14.2.20

JORGE ARANDES, LA RÀDIO I NOSALTRES




 

TELEFUNKEN

Fum de carbó barat, sopes de farigola,
I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,
I una espelma apagada al costat del tinter

Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes
I cinemes de barri plens de somnis perduts.

Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,
la música escapçava els neguits dels més grans
i una novel·la llarga engrunava capítols
i la vida tornava, per estranys viaranys.

Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem
amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,
repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,
i la solitud tendra amara els viatgers,
una ràdio petita acompanya quimeres
i escampa, acollidora, les pors de la foscor.

Misteri de la música i de la veu precisa
d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.
-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,
i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, 2006





Ahir va ser el Dia de la Ràdio. Es tracta d'una celebració relativament recent, i la proposta va ser espanyola, per cert. Avui m'assabento que ahir va morir Jorge Arandes, un d'aquells noms lligats al mitjà, una persona amb una llarga i interessant trajectòria radiofònica, molt premiada i amb un munt de reconeixements. El senyor Arandes havia nascut l'any 1929 i havia tingut càrrecs de molta  responsabilitat i promogut moltes iniciatives les quals, situades en el seu context, resulten altament innovadores i, fins i tot, arriscades.

El nom de Jorge Arandes, però, jo el tinc lligat a uns dissabtes infantils quan, crec que a l'hora de la sobretaula, emetien un programa molt simpàtic i popular, per Radio Nacional, que es deia Fantasía. A Arandes l'acompanyaven Federico Gallo i Maria Matilde Almendros. Gallo tenia fama de ser molt ben plantat, va tenir càrrecs polítics diversos durant el franquisme i va morir l'any 1997. 


Maria Matilde Almendros va ser actriu i locutora, va morir l'any 1995. En un altre context hauria estat encara més coneguda i reconeguda, li havien dit la Grace Kelly catalana i havia fet força teatre en català al meu estimat Romea, en algunes ocasions fent parella amb Mario Cabré, en grans clàssics com Terra Baixa, Mar i Cel... Quan es va casar es va retirar però més endavant va tornar a treballar, sobretot a la ràdio, amb aquell popular De España para los españoles. I la vam veure fent d'esposa de Joan Capri, a la sèrie del Doctor Caparrós. 

Jorge Arandes va  arribar a vell i segur que tenia moltes coses per explicar. Aquesta generació, la dels meus pares, més o menys, ha desfilat vers l'infinit durant els darrers anys i ja en queden pocs. A casa nostra molts personatges amb responsabilitats diverses han quedat enterbolinats a causa de la política i el franquisme, s'oblida que també en aquells anys es feien coses ben fetes i, fins i tot, a partir de mitjans dels quaranta, algunes cosetes en català, dirigides al sector popular de la població. Arandes va ser el promotor de Ràdio 4, per exemple. Un altre personatge inoblidable i mal recordat ha estat Tarín Iglesias, que va aconseguir que a Ràdio Barcelona es fessin programes i teatre en català, ni que fos de tant en tant. 

Avui aquells personatges, aquells programes, recordats per algú que ja entoma el darrer tram del camí vital, sonen a batalleta de la iaia, ho entenc. La ràdio és un mitjà al qual se li han cantat les absoltes en moltes ocasions però s'ha anat reinventant i conserva la seva màgia evident. No és el que havia estat, no hi ha res que sigui com havia estat, tot canvia, nosaltres encara més. Ara podem recuperar programes amb facilitat, pel telèfon, per l'ordinador... Avui escoltava d'altres professionals de la ràdio, per la ràdio: Luis del Olmo, a qui Arandes va donar suport en aquella inoblidable primera etapa de Protagonistas, recordo amb emoció encara com la meva sogra, que n'era fan, m'explicava com havia anat el programa, a qui havien entrevistat, coses així. Tots els magazines matinals actuals son fills d'aquell programa, d'alguna manera, ho reconeguin o no.

He sentit per la ràdio un altre professional, una mica més jove però amb molts anys de rodatge, Joaquín Martín, que ha escrit un llibre inclassificable, que toca molts gèneres, inspirat en el mitjà, La radio de los prodigios. Hi ha qui posa una ràdio o un canal de tele i ja no canvia però a mi m'agrada espigolar, sobretot quan em desperto massa aviat i em poso un petit aparell al costat, sota el coixí. Escolto molta ràdio en català, evidentment, però també en castellà, no tinc prejudicis lingüístics, de moment. Em sap greu quan es deixa d'emetre un programa que m'agradava i m'encanta descobrir espais que no coneixia, sobretot, literaris. 

Avui puc escoltar la ràdio de moltes maneres però quan era petita tan sols teníem una feixuga Telefunken, crec que comprada per l'avi de segona mà, que calia endollar i que, si convenia, es traslladava d'un lloc a l'altre de casa, tot i que el seu indret específic era el menjador. El meu pare treballava de nit, jo dormia amb la meva mare, i ens posàvem la ràdio a la tauleta de nit per escoltar, sobretot, les emissions de ràdio-teatre (els diumenges a Radio Nacional, els dimecres a Ràdio Barcelona) però també coses com ara El Zorro. Quan se n'anava la llum, cosa que durant uns anys va ser força habitual, ens quedàvem sense ràdio, és clar.

Va arribar la tele i de moment ens va enlluernar, però després tot va trobar el seu espai, de la mateixa manera que el cinema no va matar el teatre, malgrat que era aquesta una predicció terrible que jo havia escoltat sovint, per la ràdio, precisament. Fins i tot es criticaven, aleshores, les màquines d'escriure, que separaven l'escriptor del seu estri per excel·lencia, la ploma, ja estilogràfica, això sí. Les novetats sempre semblen inquietants i perilloses.

Martín, el professional que he mencionat, opinava que avui a la ràdio li sobra política i futbol i li manca paraula i espectacle, art sonor, deia. Estic força d'acord. Els textos literaris, teatrals, son gairebé residuals i a la ràdio es fan molts programes ximplets, tot i que tenen el seu públic. Abans també hi havia ximpleries, que la nostàlgia no ens enganyi, vaja. En tot cas, descansi en pau Jorge Arandes, tota una època, i recupero un meu poema dedicat a  aquella vella Telefunken, amb aquells noms geogràfics escrits en columnes i amb lletra petitona, que m'evocaven un mon misteriós i desconegut, i a la ràdio en general, la d'ahir, la d'avui i la del futur. 

6 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

L'havia oblidat a Jorge Arandes, pero he aconseguit visualitzar-lo de seguida, fins i tot el seu rostre amable. Em sona tambè de Televisión española.

Salut

Júlia ha dit...

Havia estat director de Radio Nacional, una persona discreta i educada però molt intel·ligent i professional.

Tot Barcelona ha dit...

Recuerdo a Matilde, Perico y Periquin.
A Tambor, de Armando Matías Guiu (12 del mediodía cadena ser después del Ángelus).
Recuerdo a Guillermo Sautier Casaseca, no habá persona en el poblado que no pusiera la radionevla.
Recuerdo a una novela llamada Lucecita ¡¡¡
Y recuerdo los domingo, creo que por la ser ¿o Radio Nacional?, que daban teatro y era muy bueno.
Salut

Anònim ha dit...

Recordo perfectament a Jorge Arandes,feia molt que no n'havia sentit parlar i ja em pensava que es deuria haver mort i m'havia passat per alt.
Recordo que en el programa "Fantasia", que es feia al migdia dels dissabtes, hi vaig anar amb una amiga meva per mitjà del seu tiet ens va poguer proporcionar unes entrades.
Feien un concurs que no s'havia de dir ni SI, ni NO, joc al que jo jugava moltes vegades . Va resultar que em va tocar sortir a l'escenari per poquer-hi participar. Vaig anar jugant ... i ja em creia tenir el premi a la butxaca, quan no recordo qué em va preguntar i vaig deixar anar un NO......tan fort que naturalment no va passar desapercebut i... vaig perdre.
De tota manera, va ser una experiència molt agradable.
NURIA

Júlia ha dit...

Miguel, cuantos recuerdos radiofónicos!

Júlia ha dit...

Era molt gran, Núria, i devia estar vellet. Jo ho vaig sentir per ràdio, per casualitat. Fantasia l'escoltàvem sempre a casa, m'hauria encantat anar-hi, llàstima que no guanyessis el premi però anar a la ràdio ja feia gràcia, jo amb l'escola vaig anar al programa dels senyors Dalmau i Viñas i vaig dir un vers.

Quants records, tot plegat.