Madurs de bon veure i maternitats tardanes

Fa uns dies em vaig mirar una minisèrie que tenia gravada, Juanita la Larga, de finals dels vuitanta. La sèrie es basa en la novel·la de Juan Valera, i, en resum, explica la història d’amor entre un home molt gran, ben situat, i una noia jove i pobra. Tot acaba bé. A la història la noia representa que té disset anys i el senyor cinquanta-tres. Els matrimonis d’aquests tipus eren freqüents i ben vistos en aquells temps del mirinyac. Ara també són freqüents, però no tan ben vistos. El senyor gran, el viejo verde, que empaita noies joves, és, de vegades, ridiculitzat, també, en la literatura. Alguns escriptors i pintors, com Moratín i Goya, van criticar els matrimonis de conveniència, que obligaven a noies jovenetes a casar-se, a disgust, amb homes molt grans.

En la literatura de fa uns quants anys es donaven sovint aquests amors desiguals, de forma normalitzada. De vegades anaven bé, de vegades acabaven en fracàs, perquè la dona sovint buscava una mena de pare. L'adulteri de les heroïnes de ficció del dinou té el seu origen, sovint, en la insatisfacció que els produeix un marit vellet. No sabem, per cert, com hauria acabat el desigual matrimoni entre Machado i la seva mitificada Leonor, si hagués durat. Sembla que quan es busca una estabilitat, el més normal és cercar una persona que sigui semblant a nosaltres, en edat i en idees, però les passions i els amors no responen sempre a la raó. En la parella que es busca hi convergeixen molts desitjos subconscients i moltes mancances afectives sublimades.

El fet, comprovat, és que els homes amb poder, diners, o ambdues coses, quan se separen i pugen de categoria, amb poques excepcions, cerquen una dona més jove. La dona més jove sol ser més pobra, o menys famosa, és clar. Ara que les senyores arriben també a tenir diners i poder, hi ha alguns casos a l’inrevés, ja n’hi havia abans, molt criticats, per cert. La cosa no sol ser, encara, equitativa, per moltes circumstàncies en les quals no vull entrar, perquè sempre em surten els posts quilomètrics i això espanta els lectors i lectores habituals.

Fa uns dies, Eulàlia Solé, a La Vanguardia, reflexionava molt oportunament sobre la polseguera que ha aixecat una maternitat als seixanta-set anys, quan, per exemple, els senyors s’ufanen de ser pares tardans i a tall d'exemple, vegin Carlos Larrañaga, tan content ell, amb el seu bebé. Tot plegat traspua prejudicis, evidentment. Es vol recórrer a la biologia, a allò que és natural, per criticar el fet, però amb tantes manipulacions genètiques com es fan avui, aquesta naturalitat tan sols es fa valer quan hi ha al darrera prejudicis evidents amagats, inconscients o subconscients, sempre és la dona qui no fa el que ha de fer. S’especula sobre el futur dels infants, créixer amb una mare vella, encara que sigui una meravella, no es bo, però tenir un papa absolutament decadent, encara que sigui un juerguista, sembla acceptable. Sobta veure quines grans preocupacions es mostren sobre aquest fet, quan, encara, la situació de tants infants del món és absolutament vergonyosa, amb pares vells o joves o sense.

Cal dir que a la minisèrie que menciono feia de galan madur Conrado San Martín, encara de molt bon veure, un mite personal meu, que ha envellit bé, elegant i seductor. Un senyor que ha estat sempre discret amb la seva vida íntima. Va estar uns anys, a finals dels seixanta, sense deixar-se veure, per retornar més endavant al cinema i la televisió. Jo el recordo, ja de gran, fent de l’amo del jardí d’Antaviana, a les Cròniques de la Veritat Oculta, en una versió que en van fer per a la televisió. Té vuitanta-i-tants anys i encara fa goig. Ja no hi ha galans d’aquesta mena, se n’ha perdut la llavor... De vegades no m'estranya, que les jovenetes s'enamorin de senyors grans, ara bé, en moltes altres ocasions, em resulta gairebé surrealista, veient l'objecte del desig i no puc deixar de ser malpensada i entendre que hi ha alguna cosa més que atracció sexual i amor desinteressat. Al capdavall, res a dir, tots ens movem per conveniències diverses.

He trobat aquest full de propaganda d'un èxit del moment, Lo que nunca muere, que va tenir el seu origen en un serial de la ràdio autàrquica. El fet és que la pel·lícula no va aconseguir tant d'èxit com la novel·la radiofònica, recordo que les senyores que anaven a plaça (ara en diem 'mercat') s'aturaven a una botiga de ràdios, que la posava puntualment, per no perdre el fil, si l'emissió les sorprenia pel carrer. San Martín també era el poli ben plantat i ortodoxament hispànic d'aquella peça de museu que és l'Apartado de Correos 1001. Peça de museu per molts motius, entre ells perquè s'hi pot retrobar una Barcelona ja perduda del tot i perquè la persecució del dolent, per la gruta de l'Apolo, és una escena inoblidable.