11.9.19

PERE CALDERS, LITERATURA, EVOCACIONS, OPINIÓ

sobre el feixisme, l'exili i la censura (ebook)-pere calders-9788417627874

He llegit d'una tirada aquest llibre, amb sis contes i un munt d'articles de l'escriptor Pere Calders (1912-1994). Els contes son prou coneguts, cap novetat per als qui ja hem llegit els reculls de l'autor. Els articles son molt interessants ja que van de l'any 1933 fins al 1994. Ha tingut cura de la tria una neta de l'escriptor, Diana Corominas, i tot plegat té una certa intenció unitària. A la contraportada i en algunes promocions del llibre es fa una pregunta retòrica sobre què hauria pensat Calders de l'època actual i també sobre la insistència recurrent de temes mai resolts: l'autoritarisme, la democràcia, la xenofòbia, la immigració, el maltractament de la llengua, els problemes amb l'estat espanyol...

Calders, avui, ja no seria el de l'any 1994. De fet, els articles mostren com el Calders dels anys trenta no era el dels anys cinquanta ni el dels anys vuitanta. Tots canviem i el mon, també, per molt que hi hagi problemes humans que semblin retornar una i altra vegada. El context humà, polític i social, no es mai el mateix. Les tertúlies a l'entorn de llibres d'història en les quals participo des de fa temps recullen sovint intervencions en el sentit de què torna a passar el mateix. Però una anàlisi seriosa i aprofundida de tot plegat mostra com res no es mai ben bé igual, encara que s'assembli.

Calders, amb tota la seva bona intenció, potser no va acabar d'entendre el pes humà i cultural dels nou vinguts. Fa anys recordo haver escoltat un familiar seu, no sé si fill  de l'escriptor o de Tísner, que s'havia establert a Mèxic, i que ironitzava sobre el fet de què aquells exiliats del retorn demanaven als qui vivien a Catalunya allò que ells no van voler fer mai, a Mèxic o a d'altres països, la integració en la cultura d'acollida. Fa poc vaig participar en un club de lectura, a la meva biblioteca, menat per un jove mexicà, a l'entorn de les relacions entre Mèxic i Catalunya. Va sorgir, de forma inevitable, el nom de Calders i la seva visió, qüestionada per molts mexicans, sobre la gent de per allà i, en especial, sobre els indis, un terme que sembla que avui no resulta gens acceptable. I va sorgir la comparació entre la visió de Tísner a les Paraules d'Opoton el vell i la que podia tenir Calders, força diferent, malgrat els vincles familiars i culturals entre tots dos escriptors. 

Les opinions de Calders a l'entorn de la immigració a Catalunya, provinent de la resta d'Espanya, es van reflectir en alguns articles, com ara un que va sortir a Serra d'Or amb motiu de la publicació de Els altres catalans, llibre que Calders no valora del tot positivament, tot i que ho fa amb la seva exquisida educació de sempre. En aquella època el tema va fer soroll, encara avui, cercant informació sobre tot plegat, he trobat escrits més o menys actuals que insisteixen en el suposat i remot  racisme de l'autor i, això sí, ho fan sense l'educació que traspua, en tot moment, Pere Calders. La paraula racisme, com feixisme o nazisme, es fan servir de forma molt irresponsable i inexacta. Però es cert que determinats sectors de la cultura catalana, una gran part dels quals els del retorn dels anys seixanta, no van acabar d'entendre, al menys de moment, la realitat del país. 

I es que la realitat del país i de la gent no és una, son moltes, diverses i van evolucionant. Els articles de Calders toquen molts temes, alguns dels quals son tractats amb la ironia, una mica ombrívola, que sura en els seus contes, sovint inspirats en l'absurda realitat de la vida quotidiana. Voler parlar de les coses en termes de blanc o negre, defugint la diversitat i la complexitat, és un risc perillós però que sovinteja per tot arreu. En alguns d'aquells sectors de la cultura catalana hi planava a més un cert puritanisme, en el pròleg la mateixa neta de l'escriptor explica com la seva àvia va pensar que un llibre sobre educació sexual era pornogràfic, més o menys. I en un dels articles Calders, que no era crític literari, opina de forma una mica estranya sobre el llibre El mar, de Blai Bonet. I sembla que no li agradava Pla. Tot son gustos i Voltaire odiava les obres de Shakespeare. 

En una ocasió vaig veure una posada en escena de Ronda naval sota la boira. El muntatge estava ple de bones intencions però hi havien afegit paraulotes, com ara collons, cosa que em temo que a Calders no li hauria fet cap gràcia. I que demostrava com els responsables no havien acabat d'entrar a fons en l'esperit de l'autor. No és un autor fàcil, encara que ho sembli. La seva popularitat va ser fruit de la representació d'Antaviana, obra de Dagoll Dagom, de la qual vam sortir tots fascinats. Fins i tot vaig escoltar en una ocasió una filla de l'escriptor admetent que aleshores es va adonar de què el seu pare era un geni, ja que creia que era una mena de secundari de la literatura. Això de què no et valorin a casa ja sol passar, per altra banda. A casa nosaltres som, sobretot, la iaia, la filla, la mare, la tieta. La resta forma part de la mitologia social. Per això, tot i el gran interès d'aquest llibre, imprescindible, hi copsem el fet de què en el rerefons hi ha una inevitable relació familiar entre la neta i l'avi.

En aquest recull d'articles hi trobem fragments excel·lents, lúcids, divertits, sobretot quan les rareses humanes incideixen en el dia a dia o sobre el capteniment de molta gent del país a l'hora de triar llengua. I és que el patriotisme també es demostra estimant la cultura i crec que l'amor seriós a la cultura deriva, o hauria de derivar, en estimació per totes les cultures. Tot i que ningú no sap explicar ben bé, de forma aprofundida, què és, una cultura. Ni tan sols què es un idioma, una llengua. Els límits de les definicions son absurds, fràgils, vet-ho aquí. 

Els prejudicis que podia tenir Calders o gent del seu entorn cultural son ben poca cosa comparats amb els que té la gent del present, de parla catalana i castellana, en molts casos, vers els nou vinguts de tot el mon. Ens agradi o no, el mon es com es i la gent emigra quan en té necessitat. Paco Candel feia broma, en una ocasió, dient, respecte a les noves migracions, que ara ens adonàvem de què catalans i castellans ens assemblaven més del que havíem pensat, en arribar massivament persones de tants països, pobres i llunyans. Calders, en un dels articles en el qual parla de l'absurd d'atorgar colors a les races, esmenta els pocs xinesos que hem arribat a veure. Avui, si visqués, tindria xinesos per tot arreu, a les botigues properes, als restaurants econòmics del seu barri. I, probablement, la proximitat li hauria fet desenvolupar empatia. Per tant, ell mateix, ben segur, veuria les coses d'una altra manera. 

Aquest llibre, més enllà de Calders, ens mostra com érem tots nosaltres i com era el mon, fa alguns anys, en èpoques diverses. Moltes dèries son vigents, no diré que no. I molts temes s'arrosseguen i s'arrossegaran, prenent formes diferents, tampoc no ho negaré. Cadascú és fill del seu temps, de les seves circumstàncies, de la seva família d'origen, del seu entorn.

Continuaré escrivint al blog sobre aquest llibre i alguns dels seus impagables fragments, que cal rellegir amb cura i que forneixen elements per a debats de tota mena. Molts dels darrers articles pertanyen al diari AVUI dels bons temps, un diari que va tenir molts problemes i va rebre molts penjaments per totes bandes, a més d'entomar una gestió força desafortunada. Però que en algun moment va aplegar un estol de col·laboracions extraordinàries, potser no prou valorades aleshores, entre les  quals, la de Pere Calders. La consulta de les hemeroteques de l'AVUI, diari que en el seu temps en actiu tenia un sistema excel·lent de cerca, avui no és tan senzilla, malauradament. Però, vaja, tot això pot millorar amb el pas del temps, ja no demano llibres antològics en paper, tal i com està el mon editorial, però sí bons indrets online on buscar per temes, personatges o el que sigui, a l'estil de la Hemeroteca de La Vanguardia, vaja. Segurament Calders, amic de les novetats tecnològiques, xalaria d'allò més espigolant per les xarxes. O potser no, no ho podem saber, tan sols podem especular.

6 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Aixi va ser, en comptes d'integrar-se es varen recloure en guettos, potser perquè nomès pensàven en tornar i no en quedar-se a Mèxic.

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, tampoc va no ser ben bé així, trobem moltes realitats i, de fet, les primeres generacions de les migracions poques vegades 's'integren', paraula que em sembla desafortunada, i acostumen a pensar més aviat en un possible o impossible retorn. Per formació i possibilitats van ser un sector privilegiat del dramàtic exili però no és cert que no s'amaressin mes o menys de 'mexicanisme', d'alguna manera, alguns descendents es van quedar allà i 'son mexicans', tot i que el tema de les identitats i la resta sempre resulta relliscós. El Mêxic de Lázaro Cárdenas, per cert, era esperançador. Una flor no fa estiu, malauradament.

Mayte ha dit...

Escribo desde el ordenador de mi señora, el mío se niega a funcionar, por lo que parece se ha dado cuenta que hoy es festivo.
Comulgo por entero con lo escrito, pero es que estas son dianas certeras y explican mucho en muy poco.
Salut
Miquel (Tot Barcelona)


"...Calders, amb tota la seva bona intenció, potser no va acabar d'entendre el pes humà i cultural dels nou vinguts

La paraula racisme, com feixisme o nazisme, es fan servir de forma molt irresponsable i inexacta.

I es que la realitat del país i de la gent no és una, son moltes, diverses i van evolucionant

Paco Candel feia broma, en una ocasió, dient, respecte a les noves migracions, que ara ens adonàvem de què catalans i castellans ens assemblaven més del que havíem pensat, en arribar massivament persones de tants països, pobres i llunyans

Cadascú és fill del seu temps, de les seves circumstàncies, de la seva família d'origen, del seu entorn..."

Júlia ha dit...

Tu ordenador se ha ido a manifestar, en espíritu, seguramente.

Miquel, aquest llibre és una mina, escriuré més sobre alguns fragments interessants.

.Chiloé ha dit...

Vuestra cultura, vuestras inquietudes y vuestras circunstancias ya son un poco mías. Las he tomado prestadas. Debería escribir algo sobre este tema: El entorno y las emociones también se prestan.

Júlia ha dit...

Chiloé, todo es complejo...