Poca broma!

Ahir vaig estar a punt de caure en el parany i parlar de la tradició del dia dels Innocents i de les bromes, modernes i antigues. Però, revisant el que havia escrit l’any passat, per aquestes dates, vaig adonar-me que probablement repetiria el mateix. Malgrat tot, no he pogut deixar de parlar del tema. Hi ha qui diu que s’ha perdut el sentit de l’humor. Jo crec que no, però, és que el sentit de l’humor varia molt amb els anys, la cultura i les circumstàncies. Hi ha un sentit de l’humor intel·ligent, sense massa verí, lligat a un cert nivell cultural. La ironia s’ha titllat d’humor intel·ligent. De tota manera, els límits entre la ironia i el sarcasme són, també, una mica difusos.

Només cal fullejar el costumari català per adonar-nos que coses que fa anys feien gràcia ara serien gairebé per denunciar. Moltes actituds que ara s’etiqueten amb paraules horribles i manllevades, com mobbing o bullyng, en altres èpoques, més primàries, feien riure i tot. Els infants eren objecte de moltes bromes familiars que ara no ens farien cap mena de gràcia. A mi no m’agraden les bromes que tenen un cap de turc, una víctima individual, generalment feble. Aquelles que van dirigides a col·lectius, si són tolerables, em resulten més acceptables, fins i tot molt divertides. Per exemple, unes amigues meves que van sovint al poliesportiu municipal es van trobar ahir amb els monitors amb mascareta, que fumigaven les aixelles i els peus de tothom qui entrava al recinte, explicant que hi havia unes bactèries a l’aigua. Aquesta em sembla una bona broma, inofensiva, ingènua, encara que, amb la excessiva preocupació que hi ha avui dia per les qüestions sanitàries, potser hi ha qui ha decidit no tornar a la piscina i tot... per si un cas.

Sempre hi ha qui lliga l’humor a la cultura, com si en les essències del nostre ser territorial hi hagués quelcom determinista, que ens diferenciés, sempre per ser millors, de la resta. Hi ha qui nega, per exemple, que els espanyols tinguin un humor que no sigui negre, mentre als catalans se’ns atorga una qualitat irònica, més elevada. Però és que jo he vist ironia hispànica molt interessant, i també humor negre català gruixut, la veritat, en molts aspectes de la quotidianeïtat. Un tòpic castellà ha estat pensar que el català no estava per bromes, que era massa seriós, a l’inrevés de l’andalús. La veritat és que conec andalusos molt seriosos i poc bromistes, formals, i catalans xarons i disbauxats.

El que avui dia etiquetem com assetjament, en molts camps, de vegades va lligat al tarannà de la gent, complex, estrany. No és fàcil tractar aquests temes, el sadisme i el masoquisme existeixen, des d’edats molt tendres i ens inquieten, perquè, a un cert nivell, ens costen d’entendre. M’he trobat amb alumnes que, malgrat que a la seva colla eren sempre la víctima, volien seguir amb els companys que els menystenien i els humiliaven, en lloc d’anar amb altres, més tranquils i bonhomiosos. Amb les noies, la crueltat és més subtil i crec que el fet que la dona hagi assolit més poder que en altres èpoques, ha escampat més subtilitat en les mateixes crueltats. Personalment, posada a triar disbarats, m’estimo més crueltat psicològica que física, la veritat. És clar que la física s’evidencia, cosa que no vol dir que es pugui controlar del tot i només cal mirar els diaris de tant en tant.

Les bromes són perilloses, quan els governs, generalment totalitaris o amb temptacions totalitàries, no tenen sentit de l’humor de cap mena. Kundera té un llibre inquietant, La broma, sobre els problemes que un acudit inofensiu provoca, fins a determinar la vida del protagonista vers extrems tràgics. Una variant de les bromes pesades són les novatades, a les feines o als llocs d’estudi, que han anat de baixa, afortunadament, en la nostra societat. O, al menys, m’ho sembla. S’ha volgut lligar el tema a rituals iniciàtics, les explicacions antropológiques estan bé quan es tracta d’explicar, però em semblen absurdes quan tracten de justificar i de fer perdurar determinades maneres de fer. Un llibre despietat amb la condició humana, El jove Törless, del qual se’n va fer una pel·lícula, també inquietant, mostra el microcosmos d’un internat, amb la víctima propiciatòria, a qui s’apallissa, viola i degrada, i el jove aristòcrata, que mira i admet la crueltat sense compartir-la. És un llibre sense esperança, perquè, al capdavall, tot continuarà igual, i es castigarà l’innocent. Sembla que la història respon a una determinada societat, però aquests rols existeixen i perduren. L'aristocràcia, avui, respondria a un determinat carisma, que fa que a determinades persones se les eximeixi de crueltats i se les consideri superiors.

S’ha parlat del jove Törless, en ocasions, com un precedent de La ciudad y los perros, un llibre magnífic, també a l’entorn d’un internat militar, amb novatades i crueltats i fins i tot una mort, que, no obstant, segons la meva opinió, acaba d’una forma una mica més esperançada que l’altre. Una vegada vaig llegir un llibre juvenil de relats que em va trasbalsar, també, Las botas de futbol. Jo crec que la majoria dels relats d’aquest llibre són més aviat per a adults que per a joves. En un d’ells, les alumnes d’una escola provoquen el suïcidi d’una professora, feble, a qui fan assetjament: bromes pesades, manca de disciplina. Un assetjament que tothom veu i que ningú no atura, ni els companys, ni la direcció. La seva mort se silenciarà, tot continuarà igual. Sembla una història estranya, però vaig conèixer de forma directa l’existència d’un cas semblant, en una escola on vaig treballar. Havia passat feia anys, se’n parlava poc, però havia deixat un rastre d’amargor antiga en la gent que l’havia viscut. L’assetjament dels alumnes al professorat encara no ha estat objecte d’una anàlisi aprofundida, per ara.

La festa dels Innocents recull tradicions ancestrals i, en una data o una altra, sembla que a molts llocs celebren aquesta mena de gresques. De tota manera, ja és ben bé una mena de broma que d’un assassinat d’infants, llegendari o històric, n’hagi derivat un dia festiu d’aquesta mena... I que la crueltat fa gràcia, encara, ho demostren aquests programes de riure que fan per la tele, on, al costat d’alguna ingènua barrabassada hi surt tot un doll de patacades, caigudes i relliscades de tota mena. He vist a molta gent, jove i gran, trencar-se de riure davant d'aquestes situacions, tant per la tele com en la vida real.