Font de la fotografia:
Resulta encisador i m'entendreix comprovar com les informacions sobre tendències de vots, circumstàncies electorals i la resta, s'alternen, en els mitjans, amb coses com ara la història mai explicada de la tradició monàquica i amb xifres sobre quantes mones es vendran i quanta farina i quants ous es faran servir. La mona es reinventa, la tradicional, aquesta de la fotografia, que ens enviava la padrina del meu germà, una germana gran del meu pare que vivia a Santa Pau, la tia Tereseta, ja sembla una relíquia del passat.
La mona, avui, és, en general, un pastís convencional i sofisticat, guarnit amb figuretes de xocolata i ninots de plàstic d'aquests que estan de moda en el mon dels infants de cada temporada. Hi ha qui la fa a casa, hi ha de tot. Enguany he sentit també per la ràdio programes dedicats al padrinatge, l'origen i responsabilitat dels padrins i com fins i tot les criatures no batejades compten amb padrins alternatius. En el passat remot els padrins eren els avis i a molts indrets encara s'ha conservat això de dir al iaio i la iaia padrí i padrina. Després es va dir que els padrins havien de ser joves, això de la joventut ha resultat una mena de valor indefugible. I, a la llarga, fins i tot criatures de vuit o nou anys han estat padrins de bebés de la família.
Ja se sap que qui no té padrí no el bategen, però no cal que et bategin per tenir padrins, avui. El sentit de tenir padrins conté moltes connotacions rebutjables. Cercar padrins pel que sigui, més enllà del fet familiar que et comprin la mona, el tortell de reis o elements decoratius avui de baixa, com son les palmes i els palmons, hauria d'haver esdevingut quelcom molt mal vist però percebo que no és pas així, de moment. El Padrí cinematogràfic i literari més emblemàtic va ser un mafiós, vaja. Això de Mona de Pasqua també té connotacions no desitjades. Algú ha opinat en ocasions que llocs com el Liceu o la Sagrada Família eren Mones de Pasqua i la cosa no ha agradat gaire als devots dels llocs sagrats. Es com allò de Patum, aplicat a personatges que assoleixen una categoria no tan merescuda com caldria.
Patums, Mones i Padrins potser són elements necessaris i gairebé imprescindibles en el nostre mon cultural, encara que ningú no sap ben bé què és la cultura. Sense aquests tres elements, en sentit real o figurat, tot seria molt avorrit. Demà sortiran al carrer escriptors i escriptores, alguns dels quals podríem considerar patums amb padrins. La rosa de Sant Jordi també moneja, des que en fan de tots colors i ens les porten de l'altra banda del mon. Tant de bo que no plogui, un Sant Jordi passat per aigua és molt empipador.
Ves per on, un any en el qual Setmana Santa cau tard i sembla que així anirà millor per a les nostres sortides vacacionals, el cel s'ennuvola, bufen vents inquietants i plou a molts indrets. Fins i tot ha nevat, a muntanya. Aquests dies he recordat una antiga nevada de la meva joventut, a La Cerdanya, sortint de la Vigília Pasqual, també era, crec, a mitjans d'abril. En una altra ocasió, uns anys després, vaig ser, durant aquestes vacances, a un càmping de Bellver i va fer molta calor i un temps esplèndid. Tot va ser tornar a casa que van caure unes nevades impressionants, per aquells paisatges. Tot és imprevisible i variable, que per això som mediterranis, fins i tot el nostre caràcter té alguna cosa relacionada amb la climatologia, ens agradi o no. I rumbegem una certa tendència inquietant a la Mona de Pasqua acolorida i fatxenda, ves.
4 comentaris:
La mona de la foto, pero amb un sol ou al mig, és d'origen àrab. De fet, de petit, no recordo que a casa hi hagués mona, ni Sant Jordi ni llibres, ni la rosa, suposo que va sorgir a partir del 70, o potser una mica abans. Sincerament no ho recordo.
Nunca, nunca vi una mona hasta cumplido los ...¿quince?, pero debían ser ya muy pasados. ¿Huevos de chocolate?, jamás, sin embargo recuerdo huevos duros para unas fechas no lejanas a este día, no se conque excusa ni el fin, pero palabra que la primera mona de Pascua que vi fue en la calle Riera Alta, tocando ¿Carmen..o Hospital ? y de una panadería que hoy aún existe, el Forn, que así se decía hace cincuenta años en su anagrama, LIS.
Y ahora que vamos a lo del idioma, siempre leí su rótulo en catalán, con el sargento, sin el sargento, con los sociolistos, los convenientes, el trifásico y las mujeras podemas.
En fin...viva la mona , la rosa, el libro y los capullos que compramos.
salut
Jo sí que recordo la mona des de 'tota la vida', una d'aquestes amb ous, un o més, de fet el nom i la tradició ve de l'àrab, no de la 'mona animal', volia dir 'regal' o una cosa així, eren pastissos lligats a la fertilitat i, de forma més pràctica, a una època en la qual hi havia una sobreproducció d'ous, la crema de Sant Josep té el mateix sentit pràctic.
A més a més de la mona amb ous que ens enviava una tieta, una altra ens en solia portar una de més convencional, un pa de pessic, de fet, guarnit amb plometes de colors i algun ou de xocolata. Pel dijous sant, al menys a Barcelona, quan s'anava a seguir monuments, també s'anava a mirar aparadors on mostraven grans mones fetes dels pastissers, algunes d'aquelles exhibides, que en ocasions reproduïen monuments i tot, algunes d'aquestes mones s'enviaven a hospitals com Sant Joan de Déu.
De fet sembla que es una tradició gairebé medieval, com totes, ha anat evolucionant i potser no es feia a tot arreu, tot i que jo creia que sí. El tema del llibre i la rosa és més modern, el tema del llibre és de poc abans de la guerra, un invent dels llibreters aprofitant la data, una mica manipulada, de la mort de Cervantes. Això de la rosa s'ha generalitzat però la mare m'havia dit que abans de la guerra tan sols la regalava gent molt 'de la ceba', no era una cosa que fes tothom. De tot plegat, però, hi ha moltes teories, fins que la tradicio no es consolida i generalitza.
Miquel, supongo que todo iba con las posibilidades familiares, claro. Sin embargo en los escaparates de mi infancia ya había visto monas tipo 'pastel', un lujo. Ya digo que yo recibía una de esas con huevos duros y otra 'casera'. De panellets no comí hasta de mayor porque eran caros, por cierto, aunque existir, existían. Todo eso va relacionado con los huevos, comida cara por aquel entonces però que aumentaban en producción a partir del mes de febrero, con 'La Candelera'. Una manera de conservar los huevos era hervirlos o hacer con ellos algún postre, como la crema, las natillas. Un refran catalán decía 'quan siguis gran, menjaràs ous'. Ahora nos sobran huevos por todas partes.
Publica un comentari a l'entrada