, és pràcticament impossible.

No hem de valorar filosòficament Heidegger a causa del seu flirteig amb els nazis? Més que flirteig, de fet.

La ideologia sol perjudicar la creació però no es pot defugir, Alberti va ser bon poeta fins que no es va posar al servei del comunisme, Machado té un poema dedicat a Líster que fa esgarrifar. Tots som fills i filles del nostre temps, de la nostra educació, de la nostra tradició cultural i de les nostres circumstàncies i experiències, vaja.

No sé si m'he explicat, ep.

De vegades he llegit un llibre que m'ha agradat molt i després he conegut la persona o n'he sabut la biografia i ja no ha estat el mateix. Això ho puc aplicar a d'altres camps, pintura, arquitectura, música...