Montjuïc, parc central?

El món no és res més que transformació, i la vida, opinió, tan sols.

...cal recórrer aquest breu instant del temps conforme a la naturalesa i acabar la vida alegrement, igual com una oliva quan cau ja madura, tot lloant la terra que la féu néixer i tot donant gràcies a l'arbre que la produí (Marc Aureli)

Vaig assistir, dimecres, a una mena de sopar-tertúlia que organitza mensualment la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec. En aquest cas s’incidia en el tema de Montjuïc, polèmic i cantellut, perquè al voltant de la muntanya es mouen molts interessos diversos, econòmics i polítics, i es fa difícil parlar de tot plegat amb una certa llibertat de criteri.


El Centre d’Estudis de Montjuïc, entitat de creació força recent, ha endegat una gestió remarcable, amb activitats i reivindicacions intel·ligents sobre, per exemple, la conservació dels pocs espais naturals que resten a la muntanya, amb flora i fauna importants i també la d’espais d’interès arqueològic. La Casa Gran, de tant en tant, reprèn la qüestió, a voltes amb una bona dosi de parafernàlia. Darrerament s’ha publicat un llibre institucional sobre la muntanya, amb textos evocadors, de diferents personalitats del món de la cultura, i s’ha plantejat el tema, ja tractat en altres moments, de considerar Montjuïc com una mena de Parc Central de Barcelona. Si pensem parcs centrals de diferents ciutats, la cosa fa riure força, -per no plorar, que diuen-. Montjuïc, com tantes altres coses, es va anar deixant malmetre durant anys, per cert. Es va perdre la Rosaleda Amargós, avui sense roses, els Laribal que, més endavant es van recuperar amb un gran desplegament propagandístic, el Jardí Botànic antic, un lloc encisador, va estar tancat durant anys... ara, per cert, també s'ha recuperat.


La qüestió, fins i tot en un grup no massa nombrós, com el del sopar-tertúlia, i, se suposa, amb certes afinitats ideològiques, va provocar un debat important. Algú va dir, i hi estic força d'acord, que ja fa molt de temps, des de l'Exposició del 29, que s'ha anat omplint de ciment part de la muntanya, les Olimpíades van ser una bona excusa per a fer coses. Personalment, crec que, per exemple, la Fundació Miró, va ser un bunyol que va malmetre un espai molt bonic, la Plaça del Sol. Però és que no tothom té clar si cal conservar espais naturals o promocionar equipaments, per exemple. La nostàlgia és perillosa, els records de quan anàvem molt contents a berenar als Tres Pins i a enterrar la sardina, o a patinar a la Foixarda, no amaguen la molta misèria que aleshores s’aplegava a Montjuïc. Amb les obres dels seixanta i la desaparició de les barraques, la cosa va millorar en certs aspectes, però el fet és que no s’ha acabat de consolidar un model de Montjuïc al gust de tothom, respectuós amb la història i la natura. Pel que fa al meu barri, no hem aconseguit encara uns accessos còmodes, no tenim escales mecàniques, com les que porten al Parc Güell, per exemple, i altres escales, refetes, s'han malmès aviat per manca de vigilància, la seguretat és un altre tema a considerar, molt important, quan es parla d'aquests espais. Crec que és a La hoguera de las vanidades on s'explica, amb una gran ironia, la creació d'un parc que després no es practicable per la gent normaleta, a causa de la inseguretat que presenta el fet de passejar-hi.


Més endavant una gran part de les millores es van malmetre altra vegada, sembla que el nostre destí barceloní és fer i refer i gastar sense previsió. El Parc d’Atraccions, el Restaurant de la Font del Gat, i d’altres indrets, es van deteriorar a causa, sobretot, del fet que les concessions municipals acabaven i que els qui ho explotaven, com és lògic, ja no hi feien inversions. Tot havia de passar a mans públiques, o sigui, municipals, altra vegada. La qüestió del castell no estava ni ha estat mai resolta del tot i, a més, ha provocat tones de demagògia suposadament pacifista, en contra del museu militar i de la part de propietat de l’exèrcit. Avui, en aquesta societat del bonisme benestant, tot el que faci tuf de militarisme i policia està, encara, mal vist. Encara que quan algú es víctima d’algun delicte demani, amb insistència, més seguretat. El tema del castell és, doncs, ampli i espinós i en parlaré en una altra ocasió.

Es va endegar, fa pocs anys, un pla gestor, semblava ben encarrilat, però sobtadament la cosa es va aturar i el director del pla, una persona vinculada a Parcs i Jardins, que, crec, tenia molt bones idees, però, m'imagino, un pressupost amb mancances, va desaparèixer del tema, sense que es parlés massa de tot plegat i sense que els mitjans obrissin cap debat preguntant què havia passat amb aquell pla previst. La Font del Gat, que havia de ser un centre d’interpretació de la muntanya, no se sap ben bé per a què serveix darrerament, hi ha hagut diferents restaurantets, més dedicats al turisme que als de casa, com és habitual actualment, i de tant en tant s’hi poden trobar quatre fulletons maldestres, amb una mica de sort.

És cert que molts indrets s'ha retornat a la ciutadania, que s'han remodelat jardins, com per exemple, l’indret del parc d’atraccions, però també s’han endegat grans obres d'utilitat dubtosa per als barcelonins modestos, com ara el polèmic hotel de luxe o el museu olímpic. Només cal mirar plànols o fotografies aèries per copsar com, sense treva, i mani qui mani, la zona més o menys verda ha anat reduint el seu espai de forma progressiva, amb més ciment al damunt. Ara, a més, tindrem un gran telefèric a la suïssa, que ja ha estat també criticat, sense massa ressò, per persones sensibles a aquests problemes, i que, de fet, no feia massa falta quan fa anys, en èpoques més modestes, el funicular ja arribava al castell.

He d’admetre que hi ha llocs que han millorat, i molt, també. Intento ser objectiva, cosa difícil, i no titllar de dolent absolutament tot el que fa l’ajuntament barceloní, perquè he copsat que també es dona aquesta reacció, entre persones que no son de tarannà socialista. Una altra cosa seria valorar com cal la desproporció entre operacions propagandístiques i realitat, però aquest és un tema difícil d’arranjar, les institucions de tots els colors es gasten força calerons en campanyes, el món d’avui -i potser sempre ha estat així, més o menys, encara que amb la televisió la cosa ha anat a més- no té en compte el que es fa sinó el que es ven i s’explica. Ara, per cert, s’ha admès a tràmit la denúncia convergent sobre l’hotel, que em sembla justa i necessària. Però ja sabem com les gasta, la ciutadania, o ets dels uns o ets dels altres i si ho fan els que no et cauen bé, doncs, malament, el possible suport ciutadà es veurà mediatitzat de forma visceral per la ideologia de cadascú.

Al darrera de tot plegat hi ha un tema gruixut, que va més enllà de Montjuïc, i fins i tot de Barcelona, és el tema del model de ciutat i de creixement, mare dels ous urbanístics. I, també, el model de societat, és clar. Pels vessants de Collserola estan creixent també blogs i construccions de promoció privada de forma galopant, desapareixen botigues emblemàtiques a tot arreu i es malmeten edificis i elements del paisatge urbà sense escrúpols, tot va en funció del turisme, gallina dels ous d’or del nostre temps, només cal veure el tipus d’establiments de lleure que proliferen pel centre de la ciutat i també pels barris. Un altre tema del nostres temps, polèmic, és el de les subvencions, que condicionen moltes iniciatives. Les activitats que es fan als barris i pobles, les publicacions, els cursets, les propagandes, les festes, tot es mou amb diners públics, en més o menys quantitat, que, ja ho sabem, són nostres i hi tenim dret, però el repartiment dels quals no sempre es fa de forma acurada, controlada i transparent. Hem perdut la capacitat d’organitzar-nos sense ajudes lligades a estaments polítics diversos. Si una entitat amb necessitats reivindicatives depèn de forma excessiva d’aquests tipus d’ajudes, el seu tarannà, de forma inevitable, no serà el mateix que si es pogués moure, de forma més lliure, amb les aportacions dels socis i simpatitzants.

No existeix un debat ampli i seriós sobre tot plegat. Fins i tot les denúncies honrades són tímides, minoritàries. Em sobta la badoqueria amb la qual es contempla aquest tipus de creixement del present, sobretot quan els ciutadans, d’alguna manera, ens beneficiem de les sucoses engrunes que produeix. Això passa a Barcelona i altres ciutats, però també a pobles més o menys grans, aquests darrers anys l’especulació i l’encegament col·lectiu davant de la pela és sorprenent, encara més quan encara podem escoltar crítiques arrauxades d’antics militants esquerraníssims al porciolisme antic, com si aquella fos una etapa superada per la democràcia que ens acull. En el tema reivindicatiu encara es viu de records lligats a l’etapa de la transició quan se sortia al carrer per tot, de forma, -suposadament, el record és traïdor-, unitària i solidària. Eren altres temps, que no tornaran, i, amb la visió que dona el temps, conduïdes segons conveniències, també, dels líders carismàtics del moment. Molts dels quals van acabar al poder, més o menys, o, com és diu vulgarment ‘cremats’.

Amb tant d’antic líder progressista com ha assolit un cert poder, en tants camps, hauríem de viure en un paradís socialitzat, lliure, responsable, solidari, però les coses no van així. Molts filòsofs creien antigament que, quan el món el governés un filòsof, tot rutllaria. Però va arribar Marc Aureli i els problemes van continuar, perquè així és el món, ens agradi o no.