16.11.19

ELOGI APASSIONAT I MORAL DEL TELÈFON MÒBIL


Al programa sobre pares de gent coneguda, que presenta Gemma Nierga, l'actor Pep Plaza explicava dijous passat la dramàtica situació que va passar quan el seu pare va morir, de forma sobtada, mentre ell havia de presentar-se a la caserna on feia el servei militar. Avui el servei militar ja no existeix i moltes situacions que ens podrien provocar una gran angoixa se solucionen de forma eficaç i ràpida, amb una trucada o un missatge al mòbil.

Una vegada els meus sogres, ja grans, es van despistar en anar a uns grans magatzems i no es trobaven, cadascun d'ells dos patia per l'altre i ens van telefonar a casa i a còpia d'instruccions maldestres vam aconseguir que es retrobessin en un indret concret. Qui sap quantes amistats i amors no s'hauran esberlat a causa de malentesos en el tema de les cites o de la dificultat en tornar a contactar amb algú. 

Una cançó de l'Espinàs explicava el cas d'un noi que no s'anotava a l'agenda, en paper, el lloc on s'havia de trobar amb una noia, no recordava l'indret ni l'hora i així s'acabava la possibilitat d'un romanç convencional. La cançó, tot s'ha de dir, era crítica amb les agendes, com si es visqués millor i es  fes treballar més a fons la memòria sense aquest tipus de suports. Espinàs sempre ha estat una mica conservador, una vegada recordo un debat amb Pere Calders, més innovador, que s'havia passat a l'ordinador, mentre ell defensava la màquina d'escriure de l'antigor recent.

El mòbil modern és com portar el mon al damunt, al menys per a mi. A banda de poder enviar fotografies i missatges quan vull i a qui vull, puc fer-hi consultes de tota mena, escoltar música i la ràdio, gravacions diverses de tota mena de temes, calcular, jugar a l'Apalabrados amb amics i amigues o llegir diaris i llibres, el servei ebiblio està molt bé. Es ben bé com portar al damunt l'Enciclopèdia Catalana d'abans, però millorada i actualitzada. I una gran biblioteca. Hi ha qui pensa que els llibres en paper tenien un control més acurat però res de res, cada vegada trobo més errades -gràcies a internet- a llibres de consulta que havia considerat indiscutibles, en d'altres temps.

Gràcies a les xarxes he retrobat velles amistats perdudes pel mon i n'he fet de noves, que comparteixen amb mi algun tipus d'afició, literatura, història, el que sigui. La gent jove s'aparella i fa amistats a dojo, gràcies a les xarxes i als telèfons. No és cert que el telèfon ailli i faci minvar les relacions humanes, obre moltes portes i, al capdavall, això de les relacions depèn de la persona i no dels estris utilitzats. 

Es diu que per les xarxes corren moltes boles, no pas més, ni de bon tros, de les que corrien per llibres d'història, premsa en paper, ràdio i, més endavant, per la tele. O les que amollaven els recitadors de romanços, que anaven pels pobles i explicaven batalles, crims i malvestats. Hem cregut moltes coses rares perquè ens les explicaven, per exemple, els capellans, els metges o els mestres, professionals que no vull criticar perquè n'he conegut de tota mena.

Els homes i les dones tenim  tendència a culpar el mirall de les nostres ganyotes, com diu un vell proverbi que crec que és xinès. Avui i ahir ha estat molt difícil, impossible, destriar veritats i mentides, en general ens  refiem -o no- dels missatgers, siguin àngels, historiadors, científics, capellans o experts totòlegs en qualsevol matèria. De fet, de petits, ens refiem dels pares fins que la difícil adolescència ens fa evident que son persones febles, com nosaltres, i que poden estar equivocats, com tot quisqui vivent. De jove ets orgullós i agosarat, i et creus tenir la raó sí o sí, el temps posa les coses a lloc.

Les novetats, com que hi ha una tendència nostàlgica que amara l'envelliment, sempre son considerades perilloses o inquietants, pels adults. Quan jo era petita el cinema encara era una mena de perill, no tan sols perquè podia escampar immoralitat, sinó perquè havia fet molt de mal al teatre, que era molt millor, en general, segons opinions. Les màquines d'escriure rudimentàries havien acabat amb la relació humana entre la persona, la tinta i la ploma, molts lletraferits conservadors les bescantaven. 

El telèfon particular evitava l'escriptura de cartes, i es perdien els referents. La ràdio va tenir, així mateix, detractors. El cotxe democratitzat va trencar la convivència veïnal.  La tele era el dimoni i es feien recomptes de les morts i violències que una criatura podia arribar a consumir. Els llibres, avui sacralitzats, sobretot en el seu format tradicional en paper, eren perillosos. El Quixot i Madame Bovary, personatges tan diferents i d'èpoques distants, embogien, pràcticament, a causa de la lectura. Llegir molt perjudicava la vista, cosa que, segons com es miri, no es pas mentida. Per a les noies, a més  a més, llegir encara resultava més perillós. I no cal ni parlar dels pobres tebeos.

Afortunadament una cosa és el que la gent diu i predica i, una altra, la realitat quotidiana i la vida pràctica. Això de no fer el que diuen, que ja practicaven els fariseus, segons l'evangeli, document que avui tampoc no té el crèdit absolut d'abans, ho critiquem a dojo en els polítics però ho fa molta gent. 

L'altre dia, a una amiga, li vaig comentar que dir que t'agrada llegir, el cinema, el teatre, etcètera, així, de forma absoluta, es com dir que t'agraden els homes -o les dones-. I és que encara avui em trobo amb persones que em diuen frases tan absolutes com: m'agrada molt llegir, m'agrada més el teatre que no pas el cinema, com un llibre en paper no hi ha res... o, és clar, que no et pots refiar d'internet ni  de coses com ara la viquipèdia, que tothom consulta, per cert.

La realitat és que hi ha llibres prescindibles i dolentíssims, obres de teatre infumables i pel·licules ximpletes. I sobre els homes o  les dones, a ningú no li agraden pas tots i totes, ni de bon tros, encara que hi pot haver excepcions, com aquells senyors heterosexuals als quals, segons comentaris populars tradicionals, fins i tot una escombra amb faldilles els faria el pes. Ángel Zúñiga, gran periodista expert en cinema, qui, en explicar la seva condició, mai amagada, d'homosexual, feia broma sobra aquest tema, o sigui, sobre que el fet de què t'agradin els homes no vol dir, en la gran majoria de casos, que t'agradin tots els homes. I, en particular, va mencionar un actor i director, crec que era Woody Allen, amb el qual assegurava que no faria fira en cap  cas perquè el trobava molt lleig. Ser lleig no vol dir que no tinguis requesta, però no pas generalitzada.

En alguna pel·lícula molt antiga un dels personatges assegurava, davant de les reticències sobre l'automòbil, en comparació amb els romàntics -vistos en perspectiva- carros de cavalls, que, agradés o no, el mon ja no seria el mateix després de l'ús generalitzat del cotxe amb motor. Ha estat així i, segons la meva opinió, l'altre canvi a fons ha estat el propiciat per internet, els ordinadors i els seus derivats, i el millor i més pràctic de tots, de moment, ha estat aquest estri petit i eixerit, que et cap a la bossa o a la butxaca i que conté tota la saviesa del mon, o gairebé tota. I si no la conté és perquè encara no li han posat. En aquestes bugades, de forma inevitable, es perden llençols, llençols que recordem molt macos, brodadets i de fil, però que costaven de rentar, eixugar, brodar i apedaçar. Es clar que com que aquestes feines de manteniment anaven a càrrec, com tantes altres, de les senyores...

Sortiran novetats que no veurem i els mòbils d'avui seran arqueologia industrial i aniran, la gran majoria, a la brossa i al reciclatge. I segurament algú els recordarà amb melangia, ja que aniran lligats a la seva joventut, inexorablement perduda. Quan algú em critica un bloc de pisos de Bellvitge li dic que d'aquí dos-cents, cinc-cents anys, les seves runes ens seran tan admirables com les dels romans i la resta. 

El mon, el nostre, -n'hi ha molts i son aquí-, ha millorat en molts aspectes però tenim una tendència inquietant en remoure la tranquil·litat, sembla que de vegades ens avorrim d'estar bé. Un dels canvis més importants ha estat la consideració de la dona, però, com en el cas dels mòbils, la seva situació actual té els seus detractors i, com passa amb el racisme subliminal, hi ha qui creu que s'ha anat massa enllà i que això ha perjudicat la galdosa i tradicional vida familiar del passat idealitzat. 

Un altre gran canvi és la llibertat de pensament i la llibertat en els cosums, fets que han generat un canvi en això que en diuen valors i que ningú no sap ben bé en què consisteixen. No cal pensar gaire per adonar-nos que, en el fons, l'únic valor seriós és aquell de la  regla d'or, exemplificada a casa nostra amb la bonica història de Sant Ferriol, bandoler reciclat en sant bonhomiós i màrtir, el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Un pas més profund en l'evolució moral seria desitjar per a tothom el que volem per a nosaltres, ben mirat. Però resulta molt més difícil, em temo. I una tendència perillosa és creure que tothom vol, precisament, allò que volem nosaltres.

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

El mòbil és l'invent més gran de la humanitat, la seva utilitat es superior als inconvenients que pugui tenir, pots parlar amb qui sigui arreu del món a l'instant, recordo que Magda Oranich explicava al començament de tenir mòbil la gent, va patir un accident amb el cotxe, i no es podia moure del terra, pero va arribar al mòbil que s'havia desmuntat, muntar-lo i trucar demanant ajuda. El mòbil li va salvar la vida.

Júlia ha dit...

Crec que encara no ens fem prou el càrrec de com ens ha canviat i ha canviat relacions i maneres de viure, en soc fan. Es una finestra oberta al mon, espero que no ens el vulguin controlar, que ja ho intenten.

Cinefilia ha dit...

"Qui sap quantes amistats i amors no s'hauran esberlat a causa de malentesos en el tema de les cites o de la dificultat en tornar a contactar amb algú."

Això que dius em fa pensar en l'argument de la pel·lícula "Tú y yo" de Leo McCarey, tant la versió en blanc i negre de 1939, amb Charles Boyer i Irene Dunne, com la que varen protagonitzar Cary Grant i Deborah Kerr, ja en color, l'any 57.

Per cert, t'he deixat un comentari a l'entrada que vas dedicar, ara fa uns dies, a "La belle et la bête" de Cocteau, un dels meus films predilectes.

Salut i cinema,
Juan

Júlia ha dit...

Juan, la versió antiga era una de les pelis preferides de la meva mare, en pau descansi, que sempre volia que li tornés a posar el video, per sort i casualitat, es tornen a trobar i ella millora, he, he.

Cinema, sempre. La vida és cinema.