Cine, cine, cine i llibres, llibres, llibres

Enmig del complex i atapeït horari que tinc darrerament, per causes familiars, intento, de tant en tant, aprofitar un breu espai de primera hora de la tarda, els dimarts, que tinc festa, gràcies a l’aplicació polèmica de la sisena hora a les escoles, per tal d’anar al cinema. La veritat és que necessito cinema amb una mena d’estrany neguit, potser perquè ja de petita em vaig acostumar a la ració setmanal de programa doble de cine de barri, la seva manca em provoca un dolorós sentiment de melangia crònica. Cine, cine, cine, más cine, por favor, que toda la vida es cine y los sueños cine son, com diu Aute.

No puc triar sala de cinema, m’haig d’adaptar al meu recorregut habitual, de camí cap a l’hospital geriàtric. A més, no tinc cines a tocar de casa, ai. Anys enrera les rodalies del meu barri, el Paral·lel, sobre tot, eren un rosari de cinemes modestos: Avenida, Amèrica, Condal, Español, Arnau... Més enllà, a prop del port, hi havia el cine Hora, però era un cine molt de patacada on, asseguraven, hi havia moltes puces. Passat el Paralelo, però també a prop, hi havia el Mistral, després Waldorf, que ha resistit fins fa poc temps. El Nou va acollir l’invent del Cinerama, en un intent de arrabassar públic de davant de la tele, ja triomfant. A l’estiu hi havia fins i tot terrasses amb cine, com la de la Cerveseria Bohèmia. Alguns havien fet varietés, al final de les sessions. Jo encara n’havia arribat a veure a l’Amèrica, recordo un senyor vestit de forma aflamencada que cantava allò tan bonic de Doña Juana por qué lloras, si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... No es pot imaginar ningú l’èxit que tenia i havia tingut, a Barcelona, la cançó andalusa, la cobla, el flamenc més popular, també, sí, entre els catalans de tota la vida modestos i de barri. Per això vull anar a veure aviat la Lola, perquè la Lola Flores jove era un mite barceloní del meu temps, com Imperio Argentina ho havia estat dels temps de la meva mare, i m’han dit que, a la pel·lícula, aquells anys que tan bé recordo i enyoro, -perquè em faig vella, no pas perquè fossin millors, que no ho eren-, hi estan molt ben reflectits.

Hi havia cinemes més fins, una mica més cars, un pas entre els d’estrena i els de barri, en deien de reestreno preferente: l’Excelsior, el Rex. I després hi havia els d’estrena, on només feien una pel·lícula, i on s’hi anava en ocasions molt excepcionals. Feien una altra olor, tenien catifes i si hi arribaves en taxi, luxe asiàtic reservat a ocasions excepcionals, un porter uniformat fins i tot t’obria la porta del vehicle. Després, tot es va anar democratitzant, com cal, i els cinemes de barri van anar desapareixent. Ara, pel barri i per les rodalies no hi tinc cap cinema. Algun teatre resisteix, encara. A la Plaça d’Espanya estan reconvertint les Arenes en un d’aquests macro centres comercials dels nostres temps, on, diuen, hi haurà quinze sales, no m’agraden però val més enciam que gana, encara que la cosa s’allarga molt perquè s’han embolicat amb un projecte complex i car.

Tot això, tot aquest rotllo, per explicar que la darrera pel·lícula que he vist ha estat El velo pintado. No en faré la crítica exhaustiva, ja ho fan els especialistes. És una història que ja havia interpretat la Garbo, amb Herbert Marshall i George Brendt i no sé si fins i tot n’hi ha alguna altra versió. Jo, aquesta de Greta Garbo no l’he vista, i tampoc no recordo que l’hagin passat per la televisió. La meva mare sempre protestava, tantes que en fan per la tele i aquesta no l’han fet mai, deia, sobre molts títols del passat, oblidats o gairebé. De vegades fan alguna peli remarcable a hores intempestives i ni te n’has assabentat. La tele, però, no és el cinema, i cada vegada em resulta més incòmode mirar-me una pel·lícula a la pantalleta, amb anuncis pel mig –o no-, però en mida reduïda. L’altre dia parlava del Doctor Zhivago, la diferència és notable, absoluta, entre mirar-la al cine o a casa.

El velo pintado és una història de les d’abans. L’esquema, comú a moltes històries, ja que les narracions es repeteixen, copien i reinventen, és: occidentals de bona fe, una mica frívols, en crisi d’identitat perduts al tercer món es troben a ells mateixos. En el fons, és una història de redempció. Ara també se’n fan, amb històries actuals, adaptades a una nova visió dels altres, dels pobres i subdesenvolupats, una visió més d’ONG del dos mil, però, en el fons, segueixen el mateix esquema. Jo, ho he de dir, vaig passar una bona estona. M’agraden molt els actors protagonistes, Norton, Watts. He llegit crítiques a l’actuació de la noia, a mi em va semblar correcta, fins i tot remarcable. Norton és un actor interessant, versàtil, una mica inquietant. A la pel·lícula retrobem Diana Rigg, sí, la de la sèrie, aquella tan maca que anava amb el senyor amb el barret de bombí. Ara és gran, magnífica, poc aprofitada. Fa de monja i es menja totes les escenes on surt que, malauradament, no són excessives.

La història sorgeix d’una novel·la de Somerset Maugham, autor de molt èxit, també econòmic, amb una interessant biografia de triomf de la voluntat (era baixet, quec, bisexual) i persona molt intel·ligent, d’una certa infelicitat global en la seva vida personal. Maugham va coincidir amb l’esclat d’una novel·la més experimental i elaborada, i era menystingut per molts sectors elitistes i, també, una mica envejosos amb aquests èxits populars, que responien a la grapa narrativa i a un treball important en quantitat, molts d’aquests triomfadors populars han estat, també, treballadors constants i esforçats, i contrasten amb tant d'intel·lectual eteri i gandul amb aspiracions de glòria. En un altre context, crec, li va passar com al nostre Sagarra. Si no vaig errada, crec que en una de les primeres edicions de l'Enciclopèdia Catalana ni tan sols no hi era, Maugham. Jo crec que té novel·les magnífiques, no les he llegides totes, ni molt menys, ep, no vull presumir. Si la memòria és el millor crític, em quedo amb El filo de la navaja (ho escric en castellà perquè així viu en el meu record, el títol). En van fer també una peli amb Power i Anne Baxter i Gloria Graham, una bona adaptació, però el llibre és excel·lent i recordo haver-lo llegit en una edició prehistòrica que algú em va fer arribar fa molts anys. Tyrone Power va morir encara jove, rodant, com tothom sap, a Espanya, era un bon actor, ben plantat, seductor, amb unes celles poblades i uns ulls foscos i penetrants.

La pel·lícula em va recordar Vinieron las lluvias de Broomfield. D’aquest llibre se’n van fer també vàries versions, en cinema, una amb Power i Myrna Loy, excel·lent actriu, i una altra amb Lana Turner, sempre pentinada –per cert, la Naomí Watts, encara que més humana que la Turner, sempre va també pentinada i ben vestida, guapíssima, pel mig de la Xina profunda i fins i tot Norton, metge esforçat i sacrificat, gairebé ni sua-, i Burton, emmorenit artificiosament per semblar autòcton. La Turner era una fluixeta actriu sexi, la veritat, però alguna cosa tenia que no acabava de quedar malament del tot mai. En aquelles pluges de Ranchipur la noia s’enamorava de l’hindú culte, els hindús eren els únics galans del món colonial que havien tingut accés a les noies anglosaxones, en les històries de fa anys, per cert.

El colonialisme hispànic encara no té bones narracions ni pel·lícules, amb poques excepcions. Alguna història cubana, Los últimos de Filipinas, gairebé res d’Àfrica... Crec que hi ha un gran desconeixement del colonialisme nostrat, encara. A aquest modern velo pintado s’intenta, amb èxit relatiu, fer una lectura mes moderna del fenomen colonial però, al capdavall, el que interessa és la història d’amor, que s’ha de contextualitzar, perquè els adulteris femenins ja no són, a casa nostra, matèria d’escàndol. Les històries d’amor, però, són i seran, eternes.

Una companya jove, de la feina, m’ha dit que s’hi va avorrir com una ostra, al cine, amb aquesta pel·lícula. No m’estranya, perquè, crec, és una història per a gent una mica espigadeta, que relativitzi l’excel·lència cinematogràfica i que cultivi una certa nostàlgia d’un passat sempre idealitzat. Vaig veure-la, doblada, al Gran Sarrià, amb un públic poc nombrós, de iaies, sobretot, que, crec, devien passar-ho força bé. No era aquell Condal d’abans, amb programa doble, Nodo empantanagat inclòs, gats passejant per sota les butaques, olor de llimona sintètica, propines de calderilla per a l'acomodador i la senyora dels lavabos, atapeït de gent i on ens trobàvem els veïns del barri de forma habitual i on fins i tot els nens i nenes podíem jugar a empaitar-nos pels passadissos als moments del Descanso, menjant caramels Darling, i no pas Sugus, com diu algun autor jove en determinada novel·la esquitxada d’anacronismes. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos...