Després de les eleccions

No voldria parlar de les eleccions, però no me’n puc estar, al menys, avui.

He de confessar que, aquesta vegada, per primera vegada, no vaig anar a votar, perquè la campanya no m’ha agradat gens, la veritat. Possiblement, si no fos barcelonina, no m'hauria abstingut. El fet és que, a Catalunya, hem estat els reis de l’abstenció i això vol dir alguna cosa o moltes coses, i no sempre les que interpreten els interpretadors.

Avui, tothom farà valoracions d’aquelles etèries, que agraden tant a periodistes, polítics, totòlegs i tertulians diversos. Personalment, no m’ha estranyat gens la pujada de vots de CIU a l’ajuntament barceloní, crec que és la primera vegada que el partit presenta una persona que dóna una imatge propera, afable, i això, quan es tracta de municipals, té un pes. Que presenti una imatge determinada no vol dir res, és clar, però té un pes en la subjectivitat dels electors i electores, encara que després, les anàlisis aprofundides, menystinguin el tema carismàtic.

Trias ha estat una mena de segona fila permanent. Veurem què passa ara. Les eleccions municipals a Barcelona, i és la meva opinió personal, que consti, han servit sovint per cremar persones que podien fer ombra a Jordi Pujol, a qui respecto i valoro, però que com tots els pesos pesats polítics no era amic de tenir gent fent-li massa ombra al volt.

En l’abstenció, crec, ha tingut un bon pes el desencís, la seguretat de què res canviarà massa, la constatació que els partits petits, amb alguna possibilitat, s’enganxen a qui mana quan toca, i a la butaca corresponent i no són capaços de mantenir cap mena d’independència crítica... També té un pes la fidelitat, hi ha molta gent que sempre vota ‘els seus’, malgrat els reconegui defectes i mancances. I aquests ‘nostres’ sovint ho són per causes poc aprofundides, gairebé sentimentals. Però, és que es pot aprofundir en els temes quan els debats són tan epidèrmics i intranscendents?

El fet és que el poder té tendència a enquistar-se, als partits, a les institucions, als sindicats i als centres excursionistes. Una crítica que es fa, quan convé, és que ‘aquells ja porten molts anys al poder’, però això sempre val per ‘els altres’. No existeix una fluïda i saludable alternança, i això sol passar des de les associacions més modestes fins als centres de decisió més elevats. Tot plegat genera cansament, fins i tot avorriment, al capdavall.

Sembla, doncs, que, més o menys, tot continuarà igual. Perquè, de fet, cap partit, tampoc, no havia plantejat grans canvis en el model de ciutat que tenim i que, suposo, deu agradar a molta gent. Turisme, gratacels, creixement desmesurat, pèrdua identitària progressiva. Aquelles anys en què es predicava el creixement zero han passat a la història, no sé si per sempre o de forma transitòria, car mai no hi ha res que es pugui donar per definitiu ni inalterable.

No voldria semblar apocalíptica, hi ha hagut millores importants als barris, s’han incrementat serveis magnífics, com ara les biblioteques, s'han obert espais verds, les platges estan molt bé... La municipalització de moltes estructures veïnals, però, ha contribuït també a la manca participativa més directa, al foment de la iniciativa lliure de lligams econòmics amb els poders propers, o sigui, lliure, més o menys, d’aquestes subvencions que proliferen de forma una mica excessiva.

Les ciutats grans, com Barcelona, haurien de poder triar representants de forma més propera, com si els barris, o, al menys, els districtes, fossin pobles diferents. Altrament, crec que patim una descompensació en comparació amb els pobles i amb les ciutats més petites, que coneixen de forma més aprofundida els candidats. Encara que això, de vegades, també pot ser un desavantatge, és clar... La confiança fa fàstic, diuen, vulgarment.

Hi ha un tema que no sé si es plantejarà seriosament, i és el dels espais televisius, i les quotes de pantalla; els periodistes ja han protestat de forma palesa, però, servirà per alguna cosa? Els candidats i els seus seguicis em sembla que no han dit gaire res sobre el tema, o, al menys, jo no me n'he assabentat.