1.12.18

D'UN TEMPS, D'UN CINEMA, D'UNS ACTORS


Ahir al vespre BTV passava, sense talls de publicitat ximpleta,  com sempre, Dos en la carretera, una pel·lícula amb aquell encant que els anys no fan res més que incrementar. Fa anys, en un entranyable col·leccionable sobre actors i actrius que oferia el diari La Vanguardia, l'enyorat Terenci Moix comentava, respecte a la parella que feien Robert Taylor i Greta Garbo a La dama de las camelias: 'Nunca hubo pareja más hermosa'. Quan torno a veure la pel·lícula de Donen em venen ganes de parafrasejar Moix canviant hermosa per atractiva. Dos en la carretera és per a mi  una mena d'equivalència al que va ser per la meva mare Tu y yo, la primera, la del Boyer i la Dunne, una pel·lícula que mai no es cansava de tornar a mirar.

La pel·lícula és, pel meu gust  subjectiu, de les tres o quatre millors de Donen, però en aquesta percepció hi té un gran pes la memòria sentimental. Recordo quan la vam anar a veure, amb una amiga, en un d'aquells grans cinemes d'estrena d'abans, en els quals anaves a agafar l'entrada a la taquilla, uns dies abans, de forma personal. I recordo els comentaris sobre la peli, amb les companyes de la Harry Walker, perforistes de fitxes de cartolina en aquells departaments de comptabilitat d'aleshores, amb uns primers  i feixucs ordinadors, que semblaven moderníssims i avui són arqueologia industrial.

Un dels debats més encesos va ser entorn de la diferent valoració que es feia sobre les infidelitats, si aquestes eren obra del noi o de la noia. El personatge de Finney va lligant amb senyores, sense manies, de forma puntual, però quan ho fa la dona se sent humiliat. Tot i amb això, la cosa acaba bé, els temps estaven canviat, fins i tot a Espanya. La pel·lícula, uns anys abans, no hauria arribat tan aviat als cinemes o l'haurien retallat sense manies i doblat ves a saber com. Això de què una parelleta, ni que fos anglosaxona, fes Pasqua abans de Rams encara era molt mal vist. Però era l'any 1967 i pensàvem que Franco era a punt de fer moixoni, cosa que no va ser ben bé així. A les il·lusions dels seixanta, una mica com passa a la pel·lícula, van succeir les decepcions de després, fins que tot es va estabilitzar, més o menys. 

Tot i que la pel·lícula no ha envellit, o ho ha fet de forma digna i mítica, avui sobta veure com el personatge de Hepburn, per exemple, no qüestiona mai el seu paper de dona florero. No treballa, no té ofici ni benefici més enllà del marit, i no sembla que tingui intenció d'endegar cap carrera professional pel seu compte. És clar que la pel·lícula transcorre durant dotze anys i no sabem què va poder passar després. De fet, el personatge de Hepburn té sort amb allò de la varicel·la car Mark, com és sabut, d'entrada tira cap a una guapíssima i jove Bisset, no tan secallona. Tot és atzar.

Hepburn va ser una dona extraordinària en molts aspectes, que va morir de forma prematura. Expliquen, i em resulta molt versemblant, que quan a una dona heterosexual, més o menys, li pregunten amb quina dama s'hauria enrotllat en algun moment de la vida, la majoria menciona Hepburn. I no crec que sigui tant per la qüestió  sexual sinó per aquesta estranya màgia que es desppen de l'actriu en tots els seus papers, a més del seu tarannà, explicat en diferents biografies, i de la seva dedicació, de gran, a causes solidàries. L'atracció que provoca Hepburn és una atracció integral. La màgia, la bondat i el carisma es tenen o no es tenen, tot i que es poden incrementar i potenciar. Quod natura non dat, Salmantica non præstat.

Hepburn tenia set anys més que Finney, ja no era la joveneta ingènua de Sabrina, però ens resulta absolutament creïble en tot moment. Expliquen que la parella va tenir això que en diuen un rotllet, cosa que es percep d'alguna manera a causa de la química que traspuen. De fet, la tafaneria lligada a la vida dels famosos explica que aquella relació va precipitar el divorci d'Audrey Hepburn amb Ferrer. Hepburn va iniciar l'època de la devoció a la gent prima amb excés, però sembla que en el seu cas tot era culpa de la mala alimentació que va patir, de nena i de joveneta, a causa de la guerra i l'escassedat que comportava. Per cert, no és estrany que s'encaterinés de Finney ja que, no sé per quina raó, a un munt de les seves primeres pel·lícules me l'aparellaven amb iaios en decadència: Cooper, Grant, Astaire, Bogart... quina creu.

George Descrières, un actor francès poc conegut per nosaltres, va ser aquest David que fa trontollar la relació de la parella, tot i que ja passen per mals moments. A la pel·lícula gairebé no parla. Però és que a Two for the road no parla gairebé ningú, més enllà dels dos protagonistes. Per exemple, no sabem res de la família materna dels protagonistes i tampoc sabem qui té cura de la nena quan desapareix del mapa. 

La pel·lícula se centra absolutament a l'entorn de la relació de parella i el muntatge, que no segueix un ordre cronològic, va ser molt innovador i lloat en la seva època. A Hepburn, però, l'óscar li van donar per Sola en la oscuridad, potser perquè allà fa tot un recital dramàtic complex, tot i que a mi aquella pel·lícula no em va fer ni fu ni fa i em sembla molt més ple de matisos el paper de Joanna enamorada.

Finney ja no és el jovenet atractiu d'aleshores però continua en actiu i ha demostrat ser un actor de molta categoria, també ha tingut sort amb els papers que li han ofert al llarg del temps. Donen era un senyor madur, quan la va rodar, i avui és un vellet, una d'aquestes baules febles entre el present i el passat, però ningú no és immortal, per desgràcia. Avui Joanna i Mark ja faria temps que haurien celebrat les noces d'or i els seus problemes serien molt diferents, en cas de sobreviure a la seva pròpia història de ficció i haver continuat junts malgrat tot. 

La pel·lícula es va estrenar al Fantasio, al Passeig de Gràcia, crec que ara hi ha un Benetton, per allà. Quan es parla de la deriva de llocs com el Paral·lel m'estranya que mai no es faci referència a la resta de la ciutat, al menys al Paral·lel queden alguns teatres. Al Passeig de Gràcia, res de res. Passar pel solar en construcció on hi havia el Novetats fa esgarrifar, al menys als qui ja som grandets. Molts cinemes de la geografia hispànica es van dir Fantasio, crec que el nom pot venir del personatge d'una òpera d'Offenbach o potser d'un conegut il·lusionista argentí, qui sap. Em resulta un nom evocador, vingui d'on vingui. 

La pel·lícula, quan es va estrenar, va tenir un bon acolliment però algunes crítiques van comentar que l'argument era banal i poc complex, en el fons, i que el millor de tot eren les interpretacions dels dos protagonistes, sense els quals la resta podia esdevenir fullaraca. I el muntatge, és clar, aquests sals en el temps, de carretera en carretera i de cotxe en cotxe. Potser sigui cert, no ho sé. 

Els arguments sovint són repetitius, la vida ja ho és, en molts aspectes. Però tot es pot explicar de formes diverses, noves, originals i lligades a cada època. La icona Hepburn va lligada al seu aspecte sofisticat de Breakfast at Tiffany's però a la cinta de Donen llueix uns vestits esplèndids i originals. És clar que tot li estava bé i resultava tan elegant amb la samarreta i els texans de l'inici de la relació com amb aquell modelet del Rabanne, un dissenyador d'origen hispànic, per cert, de cognom de pila Rabaneda.

Res, que si en algun moment enganxo aquesta pel·lícula per la televisió no la puc deixar de veure, m'encanta, això em passa amb poques històries cinematogràfiques, la veritat. Que els déus del cinema beneeixin Stanley Donen, vaja. I l'esperit d'Henry Mancini, que també hi va tenir alguna cosa a veure. 

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Recordo dos en la carretera, pero és un record molt llunyà, de fet si no hagués estat per tu, l'havia oblidat.
Jo crec que abans em sabien més de fer cine, d'explicar les pel·lícules, ara hi ha un excés d'efectes especials pero no saben explicar tant bé les histories.

Salut

Júlia ha dit...

Em penso, Francesc, que aquesta peli agradava més a les noies que no pas als nois. Abans i ara hi havia i hi ha pelis bones i dolentes, el que passa és que amb el temps ens queden els records de les millors. Això de 'les d'abans' ja ho deien els meus avantpassats propers.

Cinefilia ha dit...

Sens dubte una gran pel·lícula que per a molts ha esdevingut de culte. Per cert, va guanyar la Conxa d'or a Sant Sebastià i fou nomenada a l'Òscar al millor guió.

Gràcies pel teu post, tan lúcid com sempre, i fins la propera.

Juan

Júlia ha dit...

Cert, Juan, per cert, el premi va tenir els seus detractors tot i que això deu passar sempre. Em sembla que aquell any, pel que fa als óscars, va ser el de El Graduado. No li trec mèrit però crec que ha envellit pitjor, tot i que en el seu moment va ser un èxit. A Sant Sebastià va quedar segona una italiana de Dino Risi, El tigre, per cert, injustament oblidada, com passa amb una gran part del cinema europeu, amb poques excepcions.

De tota manera les valoracions sempre són subjectives, tot va lligat al nostre imaginari sentimental, de forma inevitable.

Júlia ha dit...

I ja no et dic res si els americans fan un remake que no està malament del tot, aleshores l'oblit resulta lamentable, ara em venen al cap Perfume de mujer i Están todos bien, per posar exemples. Les menciono en castellà pel fet de què en castellà recordo els títols, per raons històriques,he he.

Chiloé ha dit...

Escribes brutalmente bien y pareces muy inteligente. Según la ley de las compensaciones algo tendrá que quedar para mí. Gracias por haber sido tan amable conmigo, Júlia. Un abrazo.

Júlia ha dit...

Gràcies, Chiloé!