Clementina Arderiu, en aquell poema tan bonic i conegut que fa Clementina em dic, Clementina em deia, parla del seu nom i de com les amigues li deien que no feia per ella, precisament perquè semblava massa aristocràtic. Fins que l’enamorat li repeteix a l’orella, i ja no n’hi ha cap més que li agradi tant...
El cas és que, quan jo anava a escola, el nom de Júlia (amb jota catalana o jota castellana, segons us plagui) era, em deien les companyes, de vella, de persona gran. Aleshores era vigent, encara, aquell saludable costum de posar als infants el nom dels avis, i així les famílies anaven repetint noms i recordant els avantpassats. Recordo que aleshores, un dels noms més freqüents, que sempre m’ha agradat, era el de Rosa. Hi havia Maria Roses, Roses Maries, Rosites... Les Rosamaries s'enfadaven si els deies Maria Rosa i a l'inrevés. També m’agradava el de Roser, però tenia el problema que el traduïen, en el registre, pel de Rosario.
Quan vaig començar a treballar a l’escola, els immigrants d’aleshores posaven als fills, encara, noms dels seus pobles. N’hi havia d’una mica estranys, o que ho semblaven, tot és relatiu, però tambe n’hi havia d’evocadors, tendrament rurals, com ara Maria del Valle, Maria del Prado... La gent catalana-catalana es volia diferenciar de la resta i van començar a proliferar els nostrats, Núria, Jordi, Meritxell. En canvi, Montserrat, que havia estat fins i tot, nom masculí, no tenia tant d’èxit. De tota manera, molts immigrants també volien ser originals i van començar a batejar els seus fills, nascuts aquí, ja, amb noms de casa.
Va haver-hi un temps de noms anglosaxons i exòtics, una mica novel·lescos, i així van venir els infumables Killians, Jonathans, Iolandes, Vanesses, Jessiques i altres. La gent volia triar els noms, posar noms originals, breus, contundents, Anna, Clara, Maria, Marc, David, Pol, Pau, van fer fortuna. De fet, el nom evidenciava amb algun risc d’error, a quina escola anaves, si a una de pública (Iolanda) o a una del CEPEC (Elisenda). Ara, tot s’ha unificat força. Allò de posar els noms dels avis només es feia si aquests tenien noms que agradaven, i encara. Dels Joans, Joseps, Maries i ases que hi havia a totes les cases, van sobreviure les Maries -i els ases, però aquests, ja, en sentit metafòric-. També s'han esdevingut onades de noms bíblics, Raquel, Judit-Judith, Esther-Ester, Daniel, David. Hi ha també uns noms laïcs, de tipus ideològic, que ara no s'estilen tant, com ara Floreal, Germinal, i d'altres, també laïcs, més telúrics, Lluna, Mar. Costa molt, ser diferent, i, al capdavall, tot és objecte de plagi. Hi ha molts noms reivindicatius, cristians o no, Just, Llibert, i també lligats a indrets com ara el País Basc, que s'han estès, Idoia, Arantxa.
La meva mare es diu Marta per una originalitat del meu avi, que li va posar a causa d’una novel·la, Abajo las armas, de Berta de Suttner, manifest pacifista encara prou vigent, avui poc llegit, malauradament. La protagonista, alter ego de l’autora, es diu, al llibre, Marta. Com que el nom m’agradava, vaig posar-li a la meva filla, però Marta s’havia posat de moda i a l’escola n’eren un munt. De joveneta coneixia uns senyors molt excursionistes que havien posat al fill, Bernat, aleshores un nom molt minoritari. Em semblava contundent, baronívol, català, i el vaig posar al meu fill, i també s’havia posat de moda i n’hi havia uns quants, ja. Si hagués tingut una altra nena li hauria posat Isabel, que era el de la meva sogra i també m’agradava molt. Ara és un nom minoritari, s’ha substituït per Elisabet, llàstima. Algú em va dir fa poc que sonava antic. El meu pare i el meu sogre es deien Tomàs i Manel, el meu marit es diu Pere. Tots tres noms no m’acabaven de fer el pes, però ara els reivindico totalment, encara que dubto que els posin a cap descendent de la meva nissaga, si un dia en tinc.
Al meu germà li van posar Isidre, Isidro, perquè se’n deia l’avi. Sidro, li deien. A pagès era un nom vigent, al sant li dediquen moltes festes encara, perquè és el patró de la pagesia, però ara, darrerament, se’l titlla de sant forani, encara que es forani des de fa força temps i jo crec que li hauríem de concedir els papers, ja, i es reivindica Sant Galderic, a efectes de patronatge, mentre que el pobre Isidro rep un cert menyspreu per part dels puristes patris convençuts. Per cert, em sembla que no hi ha massa Galderics, però tampoc massa Isidres, avui, ni tan sols a Madrid. Això dels noms és curiós, estrany. Jo no vaig trobar massa Júlies pel món però, en una escola on vaig treballar, avui reconvertida en escola d’idiomes a causa de la davallada de natalitat, n’érem tres, una noia de León, una Júlia Maria, de Mèrida, excel·lent mestra i companya, que va retornar a la seva estimada terra, i jo.
El fet és que, des de fa uns anys, vaig pel carrer i tot sovint sento mares que criden a les seves nenes, Júlia, Júlia. El meu nom, ara que m’agradava i l’havia acceptat, s’ha posat de moda. Quin nom tan bonic, em diuen. Òndia, si era lleig, abans. Hi ha tal allau de Júlies que havia pensat, seriosament, en fer-me dir Emília, per exemple, que era el nom de la meva àvia paterna i és el meu segon nom, ja que sóc d’aquella època en la qual te’n posaven tres. Júlia era la meva pobra àvia materna, morta abans dels quaranta anys, que procedia de prop d’Àger i a qui no vaig arribar a conèixer. O sigui, que després de meditar sobre el tema, penso, que, en realitat, moriré amb el que porto. A més, espero que, d'un moment a l'altre, torni a passar de moda.
Ens creiem, volem ser, originals, i acabem esdevenint vulgars i massificats. En això del nom, com en tantes coses, la moda fa estralls. La moda ens fa veure bonic el que era lleig i a l’inrevés. Descartes va iniciar les seves meditacions en comprovar com en la moda relativa al vestit i pentinat, les coses canviaven i també les opinions, i, doncs, com podia estar segur de res? Si això passava aleshores, ara, ho podem multiplicar per un milió, gràcies al consum galopant que ens encalça. Madrona, per exemple, nom d’una patrona de Barcelona una mica oblidada, va ser un nom que va fer fortuna durant anys. No era un nom de sempre sinó que es va posar a les noies a partir dels segles XVII, XVIII... Fins ben entrat el XX, encara era vigent, als pobles, a molts barris de Barcelona. Ara sona malament, m'han comentat algunes persones, a senyora vella (?).
Enguany, a les escoles hi ha infants de tot el món, al menys a les que jo freqüento. El nom s’ha tornat quelcom una mica complicat, el mateix nom s’escriu de cinquanta mil formes, perquè encara no se n’ha fixat una de concreta, en molts casos, com ara els d’alguns noms musulmans, Suliman, Soleymane, Soliman, Suleiman, Soleimane... A l’Amèrica hispànica, d’on venen molts immigrants d’avui, hi ha hagut, com a les Filipines, una gran colonització dels noms anglosaxons, reconvertits i escrits també de formes diverses, Joselin, Joselyn, Jhoselin, Joselyne... Les professores d’educació infantil, amb un gran coratge, continuen treballant el nom, quan s’inicia l’aprenentatge de la lecto-escriptura, cosa que, avui, comporta unes dificultats immenses.
Els noms tirant a americanos, en alguns ambients, han anat de baixa, s'han tornat, ja, ordinaris. Abans hi havia actrius hispàniques que es posaven noms d’aquesta mena i que, a la llarga, han acabat retornant al propi, Pepa, Paca, Manolo, són, ara, vigents, desitjables i tot. I també els cognoms, des que els Garcia i els López els porten actors i actrius de moda per aquells verals del hollywood, sense cap mena de complex. Ara és molt menys freqüent, entre els actors, canviar-se el nom i posar-se’n un d’artístic. La veritat és que les persones que coneixem les lliguem als seus noms i si algú antipàtic es diu d'alguna manera que ens semblava bonica abans, aquell nom ens produeix una sensació neguitosa i acaba per no agradar-nos. I també a l'inrevés, és clar, una bona persona il·lumina un nom suposadament lleig.
Encara que sembli impossible, les modes, que ens fan canviar i tornar a canviar el gust sobre roba, pentinats, decoració interior de les cases i patronímis, ens fan canviar, també, la manera de pensar i tot, de vegades per millorar, però d’altres per adoptar ideologies foranes, en temes suposadament anodins, però també transcendents. Ens movem entre el neguit per ser originals i la necessitat d’anar amb el ramat i estar ben integrats en el context del nostre present. Quan els canvis d’ideologia responen a una meditació aprofundida i contrastada, són bons, suposo. Però moltes vegades també responen a frivolitats importades o imposades. I el que era bonic, sona antic, decadent, i el que era lleig, barroer, extravagant, resulta moderníssim.
El cas és que, quan jo anava a escola, el nom de Júlia (amb jota catalana o jota castellana, segons us plagui) era, em deien les companyes, de vella, de persona gran. Aleshores era vigent, encara, aquell saludable costum de posar als infants el nom dels avis, i així les famílies anaven repetint noms i recordant els avantpassats. Recordo que aleshores, un dels noms més freqüents, que sempre m’ha agradat, era el de Rosa. Hi havia Maria Roses, Roses Maries, Rosites... Les Rosamaries s'enfadaven si els deies Maria Rosa i a l'inrevés. També m’agradava el de Roser, però tenia el problema que el traduïen, en el registre, pel de Rosario.
Quan vaig començar a treballar a l’escola, els immigrants d’aleshores posaven als fills, encara, noms dels seus pobles. N’hi havia d’una mica estranys, o que ho semblaven, tot és relatiu, però tambe n’hi havia d’evocadors, tendrament rurals, com ara Maria del Valle, Maria del Prado... La gent catalana-catalana es volia diferenciar de la resta i van començar a proliferar els nostrats, Núria, Jordi, Meritxell. En canvi, Montserrat, que havia estat fins i tot, nom masculí, no tenia tant d’èxit. De tota manera, molts immigrants també volien ser originals i van començar a batejar els seus fills, nascuts aquí, ja, amb noms de casa.
Va haver-hi un temps de noms anglosaxons i exòtics, una mica novel·lescos, i així van venir els infumables Killians, Jonathans, Iolandes, Vanesses, Jessiques i altres. La gent volia triar els noms, posar noms originals, breus, contundents, Anna, Clara, Maria, Marc, David, Pol, Pau, van fer fortuna. De fet, el nom evidenciava amb algun risc d’error, a quina escola anaves, si a una de pública (Iolanda) o a una del CEPEC (Elisenda). Ara, tot s’ha unificat força. Allò de posar els noms dels avis només es feia si aquests tenien noms que agradaven, i encara. Dels Joans, Joseps, Maries i ases que hi havia a totes les cases, van sobreviure les Maries -i els ases, però aquests, ja, en sentit metafòric-. També s'han esdevingut onades de noms bíblics, Raquel, Judit-Judith, Esther-Ester, Daniel, David. Hi ha també uns noms laïcs, de tipus ideològic, que ara no s'estilen tant, com ara Floreal, Germinal, i d'altres, també laïcs, més telúrics, Lluna, Mar. Costa molt, ser diferent, i, al capdavall, tot és objecte de plagi. Hi ha molts noms reivindicatius, cristians o no, Just, Llibert, i també lligats a indrets com ara el País Basc, que s'han estès, Idoia, Arantxa.
La meva mare es diu Marta per una originalitat del meu avi, que li va posar a causa d’una novel·la, Abajo las armas, de Berta de Suttner, manifest pacifista encara prou vigent, avui poc llegit, malauradament. La protagonista, alter ego de l’autora, es diu, al llibre, Marta. Com que el nom m’agradava, vaig posar-li a la meva filla, però Marta s’havia posat de moda i a l’escola n’eren un munt. De joveneta coneixia uns senyors molt excursionistes que havien posat al fill, Bernat, aleshores un nom molt minoritari. Em semblava contundent, baronívol, català, i el vaig posar al meu fill, i també s’havia posat de moda i n’hi havia uns quants, ja. Si hagués tingut una altra nena li hauria posat Isabel, que era el de la meva sogra i també m’agradava molt. Ara és un nom minoritari, s’ha substituït per Elisabet, llàstima. Algú em va dir fa poc que sonava antic. El meu pare i el meu sogre es deien Tomàs i Manel, el meu marit es diu Pere. Tots tres noms no m’acabaven de fer el pes, però ara els reivindico totalment, encara que dubto que els posin a cap descendent de la meva nissaga, si un dia en tinc.
Al meu germà li van posar Isidre, Isidro, perquè se’n deia l’avi. Sidro, li deien. A pagès era un nom vigent, al sant li dediquen moltes festes encara, perquè és el patró de la pagesia, però ara, darrerament, se’l titlla de sant forani, encara que es forani des de fa força temps i jo crec que li hauríem de concedir els papers, ja, i es reivindica Sant Galderic, a efectes de patronatge, mentre que el pobre Isidro rep un cert menyspreu per part dels puristes patris convençuts. Per cert, em sembla que no hi ha massa Galderics, però tampoc massa Isidres, avui, ni tan sols a Madrid. Això dels noms és curiós, estrany. Jo no vaig trobar massa Júlies pel món però, en una escola on vaig treballar, avui reconvertida en escola d’idiomes a causa de la davallada de natalitat, n’érem tres, una noia de León, una Júlia Maria, de Mèrida, excel·lent mestra i companya, que va retornar a la seva estimada terra, i jo.
El fet és que, des de fa uns anys, vaig pel carrer i tot sovint sento mares que criden a les seves nenes, Júlia, Júlia. El meu nom, ara que m’agradava i l’havia acceptat, s’ha posat de moda. Quin nom tan bonic, em diuen. Òndia, si era lleig, abans. Hi ha tal allau de Júlies que havia pensat, seriosament, en fer-me dir Emília, per exemple, que era el nom de la meva àvia paterna i és el meu segon nom, ja que sóc d’aquella època en la qual te’n posaven tres. Júlia era la meva pobra àvia materna, morta abans dels quaranta anys, que procedia de prop d’Àger i a qui no vaig arribar a conèixer. O sigui, que després de meditar sobre el tema, penso, que, en realitat, moriré amb el que porto. A més, espero que, d'un moment a l'altre, torni a passar de moda.
Ens creiem, volem ser, originals, i acabem esdevenint vulgars i massificats. En això del nom, com en tantes coses, la moda fa estralls. La moda ens fa veure bonic el que era lleig i a l’inrevés. Descartes va iniciar les seves meditacions en comprovar com en la moda relativa al vestit i pentinat, les coses canviaven i també les opinions, i, doncs, com podia estar segur de res? Si això passava aleshores, ara, ho podem multiplicar per un milió, gràcies al consum galopant que ens encalça. Madrona, per exemple, nom d’una patrona de Barcelona una mica oblidada, va ser un nom que va fer fortuna durant anys. No era un nom de sempre sinó que es va posar a les noies a partir dels segles XVII, XVIII... Fins ben entrat el XX, encara era vigent, als pobles, a molts barris de Barcelona. Ara sona malament, m'han comentat algunes persones, a senyora vella (?).
Enguany, a les escoles hi ha infants de tot el món, al menys a les que jo freqüento. El nom s’ha tornat quelcom una mica complicat, el mateix nom s’escriu de cinquanta mil formes, perquè encara no se n’ha fixat una de concreta, en molts casos, com ara els d’alguns noms musulmans, Suliman, Soleymane, Soliman, Suleiman, Soleimane... A l’Amèrica hispànica, d’on venen molts immigrants d’avui, hi ha hagut, com a les Filipines, una gran colonització dels noms anglosaxons, reconvertits i escrits també de formes diverses, Joselin, Joselyn, Jhoselin, Joselyne... Les professores d’educació infantil, amb un gran coratge, continuen treballant el nom, quan s’inicia l’aprenentatge de la lecto-escriptura, cosa que, avui, comporta unes dificultats immenses.
Els noms tirant a americanos, en alguns ambients, han anat de baixa, s'han tornat, ja, ordinaris. Abans hi havia actrius hispàniques que es posaven noms d’aquesta mena i que, a la llarga, han acabat retornant al propi, Pepa, Paca, Manolo, són, ara, vigents, desitjables i tot. I també els cognoms, des que els Garcia i els López els porten actors i actrius de moda per aquells verals del hollywood, sense cap mena de complex. Ara és molt menys freqüent, entre els actors, canviar-se el nom i posar-se’n un d’artístic. La veritat és que les persones que coneixem les lliguem als seus noms i si algú antipàtic es diu d'alguna manera que ens semblava bonica abans, aquell nom ens produeix una sensació neguitosa i acaba per no agradar-nos. I també a l'inrevés, és clar, una bona persona il·lumina un nom suposadament lleig.
Encara que sembli impossible, les modes, que ens fan canviar i tornar a canviar el gust sobre roba, pentinats, decoració interior de les cases i patronímis, ens fan canviar, també, la manera de pensar i tot, de vegades per millorar, però d’altres per adoptar ideologies foranes, en temes suposadament anodins, però també transcendents. Ens movem entre el neguit per ser originals i la necessitat d’anar amb el ramat i estar ben integrats en el context del nostre present. Quan els canvis d’ideologia responen a una meditació aprofundida i contrastada, són bons, suposo. Però moltes vegades també responen a frivolitats importades o imposades. I el que era bonic, sona antic, decadent, i el que era lleig, barroer, extravagant, resulta moderníssim.
Encara bo que, com diu la dita, el nom no fa la cosa.
10 comentaris:
Res més difícil, en efecte, que ser original, sobre tot si no s'està disposat a pagar el preu de la diferència, que és l'aïllament. No som originals ni amb les nostres mascotes.
pla i català: ELISAVA
Les mecves filles es diuen Meritxell, Vanessa i Anna. Lo de Vanessa fou per la Vanessa Redgrave quan el free-cinemà, abans de la Llol i el Manolo Escobar.Els nets, Maria, Laura Marc i el que vindrà d'aci a un parell de mesos, Roberto. Afortunadament no tinc cap Kevin
Certament, Gregorio, ser original té un preu i el que fem és anar sobrevivint com podem.
Hola, Albert, tu, certament, vas ser molt original. Es clar que més d'una vegada li hauran dit que té nom d'escola de disseny, he, he.
Hola, Francesc, gran actriu, per cert.
Ets un iaio de veritat, ja.
Respecte als nets, si un dia en tinc, estic oberta al que sigui, si ´són els meus néts, encara que es diguin Kevins, Killians o Jessiques, mira, seran els millors.
Trobo molt interessant i divertit el tema dels noms i els motius pels quals s'acaben posant als fills o filles.
És veritat que les modes canviants fan que allò que era modern i atractiu es converteixi en antiquat, i que torni el cicle i el que ha pujat baixi.
Jo crec, entre altres possibilitats, que m'agraden els noms que al llarg de la meva vida han pertanyut o pertanyen a persones que m'agraden o que estimo. entre els femenins, per exemple, m'agraden Marta i Maria (què hi farem, també Rosa i Júlia (ja ho veus), i Teresa (nom de la meva família i de la meva dona per excel·lència).
M'agrada també el meu nom (més l'altre que aquest) i Joan i Josep (en queden entre els més recents?) i Daniel. I alguns noms bíblics tant masculins com femenins.
També m'agraden persones de qui el nom no em diu res.
Una cunyada meva, no sé si plenament conscient, va posar als seus dos fills mascles (ara tenen 19 i 20 anys) nom que no figuren al santoral. El petit té el nom d'un arbre de tres lletres i el gran el d'una població catalana de quatre (no els poso aquí per no identificar-los més: dubto que hi hagi gaires casos semblants). Ells i la gent que els coneix ho porten amb tota normalitat.
Segur que els teus néts seran els millors, però tampoc cal que... no m'atreveixo a repetir-los. Espero que els convencis, a la Marta i en Bernat, perquè es repensin.
M'he sentit identificada en aquest post sobre els noms. El meu ja el sabeu, el típc nom català que de tant comú m'anomenaven pel cognom en comptes del nom. De fet el meu pare ja em volia posar Violant aquella època però li van fer desdir pel què dirien. En canvi jo sí que em vaig mantenir ferma alhora de posar-li a la meva filla i no creguis que no em van arrufar el nas més d'un i d'una. Però ara tothom l'ha ben assimilat i ha acabat agradant. Tothom la coneix pel nom, al poble (el meu) i ja més a ella que a mi que quasi no em recoden ni em reconeixen pel carrer.
Hola, Pere,
Això de Marta, a la meva mare, que sempre va haver de treballar molt, li feia una certa gràcia, perquè ja sabem el que diu Jesús a la pobra senyora, que la Maria ho fa millor, escoltant i no netejant tant. Per això a la Marta la van fer patrona de l'hosteleria. Avui dia es posen noms laics, també, ja res no sembla estrany, el que passa és que quan un nom original 'sona bé' aviat és plagiat i ja no és original. Així és la vida, i la literatura, prou que ho saps, tu, que ets una mica 'planià'.
El que passa és que quan els Kilians, Kevins, Jonatans i Jèssiques siguin avis, qui sap, potser torna a ser moda posar el nom dels avis, i, doncs, ja seran història.
Hola, Violant,
Jo crec que tothom posa el nom als fills pensant què és bonic, el que no sabem és que en pensaran ells i elles, al cap dels anys. Avui, crec, ja no ens estranyem de res, hi ha una gran varietat. Abans, hi havia més prejudicis, encara que també hi havia qui intentava ser original. Vaig conèixer unes germanes que duien, totes, noms de flors, Rosa, Margalida, Violeta, Hortènsia, estaven bé, però resulta que van ser tantes que a una li van posar Crisantem, i com que es una flor que porten als difunts, no li feia cap gràcia. A la peli de les set núvies per set germans, el pare anava posant-los noms en ordre alfabètic. Ara, com que les famílies no són tan nombroses, no podem variar tant.
Publica un comentari a l'entrada