LA NINA I LES PILES

Avui tornaré als articles de Calders, ja que més enllà d'estar d'acord o no amb determinats plantejaments de l'escriptor, moltes de les seves reflexions, amanides amb anècdotes quotidianes, son una mina i estimulen la meva inspiració blogaire.

Intento no incidir massa en temes polèmic ni polítics, en aquest blog. Costa que t'entenguin i jo mateixa m'enfado sola quan llegeixo, en blogs amics, coses amb les quals no estic d'acord o que em semblen mal plantejades i/o injustes.

Pel que fa a la política hem arribat a una situació molt complicada en la qual, el pitjor de tot, crec que és la injustícia de tenir a la presó durant dos anys a persones pendents de judici, sense possibilitat, ni tan sols, de demanar llibertat condicional. I no tan sols polítics, el cas Rosell ha estat escandalós, per posar un exemple recent.

Aquest fet hauria d'unir gent d'ideologies diferents, però partidària de la democràcia i la llibertat, en protestes continuades i constants, però no és així. Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tothom, que ja ho va escriure Montequieu, això, i el tema és polític però va molt més enllà, en el context actual, en el qual l'absurda, injusta i inquietant llei mordassa encara es vigent i perillosament activa.

L'any 1990, pel gener, encara molt lluny de tot el que ha anat passant en aquesta darrera dècada, Calders se sorprenia del rebombori que movia qualsevol referència a l'autodeterminació. Recordava la resolució 1514 de l'Assemblea General de l'ONU, en la qual s'adoptava el principi d'autodeterminació. És clar que hi va haver nou estats que es van abstenir, en aquell 1960. Per si no sabeu quins, els recordaré: Àustria, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Portugal, Regne Unit, República Dominicana i República de Sud-Àfrica.

Transcric el comentari de Calders sobre la situació del tema:

El problema es complica quan un règim que proclama una fervorosa fe democràtica s'escandalitza pel fet que territoris autoadjudicats s'atreveixin a esmentar l'autodeterminació com a dret inalianable. Vet aquí que dóna lloc a una acusació espantosa: es tracta d'una actitud desestabilitzadora.

Es una cosa que es compromet a tots i trobo que cadascú s'hauria d'esforçar a posar-hi cataplasmes perquè només faltaria que una democràcia pioca se'ns quedés als dits per la manca d'atencions.

Calders ironitza sobre si no seria millor treure l'auto i deixar tan sols determinació o fins i tot fer servir teledeterminació. Per exemplificar la qüestió explica el cas d'una nena, veïneta seva, amiga dels seus fills, que jugava sovint amb una nina d'aquestes amb piles, que fan de tot.

Un dia la nena es va enfadar amb la nina i la va renyar, dient-li: 'Si em tornes a fer enfadar, et trauré les piles'.

L'amenaça era terrible, explica l'escriptor. La nina, sense piles, no seria res ni faria res. Per això l'ideal dels governants, en general, seria gent que funcionés amb piles, teledirigida. De fet, afegeixo jo, en ocasions ja tinc la sensació de  funcionar d'aquesta manera.

Calders acaba l'article amb aquest comentari:

Reconec que a mi, que sóc un dels partidaris de determinar-me pel meu compte, m'ha passat aquests dies que la reacció de jerarques i de poders efectius de graduacions diverses m'ha fet l'afecte d'una amenaça greu. Com si em diguessin -ens diguessin-: 'Aneu amb compte... Si no feu la farina plana, us traurem les piles!'

I això era el 1990, quan començava a cuejar l'exigència de més piles, vaja. O de bateries en condicions. Pensem com pensem i admetent que hi ha moltes coses que no s'han fet be, i és que els polítics son humans, com la resta de la gent, i no han passat pas pels treballs d'Hèrcules per accedir al poder, el mes inquietant ha estat comprovar que, efectivament, els poders, potser no sabrem mai ben bé quins, son els amos de les nostres piles i dels nostres connectors al corrent, vaja.