MEDITACIONS SOBRE TAL DIA COM AVUI

Una de les representacions de Sant Jordi menys conegudes, al menys fins ara, és la que es pot veure en aquest quadre de Bernat Martorell, que pertanyia, com tants altres, a un retaule. Aquesta part del retaule és a Chicago, avui. El vaig veure per primer cop una reproducció en un cromo. Quan els meus fills eren petits, per iniciativa institucional nostrada, es van endegar uns bonics àlbums de cromos en català, gairebé em feien més gràcia a mi que no pas a ells, i, afortunadament, ens vam fer totes aquelles col·leccions emblemàtiques que avui ja son una antiguitat. Ja no es fan coses així, que diuen. M'agradaria que algun dia, en un futur impossible, els trossos de retaule supervivents, després de tantes batalles i destraleries, s'apleguessin de nou, si pogués ser al seu indret original i tot.

És aquesta una de les obres d'art catalana que esmenta Artur Ramon en el seu museu imaginari, per cert. La representació és ben teatral i sembla ben bé que els seus protagonistes s'hagin habillat per a l'ocasió mentre, al darrera, un munt de gent ben situada contempla de lluny com va tot, tan tranquils, diria jo, i no fan fotografies perquè encara no s'havien inventat els estris adients. Si aquesta obra d'art no fos a Chicago, com comenta Artur Ramon, potser no existiria, esgarrifa pensar en quantes coses vam perdre durant la guerra, lligades al tema religiós. És un aspecte incòmode de la revolta i no se'n fa esment i de vegades algun inventari, propiciat pel sector catòlic, no ha tingut el ressò que mereixia. Això de la reivindicació sobre la pèrdua de patrimoni va com va, ja ho sabem.

Sant Jordi, el drac, la princesa i la resta son avui poca cosa més que icones simpàtiques. Enguany he vist que fins i tot hi ha llibres amb coses com ara una Santa Jordina feminista, al drac també se l'ha reivindicat en algunes ocasions. Jo, la veritat, com allò que cantava la Capmany, no vull ser Capità General, però tampoc no he volgut ser mai Santa Jordina, ni dona torera, ni un Manaia romà de les processons de Setmana Santa. Ni tan sols futbolista femenina d'elit. Vull un mon on, per exemple, a les escoles elementals, hi hagi tants mestres-nois com mestres-noies, un tema que no sembla preocupar ningú, aquest. Està ben vist fomentar les carreres tècniques entre les noies però a l'inrevés no passa ben bé el mateix, em temo. En aquest mon de mones tot just has de ser allò que pots i et deixen.

El passat ens sembla estrany, avui, i l'hem d'arranjar al gust del present, ja que els valors han donat un gir immens. Ja una mestra feminista,  fa anys, a l'escola, va considerar que el dibuix d'una princesa que vaig fer per a un mural de Sant Jordi presentava la noia amb cara de bleda assolellada. A sobre, la pobra princesa es queda amb la rosa i sense el cavaller,  car aquest es cast a prova de bombes i no cau en el parany de Lancelot, en la temptació  del sexe,  que per això és sant.

Sant Jordi va salvar la princesa però abans,  segons les versions incòmodes anteriors, el drac s'havia cruspit un munt de pagesetes morenetes. Ara s'explica que en el primer sorteig ja va sortir la pubilla reial. I és que els sorteigs són molt democràtics i per això, afortunadament sense que els fessin cas, els senyors del PP (el partit, no el pare putatiu) van protestar sobre com havia anat això de les intervencions en el debat.

Avui està ennuvolat i serà un dia de Sant Jordi una mica empipador. Si no plou gaire, però, la gent sortirà al carrer, els badocs i les badoques, els caçadors de firmes, tot un eixam de gent diversa, disposada a gaudir d'una festa la qual, per sort, no és festa laborable, encara. I aquest és un dels seus mèrits. A L'Hospitalet, on vaig treballar durant molts anys, va ser festa durant un temps i s'ho van deixar córrer ja que es perdia ambient, públic i vendes. Moltes vegades el millor es deixar les coses com estan, però hi ha una tendència perillosa a la renovació, la improvisació i la construcció de teories polítiques i educatives que juguen amb el futur de la gent sense manies i fent volar coloms.

A l'escola fèiem de tot, en tal dia com avui. Jocs Florals, dibuixos, festivals... A la porta de les  escoles s'acostumava, durant un temps, a  vendre llibres, cosa que avui està molt mal vista i no  es fa. Ens hem tornat molt primmirats amb segons què. Jo crec, és clar, que els llibres s'han de vendre a les llibreries, també els llibres de text, però les associacions de pares i mares han tingut cura en moltes ocasions de les vendes, per fer calaix i poder organitzar activitats diverses. La història editorial lligada al mon escolar donaria per a endegar un volum molt curiós, amb subornets i corrupteles de poca volada, en molts casos. Parlo del passat, avui no sé com va tot, la veritat. Crec o vull  creure que la transparència ha millorat i, al capdavall, l'escola elemental encara és un indret on suren la bona fe, la generositat i, també, ai, la ideologia etèria i poc realista. Sort d'això.

Els poemes amb Sant Jordi i roses pel mig son nombrosos, com ara aquest de Sagarra, el meu autor preferit, encara avui. Les roses, àdhuc les de Sant Jordi, tenen espines i són de poca durada, han perdut fragància i  rellevància i avui en veurem en quantitats industrials a tot arreu, ja que en ven tothom. També veurem llibres de tota mena, en aquest sector el mercat de segona mà s'ha incrementat de forma exponencial des que han deixat de ser un bé segur i estimat, heretable i conservable. Ara resulta que acumulen pols i àcars i val més llençar que no pas haver d'apedaçar, com ens repetien al Mon Feliç de Huxley i com em van aconsellar les bibliotecàries oficials quan vaig formar part d'una colla de mestres dedicats a dinamitzar les biblioteques escolars. 

Avui tot just aniré a veure què fan un parell d'amigues escriptores que firmen en algun indret. Aquesta fira del llibre ja és una fira més, amb excessos diversos, però quan te n'adones ja ets grandeta. Els escriptors i escriptores s'han multiplicat, amb l'accés massiu de la gent a l'educació, com era d'esperar. Abans eren quatre gats elitistes i molt admirats, però el mateix passava amb els metges. Com que la quantitat de producció efímera es tan gran resulta versemblant pensar que se'ns escaparan moltes perles desconegudes. 

Fa uns dies l'amic Puigcarbó reproduïa un article de l'inefable Monzó en el qual ironitzava sobre això de les firmes, amb una mica de mala milk, la veritat. Ho té molt fàcil, que es quedi a casa i no patirà. Anys enrere alguns escriptors que es consideren, a ells mateixos, de culte, van protestar per l'excés de mediàtics televisius a les paradetes. En el documental que vaig comentar, sobre José Sacristán, l'actor explicava una anècdota semblant a les que recull Monzó, amb molta més grapa i pietat. En firmar un autògraf a una senyora què deia admirar-lo aquesta li va comentar: José... ¿qué mas? O sigui, sabia que era conegut però no sabia ben bé qui era. L'actor ho explicava per exemplificar la relativitat de la fama i la popularitat i no pas per fer broma sobre la ignorància pintoresca. De fet, molts autors viuen d'un públic divers i pintoresc i en comprar en llibre no et demanen que responguis a un text sobre el teu nivell cultural, la veritat. Només faltaria. 

Hi ha autors i autores excel·lents com a persona, evidentment. En conec alguns, son els qui tenen una paciència infinitat amb el públic pesat i saben que són ells, els clients, al capdavall. Però també hi ha molta gent de la ploma que viu situat en un indret inaccessible, al menys de cara a la galeria. Vaig llegir en alguna ocasió, crec que una deia una actriu ja molt gran i molt sàvia, que la professió que més et decep, quan coneixes la gent, és la d'escriptor. Els escriptors poden escriure coses molt maques i tenir vides lamentables o un caràcter impossible. Però això de què la realitat no s'adigui amb el que dius o escrius és molt antic. Consejos vendo pero para mi no tengo, feu el que diuen però no feu el que fan, una cosa es predicar y la otra, dar trigo, no saps mai de qui t'has de refiar... la cultura, popular o llibresca, és plena de referències a aquest tipus de capteniment humà que no és pas una prerrogativa dels odiats polítics, ep. Qui sigui lliure de pecat...

Ahir els candidats hispànics a manar més no firmaven llibres, van endegar un debat, o el que fos, que em va semblar fins i tot distret, em pensava que seria pitjor. Pel meu gust, subjectiu, Pablo Iglesias els va donar mil voltes als altres tres, però em temo que cadascú de nosaltres veu i sent allò que vol veure i sentir. Però, això sí, els llibres sobre temes polítics i sobre el procés han criat més que no pas els que son sobre els brigadistes de la guerra civil, els nazis o d'altres temàtiques recurrents. Tothom s'ha de guanyar la vida, si el deixen. 

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)