Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

16.6.26

DICKENS, RECORDAT I RELLEGIT






Sergi Pàmies va presentar, a Col·lapse, "El suïcidi exaltat de Charles Dickens", de Philippe Delerm, un llibre breu, centrat en un episodi poc conegut de la vida de Dickens. Delerm, autor de títols com "El primer glop de cervesa", retrata l'obsessió de Dickens per les lectures públiques en teatres, que van acabar convertint-se en la seva gran passió i quasi una addicció. 

Omplia sales a Anglaterra i també a l'estranger, i gaudia de l'èxit i dels aplaudiments, fins al punt de deixar en segon pla la seva vida familiar. El llibre explora aquesta dependència creixent de l'escenari i les conseqüències personals que va tenir, amb una mirada que parla d'un "suïcidi exaltat" en el sentit emocional i vital: una entrega a la fama i a la gira constant. El resultat és un retrat diferent de Dickens, que el mostra més enllà de l'escriptor consagrat i permet descobrir-ne una faceta més humana i contradictòria.

Per sort el llibre es pot trobar a ebiblio. Resulta una mica desconcertant, començant pel títol, i l'autor omple pàgines amb un excés de cites de l'obra de Dickens. Malgrat això té un gran encant, aplega dades biogràfiques, referències diverses, anècdotes... Es pot considerar una mena d'assaig singular i original que contribueix a desitjar rellegir l'obra de Dickens amb una mirada adulta.

Diuen que l'escriptor estimava més els seus personatges de ficció que els propis fills. En va tenir deu. Sembla que els homes intel·ligents i importants no es preocupaven pel nombre de descendents, la dona els cuidava i, en més d'una ocasió, aquesta també col·laborava amb ells sense que li agraís gaire, sovint el contrari. 

Ens trobem doncs amb un petit-gran llibre, no tan fàcil de llegir com es pot pensar per la seva extensió. Les lectures de Dickens, que li procuraven bon rendiment econònic, aplegaven un gran nombre de public. Ell 'escenificava' molts passatges, feia veus diferents segons els personatges i l'activitat era prou ben remunerada.

https://www.3cat.cat/3cat/sergi-pamies-charles-dickens-era-el-bad-bunny-del-segle-xix/video/6410024/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Philippe_Delerm

https://es.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens


16.6.25

IMATGES, PARAULES, REALITATS I FICCIONS

Una amiga m'ha passat un interessant article de Vila Web a l'entorn del llibre 'Barcelona', que es va reeditar fa uns mesos, amb noves aportacions. Les reflexions que el llibre suggereix son les, que, cadascú a la seva manera, es fa en alguna ocasio davant d'imatges més o menys antigues.

Avui el gran llibre de fotografies és la xarxa. Hi ha una dèria interessant en penjar imatges, moltes d'inèdites pero d'altres repetides, de vegades un munt de vegades. Les fotos 'd'autor' en algunes ocasions desapareixen. Sobre les fotografies s'apleguen comentaris, de vegades especulacions sobre el lloc i les circumstàncies. La gent del present s'estranya de veure escrits en castellà o gent humil ben vestida, ja que, encara que tan sols es tingués un vestit, per les festes i celebracions la gent es 'mudava'. Fa algun temps van tornar a sortir les fotos que un estranger va fer d'un poble extremeny, retratant misèria i tristor. La gent del poble, tot i que aquell fet els va donar popularitat, comentava que podia haver fet fotos dels diumenges, de les festes majors... 

Els llibres de fotografies antigues, malgrat internet, tenen el seu ganxo. Per això hi ha editorials que s'hi han dedicat. Un llibre amb fotografies de Barcelona, del nostre poble o del nostre barri son adients per a regals. També per 'auto-regals'. Es fullegen, es repassen, recorden coses i gent i, per a la gent més jove, representen el descobriment, sempre enganyós, d'un mon desaparegut.

La facilitat actual per retratar el que sigui ha fet que sembli estrany que no hi hagi més imatges de determinats indrets. Durant la meva infantesa poca gent del meu entorn tenia màquina de retratar i, en cas de tenir-ne, les fotografies es feien amb cura, per no gastar més del compte. Hi havia els retratistes per a 'ocasions': casaments, comunions... I els retratistes ambulants, molt populars.

Van arribar els fotògrafs amb 'marca'. Avui es respecta més la imatge personal, excepció feta dels llocs on hi ha guerra i desastres, cosa que també hauria de ser objecte de debat.  Però aleshores hi havia poques manies en retratar, per exemple, escenes de prostitució al carrer. Fins que un fotograf conegut va tenir problemes amb una noia del barri 'xino', a qui no va agradar gens sortir a les seves fotos i li va buscar les pessigolles.

Els fotògrafs coneguts, amb poques excepcions, eren gent benestant i d'un cert ambient. Tant podien fer fotos 'populars' com de moda o cinema. També existia, menys que ara, la fotografia documental, periodística. Encara que no ho sembli la fotografia d'aleshores també podia ser enganyosa i manipulada. Amb el temps hem anat sabent moltes de les 'trampes' fetes amb fotografies que ens havien semblat espontànies i sinceres.

Tot plegat fa que les imatges del passat, per interessant que siguin, no siguin 'el que hi havia' sinó tan sols una part de la realitat. Una realitat que mai no es pot copsar del tot. El comentari en recull d'altres i incideix en tot el que desapareix i podem 'veure' encara a les fotos del passat. Molta gent de les fotos documentals és anònima, en sabem poca cosa i una gran part la podem imaginar, però mai no serà ben bé el que era. Avui sobta que es fessin fotografies, com anteriorment quadres, de difunts, en l'intent de conservar alguna imatge dels desapareguts.

La gent d'abans de la popularització de la fotografia no podia saber, potser ni tan sols recordar, com era el passat, més enllà de la narració verbal o escrita. Avui tenim, potser, un excés d'imatges, que, en general, no podem ni tan sols classificar i arxivar amb cura. Moltes es perdran, ja se'n perdien abans, als encants dels llibres vells hi ha capses amb fotos familiars que ningú sap ja de qui son. Som oblit, de forma inevitable, per més que ens retratem.

En el passat, quan morien els avis, les famílies humils acostumaven a encarregar un muntatge, fet amb fotografies de carnet o semblants, i es passaven còpia als fills i filles. La foto s'emmarcava i es penjava en alguna saleta de la casa. La meva família recordava, amb certa dosi d'humor negre, una anècdota, com davant d'un parent malalt i a punt de morir una filla li assegurava, emocionada: 'pare, us farem un retrato ben gros!!!'.

En aquesta segona edició del llibre sobre Barcelona es veu que hi ha noves aportacions, unes quantes son inèdites i aconseguides a través dels arxius personals de la gent, dels fotògrafs més populars. El gruix continua sent dels 'de marca', ep. Des del passat, comenten a l'article, sembla que la gent d'ahir ens contempli. A l'obra de teatre 'El Tragaluz', de Buero Vallejo, l'avi, que ha perdut una mica la xaveta, retalla gent anònima que surt a les postals i es pregunta qui son. Les postals eren també imatges recurrents, molt populars. I, sí, de vegades hi sortia gent anònima, de forma casual i atzarosa.

Una imatge no val més que cent paraules però el valor de les paraules també és relatiu. Com tot, al capdevall.



https://www.vilaweb.cat/noticies/album-fotografies-barcelona-joc-de-miralls/

16.4.25

ROSES COLOMBIANES, UNA DATA CERVANTINA I UN SANT INEXISTENT I CLASSISTA

 

Avui he llegit que aquest any es pensen vendre uns set milions de roses, la gran majoria arribades de Colòmbia i alguns altres països llunyans. Fa anys que tot això de Sant Jordi, les roses i els llibres, no m'emociona gaire, la veritat. L'abaratimentment de les roses té a veure amb el seu origen, és clar. La majoria de tradicions que passen per genuïnes tenen un origen dubtós o estrany, reconvertit segons convé. No sé si els qui cultiven aquestes roses deuen tenir un contracte de treball digne, val més no investigar gaire.

Hi ha qui no celebra Sant Valentí perquè se suposa que el dia dels enamorats nostrat és Sant Jordi. No crec que sigui ben bé així, però jo no celebro aquestes dates ni tampoc dies del pare, de la mare i de qui sigui. M'agrada que el meu marit em regali la rosa, ep, tots som humans. El dia del llibre, crec, el va triar el Gremi de Llibreters i té a veure amb la data de la mort de Cervantes. És clar que hi ha qui creu que fins i tot Cervantes es deia Sirvent i els malvats espanyols ens el van reconvertir. Per conspiracions que no quedi. 

Sant Jordi és un de tants sants inexistents que va salvar una noia, precisament la filla del rei. Mentre el drac es va cruspir les filles del poble la cosa no va semblar prou greu. La història s'ha refet amb l'arranjament de què, precisament, fos la princeseta la primera en ser triada de forma atzarosa per a servir de menja saborosa al bitxo malèvol.

Durant un temps fins i tot vaig sentir a dir que el xicot regalava la rosa a l'enamorada i aquesta li regalava un llibre. No sé d'on va sortir això de l'intercanvi, la veritat. Fa anys les roses eren cares, quan les entitats de crèdit van començar a fer regalets commemoratius regalaven clavells, que eren més barats. També et regalaven algun llibre si ingressaves una petita quantitat, eren d'altres temps. Les entitats de crèdit ara tenen d'altres prioritats.

Quan es parla de cultura, de tradició, no s'entra a fons en el origen i les característiques reals del que celebrem. La festa 'de la rosa i del llibre' ha arribat a un excés de massificació i a més de regalar roses a les enamorades es regalen roses a qui sigui i sense manies, fins i tot com a ganxo comercial. No sé si es poden trobar encara algunes roses genuïnament catalanes, n'hi deu haver poques i cares. Ven roses tothom, escolars, associacions, esplais i basars xinesos.

No diré que no sigui un dia especial però les massificacions fan perdre romanticisme. Pel que fa al llibre, ja es fan molts llibres per vendre's per Sant Jordi, la majoria son novetats i fa dies que els estan promocionant. És una mica com allò de cosir roba per a les rebaixes. Molts llibres els promocionen els mitjans de comunicació al qual pertany l'escriptor o l'escriptora. Ja pots escriure un bon llibre, si no tens coneguts visibles en parlaran poc o gens. Hi ha qui té el coratge de fer ell mateix la promoció, moltes presentacions, notes a instagram cada dia, coses així. Recordo fa anys com un conegut que col·laborava amb un diari va ser acomiadat perquè no va lloar prou a fons 'un dels seus autors'.

Jo he escrit uns quants llibres, crec que la majoria son tant o més bons que d'altres més coneguts i que 'es venen'.  De fet l'important es vendre. De tots els llibres potser alguns, pocs, passaran a la posteritat, la posteritat no sempre és justa, tampoc. Per sort els coneguts i saludats, tot i que no pas sempre, compren el teu llibre, en general, encara més si el presentes al barri, al poble. Les audiències de la tele també es valoren segons quantitat de públic, allò de 'a les minories, sempre' resulta molt poc rendible.

El que passa és que avui escriu molta gent. És un bon senyal, molta gent pot escriure un llibre digne, avui. Vendre'l és una cosa molt diferent. Hi ha més gent escrivint que no pas llegint, diria jo. Tot és negoci o ho vol ser, cosa que no resulta gens fàcil, per cert. Es parla sovint del gran valor de la lectura però es poden llegir moltes bestieses, també en paper.

Les temàtiques tenen el seu pes. Avui es fan llibres que evoquen llocs diversos, hi barregen fets històrics i personatges reals, després del llibre, aleshores, es pot fer 'la ruta'. No critico res, la lectura ha de distreure, un altre tema és que es mitifiqui massa i de forma general.

Aquests dies he llegit insults diversos sobre Vargas Llosa, passant per alt el tema literari. Jo, fa anys, tenia mania a Pla. És el que passa amb els contemporanis o si coneixes massa la biografia dels autors, poques aguanten una anàlisi moral. Jo tinc mania també a d'altres, oportunistes que aprofiten els seus espais professionals a la tele o els diaris per fer-se la propaganda, sense manies ni matisos, parlant del seu llibre i passant de la resta. 

Ara mateix estic escoltant a la ràdio la promoció d'uns llibres i unes autores ben valorades i que a mi no em fan ni fu ni fa. El tema de la qualitat és relatiu i de vegades tot plegat sembla que va una mica com la borsa, puja, baixa, desapareix... 

Bé, no cal ser massa iconoclasta, visca les roses colombianes i els llibres que surten per la tele més del compte. Jo també soc influenciable però darrerament ja em compro pocs llibres i, en general, més aviat no-narratius, amb alguna excepció. En d'altres ocasions ja he explicat les meves tristes experiències com escriptora, quan encara pensava que potser em faria famosa i... rica. Per sort una petita editorial m'ha publicat en aquests darrers anys alguns  llibres. Els mitjans també discriminen editorials, per cert. Al capdavall parlo de lectura i llibres però penso que en d'altres camps, com ara el de la música, el del teatre, deu passar si fa no fa. La sort i l'atzar, diuen, també compten. No diré que no.

En tot cas això de Sant Jordi no és un cas únic, tot canvia i te tirada a l'excés. Els llibres havien estat un valor apreciat però ara també es llencen sense manies o es revenen per quatre rals. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Invenci%C3%B3_de_la_tradici%C3%B3

12.3.25

SOBRE LLIBRES I LLIBROTS

 


El llibre, sobretot el llibre convencional, de paper, és un dels objectes més absurdament sacralitzats, encara avui. Fa anys el llibre era un bé relativament car. Amb poques biblioteques el llibre, en general, s'havia de comprar o, en tot cas, esperar que algú te'l deixés. Amuntegar llibres era una activitat que molts vam practicar en el passat. Els llibres d'èxit es comentaven entre la gent llegidora i es promocionaven a través d'alguns suplements als diaris o en algunes revistes especialitzades. En temps d'escassedat el llibre barat era un mitjà per distreure's i les novel·letes de consum de vegades es llogaven o canviaven en botigues especialitzades.

Avui tot ha canviat. Comptem amb biblioteques on es poden trobar gairebé 'tots' els llibres i la gent hi recorre, en ocasions, perquè ja no li caben els llibres a casa. Recordo la il·lusió que em va fer quan la meva mare es va fer sòcia d'aquell antic 'Círculo de lectores'. També van sorgir llibreries on podies 'remenar' en lloc d'haver de demanar el que volies i prou. El nivell cultural era més minso i hi havia menys gent que escrivia.

Ara sembla que hi hagi més gent escrivint que no pas llegint. Publicar no és difícil, fins i tot, amb una petita despesa, es pot editar un mateix el llibre. Un altre tema és la promoció, cada dia més difícil. L'accés als mitjans per promocionar els seus llibres el té poca gent, moltes vegades gent que ja té relació amb aquests mateixos mitjans. De tant en tant, per motius sovint atzarosos o de sort comunicativa, un llibre es 'posa de moda' i es ven, tot i que, en general, de forma relativament modesta. Hi ha escriptors als quals s'ha donat molt de bombo i d'altres que tot just poden estar contents si en algun indret els dediquen quatre ratlles o quatre paraules. Hi ha escriptors que se suposa que son 'bons' perquè la seva qualitat s'ha publicitat a dojo. 

A la majoria de programes d'entreteniment, més o menys seriosos, en general, avui surt sempre algú que ha escrit un llibre. El nombre de llibres publicats ha augmentat de forma exponencial, parlo, sobretot, dels de narrativa. També els llibres sobre coses que passen o han passat son habituals, aquests son tota una altra història, és clar. He llegit de vegades llibres d'aquests 'de moda' que m'han decebut força, trobo poques coses dignes d'interès. Abans es tenia en compte la versió original, avui hi ha llibres que surten simultàniament en català i castellà. Molts llibres 'de moda' s'obliden aviat. 

Dels llibres del passat, interessants, més enllà de mitja dotzena, poca cosa es recorda. Un senyor que es dedicava a buidar pisos em va dir en una ocasió que els llibres 'pesen molt i valen poc'. Podem trobar llibres de segona mà, restes d'estocs, tirats de preu, a uns quants llocs. Molts llibres s'han de destruir, emmagatzemar és massa car i a sobre, sembla que amunteguen pols. Les cases cada dia son més petites i encara bo si és disposa d'un habitatge propi.

Malgrat una realitat lligada a un mal dels nostres dies, irreversible, l'excés de tot, encara es parla del valor 'absolut' de llegir. El que passa és que es poden llegir moltes bestieses, també. Ara ja no hi ha tanta mania al fet de llegir online, tot i que sembla que el paper encara compta amb la seva mitologia. No serveix de res plànyer els temps modestos del passat remot, les coses son com son. Avui, per sort, es pot accedir a webs d'ocasió on trobar llibres perduts o que ja no s'editen. 

Jo tinc uns dotze llibres editats, de narrativa la majoria. Els primers encara van merèixer alguna ressenya al suplement de l'antic diari AVUI. Els darrers, poca cosa o res. Reconec que sempre m'ha fet il·lusió veure un llibre meu 'de paper' encara que hagi tingut poca sortida comercial. El que passa és que molta gent força més coneguda que jo tampoc no és que vengui gaire. Els mateixos autors es basquegen intentant fer presentacions, falques a instagram, el que sigui, per fer arribar l'obra a més gent. Fer-se famós, ni que sigui una miqueta, per a un gran nombre de gent és 'molt cansat'. El fet és, però, que molta gent vol escriure 'la seva novel·la', de vegades sobre temes suposadament d'actualitat, sovint amb un munt de tòpics ben amanits. Per sort quan ets jove tot és nou i en ocasions ignores les inspiracions i les referències.

Cada dia es publiquen uns cent llibres, a Catalunya tan sols. Una mitjana de més de quatre cada hora. Uns quaranta mil a l'any i segurament sectors com l'autoedició no estan prou comptabilizats. Entre aquest excés és fàcil que quedin moltes meravelles per descobrir. Fàcil i inevitable. 

20.10.24

UNA NOVA RESSENYA DEL MEU DARRER LLIBRE

 


L'amiga i també escriptora, Àngels Guil Bieito, ha publicat al seu blog 'Un sorbito de absenta' una ressenya del meu darrer llibre. Agraeixo molt el detall, encara més quan els comentaris sobre llibres 'no mediàtics' cada dia son més escassos. Reprodueixo aquí la seva interessant ressenya. El llibre es pot trobar, sobretot, directament a l'Editorial Stonberg o bé a la Papereria NITUS, del carrer de Blai, al Poble-sec.

VELLES POSTALS ACOLORIDES A MÀ. De Júlia Costa. Stonberg Editorial (2023)

El paisatge en transformació, la vida en mudança.


Velles postals acolorides a mà: quan, a l’era de la Intel·ligència Artificial, topem amb un títol com aquest en la portada d’un llibre, de seguida intuïm una autenticitat poc habitual en la literatura produïda en els últims temps. La ficció contemporània se sol ambientar o bé en un entorn rural més o menys idíl·lic o en un món urbà i burgeset. Però, on són les històries protagonitzades per l’obrer o el menestral, la filla del xarnego malagueny o la dona de fer feines? On és, en definitiva, aquest paisatge molt més real i proper a les nostres vides? La resposta es troba en aquest collage de postals en forma de narració que aplega el darrer llibre de l’autora Júlia Costa.



Julia Costa, la prolífica escriptora del Poble-Sec, abastament premiada, torna a invertir la seva mestria en aquest conjunt de vint relats força heterogenis, en alguns dels quals hi trobarem, tanmateix, certs temes recurrents com el pas del temps i el canvi que aquest comporta. Molts dels personatges de Velles postals acolorides a mà estaran marcats per alguna mena de canvi, com ara la fugida d’un món rural en declivi, l’emigració a Barcelona, el desarrelament. I a través de les seves històries potser arribarem a la conclusió que, amb els anys, la vida ens doma i ens encarrila, i que al final, tots hem acabat d’alguna manera renunciant a somnis i ideals.

De la mateixa manera, la transformació pel pas del temps que pateixen els personatges, com en una estructura fractal, es reprodueix en les ànimes de la Barcelona real i de la Userda imaginada –els dos escenaris preferits de l’autora, punts al mapa físic on interactuen els seus personatges –. I, fins i tot, els canvis arriben a l’ànima dels seus edificis. La copsem en l’antiga masia convertida ara en negoci de turisme rural o en el pis construït el 1904 a Santa Madrona, i també, en certa manera, en el pis de la senyora Ramona (“un pis petit com un cop de puny”). Però està present especialment en el pis del terrat, amb uns forats a la paret produïts per uns trets de fusell, que l’inquilí actual, un centreamericà amb família nombrosa, taparà sense contemplacions, esborrant per sempre la història “d’un maig de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l’esquerra”.

En aquest aspecte, podem dir que l’autora esdevé una cronista del contrast. Un contrast generat pels canvis esmentats, pel creixement de Barcelona amb l’arribada d’una immigració catalana i espanyola primer, després estrangera. D’aquella Barcelona que ha passat de vendre llet a les vaqueries a llogar pisos turístics. I, per sobre de tot, és la cronista del barri del Poble-sec i de l’arc de transformació dels seus veïns, de l’obrer volenterós, de la dona que ha d’anar a comprar “fiat” i també del Paral·lel amb les seves artistes i querides. És la cronista de tot un canvi generacional i de classe social.

Velles postals acolorides a mà ens enxampa a través de la fascinació que sentim pel personatge proper però singular, com la cansaladera i el seu fill, ambigu i disbauxat, del relat Jèssica Superestar, o la protagonista de Fent dissabte que va a fer feines “sense necessitat” perquè el marit ja guanya una bona setmanada i acaba netejant per a una d’aquestes "dones modernes", gairebé com a acte caritatiu, amb el gir sorprenent que tot això suposarà a la seva vida. En certes narracions ens arribarà a semblar que som davant d’uns personatges que, en un passat ja gairebé oblidat, havien compartit història amb la Teresa i el Pijoaparte de Marsé o que van rondar pel carrer Bolívia i que ara, que ja s’han fet grans, després de tants anys i tantes voltes com dona la vida, són persones absolutament diferents de qui van ser.

És inevitable que els lectors que enfilem allò que se’n diu tercera edat, ens reconeguem en algunes peripècies de certs personatges, els més afortunats es reconeixeran en aquells que van progressar al llarg del temps, d’altres en els que han anat a menys, circumstància simbolitzada irònicament a El fantasma de la malaguenya en el fet de viure en un pis “sense ascensor”. Personalment, m’ha sorprès com m’he identificat amb el protagonista del relat Boira baixa. Per una d’aquelles coincidències de la vida, quan vaig llegir el relat, feia poc que, en una conversa amb una amiga retrobada de la infantesa, vam acabar reconeixent totes dues una mena de fal·lera impacient de viure i “conèixer” que vam coincidir en atribuir a la recent estrenada vellesa. En aquest sentit, “la curiositat nova” i els pensaments del personatge de Boira baixa podrien ben bé ser els nostres quan es diu que: “Fou en assolir la maduresa, quan els cabells li començaven a clarejar, quan es va adonar de com havia passat pels anys amb indiferència, sense mirar per poder veure, sense entendre res”. I sobretot, més que res, dolorosament, la meva amiga i jo, faríem nostra aquesta frase: “... i es planyia per la pèrdua de persones com els avis, a les quals no havia sabut escoltar i que s’havien emportat amb ells la història oblidada.”

Però això no és tot. Per acabar és necessari afegir que el gaudi de llegir Velles postals acolorides a mà és doble, perquè, a part de la grapa argumental d’aquest seguit d’històries i del retrat captivador dels personatges, l’autora ens delecta amb el seu estil literari personal, introduint en tot moment, amb la seva veu narradora, el punt d’ironia i humor justos i precisos a cada relat. I, per damunt de tot, perquè encara és d’aquelles escriptores que són capaces d’explotar la riquesa de la nostra Llengua. La Júlia Costa guarda un formidable fons d’armari lèxic i de construccions catalanes genuïnes que malauradament comencem a trobar a faltar, ja no tan sols en el dia a dia i al carrer, sinó en el panorama literari actual.


14.1.24

MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 




A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.

23.8.23

BIBLIOTEQUES PIRAMIDALS I ESPAIS SUPOSADAMENT EMBLEMÀTICS

 


Ahir una de les notícies estrella de la televisió nostrada, enmig d'aquesta calor estival que ens amara, a més del petó intrusiu, l'èxit futbolístic femení i la calor persistent, va ser això de què a Barcelona tenim la millor biblioteca del mon. Totes les valoracions que consideren el que sigui 'el millor' em produeixen una mena de refús, potser soc excessivament crítica i rondinaire, coses de l'edat. Se suposa que aquestes coses les valoren els experts però això dels experts és tan polisèmic que m'inquieta. La biblioteca ja fa algun temps que funciona però la propaganda televisiva a l'entorn del nomenament va provocar ahir que gent coneguda m'enviés missatges dient 'que l'havíem d'anar a veure així que poguéssim'. Mai no podré haver vist totes les biblioteques del mon i, per tant, la comparació i la nominació escapen a les meves possibilitats de mida humana. Per això, ser el millor del mon en el que sigui és una bola com una catedral, una definició hiperbòlica destinada a la promoció dels productes o de les persones.

Les biblioteques públiques han estat, en les darreres dècades, un èxit. No sé si la gent llegeix més o menys que en el passat però a la biblioteca pots trobar tot el que vols i, si no ho trobes, t'ho demanen. Han proliferat els clubs de lectura, amb un públic majoritàriament femení i que t'estalvien les tries i fomenten la socialització. Son un servei gratuït, fa anys encara et feien pagar quatre cèntims si et duien un llibre d'alguna biblioteca d'un altre municipi, ara, ni això. Si en alguna conversa informal he opinat que caldria pagar alguna cosa per ser-ne soci o llogar llibres m'han mirat molt malament. Durant la meva infantesa les distraccions eren poques i la gent modesta llegia molt, novel·letes barates, que es podien canviar per pocs diners fins que queien a trossos, novel·les de gènere, menystingudes per la gent seriosa i amb estudis que, aleshores, era  minoria selecta.

Al meu barri hi ha una excel·lent i petita biblioteca. En faria falta una de més gran però això està molt verd, tot i que es parla de l'arranjament futur d'un espai emblemàtic, sense que quedi clar, de moment, si la possible biblioteca futura eliminarà l'actual, cosa que seria una llàstima. Soc més partidària de molts espais petits i mitjans que no pas de grans piràmides dedicades al que sigui. Això val per a biblioteques, hospitals, teatres... El tema no ha estat sempre tan positiu com sembla, en algun moment he vist com es reduïa el nombre de personal, els horaris podrien ser millors amb més gent i m'empipa això de què t'hagis de fer càrrec informàtic del lloguer i retorn dels llibres a gairebé totes les biblioteques, amb poques excepcions. La tendència a què tot ho hagis de fer tu no és privativa de les entitats de crèdit, és una tendència general. 

La gran biblioteca que s'havia de fer al Born, per motius arqueològics, va quedar en suspens. Aquesta que és 'la millor del mon', de moment, porta el nom d'un Nobel hispanoamericà que va viure un temps a Barcelona, tot i que no en el barri on li han dedicat l'espai, sinó en un de més 'elegant i fi'. El projecte és obra d'un equip madrileny. No em posaré en pla catalanista ranci però ahir algú, amb ironia, a tuiter, preguntava si per les amèriques hispanes hi ha alguna gran biblioteca que porti el nom d'Espriu, de Calders... La ciutat és plena de gent dormint al carrer i no crec que hi hagi, de moment, cap projecte per substituir la literatura per la vida i arranjar, amb espais dignes i acurats, aquest problema espinós amb la construcció d'un espai de prestigi arquitectònic.

Els premis de gruix, fins i tot els de menys volada, agraden, som humans i tots tenim les nostres vanitats. El millor escriptor del mon, o escriptora, se suposa que hauria de ser el guanyardor del Nobel. La millor actriu, la de l'Óscar. De millors restaurants i cuiners del mon, amb estrelletes, en tenim uns quants. Sabem que tot plegat no és cert, al capdavall la propaganda fa molta feina a l'hora de promocionar el que sigui, quan cal i toca. La millor perruquera del mon pot ser la de la cantonada de casa però ningú no ho sap. La millor mestra del mon pot ser la de l'escola pública d'un poblet però tampoc ningú no ho sap ni se n'adona. El millor menú a preu econòmic i ben cuinat pot ser el del xinès del barri però tampoc no ho sap ningú, tot i que una vegada hi vaig veure dinar, fins i tot, al Mago Pop. 

Moltes repeticions, com deia aquell senyor tan poc recomanable, fan una veritat. La publicitat actual, inclosa la institucional, és molt eficaç a l'hora de potenciar meravelles. Quan anava a escola recordo que, amb la innocència infantil, ens preguntàvem si la Miss Univers de torn era 'la més guapa del mon'. Aviat vam veure que no era així, és clar. Una frase dels meus avis, molt habitual, era aquella de 'agafa fama i fote't a jeure'. En el cas del mon de l'art, un altre misteri per a mi, això funciona d'allò més bé.

A Barcelona, a Catalunya, a Espanya, hi ha avui molt bones biblioteques, grans, espaioses, agradables, més o menys ben assortides. La gent hi va, no tan sols a llegir ni a agafar llibres, avui son des de fa temps centres multiculturals on s'hi poden fer moltes coses. La informàtica, internet, han fet canviar els usos de les biblioteques, avui multiteques, de fet. Hi ha serveis d'audiollibres, de llibres en format online, música, ordinadors. Tot plegat i molts més factors han contribuït a la desacralització del llibre de paper, tan absurdament mitificat, i també ha  fet que molta gent et digui que no compra llibres perquè no te espai a casa i que a les biblioteques hi son tots. El tema té molts aspectes, positius, negatius i que no fan ni fred ni calor. Resulta que, pels estudis fets, als quals també dono un valor molt relatiu, la comprensió lectora ha anat de baixa. Tampoc no ho trobo greu, la meva comprensió iconogràfica és avui molt modesta, la veritat. En el passat remot hi havia qui opinava que saber llegir i escriure faria minvar la memòria i, de fet, va ser així, però la memòria es pot exercitar si fa falta. Crec que sovint la comprensió auditiva és pitjor que la lectora, si em poso estupenda a l'hora de valorar els debats i les tertúlies que ens amollen sovint.

Les tendències apocalíptiques tenen tirada a veure-ho tot negre. Llegir no és un valor absolut, pots llegir moltes ximpleries i et poden adoctrinar de forma lletrada, de fet s'anava 'a costura, a aprendre de lletra', ja hi anava la Mare de Déu, segons explica la cançó. Llegim molt, en general, diria jo, potser no llibres convencionals però sí coses que ens arriben online, per les xarxes, gràcies a les quals, en molts casos, he arribat a llibres en paper o en pdf, que no hauria conegut sense internet. 

Tenir a la ciutat la millor biblioteca del mon no em fa ni fred ni calor, com no me'n fa la Sagrada Família. A nivell d'usuària continuaré amb la petita i bonica biblioteca del meu barri i que Déu me la conservi i no cal que me l'augmenti. No dic que, de forma tafanera, un dia no m'arribi a aquesta nova piràmide de la bibliofília, que crec que també ha nascut amb vocació d'atreure turisme, una manera no sé si efectiva de descongestionar els punts calents de massificació guiri. Millor una ermita que una catedral, com dic en un poema que vaig escriure fa anys. Ahir, en algun lloc, no sé si amb ironia, deien que 'hi havia molts llibres', per cert. Un altre tema és poder saber quan valen les coses, d'on surten les virolles i quines altres coses es podien haver endegat, més enllà d'aquestes piràmides 'culturals'. Al capdavall això de la cultura ningú no sap explicar ben bé què és, tot i que n'existeixen milers de definicions.

El llibre i tot allò que s'hi relaciona ha perdut valor econòmic, com tantes altres coses. Han prolifetat les llibreries de segona mà, amb volums pràcticament nous, a preu de saldo. Hi veig i trobo  llibres que fa alguns anys van ser èxits indiscutibles, d'autors avui poc recordats. Molts llibres editats fa pocs anys els has d'anar a buscar a les llibreries online, tot dura poc. Nosaltres, de fet, tampoc no durem massa, ben mirat. Amb la roba i amb moltes objectes de consum passa si fa no fa. La gent et diu, perquè té mala consciència, que no llença llibres, ni roba, ni menjar i que llegeix força. Tot és relatiu i tots volem quedar bé, la mentida sense importància ni verí ens ajuda a sobreviure, vaja. 

La biblioteca millor del mon potser contribuirà a refer una mica l'autoestima barcelonina, avui en hores baixes criticada sovint de forma atzarosa i subjectiva. 

21.4.23

PER SEGUIR LA TRADICIÓ...

 

Diumenge pel matí seré una estona a la parada de l'editorial Stonberg. Per la tarda em podreu trobar a la Plaça del Molino, a la parada de CERHISEC en la qual, a banda dels meus llibres, podreu trobar les imprescindibles publicacions sobre història del barri.

I aquí podeu escoltar un programa de ràdio en el qual parlo 'del meu llibre' però també de moltes altres coses. A partir del minut 22...


https://radioactius.org/2023/04/19/sant-jordi-en-familia/




17.4.23

LA FERIDA DEL TEMPS I ELS COSTUMS QUE EVOLUCIONEN






S'acosta Sant Jordi, un dia que cada em fa menys gràcia. Ja fa anys, molts, que ha caigut en una mena d'excés amarat de declaracions sobre les virtuts de la cultura, sembla que la lectura i, sobretot, la lectura de llibres de paper, té una mena de prestigi indiscutible. Llegeixo que cada dia, a Catalunya, es publiquen uns cent llibres, quatre per hora, si fa no fa. També llegeixo que, de mitjana, de cada llibre se n'imprimeixen uns quatre mil exemplars. No negaré les dades oficials però sé que hi ha molts llibres, de persones poc conegudes, que tenen sort si en poden arribar a imprimir dos-cents i vendre'n la meitat. De fet, aquestes dades afegeixen que la meitat d'aquests llibres, a tot estirar, son els que arriben a les llibreries, la resta son electrònics, de vegades duplicats dels de paper, i també hi ha un munt de publicacions de fundacions, ajuntaments, empreses i organitzacions diverses no governamentals.

Passo per alt les dades econòmiques, sembla que els beneficis creixen però encara no arriben als números de l'any 2007, que van ser molt bons. Després va venir la crisi financera i moltes coses més. Tot puja i baixa, en aquest mon. Un terç dels llibres son obres literàries i gairebé un vint per cert literatura infantil i juvenil. Un setze per cent son llibres de text no universitaris, si tan sols es tenen en compte els que son en català s'arriba a un quaranta i escaig per cent, cosa lògica considerant el pes de l'escola. De cada quatre llibres un és en català. No em semblen mals números, la veritat, considerant el context real de la societat nostrada, tot i que els números han baixat en comparació amb els primers anys del segle XXI. També hi ha la producció en anglès, un quatre per cent del total, mentre que d'altres llengües, entre les quals el francès, que havia estat important, son ben bé minoritàries.

La taxa de publicació a Espanya, en general, és molt més elevada que a països com França, Alemanya o Itàlia. Tampoc no és estrany si es té en compte el sistema educatiu actual que fa que les comunitats autònomes amb llengua pròpia tinguin textos escolars diferenciats. Una altra data important és l'abaratiment i facilitat per editar, amb una inversió relativament discreta es pot fer un llibre i també s'ha incrementat l'autopublicació, que segurament anirà en augment.Cal pensar que això té una lectura positiva, tothom va a escola i pot escriure un text digne si s'hi esforça una mica. Fa anys escrivien quatre gats, aquí i a les antípodes. A un premi literari s'hi presentaven mitja dotzena de lletraferits i avui son centenars, en alguns casos. 

Totes aquestes dades i moltes més, que soc incapaç de valorar qualitativament, es poden trobar aquests dies als diaris, en paper o digitals. El fet és que tot ha canviat i augmentat. Avui és habitual que un llibre de narrativa, però també un assaig ben promocionat, surti, simultàniament, en català i castellà. Això, segons la meva opinió, treu pes a la versió original, de vegades no saps ni quina és i tens sorpreses diverses. Les meves observacions, a banda de les dades recollides, son subjectives, percepcions, però crec que tenen una bona part de realitat.

Una gran part de llibres, sobretot de narrativa, son de gent que ja es belluga en els mitjans, periodistes coneguts, gent de la televisió, gent que 'sona'. Aquest sector ja té la promoció assegurada, és clar. Una altra tendència és l'afany de novetats, molts llibres actuals, ben promocionats, son escrits per gent jove, primers o segons llibres, en general. Una gran part son dones, per cert. A una coneguda que té ja un bon currículum literari una suposada agent literària la va refusar a causa de l'edat. Els suplements literaris cada vegada son més restrictius i breus i segueixen les directrius, amb poques excepcions, dels qui remenen les cireres periodístiques. Si, per casualitat i amb sort, publiques un llibre i et coneix poca gent, t'has de refiar de la propaganda que et faràs tu mateixa i avui, gràcies a internet, es pot fer amb més facilitat. Els llibres, amb poques excepcions, te'ls compren coneguts i saludats, que venen a les possibles presentacions que també, en molts casos, has de muntar tu mateixa. Per sort els centres cívics, les biblioteques i algunes llibreries no et cobren per això. Per altra banda sembla que tothom vol escriure la seva novel·la, actualment. 

Hi ha editorials petites i mitjanes que tenen prestigi i d'altres que no tant. Al llarg del temps moltes editorials petites i mitjanes han estat abduïdes pels grans grups, dos o tres, que juguen amb noms diversos i col·leccions variades. Davant d'una panoràmica complicada i excessiva és lògic que molts bons llibres passin desapercebuts i que acabis per llegir els que s'han promocionat bé, cosa que sovint et provoca moltes decepcions. En això funciona allò que deia el meu avi, agafa fama i fote't a jeure, tot i que això, avui, també és relatiu i atzarós i la majoria d'escriptors i escriptores han de tenir altres feines si volen anar fent sense disgustos.

Sempre es dona la culpa a què la gent no llegeix prou, afirmació relativa. Les biblioteques ho tenen gairebé tot, de franc, i la gent té poc espai a casa. Fa anys, molts, per llegir un llibre que t'interessava l'havies de comprar o refiar-te de què algú te'l passés, el mateix passava amb els discos i la música. Els clubs de lectura sovint son també selectius i, en tot cas, en general, eviten que es comprin els llibres triats i ja hi ha qui tria per tu. 

Hi ha, avui, un gran mercat de segona mà, cadenes comercials o sense afany de lucre que ofereixen títols interessants però que no son 'els de moda' a preus de saldo. Cada dia hi ha més llibre nou a l'abast, i, en tot cas, quan, amb poques excepcions, un llibre fa alguns anys que s'ha publicat ja costa trobar-lo a les llibreries, has de recórrer a la xarxa. A més a més les llibreries 'de pes' fan també clubs de lectura i s'atorguen la virtut de recomanar allò que els sembla, sense manies.

Malgrat els greuges que paleso i que, en part, m'afecten com a autora no mediàtica i de venda escassa, crec que llegeixo i compro per damunt de la mitjana. Això no passa tan sols en el tema de la lectura i el llibre, l'excés ha arribat a tot arreu, què hi farem, és la tendència. Ara bé, sacralitzar el tema lector sempre m'ha semblat una ximpleria. El llibre i la lectura, avui més que mai, son consums culturals frivolitzats i massificats. La lectura no rau tan sols en el llibre ni en el llibre de narrativa o poesia, es llegeix a la xarxa, a la premsa, a tot arreu. Com en el cas dels actors i cantants que, quan comencen i tenen èxit, pensen que el futur serà esplèndid, en el mon de l'escriptura, un primer llibre amb un cert èxit fa il·lusió i sembla l'inici d'un camí que porta cap al Nobel. Però els premis, ai, a partir de certa mida i cert valor econòmic, no volen dir res, fan passar molt de bou per bèstia grossa. La fama és fum, també la literària i la mitja dotzena de noms que sobreviuen al pas del temps ho fan gràcies a molts factors que caldria analitzar a fons. 

En aquest context, tot i que és un dia que manté una certa màgia etèria, Sant Jordi ja em sembla una mena de fira multitudinària amb pretensions excessives. De tota manera, per complir amb la tradició, sortiré a passeig i seré a un parell de parades una estona. Pel que fa a les roses, Sant Jordi, el Drac i la resta, també trobo que tot plegat ha entrat en una espiral de frivolització progressiva, com tantes altres festes. En el fons, com amb les mones de Pasqua, l'important és quantes se n'han venut i quin calaix han fet aquest any els qui es guanyen la vida amb les vendes. I fins i tot en sectors d'aquest tipus hi pesa la promoció, hi ha pastisseries anònimes i pastissseries mediàtiques. El pas del temps fa que fins i tot enyori aquells llibres que ens donaven a les caixes d'estalvis si ingressaves vint durets per aquestes dades. 

31.12.22

SOBRE LLIBRES I D'ALTRES ESTRIS INÚTILS

 


He llegit aquestes darreres setmanes de l'any el llibre Ojo de gato, de Margaret Atwood. Atwood és una gran escriptora, pel meu gust superior a Munro, que és una mica més gran i ja té el Nobel. Amb el temps això dels premis ja m'ha caigut de l'escambell, entenc que si te'ls donen fa il·lusió, sobretot si tenen una dotació econòmica interessant, i en aquests casos dels premis grossos donen un cert prestigi i, en teoria, durant un temps vens més. 

No conec tota l'obra de l'escriptora, que ha experimentat una difusió més interessant que la del Nobel gràcies a la serìe del Conte de la criada, que no és pas el meu llibre preferit d'ella. Em quedo encara amb L'assassí cec i amb els seus Nou contes, que, sembla, podien haver estat esbossos de futures novel·les llargues. Atwood és una persona amb una trajectòria personal molt interessant. 

Ull de gat és un llibre inquietant, he llegit que amb pinzellades autobiogràfiques, una mica irregular, pel meu subjectiu gust, i amb una part de gruix en la qual s'incideix en la crueltat infantil, en aquests capteniments que poden passar desapercebuts pels grans o als quals no se'ls donava massa importància en d'altres temps. No calien mòbils, per assetjar de forma subtil i perversa, en podria explicar molts casos, entre nenes la majoria, per raons òbvies i generacionals. L'assetjament que fan els nens, i no vull entrar massa en el tòpic, sempre injust, és més directe i visible, en alguns casos, i, per tant, més controlable en alguns aspectes. Tot i que he sentit històries esgarrifoses,  també. 



Possiblement hi ha una gran part de la personalitat i dels records de l'autora en aquest llibre però la part de més gruix és literatura i prou. La professió de la protagonista, que és qui ens explica les coses en primera persona, és de pintora, pintora reconeguda, és clar. I els capítols prenen el nom dels quadres que aquest personatge ha pintat al llarg de la vida. Atwood s'ha inspirat en l'obra de molts artistes, els quals menciona al final del llibre i que m'han donat a conèixer un gran nombre de pintura excel·lent que desconeixia. El mon infantil,  tan mitificat tot sovint, és complex, espinós, cruel, a l'escola i a l'institut sovint ens han fet patir més els companys i companyes que no pas el professorat. El pitjor de tot, un aspecte que el llibre descriu amb profunditat inquietant, és que el pas de víctima a botxí és subtil i habitual, també a l'inrevés. Una de les grans servituds de  la infantesa és l'absoluta dependència que tens dels adults.



Malgrat la realitat del mon escolar i les limitacions de l'educació, així com la relativa eficàcia del que es pot ensenyar en els primers nivells, encara s'insisteix, quan hi ha qualsevol problema social, fins i tot polític, en què tot s'ha d'ensenyar a l'escola, fins i tot a l'escola bressol, des de la perversió de la violència domèstica a la lluita pel canvi climàtic o la cultura de la pau. Talment sembla que a l'escola ensenyem la gent a ser dolentota, més aviat. Em resulta gairebé emotiu pensar que tanta gent d'avui, molta de jove, creu de bona fe que l'educació pot canviar el tarannà de l'espècie humana i que, encara avui, on s'obre una escola es tanca una presó. 

Volia parlar més aviat del llibre però, com em sol passar, me n'he anat pels cerros de Úbeda o per les branques o he fugit d'estudi, tot i que aquestes expressions no son mai sinònimes del tot, per més que ens insisteixin els partidaris de defugir tot allò que no sigui nostrat, en la necessitat de canviar tendències lingüístiques populars.

Ojo de gato s'ha tornat a reeditar no fa gaire, ja havia conegut més d'una edició. Una de les promocions de la versió actual diu que ve amb una nova traducció. No acabo d'entendre això de la necessitat de les noves traduccions o de què les traduccions caduquin. Excepció feta dels casos en els quals les traduccions anteriors eren fluixetes o no havien estat fetes directament de l'original, cas de llibres russos, xinesos, que sovint havien passat per les versions anglesa o francesa. Per parlar en profunditat, és clar, hauria de poder comparar versions i veure què han canviat i per què, una feinada impossible, sobretot per endegar-la de forma voluntària. I també caldria conèixer l'idioma original a fons, és clar. Si conegués els idiomes originals no em caldrien les traduccions, de tota manera. 

En teoria jo crec que la millor traducció hauria de ser aquella contemporània de l'original però això no sol ser així, segons alguns experts que insisteixen en què les traduccions caduquen. La feina dels traductors em sembla de les més difícils que es poden trobar en el camp intel·lectual. Abans també hi havia correctors dogmàtics i destralers que feien correccions estranyes, recordo que una vegada van reeditar la Vida privada del Sagarra recuperant les expressions genuïnes de l'autor, ja que un corrector ortodox i destraler havia canviat algunes paraules segons el seu criteri, tan eficaç i fabrià com es vulgui, però amarat d'aquest dogmatisme que, quan afecta segons què, fa més mal que bé. 

Aquest llibre va comptar amb una versió en català que no s'ha reeditat, la traducció, en aquell cas, la va fer una dona. Avui, per sort, es poden trobar els llibres perduts a webs d'ocasió, a preus interessants, segons la demanda, com és lògic. Confesso que he llegit el llibre gràcies al servei online d'ebiblio, que faig servir força i que m'evita haver d'anar carregada pel mon amb el llibre en paper. No em costa gens, hores d'ara, llegir online, i ja he superat fa temps la sacralització que envoltava els volums convencionals en paper, tot i que si un llibre llegit online m'agrada mes del compte, cosa poc habitual, l'acabo comprant.

El llibre, avui, com objecte, aviat perd valor, com tantes altres coses que abans eren escasses i avui estan al nostre abast: el menjar, la roba, els electrodomèstics, la música, els viatges... Com em va dir un senyor molt educat que va venir a buidar el pis dels pares 'els llibres pesen molt i valen poc'. Ara bé, em pregunto en més d'una ocasió si la facilitat per trobar qualsevol llibre actual a les biblioteques no en perjudica les vendes. Crec que, al menys, els llibres actuals haurien d'exigir un pagament, ni que fos petit, quan es lloguen. Però el tema provoca moltes protestes, hi ha qui pensa que segons què ha de ser de franc, música, lectura... Encara que empipi tot es valora força pel cost, també avui. 

Més enllà de totes aquestes qüestions paraliteràries espero que Atwood, que ja és grandeta, tingui la satisfacciò, relativa, potser, d'aconseguir el Nobel, encara que pensar que els autors premiats amb el Nobel son els millors és com creure que Miss Univers és la mes guapa del mon mundial. Però, ai, en això dels premis, els literaris i els altres, tot és política, en el sentit més popular i negatiu del terme, tan malmès  tot sovint i reduït, en el nostre subjectiu imaginari, a una mena de manifasseria matussera. 

14.9.22

LLIBRES, MISTERIS, EDITORIALS, RECOMANACIONS

 


Ja he comentat en alguna ocasió la devoció que tinc, en general, per la tasca de l'editorial Hoja de Lata. Els seus llibres no es troben amb facilitat a les llibreries habituals, per sort, avui, sempre ens queda la xarxa i el bon fer de la papereria del barri. Hi ha editorials, nostrades o no, que no existeixen per als llibreters de culte que, en ocasions, tot i que resulta impossible que s'hagin llegit tot el que tenen, aconsellen i recomanen. És clar, sempre els pots demanar els llibres que vols i, en general, te'ls fan arribar. Però, com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. Tinc una mica de mania a aquests prestatgets de recomanacions que tenen algunes llibreries grandetes. Bé, si alguna vegada n'hi posen un de meu potser em farà gràcia i tot, humana so.




El darrer llibre que he llegit, d'aquesta editorial, és una novel·la d'enjòlit d'una autora força oblidada, Helen McCloy, una història situada a l'Amèrica elitista dels cinquanta, amb les seves escoles tipus anglès i en la qual sura el tema del doble, amb concessions a un suposats fets paranormals als quals, però, es donar, al final del llibre, una explicació raonable. Aquesta novel·la, com d'altres de l'autora, era inèdita a l'estat espanyol fins que l'editorial no la va recuperar, com ha fet amb d'altres llibres del seu catàleg.





També es poden trobar a Hoja de Lata uns quants llibres d'una altra autora de llibres de misteri, Josephine Tey, escocesa. Més enllà de les novel·les d'aquest  gènere l'editorial ha recuperat, per exemple, els llibres de Luisa Carnés. No soc incondicional d'autors, autores o editorials, recordo el temps en el qual algú assegurava que els llibres de determinada editorial, molt promocionada, per cert, sempre tenien garantia de qualitat. Això és molt relatiu,  a banda de què tot son gustos, però els que, fins ara, he llegit d'Hoja de Lata, sempre m'han semblat interessants i fruit d'una política valenta, desacomplexada i arriscada.

Malauradament els programes sobre llibres son uns grans absents a les nostres ràdios i teles, també els de música, em sembla. Els suplements literaris han anat a menys i sovint estan condicionats per pressions editorials, a banda de què gent amb relacions professionals en els mitjans escriu i ja té una mica de promoció assegurada, d'entrada. El fet de trobar molts llibres a les biblioteques, sense negar el gran servei que fan, quan es tracta de novetats sovint perjudica les vendes. Més d'una persona m'ha dit, comentant algun llibre, que ja el demanaria a la biblioteca. Les novetats es troben aviat a la biblioteca, fins i tot a ebiblio. Una excusa és que a les cases hi ha poc lloc, cosa certa, és clar. I en el mon literari tot es mou a cop de novetats, les reedicions es promocionen  com si fossin novetats, tot i que hi ha un mercat de segona mà molt interessant.

Una amiga també escriptora m'explicava fa poc que una persona li va comentar que havia llegit un llibre seu i que li havia agradat molt. I, cosa que amb una mica de seny es podia haver estalviat, que l'havia tret... de la biblioteca. 

Un altre tema és la proliferació de clubs de lectura, molts a les biblioteques, precisament, on t'ho donen tot fet, reculls el llibre, et trobes per comentar-lo, el retornes i et socialitzes amb la gent, com diuen ara, cosa que està molt bé tot i que, en el fons, limita el poder de decisió personal a l'hora de triar lectures i, en general, es dona per bona la tria feta pels responsables. Hi ha, es clar, clubs de lectura sobre temes específics, això ja seria tota una altra cosa.


https://www.hojadelata.net/

28.8.22

DONES DEL PRESENT, VALENTES PER NECESSITAT VITAL

 





Malgrat tots els problemes que puguem viure en la nostra societat propera, en moltes ocasions tinc la impressió de què moltes de les nostres queixes responen a una mena de mentalitat de nou rics, sobretot quan no podem defugir el fet de què som en una part del mon en la qual, de moment, gaudim, homes i dones, d’uns drets i d’un grau important de llibertat personal. Per això resulta imprescindible llegir llibres com aquest, que no parteixen d’etèries teories sinó d’una realitat incòmoda, violenta i que afecta moltíssima gent, sobretot, dones.

He llegit aquest llibre amb atenció i crec que Txell Feixas excel·leix quan explica històries personals com les que aquí recull de forma directa. La periodista veu el que passa perquè té interès en situacions que, tot sovint, entomem de passada a través dels noticiaris o, fins i tot, de programes una mica més aprofundits. La realitat quotidiana corre el perill de diluir-se en explicacions globals sobre geopolítica, en la impotència de no poder-hi fer res, en la inquietant i absurda sensació de culpa, gairebé de pecat original, quan ens adonem de la comoditat, ni que sigui relativa, que ens acomboia.

Txell Feixas explica casos concrets, reals, dones de Beirut, de Gaza, del Kurdistan iraquià, de Síria, indrets que més aviat han empitjorat en molts aspectes i en els quals, si la dona ja estava discriminada en temps més amables, ara l’han reduït a una víctima constant i a una persona de segona categoria o sense cap valor, més enllà del reproductiu o el d’objecte sexual. Viure, resistir, intentar canviar alguna cosa, rebel·lar-se, sobreviure, son, en aquests casos, una veritable revolució, la de les dones, tan diferent de les grans revolucions propiciades per homes, mitificades al llarg de la història. La dona ha de lluitar moltes vegades per la supervivència i poca cosa més, per drets que aquí ens semblen bàsics, tot i que no s’han assolit en quatre dies. Feixas ens explica coses que passen i que sabem que passen i la seva mirada, sensible, directa i professional, és ben fiable, ja que porta quatre anys a l’Orient Mitjà i sap de què parla. Defuig la temptació de fer literatura, en el sentit més eteri de la paraula, tot i que el bon periodisme és, també, literatura seriosa.

Pel que llegit sobre el llibre i l’autora sembla que el text va partir d’un encàrrec editorial i que l’autora no veia del tot clar l’encàrrec. Incideix en el tema personal, familiar, en la vida quotidiana, i no intenta explicar-nos a fons conflictes llargs i complicats, difícils d’entendre perquè hi convergeixen problemes diversos i interessos de tota mena. El que s’evidencia és que les dones son, en tots casos, les víctimes més evidents d’aquestes situacions, immergides en un mon patriarcal que, si aquí ha tingut un pes feixuc, en aquests indrets amara la tradició, el costum, això que, de forma enganyosa, en ocasions titllem de cultura. No sé si això de dones valentes és, però, prou clar, perquè determinada valentia, en situacions tan extremes, no és una opció lligada al tarannà sinó una necessitat. L’autora ha precisat, en algunes entrevistes, que el concepte de valentia no respon al que havíem entès durant anys a casa nostra, en aquests casos.

Avui no podem dir que no sabem què passa, pel mon. La tasca d’aquest tipus de periodistes és difícil, hi ha uns límits que no s’han de sobrepassar, de vegades, tant en els textos com, sobre tot, en el cas de la fotografia, sembla que determinades imatges o reportatges han servit en ocasions més aviat per augmentar el prestigi dels professionals. Per molt que ens sensibilitzin, les denúncies serveixen moltes vegades de poca cosa per a les persones concretes sobre les quals llegim o vèiem reflectides en imatges i filmacions. I malgrat els riscos, dels quals els mateixos periodistes sovint son conscients, saber sempre és millor que ignorar o fer veure que ignorem.

Els llibres com aquest son imprescindibles en una època en la qual s’estén una mena d’estranya por al futur, com si vinguéssim de passats millors, que no han existit mai. La nostra seguretat i el nostre benestar son fràgils però hi ha societats, avui no tan llunyanes, on les coses son molt pitjors. Encara més per a les dones però, al capdavall, la discriminació de la dona és, també, un perill i un risc per a tota la societat, en general. És aquest un llibre per a adults, absolutament recomanable, però, per a la gent jove que sovint no troba en les informacions convencionals descripcions serioses sobre les moltes injustícies que acull el nostre present. Tot i que hi ha homes periodistes molt brillants i compromesos la mirada d’una dona, que també topa amb grans dificultats per moure’s en aquestes societats, té un gran valor afegit.

10.8.22

AQUELLES GRANS DAMES DEL CINEMA I LES SEVES COMPLICADES VIDES REALS

 


Tinc alguns llibres més o menys seriosos començats i, amb la calor que fa aquests dies a ciutat, avanço poc. Em feia falta una lectura distreta i, de forma providencial, a la llibreria de CaixaFòrum, em vaig ensopegar amb la versió de butxaca d'aquest llibre, que he llegit d'una tirada, malgrat que passa de les cinc-centes pàgines i que una gran part del contingut ja m'era conegut.

Cristina Morató (Barcelona, 1961), periodista, reportera, escriptora i directora de programes televisius, és molt coneguda del públic lector, majoritàriament femení, pels seus llibres sobre dones singulars i extraordinàries. Son llibres adients per a qualsevol tipus de lectora, des de la més exigent a aquella que tan sols de tant en tant, i potser, sobretot, en època de vacances, dedica una estona a la lectura. Els seus llibres estan molt ben escrits, son distrets i ben documentats, i tot i que no ofereixen unes biografies exhaustives dels seus personatges, ens aproximen a ells, a elles, més aviat, desvetllant l’interès per a saber-ne més coses i ens situen en èpoques i llocs diversos, d’una forma més interessant, en molts casos, que volums suposadament de més gruix i ambició.

En aquest cas Morató ens acosta a quatre grans actrius de l’època daurada del cinema, és una tria que pot semblar atzarosa però resulta molt significativa. A les qui ja som grans ens apropa a un temps en el qual les revistes mal anomenades femenines, però també la ràdio i la incipient televisió, ens oferien molta informació, sempre amb un cert control moral, eren altres temps, sobre les grans dames del cinema i els actors d’èxit, americans, la majoria dels més famosos.

Les quatre dones triades son Ava Gardner, Rita Hayworth, Grace Kelly i Elizabeth Taylor, totes elles belles, sensuals, atractives i intel·ligents però molt diferents pel que fa a la seguretat en una mateixa, en les característiques de les seves infanteses o en el desenvolupament sentimental de les seves complexes vides. Les seves biografies ens transporten a un mon de somnis impossibles, ple de glamour, inabastable però viu a les sales dels cinemes de barri. No van tenir unes vides fàcils, malgrat el seu ofici i els seus guanys econòmics es van ensopegar sovint amb homes de molta menys categoria, sobretot contemplant-los avui, en perspectiva. Van restar limitades pel poder dels estudis de cinema, pels excessos autoritaris dels directors, pel pes, potser afalagador però sovint feixuc, de desvetllar el desig en molts senyors de tota mena.

La situació de la dona, ni que fos actriu i tingués fama i diners, no era la d’ara. La hipocresia era més alta que en el present, l’adulteri, l’homosexualitat, les relacions poc convencionals, no eren ben vistes i es miraven d’explicar amb eufemismes diversos o silenciant els aspectes espinosos. Malgrat que, per exemple, Ava Gardner o Elizabeth Taylor mostren geni i coratge, van rebre maltractaments per part de les seves parelles, en alguns casos, tot i que, al menys, sembla que s’hi tornaven. En el cas d’Ava Gardner recordo molt bé el soroll que va fer el seu pas per Tossa i la història amb Mario Cabré. No es parla, al llibre, de l’estada de Taylor a Begur, amb Fisher i els fills, en la filmació de De repente, el último verano, que va provocar molta tafaneria local i, més endavant, protestes de la gent del poble quan es van adonar de què a la pel·lícula els identificaven, ni que fos de forma fictícia, amb una mena de caníbals salvatges.

El cas de Rita Hayworth és el més trist de tots quatre, un pare abusador, físicament i sexual, absència d’infantesa, obligació de treballar des de molt petita en el mon de l’espectacle, i la recerca d’una estabilitat que no assoliria, amb un Alzheimer prematur tot i que, al menys, amb la cura, companyia i ajuda que li fa procurar la seva filla Yasmin, qui, encara avui, dona suport a una fundació sobre aquesta malaltia, aleshores molt poc coneguda. Sobre Hayworth, quan jo era petita i els carques de torn del règim anaven a estripar els cartells de cinema amb la seva famosa imatge icònica, es remarcava el seu origen mig hispànic. Gilda sempre m’ha semblat una pel·lícula molt trista, el protagonista masculí és un maltractador psicològic de manual. Ser una Gilda va restar com a frase feta i una revista nostrada de finals dels quaranta es va dir La Gilda del Paralelo.

Ava Gardner i Elizabeth Taylor, malgrat les seves ombres, tenen bons moments, amors apassionats i disbauxats, diners, amics... Taylor va tenir al seu costat els fills, va guanyar molts diners, els seus descendents, néts i besnets, continuen amb la seva fundació sobre la SIDA, un tema en el qual ella, que tants amics gais tenia, va ser pionera. Malgrat la beguda -totes aquestes dames bevien a dojo-, les seves moltes malalties, tres cesàries, problemes diversos de salut. i els seus mals moments amorosos, va reeixir, va arribar a fregar els vuitanta anys i va sobreviure a cinc dels seus marits.

A Gardner i Taylor les magnifica, des de la perspectiva del present, el seu esperit lliure i rebel. Un altre cas és el de Grace Kelly que, en el millor moment de la seva carrera, assolida una certa llibertat, ja que provenia d’una família benestant però molt controladora, ho deixa tot per esdevenir princesa d’un regne d’opereta, ple d’ambigüitats i estranyes relacions en el mon d’una economia lligada al joc i a personatges com Onassis. Vam trigar a saber que Kelly era una dona enamoradissa, que havia tingut molts amants, des de molt jove. El seu casament va ser un esdeveniment mediàtic, que encara no vam poder veure per televisió, sinó a l’inefable NODO que acompanyava els programes dobles dels cinemes populars. Els seus fills, bells com ella, van començar ben aviat a donar-li maldecaps. Moriria de forma prematura, en un accident que, com sol passar amb aquests fets, va provocar moltes brames. Deien que volia tornar a fer cinema. No sabrem mai què hauria passat, de viure molts més anys.

Aquest llibre és d’aquells que es llegeixen de pressa i amb molt d’interès, que es pot recomanar a molta gent diferent, de generacions diverses, i que resulta molt adient per a aquest temps d’estiu calorós, una època que aplega, malgrat la platja i les vacances, nostàlgies, records i evocacions dels estius passats. El glamour cinematogràfic, avui, ja no és el que havia estat, i el cinema també és una altra cosa, tot i que els famosos desvetllin, encara, curiositat, tafaneria i seguicis de fans,

El volum, de Plaza@Janés, es pot trobar en tapa dura, en versió econòmica i en e-book.