10.1.07

Tebeos, Patufets i Florites






En el post anterior he mencionat com a qüestió encara no confessada, que durant la meva infantesa llegia la Florita. Aquest tebeo va tenir un gran èxit, he llegit que era per a nenes una mica espigadetes però el fet és que jo el vaig començar a llegir molt aviat. De vegades me’l llegia la meva mare, també. No recordo com vaig aprendre a llegir, em sembla que sense adonar-me’n, de fet vaig anar a escola i ja en sabia força. No entenc les teories que condemen la precocitat lectora, cada persona és diferent i, de la mateixa manera que no s’ha de forçar els més lents en aquests aprenentatges, tampoc no s’ha de frenar el desig dels espavilats per assolir la mecànica lectora i gaudir de la nova adquisició quan abans, millor.


Fa algun temps, en uns seminaris educatius, ens van passar un treball que s’havia fet, sobre còmics antics. Vaig remarcar, en un to una mica crític, que els còmics triats –per a mi sempre seran tebeos, encara que he sentit a gent gran, també, anomenar el gènere amb un ‘patufet’ genèric i entranyable- eren gairebé tots ‘de nens’. Algú, un xicot que es creia intel·lectual, em va dir, amb un cert sarcasme, que els de nenes eren carrinclons. Segurament, però és que els de nens eren bel·licistes, masclistes i moltes coses més. El poder adquisitiu més gran dels homes, fins fa alguns anys, ha fet que hi hagués, en general, més demanada de facsímils i exemplars antics dels còmics per a nens que dels còmics per a nenes. M’he adonat que ara la cosa està canviant una mica. Les dones hem optat, en algunes èpoques, per voler ser com els xicots, dir que t’agradaven coses de xicots semblava bo, a l’inrevés encara costa d’admetre.


El fet és que, per molt feminisme que escampem, educativament parlant, hi ha una època de la infantesa, a frec de l’adolescència, en la qual a les nenes, a moltes nenes, ens agraden les històries d’amor, romàntiques. Només cal veure l’èxit que, entre l’alumnat femení de cinquè i sisè té aquesta novel·la televisiva de ‘Rebeldes’, fins i tot entre les nenes més intel·ligents i mentalitzades. No cal ser tan iconoclastes ni radicals, amb aquestes coses. Les coses són com són, les causes, no se saben, podem teoritzar força, però sempre hi ha elements que se’ns escapen. Per què, entre una pila de premsa de passar l’estona, els senyors trien les revistes esportives i les senyores les de tafaneries? Una barreja de biologia, cultura i moltes coses més domina els nostres instints pregons, no les comprarem, potser, però les fullegem i llegim quan les tenim a l’abast.
He de dir que a escola em vaig adonar de que fins i tot alguns nens cercaven coses per internet sobre el novel·lon aquest, dels Rebeldes, que he mencionat, però era per veure una que surt que, deien, es dutxava en una escena i se li veia ‘tot’. Homes!!! Constato i crec que és així que també la revista eròtico-pornogràfica i els videos que se’n deriven tenen més èxit entre els senyors que entre les senyores. Els intents de fer-ne per a les senyores no han acabat de quallar, crec.


En el post anterior he confessat també la meva pietat religiosa lligada a l’època. Vaig ser tan ruca que, a punt de fer la comunió, amb vuit anys, ens van dir les monges que havíem de fer sacrificis i jo li vaig dir al meu avi, que sovint em portava tebeos, que no en volia més, per sacrificar-me, cosa que l’home va fer, amb gran disgust posterior per part meva, que no vaig gosar rectificar la relliscada més endavant. Recordo també haver-me comprat els tebeos que en deien ‘de fades’, com ara Azucena. Aquests eren contes llargs, i van evolucionar d’històries antigues, de princeses, a històries modernes, en pocs anys. Aquests sacrificis i renúncies a coses que ens agraden, ara no es fan per religió, però sí per altres motius, de mentalització progre, per exemple. A la vida es passa per etapes molt diverses i arrauxades en els quals volem oblidar els nostres gustos infantils i adolescents.

Els antics tebeos de la meva infantesa són remarcables, pel dibuix i l’enginy que mostren, i també per la societat que reflecteixen. Més endavant, quan jo ja era adolescent, una veïna molt adelantada em deixava les Sissis, unes revistetes ja, aquestes sí, per a noies més grans. Fa algun temps encara em vaig comprar als encats un parell de toms de Claros de Luna enquadernats, aquests tebeos agafaven una cançó i en feien una historia en còmic, fan riure, ara, perquè, és clar, els personatges parlen com la cançó. A les contraportades hi havia més lletres de cançons i fotografies de cantants. Hi ha també un tipus de cantant que domina les nostres adolescències femenines, després tot canvia. La història es manipula, quan cal. Així, ara sembla que totes haguéssim xisclat pels Beatles quan, la veritat, els qui ens feien bategar el cor eren el Duo Dinàmico, senyors que, per cert, han envellit força bé i són bons músics. Al capdavall, moltes lletres en anglès no aguanten una traducció seriosa.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Em comento a mi mateixa, per incidir en un tema que m'he deixat al 'tinter', el que m'agradava molt de tots aquells tebeos era l'olor a paper i a tinta, una olor entranyable, que crec que ara gairebé s'ha esvaït. O és que jo no tinc tant d'olfacte?

Anònim ha dit...

Una de les sorpreses més grans que he tingut, malalt dels tebeos també jo mateix, és que la dibuixant de Florita era la sogra del Ramon Miravitllas, periodista a qui primer vàrem veure a El Periódico i després a Televisió Espanyola-Catalunya i COM Ràdio. Em comentava la seva dona, filla de la dibuixant, que hi havia una certa voluntat, a l'època, de presentar a Florita una nena moderna i espavilada.

La incursió que vaig fer als tebeos de nenes va ser a Claro de luna, i vaig arribar a tenir la col.lecció sencera. Això està relacionat amb un altre fenòmen de l'època, la popularització de l'harmònica, i l'aparició d'un manual pràctic escrit per Latorre Quilez; la botiga La Clave de Sol, al costat de la plaça Folch i Torres, era i segueix sent la Meca Barcelonina de l'Harmònica (que segueixo freqÚentant).

Montse ha dit...

"Tu canción hecha historia", quants records! :)

Com molt bé dius al final del post, moltes cançons en anglès (i també en català i en castellà i en francès i....) no tenen solta ni volta ni suc ni bruc ni perro que les ladre!

Petonets!

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel, jo tenia entès que havia estat Roso el dibuixant de Florita, però crec que també l'havia dibuixada Pilar Blasco, potser és qui tu dius, no ho sé. De fet sí, que van evolucionar, aquestes revistes, i presentaven noies força espavilades. Com he llegit, crec que la web 'museu del còmic', en van sortir més de dues centes, però amb els canvis socials va semblar que les noies estaven per altres coses i van desaparèixer i fins es van 'oblidar' fins fa poc temps, ara sembla que hi ha un mercat important de col·leccionisme, però, per exemple, no s'ha editat facsímils. Recordar dibuixantes com Rosa Galceran, Maria Pascual i altres és una reivindicació pendent que caldria considerar seriosament. Sobre La Clave de Sol, una botiga emblemàtica, feliçment supervivent, per ara, a tants canvis. També recordo un dia en què vam anar a comprar una harmònica i l'amo ens va donar gairebé una lliçó magistral sobre aquest instrument, una meravella.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, efectivament, sovint menyspreem el que és nostre -parlo del català i també del castellà- perquè sembla de 'baratillo' però jo crec que hi ha cançons del Duo Dinàmico i d'altres, com ara Fòrmula V i més conjunts i solistes, plenament homologables al conjunt de l'època més valorat. A França, en això, són més fidels.

Per cert, que el comentarista anterior era d'un conjunt en català, he, he. Quin????? S'admeten respostes...

Albert ha dit...

Sobre el romanticisme de les adolescents d'avui he de dir, que a més del que he vist/veig en ma filla, vaig quedar parat quan a l'estrena de TITANIC, només veure el títol a la pantalla varen aplaudir, l'emoció era present abans d'hora...

Anònim ha dit...

A mi també m’agradava la “Florita” que desprès vaig trobar horrorosa.

En quan a la música per mi els Beatles eren, son i seran els BEATLES hi ha pocs grups que hagin assolit la seva qualitat.
:)

Júlia ha dit...

Hola, Albert, doncs sí, existeix, encara que uns anys després ens en volguem oblidar, he, he. Coses de l'edat, no cal fer teories, tan sols observant el jovent ja ens en podem fer una idea.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
jo crec que si ara la fulleges, Jaka, ja no la trobaràs tan horrorosa, considerant l'època. El que volia dir és que tenim tirada a renegar del nostre passat lligat a aquest tipus de coses que, més endavant, ja en la maduresa, recuperem des d'un altre punt de vista.

Sobre els Beatles, no els negaré la qualitat ni el significat, però a casa nostra hi ha hagut bons músics que no han assolit, per motius geogràfics i de promoció, la seva fama. Es molt difícil, des del present, valorar la qualitat de coses així, que ja formen part d'un imaginari col·lectiu important, només constatar que, a l'època, els qui seguien els Beatles eren quatre moderns i, de fet, la seva vinguda no va generar excessiu ressò, comparada amb altres actes musicals.

Júlia ha dit...

Ara m'enrotllaré, és un defecte, ho sé, però sobre el tema musical, continuo. Fa algun temps vaig veure pel 33 un reportatge molt interessant, en el qual es teoritzava sobre la fama dels Beatles, lligada a un desig, per part del món anglosaxó, de minvar l'èxit de cantants i grups de persones negres, que eren molt abundants aleshores i de molta qualitat, i molts dels quals ara s'han oblidat força. Per això es promocionava molt la modernitat dels blancs com ara Elvis i, també, els Beatles. Fa poc, en una entrevista a un promotor musical, a la Vanguardia, aquest recordava que Julio Iglesias li havia dit que si s'hagués quedat a Espanya i prou hagués estat com Juan Pardo, o sigui, conegut a casa seva, al país, en aquest cas Espanya. Només vull dir que els Beatles van comptar amb una promoció molt important, que té el món anglosaxó i que no tenen ni tenim en altres indrets. A més, ens carreguem les coses de casa amb gran facilitat, només cal veure què va passar amb la Nova Cançó.

El veí de dalt ha dit...

Júlia, ja podia anar esperant...Havies migrat a bloger i jo sense saber-ho! Ja m'estrenyava tsnta inactivitat. Anava a deixar una notat al teu anterior bloc i,aleshores, mhe adonat. Sóc un despistat. Ple que fa al tema davui, jo a la Florita aquesta no vaig tenir el gust de conìexer-la, Jo era seguidor del Tio Vivo, del DDT, del Pulgarcito i del TBO, és clar!
Per cert: "mujer fatal" en el teu anterior post? No t'imagino.

Júlia ha dit...

Hola, Veí, em pensava que tothom, més o menys, s'havia assabentat de la meva migració. "Mujer Fatal", les ganes, la veritat. Jo tampoc m'imagino, però per variar...

Anònim ha dit...

Júlia, sí que era Pilar Blasco qui jo volia dir. I me'n recordo molt bé de Rosa Galcerán.

Beatles: arribar al primer lloc de les llistes d'èxits angleses amb Please, please me va ser mèrit seu, de Brian Epstein i de George Martin. En realitat era el primer grup anglés amb cara i ulls, ja que els altres encara eren tovets (Kinks i Who van venir després; Rolling Stones i Animals eren versionadors de rythm & blues negre americà). Abans d'Elvis van haver rockers molt bons, com Carl Perkins i Larry Williams, però la música negra era un mercat tancat racial. Elvis va ser el primer que va fer una música inspirada en els ritmes negres apta per al consum blanc. L'efecte va ser que va obrir una porta per on els artistes negres van arribar al públic blanc: Chuck Berry i Bo Didley. Compte: els Beatles s'inspiraven en les veus dels grups negres com The Ink Spots.

La gira dels Beatles per Amèrica i la seva aparició al show d'Ed Sullivan va ser el punt de partida de la beatlemania mundial. No crec que els fessin servir de tallafocs de l'expansió de la música negra, ja que aquesta tenia potents agents industrials, com la Tamla Motown, que van acabar de trencar barreres, i l'impulsor d'Atlantic Records, un senyor turc mort fa tres setmanes; la prova, la moda del soul, iniciada amb Otis Redding i Aretha Franklin.

A Espanya van ser els Beatles el primer grup anglosaxó que va tenir èxit, sense oblidar els Animals amb The house of the rising sun. El motiu és que gairebé no es publicaven discs de grups estrangers, i que en aquell moment, La voz de su amo, llicenciatària d'EMI, tenia una distribució molt bona. No passava el mateix amb la Decca dels Stones ni amb la Pye dels Kinks. En tot cas, aquí no arribaven els discs dels pioners del rock; vàrem conèixer Chuck Berry per les versions dels Beatles. L'excepció eren els joves madrilenys que escoltaven l'emisora de la base americana de Torrejón de Ardoz, que radiava els discs que aquí no es trobaven, i així van sortir Los Pekenikes i Micky y los Tonys (el pare del Micky era diplomàtic i li diua discs de fora). Qui va obrir horitzons va ser Angel Alvarez amb el seu programa a RNE Vuelo 902; era pilot d'Iberia i portava discs de Nova York.

Arran de la beatlemania, el franquisme es va alçar beligerant contra el fenòmen. Els reportatges i comentaris al No-Do de l'època eren, en el tema, l'antecedent del bandoler Jiménez Losantos: una vella tradició de retòrica falangista ofensiva. A la premsa, els comentaris anaven a càrrec d'individus com Enrique Rubio. A la sortida del concert dels Beatles a la Monumental (1965) va haver una càrrega de la Policía Armada sense cap aldarull previ, a manera de represàlia per haver assistit al concert. Mentrestant, el Dúo Dinámico esdevenia el model de rock acceptable per la cultura de l'època i l'stablishment, perfectament combinable amb Marisol: veure les seves pel.lícules, sobre tot Botón de ancla en color, un intent de fer bonic el servei militar.

Anònim ha dit...

Hola, Gabriel, la veritat és que no es tracta d'un tema que domini, ni molt menys, ja m'havien dit que tu eres un expert. Quan era jove tenia una amiga que treballava amb mi i et coneixia via agrupaments i coses així i un dia em va convidar a una xerrada que feies sobre rock, a la qual no vaig poder assistir, fa més de trenta anys, eh. Només feia referència a una mena de minisèrie que van fer fa alguns anys, crec que al canal 33, sobre els inicis del rock i uns musics negres teoritzaven sobre el tema i criticaven de forma documentada les facilitats que s'havia donat a la gira dels Beatles, en perjudici dels grups de color, suposo que cadascú ho deu veure des del seu prisma. Només volia constatar que en aquella època, al menys en el meu ambient poblesequí d'estar per casa, els Beatles eren anecdòtics, més enllà de les versions en castellà que en van fer els Mustangs, que, a més, eren, alguns, del barri. Boton de Ancla crec que va ser pràcticament l'única peli que van fer, amb un cert protagonisme, un remake d'una d'antiga amb el Fernado Fernán Gómez, evidentment, una 'espanyolada' en el pitjor sentit del terme on, a més, cantaven molt poc. Només volia reivindicar que no són ni van ser uns mals músics, considerant l'època i el context. He de dir també que, per a moltes persones com jo, senzilletes, la gent que seguia grups com els Beatles eren més 'pijos', per dir-los d'alguna manera entenedora, els 'modernets' que es podien permetre algun viatge fora de les nostres fronteres. Actualment, com en molts altres temes, sobre els Beatles es fa difícil separar el que és mitologia del que és realment qualitat musical, que no qüestiono, i, encara més, del que era política i postura progre, en contraposició a la demonització del sistema sobre aquests grups, les 'melenes'... Sobretot per a persones que, com jo mateixa, no tenim uns grans coneixements musicals. Només vull afegir que reinventem constantment el passat i que molts que ara es confessen seguidors de Beatles i Rollings 'avant la lettre', el màxim que havien fet era anar al Sant Carlos -que estava molt bé, ep- i fins i tot, també, moure l'esquelet amb els grups nostrats mes integrats al sistema. Crec també que el pes de la música en anglès ha ofegat moltes altres iniciatives, França tenia un bon nivell en música lleugera, per exemple, ben promocionada i tot, però... Per cert, recordo un any en què vaig anar-hi (a França) i l'èxit del moment, de l'estiu era allò hispànic de 'un rayo de sol, oh, oh'. Es que quan la lletra no s'entén tot sembla millor... he, he.