Saps on és, la fageda d'en Jordà?

Si sovint me’n vaig d’una cosa a l’altra, avui això ha empitjorat... Aviso.

Com que això dels blogs crea una mena d’estranya dependència, no puc evitar, quan tinc una mica de temps, de donar una volta pels habituals, per aquells que ha s’han convertit en un costum gairebé quotidià. Com que a alguns d’aquests blogaires els he arribat a conèixer personalment, el passeig virtual ha esdevingut, en molts casos, una mena d’obligació –o de devoció- gairebé moral, més enllà de la curiositat pretèrita dels primers dies de contacte eteri. Avui, matí de dissabte, aprofito unes horetes de lleure, doncs, per fer aquesta caminada sense xiruques, que ja és un hàbit i una necessitat.

A més d’aquestes visites, de tant en tant, de forma inevitable, com en les relacions més directes, es cerca la descoberta, la novetat, i ens arrisquem a lliscar per molts indrets desconeguts, motivats pel títol d’un blog i també per algun comentari que ens esopeguem, en un dels blogs coneguts, i que ens porta a un altre blog... la cosa, doncs, es complica. Les bones descobertes provoquen goig, entusiasme. Em provoca també tristor i nostàlgia comprovar que algú ja no escriu al seu blog, en un dels que jo entrava habitualment, és com quan tanquen una botiga del barri, que ja té uns quants anys. Els canvis, quan et vas fent gran, neguitegen.
Entro fa poc, de tant en tant, a En el bosque, un espai molt ben escrit, evocador i intel·ligent, l’autor del qual m’ha tornat la visita, amablement, cosa que sempre fa il·lusió, i així he descobert que, fa anys, gairebé havíem estat veïns, al Poble-sec. Les casualitats amb les quals m’he ensopegat en aquests passeigs han estat moltes, singulars i sorprenents. Bé, vaig al tema. Avui, en el blog que menciono, es fa una referència als faigs, a les seves fulles, i, per una associació d’idees d’aquestes que incideixen en aquest cistell de cireres que és el nostre cap, ple de misteris, evocacions i instants abaltits que, de tant en tant, retornen al nostre present, he recordat un moment personal, lligat a aquests arbres.

Devia ser a principi dels setanta, quan vaig voler estudiar, després de magisteri, filosofia i lletres, que deien aleshores. Eren els temps gloriosos i efímers del Pla Maluquer. Malauradament, tots els plans d’estudi ben fets i reeixits han durat molt poc, com per exemple el meu plan 1967 de magisteri, precisament, que va arribar justet als setanta, i que havia estat inspirat en un pla d’estudis republicà. Una altra cosa és com es va portar a la pràctica, és clar, però en teoria era un bon pla, més que molts dels que el van succeir després. Som en un país de canvis constants, poc fidel amb tot. I com que ja he explicat que els canvis cada dia m’agraden menys, doncs, a patir.

Ja he parlat en alguna ocasió de les classes de Ricard Salvat, unes de les millors. Un altre molt bon professor que vaig tenir, en aquells anys d’eufòria jovenívola, va ser Lluís Casassas i Simó, geògraf. Era un home que jo veia molt gran, però que devia ser més jove que no pas jo, ara. Ens duia fins i tot d’excursió en dissabte. I en un d’aquells dissabtes vam anar per la zona d’Olot I Santa Pau, a veure els volcans, l’estany… Aquella zona està lligada míticament als meus origens paterns i sempre m’ha desvetllat emocions pregones. No estava encara, el tema turístic, explotat com ara, ni molt menys. Més aviat era, encara, una part important de la Catalunya profunda i hermètica, aquell paisatge, part del qual s’havia arribat a anomenar la Navarra catalana, per molts motius que ara deixo de banda, de moment, lligats al tarannà carlí i conservador dels seus indrets i habitants.

Jo ja hi havia estat a la fageda, de passada. Però Casassas ens va explicar, a més de geografia, mitologia i literatura. El faig, recordo que ens comentava, era l’arbre de les fades, que conformava boscos silenciosos, mentre que l’alzina, amb un sotabosc abundant, era un arbre que suggeria un món de bruixes, més terrenal. Ens va recitar de forma magnífica, millor que molts actors d’ara, assegut en un pedrís, el poema de Maragall, i després va comentar com els poetes eren grans geògrafs, per la descripció precisa de l’indret, que fa el poeta: anant pels volts d’Olot, amunt del pla... Molts poetes són també científics, d’alguna manera, Maragall, Verdaguer, havien estat grans caminadors i excursionistes. Casassas era un geògraf humanista. Aquesta distinció que fan algunes persones entre ciències i lletres, per justificar la seva ignorància, és tan absurda que no mereix cap aprofundiment seriós. La realitat, complexa, és que també hi ha, avui, científics-poetes i a l’inrevés, però, crec, menysque abans, i penso que es prioritzen les super especialitzacions estèrils, però rendibles. Així s’explica la davallada dels estudis humanístics, filològics, i la reconversió de molts continguts d'història i literatura en una mena de gestió cultural turística.

Una companya meva sospirava, aquell dia: entenc que als vint anys ens poguem enamorar d’homes de més de cinquanta, feia, contemplant fascinada el professor. Els bons professors desvetllen tantes passions com els actors de moda, entre les noies joves. No sé si els xicots s’enamoren de les bones professores, fins i tot si no són gaire maques. Potser sí... La intel·ligència és atractiva, crec. Casassas era un home normal, físicament, gens espectacular, amb un bigoti passat de moda, però parlava i embadalia l’alumnat. L’any 92, quan va morir, jo era a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, donant un curs, ell hi havia col·laborat força, però la seva mort va passar una mica desapercebuda. Vaig escriure un article breu al diari de l’Escola d’Estiu, parlant d’ell. Aquell 92 moltes coses havien canviat, des dels setanta, i molts fets ens havien decebut o trasbalsat, era l’any de les Olimpíades, la guerra bullia, a Bòsnia. La democràcia no era exactament allò que havíem imaginat quan no la teníem, però això passa sempre, amb tot.

De fet, a Lluis Casassas se li ha reconegut força la gran vàlua com a geògraf, crec que va lliurar-se plenament a aquesta professió de gran, per cert. Fins i tot se li ha dedicat una plaça barcelonina i un premi important de geografia porta el seu nom. La seva visió de com havia de ser Barcelona, però, crec que toparia força amb com han anat les coses i el creixement de la ciutat i de la seva àrea d’influència. Avui, la Fageda d’en Jordà s’ha explotat turísticament, fins i tot s’hi pot passejar en carro, en globus. És també, una marca, la marca d’uns productes làctics modèlics, d’una explotació en forma de cooperativa que dóna feina a persones amb disminució psíquica. El seu director, per cert, és diu, paradoxalment, Cristobal Colon. La meva mare, a l’hospital, quan encara podia menjar bé, volia, recordo, un iogur de la Fageda, però resulta que els tenien d’una altra marca. Quan anem a casa els comprarem de la Fageda, vaig dir-li.

Els boscos de faigs són molt bonics, però perillosos. Si no es coneixen bé és fàcil de perdre-s’hi i, encara que a la fageda de Santa Pau s’indiquen els camins i s’avisa al visitant, a més d’un l’han hagut d’anar a buscar. El bosc, mitificat per la nostra cultura urbana, ha estat també un lloc difícil per a la vida dels homes, ple de paranys i dificultats, apte per la creació de mites i per a amagatall de proscrits i fugitius. El cinema i la literatura, encara més la popular, els contes, han recollit molt bé aquesta doble vessant, la poètica i amical, font de vida, i la d’indret ple de perills i éssers temibles, amb humitats molestes i bestioles poc recomanables. Encara que les nostres fagedes són modestes, formen part de l’orgull català, que té la sort de comptar amb paisatges tan diversos en tan poc espai. Al Montseny hi ha també fagedes, bellíssimes. A pocs llocs del món es pot anar al matí a passejar per la fageda i a la tarda a mar, a banyar-se, em sembla. Privilegis que no valorem com caldria i que porten, també, a malmetre paisatges per cobdícia i especulació.

El gòtic faig, que deia Guerau de Liost, i que va inspirar Maragall, Carner i tants altres poetes, és un tresor ple d’enigmes. Vull creure que s’hi passegen fades rosses i etèries, pels seus boscos, com aquella nimfa del quadre Somni, de Brull, una mica inquietants, que a l’hivern es deuen refugiar en alguna balma, a esperar el ressorgiment de les fulles tendres, d’un verd com d’aigua endins, pregon i clar. Els seus fruits , les fages, els hayucos, són comestibles, per als animals i, també, he llegit, per a les persones. Jo no els he tastat, però va bé saber-ho, perquè mai se sap quins temps difícils i d’escassedat ens poden encalçar.