LA NOIA DE L'AUTO STOP I EL BON CAMIONER ENAMORAT, CINEMA BARCELONÍ

 

He aprofitat aquesta tarda plujosa per veure una pel·lícula de betevé, de l'imprescindible cicle sobre Barcelona, La chica del auto stop. Sovint ja he vist moltes d'aquestes pel·lícules o, al menys, 'em sonen'. En aquest cas admeto la meva ignorància, no en sabia res.

És una història molt de l'any 1965, el de la seva estrena. Malgrat la còpia una mica deficient, tan sols per contemplar aquella Barcelona que avui sembla tan llunyana, la de la meva adolescència i primera joventut, ja pagava la pena mirar-la. La va dirigir el gran professional que va ser Miquel Lluch, i el guió és de José Antonio de La Loma. I era, no podia ser altrament, un producte de la factoria Iquino, que ja començava a destapar les xicotes i a mostrar-nos ni que fos els sostens, ficades en pantalons ajustats, com calia. Expliquen que està inspirada, una mica, en La ladrona, su padre y el taxista. Llàstima que a Can Iquino del Paral·el  no hi havia aleshores la mateixa grapa que Itàlia per convertir la història en una comèdia divertida.

La protagonista és una actriu de la qual he trobat poca cosa, tot i que treballava força bé i era molt maca, Olga Omar. Tan sols he esbrinat que havia nascut a Logroño l'any 1944. Pel que fa a la  resta del repartiment hi trobem actors i actrius més coneguts. Víctor Valverde, jove i de bon beure, un senyor molt atractiu i, relativament, poc aprofitat al cinema però molt més a la tele. Vestit del segle XIX i fent de personatge inquietant era per contemplar-lo, la veritat. El recordo en molts papers, com ara una molt bona versió de Bel Ami o fent de l'amic pocavergonya de David Copperfield. Amb el temps el vam recuperar, fins i tot, per a les sèries de TV3 de sobretaula. En el cinema el recordo menys, sobretot en una pel·lícula molt interessant que no han passat gaire sovint, El corazón del bosque. 

Fent de dolentot, trobem el gran Iranzo, tan condicionat pel seu físic a fer de mala persona, sort que a La piel quemada es va poder lluir de valent amb el paper de la seva vida, segons la meva opinió. Consuelo Nieva, fent de mare trista, Fernando León, un altre actor poc aprofitat, Luis Ciges, reivindicat de gran, o Gustavo Re, que havia viscut a la casa dels Vienesos, al meu barri, tan habitual fent de secundari característic. El cartell de la pel·lícula és molt de l'època, sembla una il·lustració de les revistes per a noies d'aquell temps, l'estil havia canviat i es permetien, ja, algunes escenes agosarades, sense passar-se, això sí. I al final, com calia, els delinqüents de poca volada serien castigats, segurament de forma breu i caritativa i es podrien incorporar a la societat, com aquell gamberret de l'Enric Barbat. Tot i que jo no em refiaria gaire del personatge interpretat per Iranzo, ves a saber si no es va voler venjar en sortir de la presó.

I una mica de música, yeyé, que deien, tipus twist, a càrrec d'un conjunt del qual tampoc no he trobat pistes, Los Atilas, i que ho feien prou bé. Em sembla que pocs xicots de la meva època no havien format part d'algun conjunt, en algun moment de les seves vides. I paisatges urbans entranyables, terrats atrotinats uns quants dels quals encara deuen existir. El Born d'aleshores, Can Jorba, noves construccions en mig d'una mena de no res, la platja propera, encara poc explotada. Interiors miserables, en comparació amb la casa burgesa d'un pretendent ximplet de la noia. Pisos en construcció, un tema molt de l'època, també. És una història no tan innocent com sembla, de buscavides i lladres de poca volada, algun dels quals ja porta al damunt un ganivet, per si un cas. Per sort l'amor tot ho arranja, encara que sigui una mica a llarg termini.

Aquestes pel·lícules em resulten entranyables curiositats, documents sense intenció documental que no es limiten a mostrar-nos la ciutat d'aleshores sinó, també, com érem o com volien que fóssim. Ja no hi surt cap capellà, ep, i els polícies tenen poc paper i poc dialeg, en comparació amb els de deu anys abans. Això de fer auto stop començava a ser habitual i, malgrat els perills que presentava l'activitat, la noia, que té caràcter, se'n surt de totes. I és que el caràcter de la protagonista també m'ha semblat modern considerant l'època. Llàstima que intuïm que potser acabarà al seu piset nou, fent una vida d'allò més convencional, qui sap. La feina de camioner, en aquella època, va tenir el seu glamour, hi va haver sèrie americana i sèrie espanyola, sobre la professió, i recordo alumnes meus, dels primers anys en els quals treballava de mestra, que volien ser 'camioners internacionals'. 

Una pel·lícula que no puc valorar qualitativament sinó des de la nostàlgia imprescindible, l'imaginari personal i les evocacions melangioses.

https://www.dequevalapeli.com/peliculas/ver_blog/MzIzMQ==

https://www.imdb.com/title/tt0057943/

BALLANT EL SIRTAKI AL COSTAT D'ALEXIS ZORBÀS

 

Ha mort Irene Papas, feia temps que tenia alzheimer, pertany a la generació de la reina d'Anglaterra, de la meva mare... Una generació que, de forma inevitable, va desapareixent.  Papas ha arribat a una edat molt avançada tot i que en els darrers anys no tingués totes les facultats. La recordo en molts papers, era una actriu molt allunyada dels models estètics de la meva joventut però, fins i tot sense entendre gaire de cinema, quan la veies a la pantalla impressionava.

La memòria és selectiva i personal, el seu paper que més recordo és de la vídua de la pel·lícula Zorba el grec, el linxament de la qual em va deixar amb el cor encongit durant uns quants dies. Hi vam anar amb la colla del centre parroquial del barri, després van tornar al local per fer una mena de cinefòrum, un dels  nois de la colla, d'aquests més intel·lectuals que, per sort, hi solia haver a tots els  grups de jovent, s'havia preparat una mica el tema.

La crítica convencional no va ser gaire entusiasta amb la pel·lícula. Un dels temes que va sorgir en el col·loqui parroquial va ser si els fets que s'explicaven, sobretot el tema de l'assassinat de la vídua, no eren exagerats. Algú va comentar que no sabíem el que era l'Espanya fosca, fins i tot la Catalunya, profunda. Segurament tenia raó, jo no havia sortit gairebé ni del barri, llevat de les excursions convencionals a muntanya que arribaven, a tot estirar, a Tavertet o el Montseny. 

La pel·lícula va donar-nos a conèixer Katzanzakis, El Crist de nou crucificat va ser un títol habitual inclòs en les lectures recomanades pels sectors cristians avançats d'aquells anys. També va ser aquella una pel·lícula que va contribuir a mitificar i fer-nos veure d'una altra manera Anthony Quinn, que es tornaria un actor imprescindible al cinema amb pretensions d'aquells anys. Bates estava guapíssim, va ser un actor ple d'ambigüitats però molt atractiu. Aleshores en sabíem poca cosa. 

A casa nostra vam poder llegir el llibre en català ben aviat, gràcies a la versió de Vergara, em sorprèn encara els llibres que es publicaven en la nostra llengua, en aquells anys complexos, pocs, potser, però molt ben triats i de plena actualitat, en molts casos. Per sort jo tenia una companya de feina, més gran, que se'n podia comprar molts, em va passar aquest i, crec que de la mateixa col·lecció, El doctor Zhivago i uns quants més.

He tornat a veure la pel·lícula en alguna ocasió i he rellegit el llibre, Acantilado en va fer un bona versió fa pocs anys, amb traducció de Selma Ancira. Les revisions de pel·lícules i les relectures ens descobreixen coses que potser no havíem sabut copsar però, per altra banda, mai no recuperes el sentiment de descoberta, l'emoció de la primera vegada, encara més quan la primera vegada la podem situar en un moment políticament excitant, amarat de juvenil ignorància i esperança absoluta en un demà mític. La joventut, com la infantesa, passen una sola vegada per les nostres biografies, i potser està bé que sigui així i que tot sigui nou i per descobrir, per a cada generació.

La traducció al català va ser obra d'un hel·lenista de categoria, Jaume Berenguer Amenós, que va morir relativament jove després d'haver passat la guerra i haver desenvolupat una tasca intel·lectual de categoria. La seva biografia mostra com n'és, avui, de mal explicada, la guerra civil i les circumstàncies de tanta gent, Berenguer va estar reclòs, i no era cap feixista, en un camp de presoners republicà, un tema espinós que ens estimem més no remenar gaire. Un seu professor, un capellà intel·ligent, bon home i il·lustrat, va ser assassinat de mala manera. Alguns aspectes de la vida d'aquell traductor m'evoquen, en algun sentit, potser agafat pels pèls, el mateix Katzantzakis.

L'autor grec, després, no va ser tan llegit, i el conservadurisme religiós de la seva terra el va arribar a condemnar, no recordem gaire, avui, aquella polèmica sobre la versió en cinema de La darrera temptació de Crist. Alexis Zorba és un personatge real, reconvertit en personatge literari per l'escriptor, alter ego del que interpreta Bates, aquest estranger amb interessos econòmics, que aterra en un mon desconegut que li sembla primitiu. Cacoyannis va treballar força amb Papas, actriu que també va ser una molt bona cantant. Va tenir amors, expliquen, força tòrrids, però discrets, amb Marlon Brando, un peix que es duia l'oli, amb una biografia terrorífica. Ella en tenia bon record, sembla.

Cacoyannis, en les seves versios d'obres clàssiques, ens va mostrar una Grècia clàssica més realista, amb estàtues pintades i escenaris eixuts. A banda del Zorba no he tornat a veure moltes d'aquelles pel·lícules. A la pel·lícula es van inventar allò del sirtaki i la imatge del protagonsta ballant, davant del mar, amb el noi jove al costat, ha esdevingut una mena d'icona emblemàtica, que diuen avui.

Al Zorba, Papas hi fa un paper secundari però molt rellevant. Avui vèiem la història de la vídua que malda per aconseguir ser lliure i no un objecte de desig d'un jovenet obsessionat amb ella, amb uns ulls diferents, violència de gènere en estat pur, la dona com a esca del pecat i culpable del que sigui. Eren aquells uns anys en els quals semblava que tot anava a canviar molt de pressa, a Espanya, però també al mon. No va ser ben com volíem i desitjàvem. La pau universal encara és una aspiració, un miratge. Més que no pas la mort de la reina anglesa la desaparició de Papas representa la fi d'un temps que ja no em pertany. I, al capdavall, els reis també fan comèdia, tragèdia o drama, ben mirat.

El Sirtaki, contra el que vam creure al principi, va ser un ball inventat, inspirat, això sí, en danses gregues. Va fer fortuna i les nostres ballaruques comptaven sempre amb aquella música, tan lligada al nostre imaginari. El sirtaki del Zorbàs i el twist de L'escapada, pel·lícula del la qual avui he llegit un comentari de la Montserrat Duran al facebook, van ser molt més que balls, son músiques que representen tot un mon esvaït i poètic reflectit a la màgica pantalla del cinema.

LA PELL CREMADA DELS PALETES POBRES

 

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Salvay Papasseit, 'Els oficis', fragment

Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar l'emblemàtica pel·lícula La piel quemada, del director Josep Maria Forn, qui va morir tot just l'octubre de l'any passat. He escrit sobre el director i la pel·lícula en diferents ocasions, l'any 2016 van restaurar-la i ara es pot gaudir en un blanc i negre excel·lent. L'amic de molt anys de blog i tertúlies d'història, Toni Serra, va dir més o menys el que jo pensava, que la pel·lícula, per a nosaltres, la gent que era jove en el moment de la seva estrena, és un mite. 

Em va sorprendre comprovar que molta gent no la recordava o no l'havia vist mai, i no tan sols gent més jove sinó també de la meva generació. La pel·lícula s'ha passat més d'una vegada per televisió, a BTV, al segon canal. En tot cas, al contrari del que em passa en ocasions, em va agradar tant o més que les altres vegades. La gent del meu temps hi pot veure i reconèixer detalls, fets i personatges que, per als de més endavant, poden quedar ignorats o llegir-se d'una altra manera.

La pel·lícula explica la darrera nit que José, un paleta andalús que treballa a Lloret de Mar, en unes obres, passa sense la dona i els fills, que han d'arribar en tren, amb un germà seu, l'endemà, des del seu poble andalús. És, doncs, un viatge sentimental, sociològic, gairebé documental, i també un viatge interior dels personatges, que en una sèrie de flashos ens ofereixen records del seu poble, del seu casament, de la situació de misèria que vivien i del trasbals que, per als homes joves, representava l'enfrontament amb aquella Catalunya i aquell turisme d'aleshores.

A banda de la història, molt reeixida, cinematogràficament és un monument, pel meu gust. I també una panoràmica documental per l'Espanya de l'època, és clar. Forn va tenir la idea en contemplar, amb ulls d'artista, el contrast entre el turisme del moment i uns paletes que treballaven a ple sol, a les moltes obres que van anar sorgint com bolets a tot arreu. L'any 1965 el director ja havia fet un primer intent, que no va reeixir, i que havia de comptar amb uns intèrprets una mica diferents. En tot cas el quadre actoral és de categoria, Iranzo, un gran actor que no va tenir, després, grans oportunitats de fer protagonistes de tant de pes, resulta excel·lent en el seu paper, i Marta May, a qui va passar una mica el mateix, es capaç d'expressar, gairebé sense paraules, els seus temors, els seus desitjos i els seus sentiments més pregons. Un munt de secundaris molt interessant interpreten els companys de feina de José, els familiars, els passavolants. Hi trobem moments entranyables, Escamilla cantant una tonada molt en la línia de la Nova Cançó, en un capvespre costaner, o Jaume Picas amollant un rotllo filosòfic pedant, tipus Woody Allen, a una noia jove i atenta. O la gran Gina Baró, avui poc recordada, fent un extraordinari ball africà en aquells espectacles estiuencs d'aleshores.

Noies en bikini, turistes alliberades sexualment, aquells paletes que et deien tot tipus de barbaritats quan passaves per sota d'una obra, discursos morals religiosos i autoritarisme patern, els prejudicis de la societat catalana de classe mitjana, però també baixa, davant dels costums dels nou vinguts... Com en algunes darreres produccions interessants sentim parlar català, de forma gairebé subliminal, però evident. Recordem allò de quan es pagaven els punts i assistim a la forma de treballar del peonatge d'aleshores, sense gaire mides de protecció. Els paletes d'avui continuen sent 'de fora' però vull pensar que les condicions laborals han millorat, com ha millorat la situació de la dona i les condicions de vida, tot i que em sembla que sovint no volem veure allò que no ens convé i que trobaríem moltes variables poc agradables als nostres bonismes d'estar per casa. 

Forn va tenir després problemes diversos, els de més gruix amb la versió de M'enterro en els fonaments, el famós llibre de Manuel de Pedrolo. Crec que Companys, amb les seves limitacions, és avui una pel·lícula que encara emociona. En canvi amb El coronel Macià no se'n va sortir tan bé. Les seves filles continuen en el mon de la producció cinematogràfica. El conjunt de la seva obra és prou interessant com perquè el tinguem molt més en compte, en el context de la nostra cultura. Evidentment, però, La pell cremada és la seva obra mestra i va coincidir en el temps, gairebé, amb la publicació de Els altres catalans. No ens agrada recordar-ho però hi havia molts prejudicis envers els nou vinguts i avui, ai, n'hi continua havent vers els qui arriben, de tants llocs diferents. També ells, els 'de fora' en tenien, ho hem d'admetre, vers la societat catalana, i aquest és un tema que, així mateix, cueja de tant en tant. Tot és molt més complex del que voldríem. De vegades, que ens posin al davant un mirall retrospectiu, resulta molt saludable.

Revisitar La pell cremada, avui, ofereix un munt de noves lectures i, com en les relectures de bons llibres, hi trobem un munt de detalls inoblidables i d'aspectes que potser ens havien passat per alt. 

FRANCE GALL, EN EL RECORD

Ahir, mentre cercava alguna cosa de la tele pel movistar, de música de fons s'escoltava una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall, més o menys, després de l'Eurovisió, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. L'altre dia meditava en tot això veient com dones de l'edat de la meva filla aclamaven amb emoció nostàlgica el retorn dels incombustibles Hombres G.

France Gall va morir a causa d'un càncer, l'any passat, de forma discreta, sempre havia estat discreta amb la seva vida privada. Era una gran persona, d'aquestes que, sense fer soroll, col·laboren en causes solidàries diverses. Tenia més o menys la meva edat, havia nascut l'any 1947. Molta gent del seu entorn també és morta. Laisse tomber les filles és una cançó de Gainsbourg, un altre desaparegut. 

France Gall va començar a cantar molt jove, amb el suport de la seva família, relacionada amb el mon de la música. El seu pare havia fet lletres per als grans cantants francesos de l'època. Aquí la vam conèixer amb allò de la Poupée de cire, poupée de son, també de Gainsbourg. Gainsbourg a tot li donava un doble sentit i aquesta cançó, més enllà del seu ritme ye-yé incideix en el tema de les noies massa jovenetes empeses a cantar de forma prematura sobre la vida i l'amor. En tot això de les nines de cera -o de les nines de porcellana- hi sura una certa misogínia cantautora.

Gall va gravar la cançó en diferents idiomes però la versió en castellà, a Espanya, la cantava la Karina. Karina em sembla una bona cantant però ha fet una carrera una mica intermitent,  tot i que té cançons que m'agraden força i és de la mateixa generació.

Gall es va començar a distanciar de Gainsbourg quan es va adonar que una cançó d'ell que havia gravat, Les sucettes, tenia un doble sentit i feia referència subliminal -o no tant- a una fel·lació, cosa que va provocar una certa polèmica, i això que allò  era França. La cantant va ser parella de Claude François i de Julien Clerc. François va ser un gran cantant que va morir de forma accidental en electrocutar-se a la banyera. Aquella mort m'ha quedat gravada ja que érem a França aquells dies i la mort va ser molt comentada a les revistes d'aquell país. François era un home casat, complicat i molt possessiu, Gall era molt joveneta. Quan ho van deixar ell li va dedicar la famosa Comme d'habitude, que es va reconvertir i promocionar transformada en el My Way del Sinatra. Coses que passen.

Amb Clerc la crònica rosa va explicar que el trencament va venir del fet que el cantant no volia tenir fills. Anys després aquest senyor es va casar i en va tenir uns quants, fins i tot de grandet en va tenir un altre amb una noia més jove. Conec uns quants casos d'aquest tipus, per cert. Gall es va acabar casant amb un altre cantant i compositor, Michel Berger, amb qui va tenir un noi i una noia. Berger va morir l'any 1992, molt jove, d'un atac al cor. També aleshores érem a França, de càmping, i en aquella època el músic no m'era massa conegut, més enllà de que fos el marit de Gall. Va morir després d'un partit intensiu de tennis, per cert, i és que l'esport té els seus riscos, encara més si se n'abusa i fa calor quan es practica. 

La filla de Gall va morir molt jove, tenia fibrosi quística i se li va complicar, com li sol passar a persones amb aquest problema, molt seriós. El seu fill també s'ha dedicat al mon de la música. Després de la mort de la seva filla, l'any 1997, Gall, que s'havia fet gran amb una gran dignitat i que feia molt de goig amb més de seixanta anys, va fer poques aparicions públiques però la  televisió francesa li va dedicar documentals i homenatges diversos que aquí, com sol passar, no hem vist. 

Laisse tomber les filles m'ha evocat tot una sèrie de personatges, molts dels quals, com la mateixa Gall,  desapareguts. Avui podem escoltar poca cançó francesa, malauradament, i fins i tot em va sorprendre sentir per la tele,  de música de fons, aquell tema oblidat. Gall tenia una veu molt personal. Va tocar moltes tecles i va diversificar la seva carrera en direccions diferents, no sempre amb grapa però sempre amb coratge i ganes d'innovar. Quedar-nos amb allò de l'Eurovisió dels temps gloriosos seria molt injust. El mon de la cançó, també de la cançó francesa, té tirada, com passa en tants camps, a evocar més els senyors que no pas les dames, o així m'ho sembla, i potser és un prejudici, no diré que no.

D'UN TEMPS, D'UN CINEMA, D'UNS ACTORS

Ahir al vespre BTV passava, sense talls de publicitat ximpleta,  com sempre, Dos en la carretera, una pel·lícula amb aquell encant que els anys no fan res més que incrementar. Fa anys, en un entranyable col·leccionable sobre actors i actrius que oferia el diari La Vanguardia, l'enyorat Terenci Moix comentava, respecte a la parella que feien Robert Taylor i Greta Garbo a La dama de las camelias: 'Nunca hubo pareja más hermosa'. Quan torno a veure la pel·lícula de Donen em venen ganes de parafrasejar Moix canviant hermosa per atractiva. Dos en la carretera és per a mi  una mena d'equivalència al que va ser per la meva mare Tu y yo, la primera, la del Boyer i la Dunne, una pel·lícula que mai no es cansava de tornar a mirar.

La pel·lícula és, pel meu gust  subjectiu, de les tres o quatre millors de Donen, però en aquesta percepció hi té un gran pes la memòria sentimental. Recordo quan la vam anar a veure, amb una amiga, en un d'aquells grans cinemes d'estrena d'abans, en els quals anaves a agafar l'entrada a la taquilla, uns dies abans, de forma personal. I recordo els comentaris sobre la peli, amb les companyes de la Harry Walker, perforistes de fitxes de cartolina en aquells departaments de comptabilitat d'aleshores, amb uns primers  i feixucs ordinadors, que semblaven moderníssims i avui són arqueologia industrial.

Un dels debats més encesos va ser entorn de la diferent valoració que es feia sobre les infidelitats, si aquestes eren obra del noi o de la noia. El personatge de Finney va lligant amb senyores, sense manies, de forma puntual, però quan ho fa la dona se sent humiliat. Tot i amb això, la cosa acaba bé, els temps estaven canviat, fins i tot a Espanya. La pel·lícula, uns anys abans, no hauria arribat tan aviat als cinemes o l'haurien retallat sense manies i doblat ves a saber com. Això de què una parelleta, ni que fos anglosaxona, fes Pasqua abans de Rams encara era molt mal vist. Però era l'any 1967 i pensàvem que Franco era a punt de fer moixoni, cosa que no va ser ben bé així. A les il·lusions dels seixanta, una mica com passa a la pel·lícula, van succeir les decepcions de després, fins que tot es va estabilitzar, més o menys. 

Tot i que la pel·lícula no ha envellit, o ho ha fet de forma digna i mítica, avui sobta veure com el personatge de Hepburn, per exemple, no qüestiona mai el seu paper de dona florero. No treballa, no té ofici ni benefici més enllà del marit, i no sembla que tingui intenció d'endegar cap carrera professional pel seu compte. És clar que la pel·lícula transcorre durant dotze anys i no sabem què va poder passar després. De fet, el personatge de Hepburn té sort amb allò de la varicel·la car Mark, com és sabut, d'entrada tira cap a una guapíssima i jove Bisset, no tan secallona. Tot és atzar.

Hepburn va ser una dona extraordinària en molts aspectes, que va morir de forma prematura. Expliquen, i em resulta molt versemblant, que quan a una dona heterosexual, més o menys, li pregunten amb quina dama s'hauria enrotllat en algun moment de la vida, la majoria menciona Hepburn. I no crec que sigui tant per la qüestió  sexual sinó per aquesta estranya màgia que es desppen de l'actriu en tots els seus papers, a més del seu tarannà, explicat en diferents biografies, i de la seva dedicació, de gran, a causes solidàries. L'atracció que provoca Hepburn és una atracció integral. La màgia, la bondat i el carisma es tenen o no es tenen, tot i que es poden incrementar i potenciar. Quod natura non dat, Salmantica non præstat.

Hepburn tenia set anys més que Finney, ja no era la joveneta ingènua de Sabrina, però ens resulta absolutament creïble en tot moment. Expliquen que la parella va tenir això que en diuen un rotllet, cosa que es percep d'alguna manera a causa de la química que traspuen. De fet, la tafaneria lligada a la vida dels famosos explica que aquella relació va precipitar el divorci d'Audrey Hepburn amb Ferrer. Hepburn va iniciar l'època de la devoció a la gent prima amb excés, però sembla que en el seu cas tot era culpa de la mala alimentació que va patir, de nena i de joveneta, a causa de la guerra i l'escassedat que comportava. Per cert, no és estrany que s'encaterinés de Finney ja que, no sé per quina raó, a un munt de les seves primeres pel·lícules me l'aparellaven amb iaios en decadència: Cooper, Grant, Astaire, Bogart... quina creu.

George Descrières, un actor francès poc conegut per nosaltres, va ser aquest David que fa trontollar la relació de la parella, tot i que ja passen per mals moments. A la pel·lícula gairebé no parla. Però és que a Two for the road no parla gairebé ningú, més enllà dels dos protagonistes. Per exemple, no sabem res de la família materna dels protagonistes i tampoc sabem qui té cura de la nena quan desapareix del mapa. 

La pel·lícula se centra absolutament a l'entorn de la relació de parella i el muntatge, que no segueix un ordre cronològic, va ser molt innovador i lloat en la seva època. A Hepburn, però, l'óscar li van donar per Sola en la oscuridad, potser perquè allà fa tot un recital dramàtic complex, tot i que a mi aquella pel·lícula no em va fer ni fu ni fa i em sembla molt més ple de matisos el paper de Joanna enamorada.

Finney ja no és el jovenet atractiu d'aleshores però continua en actiu i ha demostrat ser un actor de molta categoria, també ha tingut sort amb els papers que li han ofert al llarg del temps. Donen era un senyor madur, quan la va rodar, i avui és un vellet, una d'aquestes baules febles entre el present i el passat, però ningú no és immortal, per desgràcia. Avui Joanna i Mark ja faria temps que haurien celebrat les noces d'or i els seus problemes serien molt diferents, en cas de sobreviure a la seva pròpia història de ficció i haver continuat junts malgrat tot. 

La pel·lícula es va estrenar al Fantasio, al Passeig de Gràcia, crec que ara hi ha un Benetton, per allà. Quan es parla de la deriva de llocs com el Paral·lel m'estranya que mai no es faci referència a la resta de la ciutat, al menys al Paral·lel queden alguns teatres. Al Passeig de Gràcia, res de res. Passar pel solar en construcció on hi havia el Novetats fa esgarrifar, al menys als qui ja som grandets. Molts cinemes de la geografia hispànica es van dir Fantasio, crec que el nom pot venir del personatge d'una òpera d'Offenbach o potser d'un conegut il·lusionista argentí, qui sap. Em resulta un nom evocador, vingui d'on vingui. 

La pel·lícula, quan es va estrenar, va tenir un bon acolliment però algunes crítiques van comentar que l'argument era banal i poc complex, en el fons, i que el millor de tot eren les interpretacions dels dos protagonistes, sense els quals la resta podia esdevenir fullaraca. I el muntatge, és clar, aquests sals en el temps, de carretera en carretera i de cotxe en cotxe. Potser sigui cert, no ho sé. 

Els arguments sovint són repetitius, la vida ja ho és, en molts aspectes. Però tot es pot explicar de formes diverses, noves, originals i lligades a cada època. La icona Hepburn va lligada al seu aspecte sofisticat de Breakfast at Tiffany's però a la cinta de Donen llueix uns vestits esplèndids i originals. És clar que tot li estava bé i resultava tan elegant amb la samarreta i els texans de l'inici de la relació com amb aquell modelet del Rabanne, un dissenyador d'origen hispànic, per cert, de cognom de pila Rabaneda.

Res, que si en algun moment enganxo aquesta pel·lícula per la televisió no la puc deixar de veure, m'encanta, això em passa amb poques històries cinematogràfiques, la veritat. Que els déus del cinema beneeixin Stanley Donen, vaja. I l'esperit d'Henry Mancini, que també hi va tenir alguna cosa a veure. 

MITOMANIES PERSONALS: SIMON ANDREU

Una de les pel·lícules espanyoles interessants que han passat aquests darrers dies per la segona cadena ha estat El buen amor, la primera que va realitzar Regueiro. La història és senzilla i a la gent jove d'avui li pot semblar estranyament carrinclona. Una parella de nòvios, estudiants universitaris, fan una escapadeta des de Madrid a Toledo, per poder estar junts i sols durant tot un dia sencer. 

La pel·lícula té avui un gran valor documental, el llarg viatge en tren reflecteix de forma extraordinària l'època i els seus personatges, capellans amb sotana, guàrdia civils, famílies humils i paisatges perduts. I també el Toledo de l'època, gairebé sense turistes, com si el temps s'hagués deturat pels seus carrers i amb el Comte d'Orgaz visible i auster, sense la parafernàlia actual.

Sobta que la parelleta no es faci, gairebé, ni petons. O que ella s'enfadi tant perquè el xicot li pica el pompis, en broma. La noia no vol que el nòvio la besi als llavis, per si un cas les coses van a més, com en el cas, explicat de passada, d'una amiga que va acabar en un convent a causa d'haver cedit a les lascives pretensions del promès. Pot semblar estrany però moltes parelles de l'època eren així, els nois mirant d'intimar una mica més i fer allò que de forma grollera es deia meter mano i les noies aturant les escomeses com es podia. 

Recordo haver escoltat consells de gent suposadament seriosa sobre el fet de què els petons s'havien de desar a la guardiola, per a quan una es casés, coses així. Es pot fer molta broma sobre el tema però les conseqüències podien ser molt lamentables per a les noietes, no ho oblidem. 

Tot i que en el cinema s'experimentava una tímida obertura, la censura funcionava de forma sòlida, contundent i, sovint, arbitrària i erràtica. Dos anys després es va fer una altra pel·lícula que també han passat a la 2, El juego de la oca, que va ser un bolet a causa del pas pel ministeri d'un senyor més obert, explica una relació adúltera consentida per una noia d'allò més moderna i fins i tot hi surten escenes de llit, tot i que no siguin explícites.

Malgrat la senzillesa de la història i la nostra mirada, des d'un present molt diferent d'aquell passat, la pel·lícula resulta entendridora i en això hi tenen un gran pes els protagonistes. Marta del Val era, en realitat, una noia francesa, sembla que les exigències del sindicat d'aleshores van fer que se li posés un nom més hispànic. Li va posar Marta del Val però es deia Monique de Longeville, no he trobat cap referència sobre ella més enllà d'aquesta pel·lícula.

El noi era Simon Andreu, un dels meus ídols de sempre, joveníssim i guapíssim. Encara avui és un senyor molt ben plantat. Andreu, autodidacta i mallorquí, ha fet una llarga carrera i ha aprofitat totes les ocasions que se li presentaven, ha interpretat papers de tota mena sense manies, molts secundaris de lluïment i no tants protagonistes, llàstima. Ha fet cinema de tota mena, unes quantes històries de por, per cert. Hauria estat un bon James Bond en la seva primera maduresa, però es va haver de conformar amb fer un paperet en una pel·lícula de la sèrie, Halle Berry se'l carregava sense manies. 

En les entrevistes que li han fet sovint l'actor ha mostrat sempre una ironia intel·ligent i divertida. Ha participat en un munt de produccions internacionals, de cinema i de televisió, espero que algun dia escrigui o dicti les seves memòries que deuen ser sucoses, sobretot a causa de la molta gent que deu haver conegut. Personalment ha estat una persona discreta i simpàtica, casat de fa anys amb la mateixa senyora i que tot i viure a Madrid (també havia viscut a París) torna sovint a Mallorca on és estimadíssim.

Un dels papers protagonistes pel qual se'l recorda més és el de l'homosexual de Los placeres ocultos. Va ser un paper valent i agosarat. Eloy de la Iglesia és encara poc conegut en profunditat, va ser un home turmentat i amb moltes ombres i, de fet, el personatge d'Andreu és una mica un alter ego del director, de més bon veure que l'original, això sí. 

Simon Andreu ha interpretat personatges ben allunyats del seu tarannà, sempre amb una gran professionalitat, ha fet sovint de dolent inquietant i ambigu. Però també ha fet de bo, és clar. De bo de bon veure, vaja. A mi un dels papers protagonistes on em va agradar més va ser a Terranova, una sèrie de televisió basada en un llibre de Guerra Garrido, que va passar una mica de puntetes però que estava molt i molt bé. 

El currículum d'Andreu és impressionant i continua en actiu. El seu bon coneixement dels idiomes anglès i francès, en una època en la qual pocs actors hispànics dominaven aquests coneixements lingüístics, va afavorir la seva carrera internacional. Ha estat de nou un senyor dolent a Las chicas del cable. No sé si hi ha cap sèrie de televisió de pes, catalana o castellana, en la qual Andreu no hi surti en algun moment, en papers de durada diversa i de més o menys protagonisme. 

Fa uns dies escoltava en un programa de ràdio comentar una biografia recent de José Bódalo i la seva filla explicava que li encantava treballar i que feia tot el que li sortia al pas, crec que Andreu és un professional tot terreny d'aquesta mena. 

En una entrevista van preguntar a Simón Andreu quin actor mallorquí havia estat més internacional, si Fortunio Bonanova o ell, crec que va respondre que potser Bonanova, tot i que aquest també havia deixat, pràcticament, de ser mallorquí, no com ell, que torna tot sovint a casa. 

VENTO CALDO I AQUELL NOI ROS QUE TANT PATIA

Avui he sentit un tema musical antic, Vento Caldo, anomenat en la gravació original Tema de Lucy. Aquesta melodia, tot i que en la versió de l'orquestra de Fausto Papetti, va ser una de les primeres que vaig escoltar en cassette ja que anava inclosa en una cinta de mostra que ens van regalar amb una ràdio senzilla que tenia el reproductor corresponent, tota una novetat. Devia ser l'any 73, va ser la primera ràdio que ens vam comprar després de casar-nos. Papetti era aleshores molt popular, havia pres el lloc, en part, a Ray Conniff. Les grans orquestres que interpretaven temes diversos, fins i tot clàssics, van ser molt escoltades durant algunes dècades, a casa nostra havíem tingut també grans orquestres molt bones tot-terreny, per cert.

Aquella música tenia ja, aleshores, uns quants anys, Pertanyia a la pel·lícula Parrish, interpretada per aquell noi rosset de bon veure, que sempre semblava una mica encarcarat i perdut per la vida, Troy Donahue. Jo era més del Tony Perkins, coses de joventut. Pronunciàvem Donahue tal com raja, no com es fa ara, en versió original. Donahue ja havia fet alguna coseta però va ser amb aquesta pel·lícula i després amb Susan Slade quan va assolir el grau màxim de popularitat entre les adolescents. Més o menys en broma dèiem aleshores que Parrish era un noi i tres noies i Susan Slade, una noia i tres nois. Avui aquelles històries fulletinesques i juvenils ens poden fer somriure però aleshores semblaven fins i tot fortes, sempre hi sortia algun fill il·legítim concebut de forma accidental i apassionada.

Parrish va agradar fins i tot a la gent gran ja que van tenir ocasió de veure un ídol de la seva joventut, Claudette Colbert. Crec que va ser la darrera interpretació de l'actriu. La gent de l'edat de la meva mare havia tingut somnis romàntics pujats de tot amb Sucedió una noche, vaig sentir parlar tant d'aquella pel·lícula que quan la vaig poder veure, per la tele, em va decebre, tot i que amb el temps i situant-la en el seu context li he anat trobant la gràcia. Colbert va ser una gran actriu, d'èxit immens, que va fer tot tipus de papers, amb molts misteris a la seva vida que mai s'han aclarit del tot. La gent jove d'ara potser ni sap qui era però va esdevenir un ídol imitat estèticament per les noies d'abans de la guerra.

Troy Donahue va continuar treballant però les modes va canviar i va caure en excessos diversos, entre els quals l'alcohol. No li agradava que s'atribuís a la seva professió aquell problema, en alguna ocasió va manifestar que podia haver estat paleta o qualsevol altra cosa i ser, també, alcohòlic. Era  un home lúcid, intel·ligent i realista però no va acabar de reeixir. Sempre que sortia un actor de bon veure es deia que era homosexual, també ho van dir d'ell, però el fet és que es va casar unes quantes vegades i no sembla que les coses anessin per aquest costat, que avui ja es van aclarint alguns misteris relacionats amb el tema. 

Amb alts i baixos va anar treballant sempre, també a la televisió, fins i tot va fer un paper interessant al Padrí II, com a promès de la nena Corleone i, fent una picada d'ullet, va utiltizar el seu nom real, Merle Johnson. Feia broma amb el fet que tothom, fins i tot la família, li deia Troy, a causa de la fama assolida en tan poc temps. Va morir als seixanta-cinc anys, a causa d'un infart, en els seus darrers anys vivia amb la mezzosoprano Zheng Cao. Una de les seves dones va ser Susan Pleshette, una joveneta d'aquelles del seu temps, molt maca. Pleshette era molt bona actriu però no li van oferir papers de rellevància, va morir el 2008.

Parrish, com tantes pel·lícules, procedia d'una novel·la d'èxit, la seva autora era Mildred Savage i va ser un èxit de vendes que l'autora no va poder repetir. La història té molts elements que la fan atractiva, el director de la pel·lícula va ser Delmer Daves, un bon professional, amb títols importants en el gènere del western, també va ser el director de Susan Slade i d'un altre melodrama amb Donahue, A summer place. En aquesta darrera pel·lícula  hi sortia una altra joveneta de l'època, Sandra Dee, que també va morir amb seixanta-i-pocs anys. En les altres dues hi havia un bon planter de jovent emergent però entre les dames destava Connie Stevens, Stevens encara està en actiu tot i que ha diversificat la feina, té un càrrec importantíssim en el Sindicat d'Actors i ha dirigit cinema.

De tot fa molts anys, molts d'aquells títols han envellit i la majoria d'aquella colla de jovent tan vistós i atractiu, fins i tot els que han continuat treballant, no són avui dels més recordats i valorats.  Les modes canvien i el temps passa però aquelles històries familiars pensades per a joves i grans -sempre hi havia la història de la parella madura-, amb tensions diverses, amors abrandats i finals més o menys feliços, tenen tot el perfum d'una època perduda. Tan sols cal escoltar el tema de Lucy per tornar a passejar per aquelles plantacions de tabac, al costat del senyor Donahue, convertit en un àngel immortal, eternament bell i ros. La banda sonora, tant de Parrish com de Susan Slade, era del gran Max Steiner.