Barbàrie moderna

Ha acabat la parafernàlia de la festa dels óscars, distreta i mundana. Han premiat l’actor que fa el paper d’Idi Amín, un personatge sinistre entre els sinistres, ben present encara en el meu record i que va morir de forma còmoda fa tres anys, després d'haver matat, torturat i fet tota mena de disbarats al seu país i a la seva gent. Havia amollat bons regals a alguns polítics europeus de l'època, que, durant un temps, li van donar suport. Les pel·lícules barregen la realitat amb la fantasia, fins al punt que sovint recordem més el rostre de l’actor que no pas l’original, en el cas de Capote, fins i tot han posat la còpia a la tapa de la biografia. Però a Idi Amín el tinc ben present, encara, per més que un actor s'hi acosti de forma simulada.

Tornaven, ahir, per la inefable tele, a parlar dels fets de Srebenica. De fet, sabem que avui estan passant coses semblants, no fa falta que ens les mostrin per televisió, podem trobar informació a la xarxa i a molts indrets. Sobre Srebenica , vam veure per televisió com les forces internacionals es veien ‘obligades’ de forma, sembla que inevitable, a abandonar a la seva sort les persones que, ja se sabia, anaven a sacrificar. Només ens faltava poder veure les matances en directe.

De vegades hi ha qui encara s’estranya de tot, ingènuament ens preguntem com va ser possible la no-intervenció a la nostra guerra civil, o els camps de concentració alemanys o Stalin o les bombes atòmiques o Pinochet o el Salvador... Encara fem ratlles de parvulets entre els bons i els dolents, entre les causes justes i injustes, les justes, sembla, fan que les barbaritats siguin perdonables (?). La gent que ho va viure d'aprop manifesta ignorància, no sabíem, no podíem fer res. Però ara tots som a prop de tot, tot se sap, si es vol saber. Moltes vegades, a nivell individual, és cert, som absolutament impotents i per això tenen tant d’èxit gestos de quedar bé amb poc gasto, manifestacions, cartellets, escrits plens de bones intencions. Ruanda, Uganda... són tan lluny. Iugoslàvia era a prop, molta gent hi havia anat de vacances i tot, i es va reaccionar malament, tard i de forma tèbia. No cal ser un linx per veure com les masses es mouen quan hi ha els grans capitalistes dels Estats Units pel mig, però no en ocasió d'altres desgràcies col·lectives, més aparentment 'confuses'. Ara, és clar, als Balcans, cal cercar la reconciliació. A una generació la succeeix una altre que vol oblidar, començar de nou, però després en vénen més que, de vegades, volen recordar, i es recorda de forma partidària i subjectiva i oportunista, només cal veure la nostra reivindicada ‘memòria històrica’, i es fomenten estranys patriotismes que porten a l'escorxador de nou.

Els tribunals internacionals fan el seu paper, ben galdós, per ara. Hi ha uns culpables, concrets, una massa de gent que no hi podia fer res, molt propera, temorenca, com és natural. I la resta del món, particularment el nostre, el còmode, asèptic, calentet i preocupat per millorar les menopauses i l’estètica personal. De vegades, com a l’havanera, ens quedem satisfets en cantar que tingueren la culpa els americans. I els espanyols, i els anglesos, i els catalans i els barcelonins... I una comunitat internacional que encara no és capaç de tallar el mal quan sorgeix, només de condemnar-lo a posteriori o de fer manifestacions inútils i proclames progres de pa sucat amb oli.

No estem vacunats contra res. Si per desgràcia ens toca algun dia, altra vegada, el rebre, ja sabem que ningú no ens ajudarà, a nivell col·lectiu, de forma eficaç. Si a algú convé que ens col·loquin al poder un guillat amb un bon seguici d’il·luminats, oportunistes i caragirades, doncs, res, a sobreviure com es pugui. Després ja buscarem explicacions, tesis marxistes i culpes difuses. Potser, diran els que no han patit les nostres desgràcies, ens ho mereixíem, per algun defecte ancestral, genètic, sang calenta, nacionalisme excessiu, mala llet. No hi ha frase amb més mala llet que aquella, crec que Churchilliana sobre que cadascú té el govern que es mereix. I el que el deixen tenir, i el que convé a l'economia, i el que pot. Amb tot el que passa, ha passat i passarà, morir d’escalfament climàtic de forma col·lectiva, o d’un empatx de nicotina, em sembla, fins i tot, desitjable.

Mentrestant, fem campanyes, que així guanyen peles els publicistes, i màsters per elaborar bons educadors i tot anirà bé, així donarem feina a més gent. Llàstima que de vegades algú no escolta els bons consells dels anuncis i acaba matant, per exemple, la seva dona. O que fins i tots molts alumnes als quals hem menjat el coco amb rastelleres d'exercicis sobre educació en valors i la pau al món, ens surten feixistes, i violents, quines coses, i mira que hi vam esmerçar esforços. Perquè més d'un futbolista li havia dit, per la tele i tot, que no estava bé, fer mal a les senyores, a aquest que la va rostir abans d'ahir.