Viatgers insolidaris i escriptors contradictoris

Continuaré amb el tema solidari, ja que hi ha un parell d’anècdotes que m’han fet meditar sobre el tema altra vegada. Vaig ensopegar-me ahir amb el blog Nació Insecte, on el seu autor explica el desengany sofert durant un viatge amb una ONG al Marroc, davant de la mesquinesa dels companys. Precisament he vist, fa poc, la pel·lícula Babel, que està desvetllant, en els blogs i en els diaris, crítiques de tots colors, una mostra, doncs, del fet que no provoca pas indiferència. No parlaré de la pel·lícula en termes cinèfils, només he de dir que a mi em va agradar i que crec que en les crítiques negatives que li fan es barregen diferents prejudicis, que també van incidir en Crash, per exemple. És clar que qui té prejudicis creu que no en té, com ens passa a tots i totes amb molta freqüència.

Voldria, tan sols, esmentar una anècdota de la pel·lícula que em va sembla molt rellevant: l’actitud dels turistes occidentals davant de la desgràcia soferta per la parella, que els obliga a aturar-se en un indret remot del Marroc. La seva mesquinesa, la seva demanda, per exemple, d'aire condicionat, resulten patètiques i immorals. Ja fa temps que hi ha qui qüestiona l’actitud turística en els viatges a llocs més o menys exòtics –més aviat, pobres, diria jo-. Actitud turística estranyament compartida per moltes membres d’organitzacions no governamentals, que, d’aquesta manera, amb la seva ‘militància’ poden fer viatges barats. La frivolitat amb la qual algunes persones suposadament d’esquerra m’han explicat aquesta mena de viatges solidaris faria riure, si no fes plorar.

He sentit explicar coses a gent que ha tingut problemes no tan dramàtics com els de la parella del film, queixant-se de l’atenció mèdica rebuda a aquests països, per exemple. Però, què no saben com són, aquests llocs? Que no veuen la tele? M’han explicat regateigs vergonyosos a l’hora de comprar coses que, per a nosaltres, valen, allà, quatre rals. Això sí, en fotografies i vídeos s'esmerça tant de temps i esforços, per tal de mostrar-ne els resultats a amics i coneguts, que em demano si els deu quedar temps per mirar-se les coses i la gent amb una mica de profunditat. No puc suportar certa actitud de superioritat dels viatgers de països benestants quan van (anem) a països més pobres, més encara quan, fa anys, la patíem nosaltres mateixos, per part dels ‘europeus’ ben peixats. Ja ho diuen, que no hi ha res pitjor que servir a qui va servir. De tota manera no cal, ni tan sols, viatjar. En el nostre món, en la nostra ciutat, la diferència entre barriades i els prejudicis davant dels altres (ara, els immigrants estrangers, abans, els de la resta d’Espanya, encara més abans, els dels pobles remots de Catalunya) són ben palesos, injustos i indocumentats.

L’anècdota de la pel·lícula Babel m’ha recordat, doncs, la magnífica narració Boule de suif, de Maupassant. Maupassant és un gran autor, però jo crec que no té res de semblant a aquesta narració curta, tremenda, i, evidentment, a Bel Ami, una novel·la més llarga on es mostra amb tota cruesa el cinisme humà. Maupassant va morir foll, suposo que la seva lucidesa davant d’una societat injusta en la qual, però, volia triomfar, devia incidir en els seus mals personals i en les seves contradiccions íntimes i públiques. A Boule de suif, narració molt coneguda, un grup de viatgers s’ensopega amb els inconvenients de la guerra franco-prusiana, que els atura. Una prostituta bonhomiosa, que una estona abans ha convidat tothom a menjar del que porta, previsora, al cistell, és sol·licitada per un oficial prusià, però ella es nega, per patriotisme, a anar amb ell. Els viatgers no paren de pressionar-la, finalment accedeix i quan el viatge es reprèn, és menystinguda per la resta.

Potser no tenen res a veure, però l’escena dels viatgers de Babel m’ha evocat, doncs, la dels viatgers del conte de Maupassant per la coincidència d'egoismes i individualismes hipòcrites. De Bel Ami se n'han fet diferents versions cinematogràfiques però jo en voldria recordar una de televisiva, de fa molts anys, crec que la protagonitzava el (per a mi) guapíssim Víctor Valverde i una també guapíssima i jove Sílvia Tortosa. Devia ser a finals dels setanta, si fa no fa. Aquesta mena de coses, feien, també, a la tele, aleshores.