Recupero una antiga entrada al blog, sobre els Divendres Sant del passat, que, més o menys, encara és vigent, sobretot des del retorn del turisme massiu a la ciutat que m'acull.
Divendres Sant. Molta gent ha marxat de viatge, curt o llarg, i molts forasters envaeixen la meva ciutat, sobretot pels seus indrets més promocionats. Pel carrer, al metro, veig grups d’estudiants joves, riallers, amb el futur, desendreçat, a les motxilles. No puc evitar pensar en antigues Setmanes Santes, les de la meva infantesa, quan el Divendres Sant era un dia silenciós, tètric, amb una ràdio que emetia únicament música clàssica, uns cinemes que aturaven, fins i tot la seva programació centrada en passions, miracles i vides de sants, i uns carrers per on, encara, les famílies autòctones passejaven, durant l’únic dia de festa laboral generalitzada de l’any, a més de Nadal.
Durant uns anys, amb el meu pare, teníem el costum de pujar fins al castell de Montjuïc, el divendres sant. Hi havia aquells barris immensos de barraques, aleshores, que feien una mica d’angúnia, perquè jo percebia que els seus habitants eren més pobres que no pas jo, o, al menys, més desafavorits. Començava a florir la ginesta i en collíem, escampada per molts indrets de la muntanya familiar, ocupada, pràcticament, pels nou vinguts. Hi havia racons cuidats, luxosos fins i tot, com la rosaleda Amargós, que ara ha passat a ser, únicament, jardí, potser perquè tenir cura de tantes roses és car i precisa d’una vigilància constant. En aquella època ningú o gairebé ningú no les arrencava ni les malmetia, aquelles roses, malgrat la molta gent que es movia per tants barris de cases precàries. No sé si per civisme o per por de la justícia que era molt més contundent que no pas ara.
Abans, el Dijous Sant al vespre, havíem anat amb la família a seguir monuments. La gent era al carrer, d’església en església, i una profunda olor de farigola envaïa Barcelona. Les senyores fines i riques es posaven peinetes i mantellines de preu i s'exhibien, també, pels carrers més elegants. Moltes gitanes en venien, a la porta de les esglésies, de farigola, i, a dins, els palmons i les palmes, encara blancs, frescos, configuraven aquells monuments envoltats d’imatges cobertes amb roba de color morat, perfumades amb encens. Per ràdio donaven sermons, com aquell de las 'siete palabras', contundent, amenaçador.
El vespre del divendres, a Barcelona, per la Rambla, feien una processó que es deia de la 'buena muerte', els encaputxats, els penitents, em feien por, molta por. Aquella processó va desaparèixer més endavant, perquè hi va haver una època iconoclasta, de reacció contra totes les manifestacions de religiositat excessivament públiques, durant la qual se cercava un nou cristianisme, més d’acord amb la vida real, més interior, però que no va tenir l’èxit esperat, crec, sinó que va donar pas a un laïcisme frívol, lligat al turisme primaveral, i a la substitució del gregorià per espirituals negres mal traduïdes.
El dissabte havia estat de Glòria i no pas sant, fa molts anys. Els nens i nenes sortíem als balcons amb carraques i tapes de cassoles, a picar una bona estona, a mig matí, acompanyats d’un gran tritlleig de campanes, també dèiem que a 'matar jueus', horrible expressió que jo repetia de forma innocent, perquè no sabia ben bé què ni qui eren, els jueus, més enllà de la meva representació mental d’uns senyors lletjos i dolents que havien mort Jesús, també jueu, com vaig saber més endavant, uns dolents abstractes, com els indis emplomallats de les pel·lícules de l’oest americà.
Les paradoxes de la religiositat oficial són tantes i tan surrealistes que no acabo d’entendre la seva pervivència, amb més o menys sotracs, durant tants segles. La Glòria donava pas a moltes estrenes de cinema i teatre, era l’època brillant de l’espectacle, el final de la Setmana Santa. I venien les mones, més o menys grans i reeixides, que ja es podien veure als aparadors durant el Dijous Sant, per exemple, reproduint, com sempre, motius de moda, com ara, en aquells temps, la Blancaneus incombustible de Walt Disney.
Amb la meva adolescència i joventut els temps van canviar i la Setmana Santa em va amollar una autonomia que em permetia sortir a fer volts amb amigues -i amics, ep- i participar de forma directa en la litúrgia parroquial. Ens trobàvem tota una colleta als actes oficials, la missa de Rams, l’ofici del Dijous Sant, intentant controlar la rialla quan el capellà rentava els peus a algun conegut. Les rialles adolescents no es recuperen mai més, són espontànies, imprevisibles, boges, inadequades. Cantàvem al coro, cançons de l’època, evocadores, algunes en català i tot, per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu, altra vegada...
El divendres al vespre fèiem un via crucis pel barri, amb torxes i més cançons, i el dissabte vaig descobrir aquesta cerimònia singular del ciri pasqual, llarga, que primer vaig entomar en llatí i més endavant en català, amb lectures del Gènesi, benedicció del foc i un ritual que em fascinava, encara que més d’un cop feia alguna capcinada, la veritat. Després, tot va canviar i jo també. Durant els darrers anys, a molts indrets, s’han recuperat processons i n’han sorgit de noves, ja que sembla que això de desfilar, amb música i disfresses, és gairebé una necessitat humana, sigui amb un motiu religiós o festiu i de gresca, o fins i tot amb tots dos barrejats. També recordo haver anat a veure, a mitjans dels seixanta, una passió moderna, a Horta, on tenia algunes amigues, amb el malauradament desaparegut Joan Miralles en el paper principal.
L'èxit d'aquella passió va motivar la consolidació d’un grup de teatre important, que va fer diferents muntatges, com ara un que es deia Oratori d’un home sobre la terra i on sortia una Núria Feliu molt jove, cantant allò de seràs home, sobre home, perquè en tens la voluntat... Fa un parell d’anys vaig llegir que no sé on feien una passió moderna, com si haguessin descobert la sopa d’all, i no esmentaven aquells precedents hortencs. La nostra ignorància catalanòfila ens feia mirar amb ironia les manifestacions religioses d’altres indrets hispànics, algunes de prou sorolloses. Una amiga murciana, a la feina, -no a la d’ara, sinó a un despatx, el de la desapareguda empresa Harry Walker-, ens explicava la gresca que muntaven darrere dels passos, al seu poble, cantant pasodobles, i la fèiem enfadar amb el nostre purisme català, que no entenia aquell capteniment disbauxat.
A la Torrassa havien fet una processó important, que es va perdre pels camins postconciliars, un altre company de feina, també murcià, hi participava vestit de romà i provocava ironies mal intencionades, que entomava amb filosofia distant. Llàstima de la interrupció d’aquella tradició, perquè la de la Torrassa havia estat un clàssic, la possibilitat d’anar a veure una processó singular per als barcelonins que no podíem anar massa lluny. Podem veure, avui, però, una processó com les de fora per la Rambla. Vaig portar una amiga andalusa a Sant Agustí, l’any passat, i es va emocionar en contemplar les imatges lligades a la seva tradició personal, en el cor de Barcelona.
En aquesta Barcelona multitot, poden conviure, i que duri, tantes tradicions diferents en pau i tranquil·litat, lligades a la comprensió, i fins i tot de vegades admiració, envers totes les maneres de viure i sentir que hem anat desenvolupant darrerament, no pas sense esforços. Avui podem pensar i triar sense massa traves, es pot discutir fins i tot la realitat històrica de Jesús, no va ser exactament així, crec que canta algú a Porgy and Bess (en anglès, és clar, però per no escriure algun disbarat, tradueixo). Res no és com ens deien, les relíquies de Joana d’Arc no han suportat l’anàlisi científica.
Els catalans no som millors ni més austers, ni més espavilats, que la resta de la humanitat. Els misteris costen de mantenir-se, avui. I els miracles. Encara que sembla que algun se’n produeix, de tant en tant, de forma enigmàtica... La televisió manté una mica la torxa de la tradició i ens ofereix uns quants peplums, com ha de ser, encara que contemplar aquell guapíssim Marco Vinicio a Quo Vadis i pensar que ni ell ni Petroni ni Neró són ja entre nosaltres, em commou. A mi m’agradaria que es conformés una tradició més nostrada i ens passessin cada any, per exemple, aquella excel·lent pel·lícula, El Judes, en català i tot, –no la van deixar doblar, a l’època, però es va poder fer més endavant-, filmada a una Esparreguera entranyable i antiga.
He de dir que no he vist massa passions, però recordo una vegada que les monges van endegar una excursió a aquest poble, en aquells temps en els quals no anàvem enlloc i qualsevol sortida era una aventura immensa. Se’m va fer llarga, molt llarga, la representació, la veritat. Què ruc, cada any li passa el mateix, diu, el personatge d’un acudit popular, quan el capellà li explica la Passió... La ironia popular pot amb tot. Recordo un poema d’un llibre, clandestí durant anys, atribuït a Samaniego, verd, com diríem de forma eufemística, El jardín de Venus, en el qual, durant una representació de la Crucifixió, a l’aire lliure, el senyor que fa de Jesús té problemes en percebre els pectorals de la Magdalena, als seus peus, perquè el taparrabos (catanyolisme magnífic, imaginatiu, com sacatapus) levita de forma inesperada.
Recordo que un company mestre me'l va mostrar en una còpia pirata, fa molt de temps, poc abans del destape. Sempre ha tingut una mena de contingut morbós, la relació amb la Magdalena. Tant, que fins i tot ha propiciat en l’èxit d’un llibre tan fluixet com El Codi Da Vinci, amb una pila de seqüeles pitjors, com tots els grans èxits. Avui, aquests dies són, generalment, unes vacances més o menys llargues, no pas sempre ni per a tothom, és clar. La possibilitat de tenir cotxe va propiciar aquestes fugides, ja fa anys. El turisme de consum s’ha estès com una taca d’oli. Però la farigola i la ginesta, indiferents als canvis socials i polítics, continuen florint quan toca, és clar.
Res no és millor ni pitjor, tan sols diferent. Malgrat la nostàlgia que l’edat comporta, no recordo amb goig aquelles èpoques de silenci penitent, on sempre et reiteraven que eres culpable de nosequinescoses que no havies fet, ja, d’entrada, per haver nascut, a causa del pecat original, pervers invent dels poders espirituals, pues el delito mayor, del hombre (i, suposo, de las mujeres, grans pecadores i, a més inductores de pecats gravíssims, que iniciaren la seva tradició amb Eva), es haber nacido. I, ves, no hi podem fer res, per arreglar-ho, sense fer perillar la nostra integritat física.
Per la tele, ahir, en el canal barceloní, en un programa de fa anys, feien broma sobre el sofriment dels ateus durant aquests dies, en els quals han de suportar tanta religiositat catòlica. També parlaven de les moltes frases lligades a la religió que han fet fortuna en el parlar popular, plorar com una Magdalena, fer una barrabassada, anar a missa, no saber el parenostre, passar un calvari, ser a una vall de llàgrimes, ésser un fariseu, rentar-se les mans, per més inri, portar la creu, anar fet un Ecce Homo, anar d’ Herodes a Pilats, (de rodes a pilats, popularment)... que sorgeixen de forma imprevista en la parla més agnòstica, de la mateixa manera que afloren, de forma inconscient, frases plenes de prejudicis envers grups socials o ètnics diversos. La cosa no té importància, anem engavanyats sense portar gavany i mal engiponats sense portar gipó, coses del llenguatge popular, estranyes, enigmàtiques. No cal enfundar-s’hi. Per cert, això d’enfundar-s’hi em pensava, fa algun temps, que no era correcte, ho havia sentit a dir sovint a persones grans, properes. Però resulta que està bé, ves.
Penediu-vos, doncs, dels pecats, és un bon moment, segur que en teniu algun, ni que sigui l'original... i que al cel ens puguem veure.
