SEGUINT LES ONES (MARTA ANGELAT)

 

M'he llegit d'una tirada aquest llibre, el primer de la Marta Angelat, on recorda els seus pares i evoca tot un mon mític, poc conegut, crec, per les generacions més joves. Marta Angelat és coneguda sobretot per la seva ingent tasca en el mon del doblatge. Angelat ha estat també una gran actriu de teatre. Per sort podem recuperar alguns treballs seus, inoblidables i emblemàtics, com ara 'Les tres germanes' o 'Maria Rosa'.

Vam poder veure per la tele del passat molt i bon teatre en castellà i també, quan va ser possible, en català. També recordo el seu pare i molts altres que es mencionen en aquest llibre, molt interessant i ben escrit, d'una extensió adient a la temàtica i que comença d'una forma impactant, amb la mort de l'actor. 

Admeto que tinc la meva pròpia mitologia actoral, lligada a actrius i actors que van compaginar en molts casos el doblatge i el teatre amb la ràdio. La mare de Marta Angelat, Florència Grau, va ser escriptora, guionista, i va treballar molt per al mitjà radiofònic. Al llibre sabem que la mare i el pare van morir en un temps relativament proper i que també va morir el seu estimat germà, Xavier, de forma dolorosa i prematura. 

Més enllà del tema familiar, de la relació complexa amb el pare en algun moment, i de la tragèdia que suposa una mort abans de la qual no has pogut parlar a fons de problemes dolorosos i incòmodes, el llibre repassa la biografia de l'autora, a partir dels seus inicis, al cinema i al doblatge i ens explica les característiques de la feina, dels espais on es realitzava i del que va representar. Ens explica una infantesa feliç, lluminosa, malgrat l'època.

El doblatge ha estat menystingut en determinats moments. Necessari, però, en una època semblava un endarreriment, una imposició política absurda. Avui tot és diferent, les versions originals conviuen amb les doblades i els bons dobladors son, crec, prou valorats. Marta Angelat, ho ha dit en algunes entrevistes, s'ha sentit en ocasions poc aprofitada pel que fa a la interpretació, gairebé no ha fet cinema, tot i que li hauria agradat fer-ne. Pensa que potser la dedicació al doblatge ha propiciat la manca d'altres oportunitats.

Jo crec que la cosa és molt més complexa, Angelat ha demostrat, al teatre i a la televisió, ser una actriu excel·lent, emblemàtica, diria jo. Una llàstima tot plegat, hem tingut un munt d'actrius, actors i directors de primera categoria que no han reeixit com mereixien o que potser no son avui recordats com caldria. 

És una sort que s'hagi estrenat en el mon literari amb aquest llibre amb rerefons autobiogràfic però que va molt més enllà. Espero que tingui continuïtat i que la seva llarga experiència pugui quedar reflectida en propers volums, ja siguin de ficció o sobre la seva feina i experiències.

Recordo, i crec que en alguna entrada en aquest blog ho vaig evocar en alguna ocasió, que una vegada en la qual anava amb la meva filla al desaparegut cinema Atlàntic de la Rambla, crec que feien 'Els aristogatos', a davant nostre, a la cua, hi havia Marta Angelat i Carles Velat amb un nen més o menys de l'edat de la meva. Veure aquests actors pel carrer em feia, aleshores, tanta il·lusió com si hagués vist actors i actrius de fama internacional. D'això, és clar, fa molts anys.

Aquests dies es promocionen molts llibres de cara a Sant Jordi, alguns de forma excessiva. Marta Angelat encara, per sort, ha tingut uns quants espais per a parlar del seu, que va presentar-li Rosa Renom a La Casa del Llibre, fa uns dies. És un llibre molt ben escrit, amb pinzellades poètiques i descripcions magistrals. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marta_Angelat_i_Grau

https://www.rtve.es/play/videos/teatre-a-larxiu/lletres-catalanes-maria-rosa/1136848/

https://www.rtve.es/play/videos/cafe-didees/marta-angelat-llibre-seguint-les-ones-entrevista-gemma-nierga/16490995/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Angelat

https://archivorelatos.blogspot.com/2010/01/el-ultimo-turista-de-florencia-grau.html

CENT ANYS DE RÀDIO, QUATRE DIES, BEN MIRAT

 

Ahir, com gairebé tothom deu saber, va fer cent anys de la primera emissió de ràdio a l'estat espanyol. És va fer des de Barcelona i aquests dies s'ha pogut escoltar el primer missatge, emès per la locutora Maria Sabater. Hi ha moltes webs on trobar informació diversa sobre aquell fet que no sempre s'explica amb exactitud. 

Per referències familiars he sabut que la família havia tingut una ràdio de galena que se sentia molt malament però que generava molta expectació. Quan jo era petita ja vaig conviure amb una ràdio convencional, una Telefunken, comprada de segona o tercera mà. Era una ràdio molt voluminosa, diferent de la imatge que he trobat per il·lustrar aquesta entrada però crec que se sentia molt bé.

La ràdio va ser molt important en els anys cinquanta, amb el cinema barat de barri formava part de les poques distraccions a l'abast de la majoria de gent. Malgrat que en alguns moments es va pronosticar el final de les emissions radiofòniques, la ràdio s'ha anat adaptant a cada època i avui té el seu públic, amb programes diversos, seguits per molta gent. La mitologia radiofònica forma part de l'imaginari infantil dels qui ja som grandets, però aquests dies he escoltat gent jove que també n'és seguidora.

El record de determinats programes del passat fa que cada generació tingui, en el seu imaginari col·lectiu, records semblants. En aquella època, per raons evidents, tot era en castellà, recordo amb emoció, però, els primers programes en català de ràdio 4 i com, molt a poc a poc i amb compta-gotes, s'anava introduint el català, ja fos a través d'algunes obres de teatre o de poemes recitats, abans dels canvis de finals dels seixanta i setanta.

Les veus de la ràdio d'aleshores, avui, ens sonen a 'antigues'. Eren veus excel·lents que també escoltàvem en els doblatges cinematogràfics, uns doblatges que avui han evolucionat vers una mena de naturalitat més eclèctiva. El meu pare treballava de nit, en un forn, jo dormia amb la meva mare i a la nit traslladaven la voluminosa ràdio a l'habitació, ja que calia endollar-la. Es feia molt de teatre, aleshores, i novel·les. La primera tele també va oferit molt i bon teatre, avui això ha anat de baixa i és residual, de fet.

Si alguna vegada la ràdio s'havia espatllat l'havíem de dur a arranjar a algun lloc i ens en deixaven una altra mentre durava l'arranjament. Amb les primeres teles també es tenien aquests detalls tot i que aviat es van arreglar directament a domicili. Podria evocar molts programes, molts noms de locutors i locutores, però m'allargaria massa i me'n deixaria molts. Un drama era quan se n'anava la llum a causa de les restriccions ja que aleshores encara no fèiem servir piles.

Jo feia els deures escoltant la ràdio, novel·les sobretot. A l'estiu, com encara passa amb moltes coses, les novel·les feien vacances i els programes eren més ensopits, cosa que em feia empipar força ja que jo no tenia poble on anar, aleshores.  

Copio algunes webs on s'expliquen aquells inicis i un breu poema que segurament ja he penjat en alguna ocasió i que és un petit homenatge a la ràdio d'aquells temps, però també a l'actual,  que acompanya solituds diverses i moments feliços o encuriosits. 

https://www.3cat.cat/324/la-radio-a-catalunya-celebra-els-primers-100-anys-el-futur-es-lluitar-contra-les-mentides/noticia/3321760/

https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2024/100-anys-de-la-Radio-a-Catalunya

https://www.sapiens.cat/noticies/cent-anys-radio-catalunya_402153_102.html

http://www.casaradiotv.com/es/mariasabater.htm

https://eltranvia48.blogspot.com/2012/12/un-recuerdo-y-un-respeto-hacia-maria.html

Telefunken

Fum de carbó barat, sopes de farigola,

I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,

I una espelma apagada al costat del tinter.


Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes

I cinemes de barri plens de somnis perduts.


Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,

la música escapçava els neguits dels més grans

i una novel·la llarga engrunava capítols

i la vida tornava, per estranys viaranys.


Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem

amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,

repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,

i la solitud tendra amara els viatgers,

una ràdio petita acompanya quimeres

i escampa, acollidora, les pors de la foscor.



Misteri de la música i de la veu precisa

d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.

-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,

i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

TEATRE, TELEVISIÓ, RÀDIO I EVOCACIONS DIVERSES

 

En alguna altra ocasió he comentat les excel·lències d'un programa de ràdio, Jardines en el bolsillo, que, malgrat emetre's en horari absurd, de tres a quatre de la matinada, els dissabtes, amb les possibilitats actuals es pot recuperar sense problemes. Fa temps s'emetia una mica més tard i va ser gràcies a l'antic horari que el vaig conèixer, algun dia en el qual em devia despertar més aviat del compte. 

El títol del programa fa referència a un conegut i bonic proverbi àrab que diu que un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. Al programa comenten llibres, moderns o clàssics, sobre literatura juvenil, teatre, narrativa i poesia. Gràcies a aquest programa he descobert autors i autores i n'he recordat d'altres. El programa està fet amb molta grapa, sempre et deixen en la incògnita del desenllaç, en el cas del teatre i la narrativa, i et diuen les edicions que pots trobar dels autors i autores, en molts casos també en català.

Al darrer programa van parlar de l'obra de Strinberg El Pelicà. Sovint, en el cas del teatre, es pot escoltar algun fragment que correspon a obres emeses en els enyorats espais teatrals de la tele d'altres temps. Per sort, avui, una gran majoria d'aquelles gravacions, també les que es van fer en català al segon canal, es poden recuperar sense problemes. 

El Pelicà es va emetre a principis dels vuitanta, la gravació és en color, feta amb més mitjans que les obres televisives dels anys seixanta i setanta, i, més enllà de Strindberg, en tornar-la a veure em va meravellar de nou la qualitat de tants actors i actrius que després, en molts casos, han hagut de fer coses de menys volada. Amb l'excepció d'Irene Gutiérrez Caba, actriu esplèndida, com tota la seva teatral família, morta de forma prematura, els altres tres, Tina Sainz, Manuel Galiana i Emilio Gutiérrez Caba, encara son vius i en actiu, tot i que no tenen el reconeixement que mereixen, com passa en tants camps, per altra banda. L'obra la va dirigir un molt bon home de teatre, Francisco Abad, un altre poc recordat, per cert.

No és aquesta una de les obres més conegudes de l'autor, un home turmentat i infeliç, cosa que no li treu mèrit literari, és clar. Galiana, de més jove, era un intèrpret habitual de personatges turmentats i complexos, que es feien un tip de patir. Emilio Gutiérrez Caba fa aquí un paper antipàtic, d'oportunista rebutjable, però jo crec que, com Bette Davis, quan feia de dolent encara era millor que quan feia de bon noi. Tina Sainz es una altra de les grans actrius encara vives, amb una trajectòria impressionant i, en un altre país, tots quatre, i tants altres, tindrien ja un munt de condecoracions i reconeixements. 

L'obra fa patir força, gira a l'entorn d'una família estranya i desestructurada, com diem avui. El paper de la mare també seria adient per Bette Davis, una dona egoista i que acaba, fins i tot, per inspirar llàstima. Tot plegat és un gran drama, és clar, i encara em sobta la facilitat que tenen determinades persones per amargar-se la vida podent estar bé, malgrat que ens trobem en una altra època, en el teatre i en un altre país. Emilio Gutiérrez Caba té un llibre magnífic sobre la seva família, incidint força en Irene, que va morir de forma sobtada i prematura. 

La televisió, i abans, la ràdio, van donar-nos a conèixer un munt d'obres de teatre de tota mena, millors, pitjors i excel·lents, moltes de les quals han quedat per sempre en el meu imaginari. També hi havia, aleshores, més teatres a Barcelona, molts dels quals havien passat a ser cinema per tornar a ser teatre en els setanta i vuitanta i acabar per no ser res, al cap dels anys, a tot estirar una botigueta de roba juvenil o un súper. 

Quan cerco informació sobre obres de teatre que es poden considerar, ja, clàssiques, em sobta el gran nombre de teatre que es fa als països hispanoamericans o en el camp del teatre amateur, tot i que crec que en aquest camp s'ha imposat en els darrers temps un cert afany de modernitat erràtica. En molts casos, per fer calaix, es recorre al musical, sovint poc innovador pel que fa a la temàtica. Entenc que es facin obres contemporànies, és clar, però tot hauria de conviure d'alguna manera, hi ha molta ignorància avui, fins i tot sobta aquesta ignorància quan es manifesta per part de gent coneguda i reconeguda. 

Tot plegat potser son plans de vella o de major, això de vella és gairebé entès avui com un penjament, per desgràcia, quan hauria de ser una mena de títol honorífic.

Enllaços:

https://www.youtube.com/watch?v=J3BzbfQrHfI

https://www.llegir.cat/2020/01/el-tiempo-heredado-emilio-gutierrez-caba/

https://www.rtve.es/play/audios/jardines-en-el-bolsillo/

ELS PASTORETS, A CAUSA DEL PERILL D'EXTINCIÓ, ES REINVENTEN

 

Fa uns dies escoltava l'emblemàtic i excel·lent programa de cultura popular MANS. Els programes de sardanes i això que en diuen cultura popular des de fa anys han quedat instal·lats als matins o matinades dels dies de festa. Avui això ja és igual perquè pots escoltar o veure les coses quan et sembla i et va bé. I encara bo si aquests programes duren, la tele nostrada els ha deixat força de banda, NYDIA, una preciositat, va fer moixoni sense que es protestés gaire, tot s'ha de dir. 

Al darrer MANS que vaig escoltar parlaven dels PASTORETS,  el clàssic nadalenc del teatre popular que sobreviu als canvis, es reinventa i es transforma. Se'n fan un munt per tota la geografia catalana i de més enllà però cap en un teatre dels barcelonins convencionals, que jo sàpiga. Crec que el Romea hauria de recuperar la tradició i oferir-ne, al menys, un parell de representacions en aquests dates. 

Fa anys, quan es va estrenar la primera peli de la sèrie de La guerra de les galàxies, una companya de feina més gran que jo va comentar que era, si fa no fa, com Els Pastorets. De fet, tenia raó. La lluita entre el bé i el mal ha fornit cinema i literatura a dojo. De Pastorets, com de tot, n'hi ha de millors i de pitjors, en trobem de ben representats, amb grans efectes especials, i d'altres modestos o carrinclons però allò de la tradició sempre té el seu què. 

Fa uns dies debatien, per la tele, si estava bé, avui, això d'estovar el pobre Tió i la gent, per defensar les garrotades infantils, feia molta referència a la tradició. Tot i que de fet la tradició és inventada i es transforma constantment, ara ja no s'estova un tronc sinó un ninot amb cara i ulls, cosa que fa que l'agressió sigui més punyent i inquietant. A sobre s'ha posat de moda això d'anar a caçar tions en família, una estranya novetat que propicia les sortides a la natura amb les criatures. Suposo que ve d'allò de 'caçar bolets' que, de fet, hauria de ser 'acaçar bolets', però ara no em ficaré en vitricolls lingüístics, que no toca.

Moltes tradicions que es venen com ancestrals son de fa quatre dies. Existeix un llibre imprescindible, L'invent de la tradició, que parla del tema i de la seva fragilitat. Justificar una cosa que ens agrada amb allò de 's'ha fet sempre' és absurd però també es justifiquen canvis absurds en els costums raonant just el contrari, que tot canvia i que també canvien els costums, les dèries i els dogmes. Avui ens podem plantejar moltes coses, abans també es podia fer, però en la intimitat del nostre pensament, Die Gedanken sind frei, vaja. I avui, encara, a molts llocs, un gran nombre de reflexions personals han de quedar a dins de la gent, altrament et poden estovar com al pobre Tió.

Les festes nadalenques, avui fins i tot hi ha qui diu això tan poc ortodox de 'els nadals', apleguen un munt feixuc de tradició, barrejada amb la nostra memòria sentimental, sovint enganyosa. Sagarra, el meu poeta preferit, -i ara ho puc dic sense complexos perquè ja soc vella, quan era jove semblava que eres de dretes i carca si manifestaves la teva preferència poètica en aquest sentit-, al Poema de Nadal, fins i tot desitja que, al menys la nit de Nadal, siguem homes -i dones, afegeixo- de bona voluntat. En el fons, Sagarra parla, de forma evident, de l'enyorament d'un temps innocent en el qual voldríem creure que conservàvem una ànima de pastoret que tot s'ho creu i tot ho espera. 

Avui, ai, fins i tot els pobres pastors estan en crisi, hi ha una campanya anti carnívora creixent i han tornat a posar llops per les muntanyes els quals, de tant en tant, estossinen alguna pobra ovelleta del ramat, ens agradi o no. En això de la zoologia hi ha un cert racisme, depèn de l'espècie, dels que queden de l'espècie i de molts factors, el fet que es defensi un animaló o un altre. 

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

En general ens movem entre contradiccions i incoherències i potser no queda cap altre remei que viure amb aquesta càrrega feixuga, intentant mantenir una certa voluntat però  també procurant que no ens facin beure a galet i creure coses estranyes. Als Pastorets, al menys abans, en els que recordo, el personatge de més lluïment actoral era el Dimoni, el dimoni gros, que havia d'espantar les criatures sense manies. De vegades duia bombetes a les banyes, que s'encenien quan tocava i calia que fes por de veritat, al menys als més menuts. La resta d'actors i actrius eren, de fet, comparses de lluïment. I els pastorets protagonistes eren la gran parella còmica, com a les sarsueles.

ADÉU A MATILDE VILARIÑO I EVOCACIO DE LA RÀDIO MÍTICA

 

Gràcies a alguns resistents blogs amics m'assabento avui de la mort, als cent anys, de Matilde Vilariño, inoblidable locutora, actriu de doblatge, que va ser molt activa a l'hora de reclamar els drets de la professió. Tenia cent anys. Pertany a una època en la qual la ràdio ens agermanava hispànicament parlant a l'hora de comentar coses de la vida quotidiana. Malauradament els canvis diversos a la ràdio van fer desaparèixer els espais dramàtics de tot tipus, cosa que en d'altres països civilitzats no ha estat així. Gràcies a la seva veu Vilariño va doblar sovint personatges infantils. En la memòria de la meva generació, entre d'altres, sempre quedarà el record d'aquell entremaliat Periquín de la meva infantesa.

Vilariño era avui encara molt apreciada per la professió i per la gent que la coneixia. Aquí se l'ha recordat molt menys del que mereixia. Havia fet una mica de teatre, de cinema però, sobretot, va ser la veu de molts personatges infantils, des de Marcelino Pan y vino a l'Abeja Maya i avui he sabut que de criatura va sortir fins i tot en una obra de teatre amb la Xirgu, cosa que ella sempre havia recordat. Les fotografies de jove ens la mostren molt bonica, de vegades la ràdio produïa alguna decepció quan coneixies les seves estrelles en persona però no va ser el cas. En algunes fotografies retira una mica a un dels meus mites personals, la Maria Matilde Almendros. Tenien, si fa no fa, la mateixa edat però, per desgràcia, el destí es va endur Almendros amb poc més de setanta anys. El nom de Matilde era molt popular fa anys, una altra gran dama de les ones radiofòniques va ser Matilde Conesa, que va morir l'any 2015.

Precisament ahir al vespre vaig poder escoltar Almendros en un dramàtic recuperat, Ràdio 4 recupera de tant en tant obres dramàtiques emeses fa anys, en aquest cas era una versió de Solitud i ella era la Mila, l'acompanyaven molts bons actors i locutors de l'època. Fa alguns dies vaig poder escoltar, a la mateixa emissora i amb ella com a protagonista, una versió una mica comprimida, això sí, com en el cas de Solitud, de L'Hostal de la Glòria. Gràcies a la ràdio i a la primera televisió vam poder educar-nos teatralment i literària, en català i castellà, sobta comprovar les coses que es feien, també en el camp de l'entreteniment, com en el cas del Periquín aquell, potser avui políticament tan incorrecte o gairebé com Zipi i Zape. 

Almendros era molt bonica de jove i de gran, li havien dit la Grace Kelly catalana, podia fer i havia fet molt bon teatre en català i castellà, amb el Mario Cabré van conformar una parella d'una bellesa extraordinària a Mar i i Cel o Terra Baixa. Un dels seus programes d'entreteniment més conegut va ser aquella Fantasia dels dissabtes i, anys després, abans d'esdevenir la soferta esposa del Doctor Caparrós, va ser estimada de forma incondicional pels migrants hispànics amb De España para los españoles, programa que avui em sembla admirable i entendridor i que el seu temps, quan jo era jove, provocava molta brometa ignorant entre els de la meva generació.

 Per a una informació més completa sobre Matilde Vilariño:

Adiós a Matilde Vilariño

 

GRINYOLS, MISTERIS, FUGIDES I ACUDITS NOUCENTISTES

Avui he escoltat això de l'adéu de la Terribas i les seves al·lusions subliminals als grinyols dels engranatges. Suposo que els iniciats saben de què va, la resta, la gent normaleta, podem fer, a tot estirar, moltes cabòries i especulacions i és possible que, a poc a poc, tinguem accés, gràcies a la xarxa, als secrets sobre els motius i les causes.

Em semblava veure la nova versió d'una pel·lícula antiga, i és que m'ha vingut al cap la llarga època d'Antoni Bassas al programa, que també es va acabar per discrepàncies amb la direcció i, suposo, grinyols diversos mal païts. Després, de forma breu, van passar d'altres periodistes, amb poca grapa i bones intencions, però la  cosa no es va tornar a consolidar del tot fins a l'etapa Terribas. 

Molta gent va protestar, d'allò de la marxa del senyor Bassas, que fins i tot va acabar per fer les Amèriques durant una temporada. En aquest i en d'altres casos, sobretot des que es pot protestar via telemàtica, m'he queixat del final sobtat de programes, de canvis d'horaris i d'arbitrarietats que no he pogut esbrinar a fons, i crec que les queixes se les passen pel folre, en general, quan tot està dat i beneït.

Potser algun dia un periodista jubilat i coratjós escriurà un llibre sobre Catalunya Ràdio i TV3 serios, documentat i desacomplexat, és clar que per això ha de tenir llibertat d'acció i un coixí salarial que no pugui trontollar si és massa sincer. 

Això, és clar, no passa tan sols aquí, a Catalunya, al primer canal hem vist canvis semblants i encara més absurds, però com que poso més aviat ràdios i teles catalanes, per això limito el tema. Insisteixo en això perquè sovint em trobo amb què qualsevol crítica o referència al context català s'aprofita per llençar llenya al foc, per part de sectors subliminalment anticatalans, que també n'hi ha. I així em comencen a parlar de sous i excessos, com si aquí fóssim l'esca del pecat, que tampoc és això.

En tot cas m'adono de què aquests alts i baixos arriben, és la vida, suposo que els periodistes ja saben que els pot passar i que el mal rotllo poques vegades se'ns explica a fons. No crec que la baixada en la qualitat de TV3, que em sembla evident, sigui, tan sol, per manca de diners. Amb pocs diners i amb imaginació es poden fer coses modestes i molt ben fetes. 

En tot cas, ve l'agost i molts programes desapareixen o s'abalteixen, encara que el mon s'enfonsi i que no es pugui anar més enllà de la caseta de la platja, i encara. La senyora Heredia ja s'ha acomiadat avui. L'ensopiment dels mitjans a l'estiu és escandalós, i això, fins i tot, ja passava quan jo era petita, recordo que s'aturaven, fins i tot, les novel·les del Sautier Casaseca.

O sigui, confinats, avorrits i poc informats. Per cert, estic tipa de veure les mateixes imatges en les quals es comprova com fiquen un bastonet de cotó al nas d'algú per fer-li la prova. Les ràdios tenen, a més a més, crec jo, un excés de gracieta simpàtica i de poca volada, fa uns dies escoltava uns joves explicar acudits del temps del meu iaio, d'aquells que es recollien als llibrets de l'Editorial Millà i es repetien als focs de camp. La cosa està molt malament, vaja.

JORGE ARANDES, LA RÀDIO I NOSALTRES

 

TELEFUNKEN

Fum de carbó barat, sopes de farigola,
I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,
I una espelma apagada al costat del tinter

Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes
I cinemes de barri plens de somnis perduts.

Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,
la música escapçava els neguits dels més grans
i una novel·la llarga engrunava capítols
i la vida tornava, per estranys viaranys.

Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem
amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,
repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,
i la solitud tendra amara els viatgers,
una ràdio petita acompanya quimeres
i escampa, acollidora, les pors de la foscor.

Misteri de la música i de la veu precisa
d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.
-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,
i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, 2006

Ahir va ser el Dia de la Ràdio. Es tracta d'una celebració relativament recent, i la proposta va ser espanyola, per cert. Avui m'assabento que ahir va morir Jorge Arandes, un d'aquells noms lligats al mitjà, una persona amb una llarga i interessant trajectòria radiofònica, molt premiada i amb un munt de reconeixements. El senyor Arandes havia nascut l'any 1929 i havia tingut càrrecs de molta  responsabilitat i promogut moltes iniciatives les quals, situades en el seu context, resulten altament innovadores i, fins i tot, arriscades.

El nom de Jorge Arandes, però, jo el tinc lligat a uns dissabtes infantils quan, crec que a l'hora de la sobretaula, emetien un programa molt simpàtic i popular, per Radio Nacional, que es deia Fantasía. A Arandes l'acompanyaven Federico Gallo i Maria Matilde Almendros. Gallo tenia fama de ser molt ben plantat, va tenir càrrecs polítics diversos durant el franquisme i va morir l'any 1997. 

Maria Matilde Almendros va ser actriu i locutora, va morir l'any 1995. En un altre context hauria estat encara més coneguda i reconeguda, li havien dit la Grace Kelly catalana i havia fet força teatre en català al meu estimat Romea, en algunes ocasions fent parella amb Mario Cabré, en grans clàssics com Terra Baixa, Mar i Cel... Quan es va casar es va retirar però més endavant va tornar a treballar, sobretot a la ràdio, amb aquell popular De España para los españoles. I la vam veure fent d'esposa de Joan Capri, a la sèrie del Doctor Caparrós. 

Jorge Arandes va  arribar a vell i segur que tenia moltes coses per explicar. Aquesta generació, la dels meus pares, més o menys, ha desfilat vers l'infinit durant els darrers anys i ja en queden pocs. A casa nostra molts personatges amb responsabilitats diverses han quedat enterbolinats a causa de la política i el franquisme, s'oblida que també en aquells anys es feien coses ben fetes i, fins i tot, a partir de mitjans dels quaranta, algunes cosetes en català, dirigides al sector popular de la població. Arandes va ser el promotor de Ràdio 4, per exemple. Un altre personatge inoblidable i mal recordat ha estat Tarín Iglesias, que va aconseguir que a Ràdio Barcelona es fessin programes i teatre en català, ni que fos de tant en tant. 

Avui aquells personatges, aquells programes, recordats per algú que ja entoma el darrer tram del camí vital, sonen a batalleta de la iaia, ho entenc. La ràdio és un mitjà al qual se li han cantat les absoltes en moltes ocasions però s'ha anat reinventant i conserva la seva màgia evident. No és el que havia estat, no hi ha res que sigui com havia estat, tot canvia, nosaltres encara més. Ara podem recuperar programes amb facilitat, pel telèfon, per l'ordinador... Avui escoltava d'altres professionals de la ràdio, per la ràdio: Luis del Olmo, a qui Arandes va donar suport en aquella inoblidable primera etapa de Protagonistas, recordo amb emoció encara com la meva sogra, que n'era fan, m'explicava com havia anat el programa, a qui havien entrevistat, coses així. Tots els magazines matinals actuals son fills d'aquell programa, d'alguna manera, ho reconeguin o no.

He sentit per la ràdio un altre professional, una mica més jove però amb molts anys de rodatge, Joaquín Martín, que ha escrit un llibre inclassificable, que toca molts gèneres, inspirat en el mitjà, La radio de los prodigios. Hi ha qui posa una ràdio o un canal de tele i ja no canvia però a mi m'agrada espigolar, sobretot quan em desperto massa aviat i em poso un petit aparell al costat, sota el coixí. Escolto molta ràdio en català, evidentment, però també en castellà, no tinc prejudicis lingüístics, de moment. Em sap greu quan es deixa d'emetre un programa que m'agradava i m'encanta descobrir espais que no coneixia, sobretot, literaris. 

Avui puc escoltar la ràdio de moltes maneres però quan era petita tan sols teníem una feixuga Telefunken, crec que comprada per l'avi de segona mà, que calia endollar i que, si convenia, es traslladava d'un lloc a l'altre de casa, tot i que el seu indret específic era el menjador. El meu pare treballava de nit, jo dormia amb la meva mare, i ens posàvem la ràdio a la tauleta de nit per escoltar, sobretot, les emissions de ràdio-teatre (els diumenges a Radio Nacional, els dimecres a Ràdio Barcelona) però també coses com ara El Zorro. Quan se n'anava la llum, cosa que durant uns anys va ser força habitual, ens quedàvem sense ràdio, és clar.

Va arribar la tele i de moment ens va enlluernar, però després tot va trobar el seu espai, de la mateixa manera que el cinema no va matar el teatre, malgrat que era aquesta una predicció terrible que jo havia escoltat sovint, per la ràdio, precisament. Fins i tot es criticaven, aleshores, les màquines d'escriure, que separaven l'escriptor del seu estri per excel·lencia, la ploma, ja estilogràfica, això sí. Les novetats sempre semblen inquietants i perilloses.

Martín, el professional que he mencionat, opinava que avui a la ràdio li sobra política i futbol i li manca paraula i espectacle, art sonor, deia. Estic força d'acord. Els textos literaris, teatrals, son gairebé residuals i a la ràdio es fan molts programes ximplets, tot i que tenen el seu públic. Abans també hi havia ximpleries, que la nostàlgia no ens enganyi, vaja. En tot cas, descansi en pau Jorge Arandes, tota una època, i recupero un meu poema dedicat a  aquella vella Telefunken, amb aquells noms geogràfics escrits en columnes i amb lletra petitona, que m'evocaven un mon misteriós i desconegut, i a la ràdio en general, la d'ahir, la d'avui i la del futur. 

PLAGIS, CÒPIES, INSPIRACIONS I CALCS DIVERSOS

Un programa que escolto sovint porta per nom La víspera del infinito. El títol ja té ganxo. Parlen de llibres, literatura i autors i ho intercalen amb música diversa. Gràcies a aquest programa he conegut escriptors i cantants dels quals en sabia poca cosa.

Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb un blogaire lletraferit que es queixa de com aquest programa ha plagiat fragments d'entrades seves i d'altres espais de la xarxa, dedicats al noble art de la difusió literària.

Això del plagi i la còpia és un clàssic. De fet, com que ningú no ho pot saber tot ni ho pot haver llegit tot, és relativament fàcil copiar amb una certa impunitat. Abans costava esbrinar el tema, avui hi ha més mitjans per investigar. Segons qui copia o plagia se li perdona més o menys. Josep Pla copiava sense vergonya articles de diaris francesos, per exemple, i en alguns llocs, per part dels planians incondicionals, ho he vist esmentat com una mena de gracieta.

Sóc conscient de què quan penges el que sigui a la xarxa situes el text -o la imatge, o la música- en un estat de fragilitat molt manipulable. Si poca gent et coneix i el plagiador és famós val més que defugis entrar en polèmiques, en sortiràs escaldat i no en trauràs res. De vegades els copiadors tenen una mica d'escrúpols i, quan els descobreixen, mencionen en algun lloc la font i para de comptar.

Un tema habitual en algunes novel·les negres és el del músic o escriptor famós que copia l'obra d'un novell i que per por a ser descobert es carrega l'autor de l'obra original. Copiar tesis doctorals o treballs acadèmics, sencers o a trossets, és un fet habitual. Merkel va destituir una amiga seva d'un càrrec quan es va saber que una tesi d'aquesta persona havia estat copiada, en part, d'una altra. Però allò és Alemanya i això és Can Seixanta.

El plagi té molts nivells, des  del mestre company de professió que et copia un projecte i el fa seu i potser el publica en una revista professional i no et menciona enlloc fins a coses de més volada, conec casos de tota mena. A la universitat hi ha gent que m'ha explicat com alguns directors de tesis i tesines s'han aprofitat del treball dels alumnes, són coses espinoses, difícils de demostrar i que, si t'hi poses a fons, et poden tancar portes. Conec gent que escriu  informes científics o mèdics ben pagats però que firmen altres, aquí la cosa ja és compartida, tothom se'n beneficia d'alguna manera.

En una ocasió vaig anar a un recorregut cultural i van recitar un poema meu, penjat a internet. Per sort era un poema que tenia publicat en un llibret i podia demostrar l'autoria. Els organitzadors del recorregut, al menys, van posar el meu nom en un resum de l'itinerari que tenien penjat en algun lloc, després d'escoltar la meva protesta. A l'escola ja et trobes amb la figura del copiador o de la copiadora que, des de parvulari, afusella allò que fan els altres.

He llegit fa poc un llibre interessant, que va guanyar el premi Enric Valor, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, d'Urbà Lozano. El protagonista, metge, copia una tesi italiana, per aconseguir el doctorat però, sigui com sigui, més endavant s'adona de què ha estat descobert per una mena de mafiosos sicilians que així el poden tenir més controlat. El nucli del llibre no és aquest fet sinó la solitud del protagonista i el seu amor obsessiu per una noia, però pel mig t'ensopegues amb detalls sucosos, com aquest.

Picasso era un gran copiador i un gran comerciant, els seus amics i coneguts amagaven els quadres innovadors quan ell els anava a visitar, si podien. Dalí firmava quadres pintats per gent ensinistrada per ell mateix. I això pel que fa a casos coneguts, és clar. No hi ha un pam de net, vaja. En el mon de la ciència s'han donat casos de gent premiada i lloada de la qual, amb el temps, s'ha sabut que no eren ben bé els descobridors del tema o que no eren els únics. Les dones han estat molt aprofitades per part dels senyors, en tots els camps. 

En tot cas, La víspera del infinito continua sent un programa interessant, educatiu i agradable. Sóc conscient de la indefensió de la gent anònima davant del vampirisme de tota mena i de com emprenya descobrir traïcions i plagis diversos, en ocasions fins i tot per part de gent propera que va de sobrada. Moltes còpies i plagis les ignorarem sempre, encara que sospitem coses com ara que la bescantada dona de Tolstoi potser havia escrit una bona part dels seus llibres, que corregia i copiava amb cura i esforç. 

Cal resignar-se a aquestes accions vampíriques. Així és el món i la vida. No l'he inventada jo, com diu la cançoneta en la qual un xicot poca vergonya s'enrotlla amb la millor amiga de la seva xicota. Al menys, si tenim la dèria de penjar textos a la xarxa sempre podrem explicar i demostrar que alguna cosa la vam escriure nosaltres... abans.

Un bonic i conegut poema de Gibran explica com els teus fills no són els teus fills sinó fills de la vida. I que nosaltres som l'arc amb el qual llancem els fills, com fletxes vives, a un món incert que voldríem feliç. Els nostres textos, les nostres músiques, també son fletxes que no se sap on van, potser si algú les recull i se les apropia no sigui tan greu. El que passa és que moltes vegades l'apropiació no és gratuïta, genera beneficis econòmics, fama, i, aleshores, fot.

JARDINS A LA BUTXACA I LA RÀDIO SOTA EL COIXI

Elegía XI (fragment)

Cuando derrite el cielo el sol de julio
buscan los bueyes las espesas sombras;
los segadores de color cobrizo,
las frescas jarras y los pozos húmedos,
las cabras, los retoños del olivo,
y yo -lento y errante por el día-
la terrestre dulzura de tu cuerpo. 

Ricardo Molina (1916-1968)

Moltes coses que sé i recordo les he après gràcies a la ràdio. Escoltar la ràdio des del llit, a les fosques, en aquelles èpoques llunyanes de la meva infantesa, tenia un valor afegit, una mena de misteri lligat a l'escassedat de possibilitats de l'època. Tan sols posseíem, aleshores, un aparell, una voluminosa Telefunken comprada de segona mà, que calia traslladar en cada ocasió, des del menjador fins a l'habitació dels meus pares. Com que el pare treballava de nit jo acostumava a dormir amb la mama i gaudíem d'allò més amb programes de tot tipus, sobretot amb el teatre. Fins i tot havíem escoltat pel·lícules retransmeses des del cinema, en directe. Després va arribar la tele i jo em vaig fer gran.

La ràdio no va morir, com no va morir el teatre a causa del cinema, tot i que sempre hi ha prediccions apocalíptiques que ens anuncien finals perversos i ens avisen dels perills de les novetats. Com que sovint em desperto molt aviat acostumo a engegar un petit aparell amb auriculars, per no destorbar ningú, i gràcies a aquesta circumstància m'he ensopegat amb programes molt interessants, sovint emesos en directe i, en d'altres ocasions, repetits. Quan ja t'has afeccionat a un programa no cal esperar l'horari pertinent, avui tot es pot trobar a la carta, a l'emissora corresponent.

Entre els meus programes de capçalera, literalment parlant, n'hi ha uns quants que em tenen el cor robat. Un d'ells és Jardines en el bolsillo. Ara mateix acabo d'escoltar el darrer, ja que el seu horari és el dels dilluns, de cinc a sis del matí. És un programa sobre llibres que m'ha donat a  conèixer autors i autores que desconeixia o me n'ha fet recuperar d'altres oblidats. Molts programes suposadament literaris, avui, son una mica rancis, es limiten a parlar sobre novetats o esdeveniments puntuals. O a entrevistar de forma apressada autors actuals i els trobo d'allò més avorrits. A un gran nombre se'ls veu massa la intenció de vendre novetats, sigui com sigui.

El títol del programa ve d'un proverbi àrab que assegura que un llibre és com un jardí a la butxaca. El dirigeix Pilar Martín, el realitza César Díez-Azcárate i es divideix en quatre seccions: literatura juvenil (Ana Rossetti), teatre (Fernando Loygorri), poesia (Elena Medel) i llibres rarets (Ángel Rodríguez Abad). Aquesta divisió oficial és molt interpretable. Durant el programa llegeixen, molt bé per cert, cosa que cal agrair car avui no és gaire freqüent això de llegir bé en veu alta, ni tan sols entre els periodistes radiofònics, fragments literaris de tota mena. En ocasions passen fragments de gravacions d'origen divers. Expliquen trets biogràfics dels autors i autores, però res és excessiu, tot et deixa amb les ganes de saber-ne més i en cap moment t'amollen els desenllaços argumentals dels textos narratius o teatrals triats.

M'agradaria que, en català, hi hagués algun programa semblant. Potser existeix i jo no el conec, tot s'ha de dir. No sempre em desperto tan aviat com per poder gaudir de l'emissió d'aquests jardins des del llit, mentre encara és fosc i la setmana tot just s'estrena, però crec que gaudir-lo en directe, de nou en nou, i a la seva hora té un valor afegit. També sé de gent que per militància restrictiva no sol posar mai RNE ni les  seves sucursals, al món hi ha de tot malgrat que sumar sempre és millor que restar, em sembla.

Avui el programa ha acabat evocant la figura del poeta cordovès Ricardo Molina, del grup Cántico, un de tants que evidencia com els anys cinquanta no van ser, en absolut, l'erm cultural que molta gent jove pot pensar. I han recordat a Vladimir Holan, i a Cervantes, a través d'una de les seves obres considerades menors, Los  tratos de Árgel.

MÉS EVOCACIONS RADIOFÒNIQUES ECLÈCTIQUES

M'ha enviat un email l'amiga, arxivera, historiadora i poeta Laura Coll en el qual em rectifica o, més aviat m'aclareix, una suposició que vaig fer en un comentari a l'entrada dedicada a Maria Matilde Almendros. Era sobre l'autoria dels contes del Cascabel que jo pensava que podien ser, també, d'Armand Matias Guiu. La Laura és neboda de Matias Guiu i m'explica que el seu oncle va arribar a escriure disset mil contes, a més a més de molts guions diversos d'altre tipus, entre els quals els inoblidables Diálogos para besugos.  A l'arxiu de la ràdio no es conserven totes les gravacions la majoria de guions dels contes es poden recuperar a la Biblioteca de Catalunya. Els contes del Tambor tenien un matís ecologista que avui resultaria molt actual, fins i tot podrien generar una sèrie infantil de dibuixos que passaria la mà per la cara a l'Abella Maia, la veritat.

El cas és que els contes de Cascabel eren d'un altre guionista, Emilio Costa Ugeda, de qui he trobat poca cosa per la xarxa, de moment. D'aquell món de la ràdio de la nostra infantesa se'n poden esbrinar moltes coses gràcies als supervivents i als mitòmans de l'època, però, de forma inevitable, hi ha forats negres importants. Les enciclopèdies virtuals parlen d'uns sí i d'uns altres no, i també depèn, en ocasions, de si els descendents han tingut interès i possibilitats per reivindicar la tasca d'aquella gent, tan treballadora i genial però poc valorada en molts casos, per desgràcia.

Quan jo era petita Radio España, emissora que estava situada a la Rambla, em semblava una mena de segona marca radiofònica. Un dels motius principals era que s'escoltava, en el nostre aparell, que ja era antic, molt pitjor que les ràdios estrella, Barcelona i Nacional. De fet molts programes de Ràdio Barcelona tenien els seus paral·lels a Ràdio España, Tambor-Cascabel, Elena Francis-Montserrat Fortuny, Taxi Key-Inspector Nicols...

L'Inspector Nícols i el programa En busca del culpable, devien la seva fama als guions de Jorge Carranza Gesa, un altre crack del mitjà. Ara m'he assabentat, gràcies a internet, de què Nícols era més veterà que Taxi Key. Taxi Key estava patrocinat per la Letona i el Cacaolat i Nicols pels perfums Júper, un dels seus productes estrella era la colònia Napoleón. La fama i la mitologia sobre Napoleó encara em sorprèn, va portar Europa al desastre i va generar guerres horribles però se'l jutja amb molta indulgència i fins i tot amb admiració. Coses de la posteritat històrica. 

Els mateixos francesos van enyorar aquelles grandeses i van propiciar el retorn d'un seu parent, col·lateral, Napoleó III. Van empènyer aquell senyor a anar a una guerra que ell no desitjava i després se'l van treure de sobre. Napoleó III va transformar París en el que ha estat després però s'ha estat molt ingrat amb la seva memòria. Al menys va poder envellir a l'exili, amb l'Eugenia de Montijo, que pena pena, tot i que van viure el tràngol horrible de la mort tràgica del seu únic fill,un xicot intel·ligent i coratjós que no sabem on podia haver arribat, amb el pas del temps. Jo li tinc simpatia, a aquest personatge, potser perquè he pogut llegir algunes biografies molt interessants sobre ell, tot i que la més antiga que tenia la vaig deixar a algú que no me la devia tornar.

Tornant al tema de l'inici i deixant els napolions que descansin en pau, Radio España va organitzar, durant un temps, uns festivals de música els diumenges pel matí, al Palau dels Esports, aquest espai avui tan malmès i que no se sap com acabarà. A l'emissora et canviaven etiquetes de llet d'ametlla per entrades, la meva mare s'empipava ja que no ens agradava aquella llet i després ningú no se la bevia, però la veritat és que en comprava per fer-me contenta. 

En una ocasió a l'emissora, quan vam anar a canviar les etiquetes, hi havia el cantant Santi, el que es va casar amb la Gelu, retirava lleugerament a Tony Perkins o així ens ho semblava. Ens va firmar uns autògrafs que no sé pas on deuen parar. L'única cosa que no ens va fer el pes era que duia lacat els cabells. En aquells festivals vaig començar a escoltar algun cantautor català i també recordo a Billy Caffaro, el de la Marcianita, i alguns altres. Així com l'altra parella de culte musical, Luisita Tenor i Francisco Heredero, en alguna ocasió han sortit per la tele en reportatges actuals, la Gelu i el Santi es van retirar de forma molt discreta i no hem sabut gran cosa d'ells. 

La ràdio va decandir-se quan la televisió va arribar a les nostres llars o a les dels veïns privilegiats que ens permetien anar a passar l'estona davant de la pantalleta. Malauradament va passar com després, amb la tele, els bons programes van desaparèixer més aviat que no pas les bestieses. Fa vint-i-molts anys vam voltar per Gran Bretanya i em va sobtar veure com es venien gravacions en cassette d'obres de teatre emeses per la ràdio, amb la veu de grans actors i molt ben realitzades. Aquí de seguida estripem els papers una mica esgrogueïts.

El meu germà em va recordar també, ahir, un d'aquells programes del Tomb per la Vida, de l'època Puyal, dedicat a Maria Matilde Almendros, en el qual van intervenir alguns dels grans de l'època bona de la ràdio, com ara Lasaosa, el rei dels efectes especials artesanals. Aquells programes, de moment, no es poden consultar per internet, amb poquíssimes excepcions, una llàstima. Els perfums Júper tampoc no existeixen, al Museu del Perfum es poden veure algunes de les seves ampolletes. La propaganda sobre la colònia Napoleón, una colònia que m'imagino que devia anar dirigida als senyors, explica que l'emperador es feia fer fregues amb aigua de colònia després de les batalles, una bona referència publicitària, la veritat.

Fa temps vaig proposar, sense trobar ressò, que el Poble-sec dediqués una nova i gran biblioteca, que ja s'està fent imprescindible, a l'escriptor González Ledesma, ell encara era viu aleshores. Una biblioteca amb un gran fons especialitzat en literatura popular, tebeos, novel·les barates, com les que aquest autor va publicar, amb pseudònims diferents. En aquella modalitat de quiosc s'editaven històries de Taxi Key, còmics amb els contes de Cascabel i moltes coses més, a l'abast de la gran majoria i crec que no es compta, encara, amb un espai adient on recuperar, de forma popular i accessible, una literatura menystinguda per les elits tot i que aquestes elits, ai, en algun moment la recuperen i se la fan pròpia i ja hem begut oli. 

En el conjunt a preservar hi inclouria l'actualitat, com ara aquests tebeos del nostre temps dedicats a la Peppa Pig, la Patrulla Canina o Perico de los Palotes. O les inefables fotonovel·les de fa anys. I un fons sonor i audiovisual important, és clar, hi ha un munt de discos amb contes, obretes de teatre i la resta desperdigolats per aquí i per allà. Per cert, parlant del passat més recent i considerant la moda una mica aclaparadora de la negror literària, què s'ha fet de programes com Qui? o Les claus de vidre?

FUTBOLISTES, DONES DE FER FEINES I RELACIONS MATRIMONIALS INTENSIVES

Ha mort una altra persona famosa de la meva edat, si fa no fa, Cruyf, com tothom ja deu saber hores d'ara. No diré res sobre ell, ni el vaig conèixer en persona ni hi entenc un borrall, de futbol. Però, com en d'altres ocasions, en estirar les cireres del cistellet dels records me'n venen uns quants al cap relacionats amb aquest senyor, al cel dels futbolistes es trobi, si és que n'hi ha. Al capdavall, aneu a saber, aquests dies han passat programes diversos amb el senyor Flavià dient coses de les seves, entre les quals que encara li semblava menys estrany que hi hagués un Déu que no pas allò del petardo del Big Ban.

Jo treballava a Molins de Rei quan el futbolista va arribar a Catalunya, l'any que em vaig casar, per cert. L'escola es deia Gual Villalbí, era el senyor que l'havia inaugurat i que no era pas dels més rucs de la colla. El barri de l'escola es trobava a la part alta del poble i la gent, popularment, en deia El Congo, a causa de la llunyania del centre històric i perquè era un indret més aviat humil, amb un nucli poblat per immigrants, sobretot d'Extremadura i de diversos pobles de per allà, un dels quals, Valle de Matamoros. Avui Gual Villalbí, el barri del Congo i això de Matamoros són noms políticament incorrectes. L'escola es diu L'Alzina, i el barri, el mateix. S'hi han fet moltes cases de preu i hi viu gent de categoria.

Vaig tenir allà uns alumnes maquíssims, la majoria fills d'aquella immigració. De catalans n'hi havia mitja dotzena, en aquella època van començar els concerts amb les privades i l'alumnat, sobretot les nenes de les famílies amb aspiracions i pocs recursos, van emigrar cap a una escola de monges més cèntrica i amb menys diversitat cultural tot i que unisex. Els nens estaven revolucionats amb l'arribada del futbolista i en parlaven a cada moment. Des de fa més de quaranta anys els nois tan sols juguen a futbol, a l'hora del pati, amb poques excepcions i amb algunes incorporacions, poques, femenines. Un acudit de l'època deia que els culés ara es dirien granotes ja que tots farien cruif, cruif, cruif...

Holanda era un mite en molts aspectes. Fins i tot havien editat allò del Catecisme Holandès, un best séller parroquial per a creients joves i inquiets. Es deia que a Holanda sorgien bons futbolistes pel fet que la mainada tenia grans prats d'herba verda per jugar a pilota i l'esport de base estava d'allò més protegit. En aquells anys es va començar a emetre per la ràdio, als migdies, un programa agosarat de debat que va ser molt popular, el presentava Joan Castelló Rovira, un molt bon professional que va morir fa més de deu anys.  

L'escoltava tothom que podia i tocaven temes que avui farien riure però que aleshores eren altament agosarats, com ara la qüestió del control de natalitat o les relacions prematrimonials. Fa poc algú va penjar per la xarxa la propaganda d'una pel·lícula d'art i assaig, crec que era la versió castellana de L'Orgia, que es publicitava dient que el jovent que hi sortia tenia relacions prematrimonials. Per cert, en aquell programa de ràdio, pel qual van passar molts noms de pes, es va fer una gran campanya amb motiu de la publicació del diari AVUI, l'original.

En una ocasió es va comentar si els futbolistes i d'altres esportistes havien de practicar l'abstenció sexual en les vigílies de les grans competicions i la qüestió es va fer extensiva a un altre tema de l'època, la freqüència normal de relacions per setmana en les parelles estables. Doncs recordo que es va posar com exemple Cruyf qui en alguna ocasió havia manifestat  que firmava cada dia, amb partit o sense, vaja. Cal dir que molts xicots coneguts trobaven que la dona del futbolista era molt maca, cosa ben certa, i que ell era més mitja cerilla, la veritat, encara que jugués bé a futbol, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra. Això de l'abstenció abans del combat era un tema recurrent i sembla que alguns entrenadors obligaven els nois a restar en castedat mentre esperaven el moment de la lluita pilotera.

Els holandesos tenien fama, així mateix, de posseir facilitat per les llengües i en alguna ocasió puntual Cruyf va dir quatre coses en català per la tele i a tothom li va caure la bava però ja no va dir gaire res més en aquesta llengua nostrada i, en castellà, amb prou feines. Cruyf va ser durant un temps molt amic de Reixach però van partir peres. Residien en una urbanització de prestigi la publicitat de la qual deia: pregunteu pels que hi viuen. Suposo que més d'un amb possibles devia anar a parar a aquell veïnat amb l'esperança d'emparentar amb els ricatxos.

Un parell d'anys després vam anar a Holanda un estiu. Quan viatges sempre hi ha qui et fa recomanacions diverses pel fet que ha anat abans que tu al destí triat i ja és un expert en els seus costums i idiosincràsia. Ens van explicar els coneguts que el nivell cultural era altíssim i que fins i tot els que escombraven els carrers parlaven anglès. Avui aquí també hi ha nois i noies joves que escombren els carrers i saben anglès i moltes més coses. Una jove mestra em va comentar rient, fa anys, que el seu pare li repetia: estudia força, així no hauràs d'escombrar els carrers. Aleshores es trobava a l'atur i desitjava trobar feina, ni que fos per escombrar els carrers, m'explicava. 

El tema de la neteja i l'escombrada encara està molt poc valorat, sembla que tothom sàpiga netejar com cal, cosa que no és certa ni de bon tros. Per això algú volia enviar la meva alcaldessa a fregar, fa uns dies, com si fos més fàcil netejar que manegar, malgrat que en els càrrecs públics suposo que també cal fer neteja a fons en més d'una ocasió.

Ara no es diu tant però fa anys, per explicar que una feina era mal pagada es comentava això ja ho guanya una dona de fer feines. En un monòleg, Capri, però, reivindicava la professió, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. A Maria Aurèlia Capmany li agradava molt això de dona de fer feines i ho feia seu, en un sentit més intel·lectual. Avui encara no és aquesta una feina valorada però al menys hi ha més gent del sector amb contracte i assegurança. Fa anys coneixia més d'una comunista benestant que em justificava de mil maneres el fet de no tenir assegurades ni la mainadera ni la dona de fer feines. 

La mort de persones famoses em porta al cap evocacions diverses relacionades amb la meva pròpia vida, no hi puc fer més. Jo sóc jo i les meves circumstàncies, que deia aquell.

UNA DAMA POLIÈDRICA: LLUÏSA SALLENT I LES SEVES VIDES

Levin, a Anna Karenina, diu penjaments de la protagonista -tot i que sempre he pensat que el veritable protagonista del llibre era ell- fins que la coneix i se sent fascinat per la dama, pel seu atractiu i per la seva intel·ligència, intel·ligència que, si considerem com acaba el llibre, no és precisament emocional. Una manera de castigar les adúlteres, en la literatura noucentista de categoria, és fer-les morir per redimir-les, tan sols La Regenta sobreviu però encara resulta més inquietant la seva supervivència que les morts de la resta.

L'altre dia, de matinada, per casualitat i per la ràdio, em vaig topar amb una entrevista amb un personatge pel qual, d'entrada, no hauria sentit cap mena d'interès i em va passar com a Levin amb la Karènina. La classe alta barcelonina sempre m'ha semblat extraterrestre, gauche divine inclosa, la veritat, com a ells els ho deu semblar el Poble-sec real. En els bons temps els ricatxos baixaven al Paral·lel però el recorregut a l'inrevés, més enllà d'anar a fer de minyona, era poc freqüent. 

La protagonista de l'entrevista era la senyora Lluïsa Sallent, més de vuitanta anys envejables, i no s'hi val a dir que amb els diners et pots cuidar ja que hem vist moltes iaies folrades de duros que feien pena. Hi ha molta genètica i sort en això d'envellir amb un aspecte de bon veure, la meva sogra era d'origen humil, s'havia fet uns bons tips de treballar  i sempre va fer molt de goig i va ser molt elegant, de forma natural i innata.

La senyora Sallent era una desconeguda per la majoria vulgar fins que va morir el senyor Samaranch, del qual va ser companya oficial durant uns vint anys. No sé què li devia veure ella a ell, però es coneixien de joves i això té un pes. Quan Samaranch va morir ella va començar a donar-se a conèixer, a concedir entrevistes i a desvetllar una vida interessantíssima, carnissera propietària de joveneta, model d'altra costura per casualitat i amb prestigi, malcasada amb un senyor ric que la va maltractar en uns temps en els quals això no s'explicava, pintora i escultora autodidacta, remarcable, figurativa, va exposar a la Sala Parès i va vendre força, sense que se sabés mai, fins fa quatre dies, que era l'autora del producte. Els seus quadres ens poden semblar convencionals però no se li pot negar l'ofici. Va conèixer a fons gent com Pere Pruna. Molt bona escultura, també figurativa i de tall clàssic, amb aquest art, més car i més difícil de vendre, es va picar els dits.

 

L'aspecte de la senyora Sallent em fa pensar en la possible imatge d'Anna Karènina, si aquesta hagués arribat a gran. Si la darrera companya del senyor Samaranch hagués nascut una miqueta més tard potser hauria format part de les models tipus Gimpera o hauria fet cinema i potser, com ella mateixa ironitzava en l'entrevista, seria famosa hores d'ara. A més a més, sembla que és una excel·lent nedadora i fins i tot en els darrers anys ha publicat dos llibres, un una mica revanxista però que deu tenir el seu interès per a la gent tafanera com jo mateixa, Vidas y apariencias. I un altre de molt interessant sobre un dels pintors de les seves devocions, Fortuny. 

Fortuny és encara un personatge poc conegut considerant el seu pes específic i em va encantar escoltar tot el que la senyora Sallent explicava sobre el pintor, la veritat. Una de les coses que em va agradar més de la dama era la naturalitat amb la qual parlava fins i tot de la seva classe social, naturalitat molt allunyada d'això que en diem pijería. La seva imatge, fins i tot en les fotografies en les quals munta una certa escenografia personal, resulta molt diferent de la de tanta senyora de portada convencional, desvagada o oportunista. Si jo fos aquest escriptor del Nobel, em deixaria de cuentos i enviaria roses i poemes a la senyora Sallent.