Tebeos, Patufets i Florites

En el post anterior he mencionat com a qüestió encara no confessada, que durant la meva infantesa llegia la Florita. Aquest tebeo va tenir un gran èxit, he llegit que era per a nenes una mica espigadetes però el fet és que jo el vaig començar a llegir molt aviat. De vegades me’l llegia la meva mare, també. No recordo com vaig aprendre a llegir, em sembla que sense adonar-me’n, de fet vaig anar a escola i ja en sabia força. No entenc les teories que condemen la precocitat lectora, cada persona és diferent i, de la mateixa manera que no s’ha de forçar els més lents en aquests aprenentatges, tampoc no s’ha de frenar el desig dels espavilats per assolir la mecànica lectora i gaudir de la nova adquisició quan abans, millor.

Fa algun temps, en uns seminaris educatius, ens van passar un treball que s’havia fet, sobre còmics antics. Vaig remarcar, en un to una mica crític, que els còmics triats –per a mi sempre seran tebeos, encara que he sentit a gent gran, també, anomenar el gènere amb un ‘patufet’ genèric i entranyable- eren gairebé tots ‘de nens’. Algú, un xicot que es creia intel·lectual, em va dir, amb un cert sarcasme, que els de nenes eren carrinclons. Segurament, però és que els de nens eren bel·licistes, masclistes i moltes coses més. El poder adquisitiu més gran dels homes, fins fa alguns anys, ha fet que hi hagués, en general, més demanada de facsímils i exemplars antics dels còmics per a nens que dels còmics per a nenes. M’he adonat que ara la cosa està canviant una mica. Les dones hem optat, en algunes èpoques, per voler ser com els xicots, dir que t’agradaven coses de xicots semblava bo, a l’inrevés encara costa d’admetre.

El fet és que, per molt feminisme que escampem, educativament parlant, hi ha una època de la infantesa, a frec de l’adolescència, en la qual a les nenes, a moltes nenes, ens agraden les històries d’amor, romàntiques. Només cal veure l’èxit que, entre l’alumnat femení de cinquè i sisè té aquesta novel·la televisiva de ‘Rebeldes’, fins i tot entre les nenes més intel·ligents i mentalitzades. No cal ser tan iconoclastes ni radicals, amb aquestes coses. Les coses són com són, les causes, no se saben, podem teoritzar força, però sempre hi ha elements que se’ns escapen. Per què, entre una pila de premsa de passar l’estona, els senyors trien les revistes esportives i les senyores les de tafaneries? Una barreja de biologia, cultura i moltes coses més domina els nostres instints pregons, no les comprarem, potser, però les fullegem i llegim quan les tenim a l’abast.

He de dir que a escola em vaig adonar de que fins i tot alguns nens cercaven coses per internet sobre el novel·lon aquest, dels Rebeldes, que he mencionat, però era per veure una que surt que, deien, es dutxava en una escena i se li veia ‘tot’. Homes!!! Constato i crec que és així que també la revista eròtico-pornogràfica i els videos que se’n deriven tenen més èxit entre els senyors que entre les senyores. Els intents de fer-ne per a les senyores no han acabat de quallar, crec.

En el post anterior he confessat també la meva pietat religiosa lligada a l’època. Vaig ser tan ruca que, a punt de fer la comunió, amb vuit anys, ens van dir les monges que havíem de fer sacrificis i jo li vaig dir al meu avi, que sovint em portava tebeos, que no en volia més, per sacrificar-me, cosa que l’home va fer, amb gran disgust posterior per part meva, que no vaig gosar rectificar la relliscada més endavant. Recordo també haver-me comprat els tebeos que en deien ‘de fades’, com ara Azucena. Aquests eren contes llargs, i van evolucionar d’històries antigues, de princeses, a històries modernes, en pocs anys. Aquests sacrificis i renúncies a coses que ens agraden, ara no es fan per religió, però sí per altres motius, de mentalització progre, per exemple. A la vida es passa per etapes molt diverses i arrauxades en els quals volem oblidar els nostres gustos infantils i adolescents.

Els antics tebeos de la meva infantesa són remarcables, pel dibuix i l’enginy que mostren, i també per la societat que reflecteixen. Més endavant, quan jo ja era adolescent, una veïna molt adelantada em deixava les Sissis, unes revistetes ja, aquestes sí, per a noies més grans. Fa algun temps encara em vaig comprar als encats un parell de toms de Claros de Luna enquadernats, aquests tebeos agafaven una cançó i en feien una historia en còmic, fan riure, ara, perquè, és clar, els personatges parlen com la cançó. A les contraportades hi havia més lletres de cançons i fotografies de cantants. Hi ha també un tipus de cantant que domina les nostres adolescències femenines, després tot canvia. La història es manipula, quan cal. Així, ara sembla que totes haguéssim xisclat pels Beatles quan, la veritat, els qui ens feien bategar el cor eren el Duo Dinàmico, senyors que, per cert, han envellit força bé i són bons músics. Al capdavall, moltes lletres en anglès no aguanten una traducció seriosa.