Estic llegint a estones el llibre de Santiago Tarín , un altre regal nadalenc, sobre mentides històriques, ple d’anècdotes i referències a fets que donem per bons, però que estan ben lluny de la realitat. Tarín és un gran coneixedor de molts temes i em sobta que no tingui més espai als mitjans. La seva família havia viscut al Poble-sec. Manel Tarín, el pare, va ser un home important en el seu temps, molt, però avui està mal vist parlar del que van fer, i de vegades no pas malament del tot, persones lligades al franquisme, que ha de veure’s com una època obscurantista al cent per cent, amb resistents immaculats a l’ombra lluitant per la llibertat i, en el cas nostre, per la llengua i la cultura. L’ambigüitat de molts personatges de la clandestinitat i de la cultureta, fins i tot de molts mites de la lluita clandestina, es passa per alt, com també les seves, inevitables, però de vegades escandaloses, contradiccions. No convé fer trontollar els esquemes ni cercar objectivitat, et poden mirar de reüll i identificar-te com a fatxa, paraula que ha esdevingut una caricatura polisèmica del que hauria de ser.
La veritat és subtil, fràgil, diversa. Els fets històrics i polítics es poden interpretar com convé, i un terrorista es pot convertir en un heroi si té sort, i un aventurer en un líder patriòtic. De vegades hi ha molt poc interès en arribar a esbrinar la sempre complexa veritat. Com que funcionen, avui, molts dogmes progres, m’he adonat de la poca afició dels creients en raonar les coses. En això, els fonamentalismes poden ser de signe divers, i tant és un catòlic integrista, un dretà convençut, un comunista radical o un eurocomunista. En les professions i els oficis funcionen també els dogmes de temporada, jo, que conec una mica el món de l’ensenyament, sé que és així, però la cosa passa, també, en altres àmbits, jo diria que en tots. Un dels més manipulables és l’àmbit lingüístic, per exemple. Jo sé que hi gent que dubta, el dubte és profundament humà, però que quan es troba en el gran grup silencia el seu pensament, per quedar bé i no sentir-se exclòs. Jo també ho he fet, la veritat, en alguna ocasió, car cal conviure en pau i tranquil·litat. Aquests silencis expliquen la facilitat amb la qual s’accepten les novetats i els canvis de jaqueta. I fins i tot molts resultats inexplicables de les, cada vegada més ensopides, elecccions.
De vegades, en petit grup o en una aula no massificada, els experts també se sinceren sobre temes de llengua, d’història, de política. Però les seves opinions raonables sovint no tenen massa difusió, ni ells mateixos la busquen. Tot plegat fa que, com la comptabilitat de les empreses, hi hagi un món real, divers, poc heroic, amb les seves covardies i les seves corrupteles a tots nivells, i també amb la seva bonhomia i convivència estable, i una mena d’aparença, menada per polítics i periodistes, on es diu el que cal dir per quedar bé, i on les veus raonables no tenen massa pes. Com Camus, entre la justícia i la meva mare, jo, que no sóc de tarannà heroic, em quedo amb la meva mare.
En el llibre que ha publicat Agustí Pons i que, de moment, tan sols he fullejat, es repassen els anys pre-transicionals i transicionals, en algun moment es comenta l’admiració que desvetllaven els combatents clandestins, als covards més recalcitrants, joves, que els contemplaven amb emoció palesa. Quan era jove jo també admirava això del sacrifici personal a una causa ideològica. Ara he canviat i prioritzo, sempre, les persones. Sacrificar família, amics, a la causa, em sembla immoral, hores d’ara, com tenir fills i deixar que els peixi, amb grans dificultats, la dona, mentre tu lluites per la causa. Ara admiro més els herois sense una ideologia forta, o amb una ideologia clara, però que, en èpoques de risc, són capaços d’ajudar persones amb les quals no comparteixen cap tret ideològic, i que ho fan per humanitat, per res més, amb perill evident de perdre-ho tot o gairebé tot. La bona gent, en resum. Aquests són els veritables herois que la memòria històrica hauria de potenciar, la veritat.
Un altre tema que surt, de passada, en el llibre de Pons, és la contradicció, en molts esquerrans de Liceu i escola privada, burgesos en realitat, addictes a idees progressistes en aparença... Ara, que es torna a parlar de les escoles, i dels immigrants, i de tot això, em torno a preguntar perquè molta gent progre, que s’ha format en escoles públiques amb gran nombre d’immigrants hispànics, i, sembla, amb bons resultats, quan pot porta la fillada, encara, a selectes escoles de la part alta i més amunt. Veureu com s’esberlen, els guetos, quan se sàpiga que, per exemple, els cadells de les progressies dominants van, la majoria, a les escoles suburbials, amb els nou vinguts de tot el món, que els ensenyaran, de veritat, com és la vida... Tindríem cua a la porta, potser.
Qualsevol llibre que pretengui donar una visió personal de la nostra història passada i recent podria titolar-se, també, Viatge per les mentides de la història. O per les mitges veritats i mites més o menys intocables, ja que Agustí Pons dóna visions no massa favorables d’alguns personatges més o menys de prestigi, i això està bé, ja que a través de diferents visions ens podem arribar a fer una idea una mica més polièdrica sobre la realitat. Referent al llibre esmentat, el de Tarín, només comentar que és una llàstima que no l'hagin fet com els d'abans, amb unes quantes pàgines satinades amb fotografies de referència sobre els molts personatges i fets que hi convergeixen.
La veritat és subtil, fràgil, diversa. Els fets històrics i polítics es poden interpretar com convé, i un terrorista es pot convertir en un heroi si té sort, i un aventurer en un líder patriòtic. De vegades hi ha molt poc interès en arribar a esbrinar la sempre complexa veritat. Com que funcionen, avui, molts dogmes progres, m’he adonat de la poca afició dels creients en raonar les coses. En això, els fonamentalismes poden ser de signe divers, i tant és un catòlic integrista, un dretà convençut, un comunista radical o un eurocomunista. En les professions i els oficis funcionen també els dogmes de temporada, jo, que conec una mica el món de l’ensenyament, sé que és així, però la cosa passa, també, en altres àmbits, jo diria que en tots. Un dels més manipulables és l’àmbit lingüístic, per exemple. Jo sé que hi gent que dubta, el dubte és profundament humà, però que quan es troba en el gran grup silencia el seu pensament, per quedar bé i no sentir-se exclòs. Jo també ho he fet, la veritat, en alguna ocasió, car cal conviure en pau i tranquil·litat. Aquests silencis expliquen la facilitat amb la qual s’accepten les novetats i els canvis de jaqueta. I fins i tot molts resultats inexplicables de les, cada vegada més ensopides, elecccions.
De vegades, en petit grup o en una aula no massificada, els experts també se sinceren sobre temes de llengua, d’història, de política. Però les seves opinions raonables sovint no tenen massa difusió, ni ells mateixos la busquen. Tot plegat fa que, com la comptabilitat de les empreses, hi hagi un món real, divers, poc heroic, amb les seves covardies i les seves corrupteles a tots nivells, i també amb la seva bonhomia i convivència estable, i una mena d’aparença, menada per polítics i periodistes, on es diu el que cal dir per quedar bé, i on les veus raonables no tenen massa pes. Com Camus, entre la justícia i la meva mare, jo, que no sóc de tarannà heroic, em quedo amb la meva mare.
En el llibre que ha publicat Agustí Pons i que, de moment, tan sols he fullejat, es repassen els anys pre-transicionals i transicionals, en algun moment es comenta l’admiració que desvetllaven els combatents clandestins, als covards més recalcitrants, joves, que els contemplaven amb emoció palesa. Quan era jove jo també admirava això del sacrifici personal a una causa ideològica. Ara he canviat i prioritzo, sempre, les persones. Sacrificar família, amics, a la causa, em sembla immoral, hores d’ara, com tenir fills i deixar que els peixi, amb grans dificultats, la dona, mentre tu lluites per la causa. Ara admiro més els herois sense una ideologia forta, o amb una ideologia clara, però que, en èpoques de risc, són capaços d’ajudar persones amb les quals no comparteixen cap tret ideològic, i que ho fan per humanitat, per res més, amb perill evident de perdre-ho tot o gairebé tot. La bona gent, en resum. Aquests són els veritables herois que la memòria històrica hauria de potenciar, la veritat.
Un altre tema que surt, de passada, en el llibre de Pons, és la contradicció, en molts esquerrans de Liceu i escola privada, burgesos en realitat, addictes a idees progressistes en aparença... Ara, que es torna a parlar de les escoles, i dels immigrants, i de tot això, em torno a preguntar perquè molta gent progre, que s’ha format en escoles públiques amb gran nombre d’immigrants hispànics, i, sembla, amb bons resultats, quan pot porta la fillada, encara, a selectes escoles de la part alta i més amunt. Veureu com s’esberlen, els guetos, quan se sàpiga que, per exemple, els cadells de les progressies dominants van, la majoria, a les escoles suburbials, amb els nou vinguts de tot el món, que els ensenyaran, de veritat, com és la vida... Tindríem cua a la porta, potser.
Qualsevol llibre que pretengui donar una visió personal de la nostra història passada i recent podria titolar-se, també, Viatge per les mentides de la història. O per les mitges veritats i mites més o menys intocables, ja que Agustí Pons dóna visions no massa favorables d’alguns personatges més o menys de prestigi, i això està bé, ja que a través de diferents visions ens podem arribar a fer una idea una mica més polièdrica sobre la realitat. Referent al llibre esmentat, el de Tarín, només comentar que és una llàstima que no l'hagin fet com els d'abans, amb unes quantes pàgines satinades amb fotografies de referència sobre els molts personatges i fets que hi convergeixen.
3 comentaris:
Comentarista emprenyat. hahaha
No solament desapareix el comentari, sinó que tota l'entrada.
No volia tassa?
Demano disculpes. Amb la recuperació de Preferits que he hagut de fer al sortirel pc de la uvi, no tenia el teu blog per la darrera entrada, sinó la del 31 de gener.
Malgrat el canvia a blogger sembla que els comentaris encara fan desaparicions estranyes de tant en tant, ignoro el perquè. A mi també em passa en ocasions amb d'altres blogs. Coses de l'etèria xarxa virtual... Llàstima, perquè això desanima.
Publica un comentari a l'entrada