Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Calders. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Calders. Mostrar tots els missatges

15.9.19

LA NINA I LES PILES


Avui tornaré als articles de Calders, ja que més enllà d'estar d'acord o no amb determinats plantejaments de l'escriptor, moltes de les seves reflexions, amanides amb anècdotes quotidianes, son una mina i estimulen la meva inspiració blogaire.

Intento no incidir massa en temes polèmic ni polítics, en aquest blog. Costa que t'entenguin i jo mateixa m'enfado sola quan llegeixo, en blogs amics, coses amb les quals no estic d'acord o que em semblen mal plantejades i/o injustes.

Pel que fa a la política hem arribat a una situació molt complicada en la qual, el pitjor de tot, crec que és la injustícia de tenir a la presó durant dos anys a persones pendents de judici, sense possibilitat, ni tan sols, de demanar llibertat condicional. I no tan sols polítics, el cas Rosell ha estat escandalós, per posar un exemple recent.

Aquest fet hauria d'unir gent d'ideologies diferents, però partidària de la democràcia i la llibertat, en protestes continuades i constants, però no és així. Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tothom, que ja ho va escriure Montequieu, això, i el tema és polític però va molt més enllà, en el context actual, en el qual l'absurda, injusta i inquietant llei mordassa encara es vigent i perillosament activa.

L'any 1990, pel gener, encara molt lluny de tot el que ha anat passant en aquesta darrera dècada, Calders se sorprenia del rebombori que movia qualsevol referència a l'autodeterminació. Recordava la resolució 1514 de l'Assemblea General de l'ONU, en la qual s'adoptava el principi d'autodeterminació. És clar que hi va haver nou estats que es van abstenir, en aquell 1960. Per si no sabeu quins, els recordaré: Àustria, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Portugal, Regne Unit, República Dominicana i República de Sud-Àfrica.

Transcric el comentari de Calders sobre la situació del tema:

El problema es complica quan un règim que proclama una fervorosa fe democràtica s'escandalitza pel fet que territoris autoadjudicats s'atreveixin a esmentar l'autodeterminació com a dret inalianable. Vet aquí que dóna lloc a una acusació espantosa: es tracta d'una actitud desestabilitzadora.

Es una cosa que es compromet a tots i trobo que cadascú s'hauria d'esforçar a posar-hi cataplasmes perquè només faltaria que una democràcia pioca se'ns quedés als dits per la manca d'atencions.

Calders ironitza sobre si no seria millor treure l'auto i deixar tan sols determinació o fins i tot fer servir teledeterminació. Per exemplificar la qüestió explica el cas d'una nena, veïneta seva, amiga dels seus fills, que jugava sovint amb una nina d'aquestes amb piles, que fan de tot.

Un dia la nena es va enfadar amb la nina i la va renyar, dient-li: 'Si em tornes a fer enfadar, et trauré les piles'.

L'amenaça era terrible, explica l'escriptor. La nina, sense piles, no seria res ni faria res. Per això l'ideal dels governants, en general, seria gent que funcionés amb piles, teledirigida. De fet, afegeixo jo, en ocasions ja tinc la sensació de  funcionar d'aquesta manera.

Calders acaba l'article amb aquest comentari:

Reconec que a mi, que sóc un dels partidaris de determinar-me pel meu compte, m'ha passat aquests dies que la reacció de jerarques i de poders efectius de graduacions diverses m'ha fet l'afecte d'una amenaça greu. Com si em diguessin -ens diguessin-: 'Aneu amb compte... Si no feu la farina plana, us traurem les piles!'

I això era el 1990, quan començava a cuejar l'exigència de més piles, vaja. O de bateries en condicions. Pensem com pensem i admetent que hi ha moltes coses que no s'han fet be, i és que els polítics son humans, com la resta de la gent, i no han passat pas pels treballs d'Hèrcules per accedir al poder, el mes inquietant ha estat comprovar que, efectivament, els poders, potser no sabrem mai ben bé quins, son els amos de les nostres piles i dels nostres connectors al corrent, vaja. 

13.9.19

EL GOS ENTREMALIAT I ELS IDIOMES ÚTILS


Un dels articles que recull el llibre que comentava ahir, i que continuaré comentant, de forma desordenada i atzarosa, recorda una antiga anècdota, que jo havia oblidat, relacionada amb un jugador de futbol, Francisco, de qui no en en sabia res fins que persones més futboleres no em van explicar qui era. He d'admetre, entre d'altres mancances, el meu analfabetisme esportiu.

Sembla que aquest jugador havia d'anar a parar al Barça, a mitjans o finals dels anys vuitanta del segle passat, i, de forma ben imprudent, va manifestar, a la premsa, que allò que el molestava dels catalans era que tinguéssim el vici de parlar en català. Calders comenta que encara bo, car això vol dir que, per a la resta, no li som del tot antipàtics. 

Aquelles declaracions del futbolista sembla que van fer un cert soroll, és clar. En alguns reculls editats, amb la intenció de mentalitzar-nos, i amb penjaments de tot tipus en contra del català i els catalans, aquelles declaracions han passat a la posteritat. 

Calders ironitza mirant de tranquil·litzar el futbolista, ja que es trobarà amb què l'idioma interior del Barça és l'espanyol o castellà. El Barça se suposa que és més que un club i en ocasions ha educat futbolistes des de la seva més tendra infantesa, però ben pocs han assolit un català més o menys correcte, ni tan sols a nivell col·loquial. Fins i tot, en el cas d'estrangers, ni tan sols no han assolit un castellà ortodox. Evidentment, no puc opinar sobre si han assolit, per exemple, un nivell interessant de matemàtiques.

És clar que l'escola del Barça deu incidir més en d'altres aptituds però, vaja, una mica de cultura general no estaria malament. Quan es parla de fracàs de l'escola i d'altres galindaines s'obvia el tema d'aquestes escoles esportives, tan centrades en fer bitlles. Per altra banda, es critiquen escoles on se separen nens i nenes però resulta que a les escoles esportives i a les escolanies cantaires això és el pa nostre de cada dia i, mira, tothom els fa la gara-gara, Sobretot als de l'esport, això de les escolanies ja està una mica mal vist, actualment.

Calders aprofita el tema per explicar una anècdota personal que gairebé sembla un dels seus contes. En anar a comprar nata a una granja es troba una veïna amb un gosset. La veïna parla català amb la grangera però es dirigeix al gos en castellà, de forma afectuosa, quan aquest fa entremaliadures: estate quieto, cariñu, que molestas a los señores...

L'escriptor no es pot estar de preguntar-li si el gos es castellà i la dona li explica que no, però que van tenir una minyona andalusa que sempre li parlava en castellà i, ves, s'han acostumat a fer-ho així. Però afegeix que se li pot parlar en català, que ho entén tot. Calders acaba fent una reflexió sobre el fet, jo diria que inqüestionable, de què el jugador de futbol, si no se'l contraria i se li paga el que toca acabarà per... entendre-ho tot, com tothom.

Fa anys, quan el català era absent de l'ensenyament oficial i mal tolerat pels manaies estatals, em vaig adonar de què els primers en intentar parlar-lo, de la gent nouvinguda, eren aquells que tenien tracte comercial amb el públic de per aquí, botiguers, manyans. Però hi havia un estol de classe mitjana castellana, funcionaris i mestres que vaig conèixer, molt repatanis amb la qüestió, fins que no va venir tot allò de la immersió. De forma miraculosa, després, alguns d'ells es van convertir al catalanisme oportunista, fins al punt de tornar-se més radicals que jo mateixa. La meva filla era petitona i més d'una vegada havia escoltat coses, per part de companys i companyes de professió, com ara: ¿a tu nena solo le hablas en catalán?  

El tema econòmic es important i, al capdavall, com cantava Ovidi, parlant d'uns extraterrestres que cercaven mà d'obra... si paguen millor. Això explica el poc valor que avui es dona a la versió original dels llibres, per exemple, o a la proliferació de cantants nostrats que ja refilen, directament, en anglès. 

Des que la política ha anat envaint el tema crec que s'ha bandejat una mica l'aspecte cultural tot i que, segons la meva opinió, quan els de per aquí hem assolit més admiració i respecte ha estat quan la cultura ha brillat sense complexos. Avui es canta molt en català però hi ha lletres de cançons que no passarien un nivell C, en un examen canònic sobre la llengua. L'excusa és que la massificació de l'educació ha fet baixar el nivell general, una mala excusa, segons la meva subjectiva opinió de mestretites. Encara més, crec que passa fins i tot amb el castellà, això. Podria posar molts exemples concrets, un altre símptoma és la proliferació de vulgaritats en el teatre i el cinema, com si esventar tacos a tort i a dret fes realista i modern. 

Ep, no estic en contra del llenguatge català popular, castellanismes inclosos i dialectalismes assumits i preceptius. Però sí de les vulgaritats introduïdes amb calçador. Potser poques famílies normaletes tenen, avui, criades andaluses, però molta gent té gossets i gatets i hem d'acceptar que les sèries que veu el jovent acostumen a ser en anglès o, a tot estirar, en castellà. Així que la catalanització de les mascotes, hores d'ara, em temo que deu anar de baixa. El mon funciona com vol, més enllà de les nostres dèries, dogmes, desitjos i bones intencions.

La trista realitat és que si ets espavilat o espavilada i fas pela llarga escrivint, cantant, ballant, jugant a futbol o fent menges exòtiques en un restaurant elitista, ho podràs fer en castellà, català, anglès, xinès, varietats dialectals de tot tipus o el que toqui. Tothom et farà reverències i ningú no incidirà massa en la teva manca d'ortodòxia lingüística, en la teva traïció a la pàtria o en la teva lamentable fonètica. La veritable llibertat ideològica, ens agradi o no, funciona molt millor amb les butxaques plenes.

11.9.19

PERE CALDERS, LITERATURA, EVOCACIONS, OPINIÓ

sobre el feixisme, l'exili i la censura (ebook)-pere calders-9788417627874

He llegit d'una tirada aquest llibre, amb sis contes i un munt d'articles de l'escriptor Pere Calders (1912-1994). Els contes son prou coneguts, cap novetat per als qui ja hem llegit els reculls de l'autor. Els articles son molt interessants ja que van de l'any 1933 fins al 1994. Ha tingut cura de la tria una neta de l'escriptor, Diana Corominas, i tot plegat té una certa intenció unitària. A la contraportada i en algunes promocions del llibre es fa una pregunta retòrica sobre què hauria pensat Calders de l'època actual i també sobre la insistència recurrent de temes mai resolts: l'autoritarisme, la democràcia, la xenofòbia, la immigració, el maltractament de la llengua, els problemes amb l'estat espanyol...

Calders, avui, ja no seria el de l'any 1994. De fet, els articles mostren com el Calders dels anys trenta no era el dels anys cinquanta ni el dels anys vuitanta. Tots canviem i el mon, també, per molt que hi hagi problemes humans que semblin retornar una i altra vegada. El context humà, polític i social, no es mai el mateix. Les tertúlies a l'entorn de llibres d'història en les quals participo des de fa temps recullen sovint intervencions en el sentit de què torna a passar el mateix. Però una anàlisi seriosa i aprofundida de tot plegat mostra com res no es mai ben bé igual, encara que s'assembli.

Calders, amb tota la seva bona intenció, potser no va acabar d'entendre el pes humà i cultural dels nou vinguts. Fa anys recordo haver escoltat un familiar seu, no sé si fill  de l'escriptor o de Tísner, que s'havia establert a Mèxic, i que ironitzava sobre el fet de què aquells exiliats del retorn demanaven als qui vivien a Catalunya allò que ells no van voler fer mai, a Mèxic o a d'altres països, la integració en la cultura d'acollida. Fa poc vaig participar en un club de lectura, a la meva biblioteca, menat per un jove mexicà, a l'entorn de les relacions entre Mèxic i Catalunya. Va sorgir, de forma inevitable, el nom de Calders i la seva visió, qüestionada per molts mexicans, sobre la gent de per allà i, en especial, sobre els indis, un terme que sembla que avui no resulta gens acceptable. I va sorgir la comparació entre la visió de Tísner a les Paraules d'Opoton el vell i la que podia tenir Calders, força diferent, malgrat els vincles familiars i culturals entre tots dos escriptors. 

Les opinions de Calders a l'entorn de la immigració a Catalunya, provinent de la resta d'Espanya, es van reflectir en alguns articles, com ara un que va sortir a Serra d'Or amb motiu de la publicació de Els altres catalans, llibre que Calders no valora del tot positivament, tot i que ho fa amb la seva exquisida educació de sempre. En aquella època el tema va fer soroll, encara avui, cercant informació sobre tot plegat, he trobat escrits més o menys actuals que insisteixen en el suposat i remot  racisme de l'autor i, això sí, ho fan sense l'educació que traspua, en tot moment, Pere Calders. La paraula racisme, com feixisme o nazisme, es fan servir de forma molt irresponsable i inexacta. Però es cert que determinats sectors de la cultura catalana, una gran part dels quals els del retorn dels anys seixanta, no van acabar d'entendre, al menys de moment, la realitat del país. 

I es que la realitat del país i de la gent no és una, son moltes, diverses i van evolucionant. Els articles de Calders toquen molts temes, alguns dels quals son tractats amb la ironia, una mica ombrívola, que sura en els seus contes, sovint inspirats en l'absurda realitat de la vida quotidiana. Voler parlar de les coses en termes de blanc o negre, defugint la diversitat i la complexitat, és un risc perillós però que sovinteja per tot arreu. En alguns d'aquells sectors de la cultura catalana hi planava a més un cert puritanisme, en el pròleg la mateixa neta de l'escriptor explica com la seva àvia va pensar que un llibre sobre educació sexual era pornogràfic, més o menys. I en un dels articles Calders, que no era crític literari, opina de forma una mica estranya sobre el llibre El mar, de Blai Bonet. I sembla que no li agradava Pla. Tot son gustos i Voltaire odiava les obres de Shakespeare. 

En una ocasió vaig veure una posada en escena de Ronda naval sota la boira. El muntatge estava ple de bones intencions però hi havien afegit paraulotes, com ara collons, cosa que em temo que a Calders no li hauria fet cap gràcia. I que demostrava com els responsables no havien acabat d'entrar a fons en l'esperit de l'autor. No és un autor fàcil, encara que ho sembli. La seva popularitat va ser fruit de la representació d'Antaviana, obra de Dagoll Dagom, de la qual vam sortir tots fascinats. Fins i tot vaig escoltar en una ocasió una filla de l'escriptor admetent que aleshores es va adonar de què el seu pare era un geni, ja que creia que era una mena de secundari de la literatura. Això de què no et valorin a casa ja sol passar, per altra banda. A casa nosaltres som, sobretot, la iaia, la filla, la mare, la tieta. La resta forma part de la mitologia social. Per això, tot i el gran interès d'aquest llibre, imprescindible, hi copsem el fet de què en el rerefons hi ha una inevitable relació familiar entre la neta i l'avi.

En aquest recull d'articles hi trobem fragments excel·lents, lúcids, divertits, sobretot quan les rareses humanes incideixen en el dia a dia o sobre el capteniment de molta gent del país a l'hora de triar llengua. I és que el patriotisme també es demostra estimant la cultura i crec que l'amor seriós a la cultura deriva, o hauria de derivar, en estimació per totes les cultures. Tot i que ningú no sap explicar ben bé, de forma aprofundida, què és, una cultura. Ni tan sols què es un idioma, una llengua. Els límits de les definicions son absurds, fràgils, vet-ho aquí. 

Els prejudicis que podia tenir Calders o gent del seu entorn cultural son ben poca cosa comparats amb els que té la gent del present, de parla catalana i castellana, en molts casos, vers els nou vinguts de tot el mon. Ens agradi o no, el mon es com es i la gent emigra quan en té necessitat. Paco Candel feia broma, en una ocasió, dient, respecte a les noves migracions, que ara ens adonàvem de què catalans i castellans ens assemblaven més del que havíem pensat, en arribar massivament persones de tants països, pobres i llunyans. Calders, en un dels articles en el qual parla de l'absurd d'atorgar colors a les races, esmenta els pocs xinesos que hem arribat a veure. Avui, si visqués, tindria xinesos per tot arreu, a les botigues properes, als restaurants econòmics del seu barri. I, probablement, la proximitat li hauria fet desenvolupar empatia. Per tant, ell mateix, ben segur, veuria les coses d'una altra manera. 

Aquest llibre, més enllà de Calders, ens mostra com érem tots nosaltres i com era el mon, fa alguns anys, en èpoques diverses. Moltes dèries son vigents, no diré que no. I molts temes s'arrosseguen i s'arrossegaran, prenent formes diferents, tampoc no ho negaré. Cadascú és fill del seu temps, de les seves circumstàncies, de la seva família d'origen, del seu entorn.

Continuaré escrivint al blog sobre aquest llibre i alguns dels seus impagables fragments, que cal rellegir amb cura i que forneixen elements per a debats de tota mena. Molts dels darrers articles pertanyen al diari AVUI dels bons temps, un diari que va tenir molts problemes i va rebre molts penjaments per totes bandes, a més d'entomar una gestió força desafortunada. Però que en algun moment va aplegar un estol de col·laboracions extraordinàries, potser no prou valorades aleshores, entre les  quals, la de Pere Calders. La consulta de les hemeroteques de l'AVUI, diari que en el seu temps en actiu tenia un sistema excel·lent de cerca, avui no és tan senzilla, malauradament. Però, vaja, tot això pot millorar amb el pas del temps, ja no demano llibres antològics en paper, tal i com està el mon editorial, però sí bons indrets online on buscar per temes, personatges o el que sigui, a l'estil de la Hemeroteca de La Vanguardia, vaja. Segurament Calders, amic de les novetats tecnològiques, xalaria d'allò més espigolant per les xarxes. O potser no, no ho podem saber, tan sols podem especular.

23.5.19

EL MÈXIC DE PERE CALDERS I D'ALTRES EVOCACIONS



A l'excel·lent club de lectura de la biblioteca del barri, centrat en les relacions amb Mèxic, mirades a través de la literatura, vam comentar la novel·la breu Aquí descansa Nevares, seguida del recull de contes, Gent de l'alta vall. Avui Calders és un clàssic indiscutible, no sempre va ser així i el seu èxit popular va arribar després d'aquella magnífica posada en escena dels seus contes, l'Antaviana, de Dagoll Dagom. Ni l'escriptor ni el grup de teatre van ser el mateix des d'aleshores. Pocs espectacles del grup, tot i que en té molts de bons, han assolit la màgia d'aquella Antaviana, la primera, car anys després es va tornar a representar però els temps havien canviat i nosaltres, també.

Fins i tot recordo haver escoltat una filla de Calders admetent que va creure que el seu pare era un escriptor de segona fins que amb Antaviana es va adonar de què era un geni. No és l'únic cas en què una obra de teatre basada en textos d'un autor o uns poemes ben recitats o cantats o una bona adaptació al cinema ens il·luminen sobre escriptors o escriptores que havien passat desapercebuts fins aleshores. 

Després de la Guerra Civil hi va haver molts exilis diferents. A Mèxic van anar a parar intel·lectuals catalans amb estudis, capacitat de treball, iniciativa i alguns calerons, que van conformar un grup mític i fins i tot van aconseguir crear una mena de Catalunya intel·lectual a l'exili. No els nego valor i coratge ni en minimitzo les dificultats. D'aquell conjunt de persones Tísner i Calders van ser els més emblemàtics per a molta gent del país, ja que quan van retornar, durant els anys seixanta, van integrar-se amb força en la represa cultural, que ja cuejava, tot s'ha de dir, des de feia anys. Eren dues persones amb carisma, simpàtics, afables, queien bé i tots dos, en certa manera, es complementaven. La seva dèria havia estat sempre tornar a Catalunya.

Recordo haver escoltat algun fill o filla de Tísner, per la televisió, fa un munt d'anys, explicant com de petits els parlaven de Catalunya com si fos els paradís, i que en tornar van tenir una gran decepció, car havien crescut en el país d'acollida. Algun fill de Tísner crec que va restar a Mèxic i que va ser catedràtic a la Universitat d'allà. Alguns d'aquests joves de la segona generació admetien que aquells intel·lectuals nostrats no feien el que predicaven, aquí se suposava que la gent immigrada, aleshores de l'estat espanyol, s'havia d'integrar però ells no es van voler integrar mai del tot a les terres mexicanes.



Tot i la gran relació que tenien Tísner i Calders, van entomar de forma diferent la relació amb Mèxic i això es pot copsar en la literatura. Opoton, el vell, tot i que no és un llibre rodó mostra ambició a dojo i la fascinació que la cultura mexicana va exercir en Tísner. Calders evoca la gent d'aquell país amb grapa però amb una mena de distància encuriosida, titlla d'indis tots els pobres i ens n'explica facècies curioses però que ens enfronten amb una societat primitiva i inquietant en molts aspectes. Això jo crec que ho percep millor un mexicà que no pas un català. No ens agrada que, des de fora, facin lectures i interpretacions del nostre context, no és el mateix que criticar o valorar des de dins. 
Els temps van canviar però cal pensar que la gent de la generació de Calders, la dels meus pares, va créixer en un context en el qual la mirada vers l'altre era molt diferent. Avui hem inventat això del supremacisme però, sense arribar al racisme, cadascú és supremacista d'allò seu, poc o molt. En el llibre SAPIENS de Yuval Noah Harari és parla a fons de tot plegat i de com això de creure'ns millors, en unes coses o unes altres, que els del poble del costat, és un sentiment universal, que funciona a petita i gran escala. No és veritat que el racisme i aquesta mirada de complaent autoestima es curi viatjant, en ocasions s'incrementa, com he comprovat en escoltar les narracions sobre viatges turístics de coneguts i saludats. 

El cas és que, gràcies a grups d'esquerra que van aconseguir integrar la gent en moviments transversals, a l'evolució cultural i, és clar, a la convivència i desenvolupament de noves generacions, a més de l'arribada de gent de tot el mon als nostres barris, hem anat canviant. Alguns a millor però també han proliferat nous prejudicis i dretes lamentables i extremes, es clar. De fet, en algun moment, es devia titllar la visió de Calders, sobre els indis, de racista, fins el punt de què en el pròleg a diferents edicions actualitzades del recull Aquí descansa Nevares ell mateix es justifica de forma reiterada, explicant que a les narracions explica coses que ha viscut i que no té mala intenció en fer-ho sinó que tot plegat és literatura. 

La brillantor d'aquella gent de lletres o d'altres sectors, catalana, va fer que ens arribés allò tan absurd de què la llengua catalana era burgesa, sentiment atiat fins i tot per catalans nostrats i esquerranosos amb mala consciència. Malauradament aquest sentiment va fer forat, en obres, per altra banda excel·lents, d'alguns autors catalans però d'origen familiar castellà i que han escrit en castellà es pot copsar una mena de ressentiment vers el tema català, que ells mateixos em dirien que és una paranoia personal. De fet, en els barris modestos, que van créixer durant els seixanta, la majoria de la gent era d'origen immigrant i els catalanoparlants eren minoria i, en ocasions, minoria una mica marginada. És aquest un tema espinós, que encara desvetlla sentiments estranys, tot i que hem madurat força, en general. 

Vaig conèixer, fa molts anys, gent gran que havia retornat de l'exili mexicà i, tot i no ser del context intel·lectual de primera divisió, m'asseguraven sense complexos que els andalusos bevien i es comportaven de forma xarona en els transports públics. Jo, que sempre he treballat, i molt a gust, en escoles de barri del cinturó, vaig intentar esberlar aquells tòpics absurds, sense gaire èxit. Sobre els catalans, per l'altra banda, també he escoltat molts disbarats i encara n'escolto i llegeixo, hi ha una dèria en explicar-nos que de catalans també n'hi ha hagut de fatxes, aprofitats, rancis i corruptes, i això t'ho expliquen com si et descobrissin la sopa d'all. Com que això de què et toquin la família dol, aquesta mena de coses, que a nivell estatal espanyol han estat habituals i recurrents, fomenten molt més l'independentisme ranci que no pas les proclames patriòtiques dels polítics de torn.

Calders, a banda d'aquestes qüestions, és un escriptor imprescindible i extraordinari. Aquí el tema ideològic té molt de pes a l'hora de les valoracions professionals. Hi ha gent que m'ha assegurat que no vol llegir Vargas Llosa a causa de la seva ideologia personal actual. Ho entenc, jo vaig ser jove i tenia mania a Pla. Sagarra encara és rebutjat per gent de la cultureta a causa de la seva classe social, però autors d'esquerra van ser estalinistes i això sembla que no compta tant. Es fa difícil destriar el tema professional de l'humà, en els nostres contemporanis. En això hauríem d'aprendre una mica dels francesos, que son capaços d'integrar-ho tot i de premiar gent de moral tan dubtosa com Alain Delon, no sense algunes protestes, és clar, però sí sense que trontollin les bases de la cultura francòfona. 
Aquell exili no va ser tot l'exili. Fa anys vaig veure un programa per la televisió que feia referència a les criatures que van ser evacuades a Mèxic, a Rússia, amb motiu de la Guerra Civil i que, després, no van poder retornar ni retrobar-se amb la família, sinó al cap de molts anys. Els de Mèxic explicaven que el seu exili va ser molt més difícil i dolorós que no pas el d'aquelles criatures que estaven amb la seva família i podien fer una vida convencional i amable, fins i tot. Em va sobtar i preocupar que els exiliats ben situats no haguessin sentit cap mena d'empatia vers aquells infants, catalans o castellans, espanyols tots ells, deixats de la mà de Déu i amb tants problemes. No hi havia pràcticament cap relació, amb poques excepcions, entre els uns i els altres. Entenc que en moments difícils cadascú escombri cap a casa però, quan les coses es van anar estabilitzant, aquesta indiferència em preocupa. 

Totes aquestes reflexions i evocacions em venien al cap a partir de la lectura del llibre de Calders i dels comentaris que va generar. Calders sembla divertit i amable però té una part ombrívola, la seva ironia, en ocasions, angoixa força. Va viure grans trasbalsos i uns anys molt difícils. La fugida vers l'exili, però, no va ser la mateixa per als intel·lectuals acollits a llocs com Roissy-en-Brie, o per aquells que van comptar amb l'ajuda dels seus partits, com alguns comunistes, que per a la resta. 

No va ser el mateix exili el de Negrín que el de Perico de los Palotes, confinat a Argelers, i víctima d'uns i altres. Per això dono més valor a les històries individuals que no pas a les grans lectures col·lectives de la història, la veritat. En tot cas, això no vol dir que no estem parlant d'un mon intel·lectual d'una gran volada, ells també van canviar i encara que retornessin l'experiència mexicana els va marcar en molts aspectes. Nevares i la Gent de l'alta vall, indis o no, són personatges que ens resulten propers i entranyables. I és que la gent pobra s'assembla molt a tot arreu i, en cas de necessitat, catalana, castellana o extra-terrestre, si cal i no té un sostre sòlid, s'arrauleix sense manies en una cova o en una tomba, ves. 
Malgrat les justificacions de Calders i la visió que puguem tenir dels seus contes inspirats en Mèxic, en aquests contes hi ha amor, poesia, i, també, fascinació per unes maneres de fe molt determinades, i és que, rere els tòpics localistes i costumistes, reflecteixen l'ànima universal dels humans, tan semblant a tot arreu, ens agradi o no. No és estrany que, després de veure Antaviana, a La Villarroel, fa quaranta anys, quan tot semblava nou i possible enmig d'aquella, avui qüestionada, transició, tot ens ho miréssim d'una altra manera. És clar que érem més joves, tot compta, en els colors dels paisatges pintats.

Havia llegit aquestes històries de Calders fa anys. Les relectures ens donen noves visions de la literatura, ja que nosaltres també canviem. Es  com visitar un lloc on ja vam estar, tot canvia perquè cada moment és diferent i nosaltres, també. Hi ha gent viatgera que m'explica que no li agrada repetir destinacions, talment com si el mon fos una col·lecció de cromos. Amb això de les lectures hi ha qui fa el mateix i, en ocasions, hauríem de fer com el Luard de Sagarra, aquell pescador que tan sols té un llibre i el llegeix i rellegeix i sempre hi troba coses noves i motius per a somniar i gaudir i congriar noves esperances. 
Existeix una bona biografia de Calders, obra d'Agustí Pons, pel meu gust no tan bona com la que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, i és que de vegades l'excessiu respecte pels nostres personatges, encara més  si existeix descendència directa que es pot sentir afectada, fa que aquestes biografies s'amarin d'una certa fredor acrítica. Calders va ser  un home molt familiar, cosa que també me'l fa simpàtic i mai no va oblidar ni deixar de tenir cura del primer fill, el del seu primer matrimoni. Les seves fotografies familiars en les quals la seva dona, Rosa Artís, em sembla d'un atractiu irrefutable i retira una mica a Shelley Winters, m'encanten. Qui no hauria volgut néixer i viure en una família com aquella, ni que fos a l'exili?

1.2.16

NÀUFRAGS MAGISTRALS: RONDA NAVAL SOTA LA BOIRA, AL MALDÀ




La companyia Els Pirates Teatre gestiona actualment El Maldà i porta ja quinze anys de rodatge, cosa que sorprèn a causa de la joventut dels seus components tot i que, com ells mateixos expliquen, van començar molt jovenets. El seu darrer muntatge, fet amb ajuda de mecenatge i que es pot veure al Maldà fins a mitjans de febrer, és Ronda naval sota la boira, el famós text de Calders.

Per damunt d'altres consideracions, cal lloar de bell antuvi I a fons, el treball dels actors, actrius, i responsables diversos d'aquest espectacle en el qual els seus protagonistes han de fer, cadascun d'ells, un munt de papers diferents i això en aquest espai reduït, tot i que ple de màgia, que és EL Maldà. Tots els personatges vocalitzen de forma admirable, la dicció és un dels aspectes que més sorprèn en una gent tan jove pel fet que avui es veu i sent de tot, fins i tot en muntatges més ambiciosos realitzats en grans teatres convencionals i en intervencions en produccions televisives o de cinema.

El llibre de Calders és estrany i singular, juga amb l'absurd i a mi, personalment, Calders m'agrada més en els textos breus. Aquest llibre s'ha titllat de novel·la, avui ja no s'entra tant en els debats de fa anys sobre què és o no és una novel·la però si hagués d'opinar el consideraria un relat allargassat, el mateix que, per exemple, la Laia d'Espriu. Pla tenia Calders per molt bon escriptor però sembla que aquest llibre, el qual en algun moment va optar al Sant Jordi, se li va fer pesadet. Malgrat això el tema i els personatges, absolutament atractius, contradictoris, incoherents i surrealistes, han fet que en més d'una ocasió s'hagi pensat en portar el llibre al teatre, fins i tot al cinema, unes de tantes bones intencions que queden en res i que fins i tot a la família de Calders els van fer pensar que en aquesta ocasió tampoc no s'arribaria a materialitzar l'intent.

Els Pirates han aconseguit copsar l'encant del llibre i el seu esperit tot i que, com la mateixa filla de l'escriptor, Tessa, que ahir participava en un col·loqui posterior a la representació, opinava, la segona part té aspectes que són poc Calders, a la recerca de la rialla fàcil i d'un dinamisme que no es troba al llibre, on l'acció no avança i on hi trobem més aviat una atmosfera esquitxada de frases magistrals, sovint absurdes. I això en una època en la qual sembla que tot hagi de ser ràpid i en moviment per captar l'atenció. Potser també el final hauria precisat d'unes certes engrunes de grandesa que fessin el desenllaç més teatral. Existeix, en el present, un cert temor teatral a la paraula, a la frase llarga, a la manca d'acció, com si amb el llenguatge no n'hi hagués prou.

El reduït espai no permet una gran escenografia però s'ha adaptat amb gran intel·ligència a aquest naufragi anunciat. El text de Calders és prou conegut tot i que ahir, en el col·loqui, em vaig adonar que potser no tant com jo pensava. La sala fa ofertes atractives i en comprar dues entrades hi ha l'opció d'obtenir el text original. Alguns contes de Calders, els més coneguts, han contribuït a la seva consideració gairebé com autor humorístic i tot i que hi ha dolls d'ironia en una gran part de les seves petites històries hi ha també amargor, angoixa i dramatisme, un dramatisme matisat per aquest llenguatge que ens fa distants i divertides situacions absolutament tràgiques. Pel que fa a la Ronda s'han cercat molts simbolismes i picades d'ullet a situacions concretes de la vida de l'autor però això pertany ja al camp de l'especulació literària interpretativa.

Resulta molt difícil posar en escena aquest món poètic, irònic, simbòlic i realista al mateix temps, encara més en uns temps com el nostre present i per part de gent molt jove. Per això la tasca de la companyia resulta  tan admirable, arriscada i professional i frega l'excel·lència. Malgrat els petits retrets que he fet a alguns aspectes lligats a les mateixes dificultats de la teatralització, Ronda naval sota la boira és una petita -o gran- meravella que cal no deixar-se perdre i aquest valor el comparteixen la gran majoria de les propostes que acull aquest original i cèntric teatre, el qual, amb la sala de cinema al costat, representa un dels indrets actuals i resistents més dignes de culte en aquest centre de la ciutat que ha perdut referents i que més aviat sembla ja el mercat de Calaf.

Un munt de companyies joves intenten avui, a Barcelona i tot Catalunya, desenvolupar la seva tasca professional de forma arriscada, en petites sales i amb una limitada promoció. La gent més jove té una gran preparació, en general, i seria una llàstima que no disposessin de les oportunitats que mereixen o que acabessin, la majoria, fent paperets a les llargues sèries televisives o vivint del doblatge, activitats totes dues ben dignes i necessàries però que no són, exactament, Teatre amb majúscula, sinó una mena de complements professionals. S'han perdut moltes sales teatrals al llarg dels anys però se n'han obert d'altres, moltes de les quals petitones i que, per tant, fan que els guanys derivats de l'assistència de públic siguin relatius. Per això muntatges com aquest precisen del nostre suport incondicional.

2.6.14

LES VERITATS OCULTES DE FA MÉS DE VINT ANYS



Ahir, a la televisió, durant una tranquil·la i casolana tarda de diumenge, em vaig ensopegar amb la pel·lícula sobre el món de Pere Calders, que va fer Carles Benpar, el gran incombustible del cinema català. La pel·lícula potser no va sortir rodona, se li nota una certa manca de pressupost, però té el seu encant i el pas del temps encara ha augmentat el seu valor gairebé documental. El món de Calders va quedar més ben reflectit en el teatre però encara hi ha molt camp per córrer pel que fa a la televisió i al cinema en relació amb l'escriptor.

La veritat oculta va comptar amb un gran repartiment. Una part dels actors que hi surten ja no són entre nosaltres. No sabia que Alexandra Bastedo, l'amor retrobat del protagonista, una anglesa  guapíssima que no sé com no és més coneguda per les noves generacions, també va morir fa poc, encara relativament jove pels temps que corren. Era una dona intel·ligent, vegetariana, amant dels animals, bonica en la seva esplèndida maduresa i a qui van festejar molts famosos fins que es va casar amb Patrick Garland, un personatge també molt interessant, escriptor, actor i director, de qui va enviudar el 2013

Copio de la wiki una descripció del seu entorn domèstic, explicat per un periodista que va entrevistar el seu marit l'any 2010, m'ha evocat el paisatge de la pel·lícula i tot:

W]e sit in his Sussex garden looking towards a small lake with a jetty and a battered rowing boat – a perfect pastoral scene which could be a stage set. He lives with his wife, the actress Alexandra Bastedo, who remains startlingly beautiful, a couple of Dobermans, some territorial cats, and a menagerie of horses, donkeys, pigs and goats – Bastedo runs an animal sanctuary. Garland's domain is largely inside the house where he closes doors to keep animals out of rooms lined with 12,000 books...

Constantino Romero, un dels grans absents, sembla que va cobrar més pel doblatge que per l'actuació. Llevat dels actors castellans la resta es van doblar ells mateixos, segons he llegit. Conrado San Martín, incombustible, encara treballa i encara fa goig, considerant que passa dels noranta anys. 

Sempre que vaig al Jardí Botànic de Blanes m'imagino en Conrado San Martín assegut al mirador, esperant la meva visita. Crec que una part dels interiors pertanyen al Palau Moja però no en recordo totes les localitzacions, que estan molt bé. Pel que fa a molts grans actors i grans actrius nostrats que desfilen per les històries enllaçades en el guió, tots ens fem grans, no hi ha remei. Per cert, a la televisió sempre ens tallen els títols de crèdit, cosa que en aquest cas es greu car al final surten els actors i actrius a saludar, en unes boniques escenes de comiat, van passar els dos primers i, au, anem per feina que la publicitat poca-solta paga millor i no es pot defugir. Lamentable.

30.9.12

LA TELEVISIÓ NACIONAL I ELS CENTENARIS OFICIALS

El centenari del naixement Pere Calders no ha generat una participació blogaire tan nombrosa com en d'altres ocasions, potser perquè ningú concret no ho promocionava. Em sembla, aquesta modèstia, un senyal de normalitat però també del fet que el món blogaire és troba en un moment estable i humil, després de l'eufòria i de la davallada subsegüent.

El que sorprèn és el galdós paper dels mitjans de comunicació nostrats. Els no-nostrats ja fa temps que no acostumen a cantar ni gall ni gallina sobre els nostres grans personatges, amb alguna excepció puntual i remarcable. En general, ja sigui a causa d'una mort o d'una celebració de centenari de mort o naixement es limiten a treure la pols al que ja tenien fet per casa, com va ser, ahir -i en el 33- la revisitació d'un d'aquells espais que es deien El meu avi i d'una entrevista d'aquelles que feia Josep Maria Espinàs, d'honorable record. Em temo que aquests programes del convidat de cap de setmana també mereixeran, si se segueix la tònica, moltes revisitacions pòstumes en cas de mort o centenari.

Més val això que res. Feia certa tristor veure Jesús Moncada parlant de Calders, sabent el poc que ens acompanyaria la seva literària sobrietat humana. Si segueix aquesta tònica d'homenatges fets amb programes retrospectius es podrà homenatjar la majoria dels que hi participen a la vegada, car un gran nombre dels entrevistats haurà fet moixoni, ja, a la llarga. 

Sobre el gran món editorial, es troba en hores baixes i tan sols atorga premis si en sap una mínima venda assegurada, a banda del fet que tot s'ho menja el planeta de les multimarques, que ara ens amenaça amb esdevenir planeta extraterrestre, per cert, cosa que em fa maliciar que potser les marques catalanes que ha abduït quedaran surant per l'espai sideral un dia d'aquests. I els centenaris passen amb quatre actes oficials i alguna reedició poc promocionada, què hi farem.

Em pregunto sovint si Calders seria avui com el recordem i valorem si no arriba a ser per l'empenta dagoll-dagonesca. Ni tan sols Dagoll-Dagom seria el mateix, em sembla. En el programa dels avis famosos catalans, que vaig tornar a contemplar ahir, amb molt de gust, Bozzo deia que Calders admetia que la sort existeix.  Tant el grup de teatre com Calders van tenir sort amb aquell espectacle. Calders va tenir el seu moment i també el va tenir Rodoreda i tants altres, ser allà en el moment oportú, no en un moment d'excés productiu sinó de creativitat minoritària. 

L'altra dia escoltava una entrevista per la ràdio, feta a Raimon i al final el cantant comentava que a aquest país li sobra creativitat i li falta poder, una frase que em va semblar molt brillant. Ja es deia que hi havia massa poetes per metre quadrat, quan jo era joveneta. Ara hi ha de tot i més. Jo, que sóc escriptora no mediàtica ho sé prou bé, tot això. Ah, però  de tant surt algú que ha tingut grapa i sort i et dius: d'on ha sortit aquest/aquesta? Me'l promocionen a bastament i ven alguna cosa, tampoc gaire, de tota manera. Això no és Amèrica.

Hi ha qui és incondicional de les grans firmes, jo ja no sóc incondicional de ningú, ni de Calders, ni de Rodoreda, ni de tants altres, i cada vegada menys; hi ha coses d'ells que m'agraden molt, moltíssim, i coses més fluixetes. Aquella generació, però, en conjunt i amb totes les seves limitacions em mereix un gran respecte i una gran admiració. A més del fet que em desvetllen curiositat les seves vides de cine, amb trasbalsos, amors, viatges, retorns, i amb la seva fe incombustible en Catalunya, una fe que jo tampoc comparteixo de forma tan fervent. Per això em sobta que les celebracions que recorden els nostres difunts il·lustres passin de puntetes per la tele de casa i mereixin molt menys espai que el futbol, per exemple. El futbol del Barça, evidentment. Fins i tot menys espai en praimtaim que els programes sobre castells i castellers. 

28.5.12

Tísner, cent anys i cent vides



(..,) Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança.

("Què (qui, com) sóc i per què escric", dins L'Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1992)


Avui fa cent anys del naixement de Tísner i hi ha diferents actes en dansa per tal de commemorar-ho. Tísner va ser un home inclassificable i polifacètic i no cal aquí repetir la seva biografia impressionant. Va tenir la sort de viure i sobreviure durant molts anys. La seva figura resulta gairebé inseparable de la del seu cunyat, el gran Pere Calders. Precisament ahir, a Ràdio 4, escoltava una entrevista antiga feta a Calders.

A Tísner li devem moltes coses, entre les quals una col·lecció de mots creuats irrepetibles i que han creat escola, així com la catalanització del Joc de l'Scrabble, gràcies al qual he après més català que fent cursets de l'Òmnium. La meva filla feia el batxillerat quan va participar en el primer campionat organitzat i els van regalar el primer Scrabble que vam tenir per casa. Per cert, posats a demanar, i amb motiu d'aquesta commemoració tisneriana, crec que el diccionari de l'Scrabble en català mereix una nova edició revisada i ampliada, s'ha quedat obsolet, hores d'ara.

Tísner va estar amenaçat per la FAI i va haver de guillar però després va reflexionar i es va incorporar al front com a voluntari. Fa uns dies un periodista, en un diari, justificava més o menys, de forma lamentable, l'assassinat de Planes qui no va tenir temps de pensar en si volia o no incorporar-se enlloc. Sense comentaris. Per cert, va ser Tísner qui va tenir el dolorós i tràgic privilegi d'identificar el cadàver del pobre Planes.

La generació de Tísner i Calders va començar a fer periodisme a l'adolescència i van veure la joventut escapçada per la guerra. Es van haver d'exiliar i van acabar retornant. Les històries de l'exili i de les feines que van fer tots dos mostren la seva intel·ligència pràctica i polivalent. Van tornar en els anys seixanta i no van fer el que tant es predicava a casa nostra, integrar-se al país d'acollida. Ells mateixos ho admetien, fins i tot, amb molt d'humor, havia sentit als fills d'un i altre comentar com els explicaven imaginaris aspectes extraordinaris de Catalunya per tal de convèncer-los a retornar. Uns ho van fer i d'altres són avui mexicans de categoria. Però aquelles històries familiars m'han fet pensar sovint en com exigim als altres que facin el que nosaltres no faríem o ens costaria molt de fer.

L'exili no va ser igual per a tothom, hi ha també ombres i llums en tot aquell món. És aquella una història que també s'ha mitificat, com acostumem a fer sovint. Tot plegat no treu mèrit a ningú però també cal ser una mica objectius i ponderats amb aquest passat encara tan poc estudiat a fons i del qual acostumem a escombrar allò que no toca.

Tísner rumbejava un humor savi i sense sarcasme ni amargor, que avui trobo a faltar força pels nostres verals. En una ocasió en què parlava de política i de les mancances dels polítics va admetre que ell, manant, hauria durat dos dies. Va estar a partits i a iniciatives polítiques però sense ambició de fer-hi carrera, per esperit de servei al país. He llegit que la seva obra literària està descatalogada, una cosa massa habitual, malauradament i que ara en faran alguna reedició i tot. Encara bo.


Aquestes celebracions i recordatoris estan bé, però després, així és la vida i així és la mort, tornem a oblidar els recordats durant una bona temporada. Tot i que cada vegada que jugo a l'Scrabble, i ho faig gairebé de forma quotidiana, sempre em ve el cap l'Avel·lí Artís-Gener, la veritat (oculta).


21.7.09

Sobre veritats ocultes i d'altres misteris


Avui fa quinze anys que va morir Pere Calders. Calders és avui força valorat i llegit, encara que jo crec que ha de ser llegit a petites dosis, doncs els contes, com passa amb els poemes, s'acostumen a assaborir amb comptagotes, i així ha de ser, per tal de copsar-ne el contingut amb precisió i plaer.

Calders va ser un home d'èxit tardà, i ho va ser, sobretot, gràcies al ressò que va tenir el grup de teatre Dagoll-Dagom amb aquella primera Antaviana, que vam veure fa anys a la sala Villarroel, i que tant ens va sorprendre i encisar. Encara recordo el company de feina que em va recomanar l'obra i em va insistir perquè anés a veure-la; el mateix company, que sortia força, va ser el primer en explicar-nos acudits d'Eugenio, ja que era habitual del pub on actuava. Aquella obra va donar a conèixer Calders a les majories i també va ser el primer gran èxit d'aquesta companyia. Precisament, com que va ser tan bo el muntatge, quan van estrenar la Nit de Sant Joan van rebre alguns pals de la crítica, perquè es deia que no s'assolia el mateix nivell. El fet és que aquella Antaviana va ser meravellosa, n'he vist representacions posteriors però mai no m'han semblat tan reeixides. Potser és que jo era més jove, ho admeto.

Fins aleshores Calders havia estat considerat, a nivell general, com una mena de secundari acceptable de la nostra literatura. Tant és així que en un documental de TV3, fa uns anys, fins i tot una seva filla admetia aquest fet i explicava que quan va començar a adonar-se de la vàlua literària de l'escriptor el va telefonar i li va dir: 'pare, però si ets un geni!!!'. La cosa sembla ben bé un conte calderià, oi? Això no és gens estrany, sovint la gent propera és qui menys et valora fins que no ho fan els de fora. De fet, jo també sóc incapaç de jutjar professionalment persones a qui conec massa i no m'agrada gens haver de fer-ho.

Calders era un senyor que queia molt bé a tothom. Així com d'altres figures literàries de casa nostra no en saben massa cosa, d'ell en coneixem moltes anècdotes. Agustí Pons en va escriure una bona biografia, i ell mateix explicava moltes coses sobre la seva família i amics. Sabíem que era cunyat del gran Tísner, que el va sobreviure sis anys. A Pere Calders, parlant de la mort, li vaig sentir comentar, en una ocasió 'si veiessis que encara se n'escapa algun...' Tísner i Calders eren polifacètics, imaginatius, moderns, emprenedors, brillants. Dibuixaven, escrivien, eren humoristes, i no m'estranyaria que també haguessin conreat altres arts; vivien en el present, les seves mirades al passat eren plenes de comprensió optimista, malgrat haver passat per una guerra en la qual van haver de pendre partit, al capdavall. Tísner va estar amenaçat de mort per la FAI que, com em deia un avi conegut, va fer més franquistes que en Franco, i va haver de fugir a França, però va tornar per anar al front a lluitar per la República.

Hi ha aquest Calders bonhomiós de contes gairebé infantils (alguns d'ells s'han publicat en edicions per a nens i nenes), màgics, però també hi ha textos molt inquietants, en el gruix de la seva producció, així com algunes novel·les. Un grapat dels seus contes ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Una vegada em vaig trobar plagiant de forma involuntària un conte d'aquest autor, cosa que em va fer pensar que no sempre el plagi es fa amb mala fe. També em va passar una altra cosa molt calderiana: feia servir sovint l'exemple d'un conte de Calders que em semblava recordar, però quan el vaig tornar a llegir em vaig adonar que no era, ni molt menys, com jo el recordava i que aquell que recordava no existia, ja que jo li havia inventat un final molt diferent a còpia d'anar-lo repetint, com passa quan expliques contes als infants.

De l'obra de Calders s'ha fet alguna cosa, poca, en cinema. Recordo una pel·lícula de Carles Benpar, amb el guapíssim Conrado Sanmartín fent d'amo d'aquell jardí de casa bona on tothom cerca allò que ha perdut. El jardí era el de Blanes, el Mar i Murtra, meravellosament filmat. Hi sortia un grapat d'actors molt bons, alguns dels quals han fet carrera posteriorment i d'altres han quedat en l'oblit, de moment.

Durant els primers seixanta es va viure un cert optimisme, va tornar gent exiliada, l'economia millorava, menjàvem calent i compràvem sis-cents. Però, en contra de les nostres esperances, no va arribar la democràcia i vam haver de viure un nou enduriment del tema i esperar fins a la mort de Franco (al llit, no ho oblidem) per poder votar, vaja. De tota manera, l'entusiasme cultural d'aquells anys era gran i l'eufòria, immensa. Jo diria que fins als primers vuitanta va durar, aquell tarannà i que a partir d'aleshores va començar el desencant que encara arrosseguem. N'esperaven massa, del canvi. Aquella època era bona per a les veritats ocultes que anàvem descobrint amb emoció a flor de pell. Ara hem passat a l'època de les mentides evidents, em sembla.

13.11.07

Col·laborant amb el 30è joc literari!!!



Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Ella ja no m’estimava; m’ho deien els ulls quan es feia veure que dormia."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.