Porcel, avui

Al suplement Culturas de La Vanguardia d’avui hi ha un espai important dedicat a Baltasar Porcel, que ha fet setanta anys. A l’agost, quan érem a l’hospital, a causa de l’operació de la meva mare, el vam veure a distància, per un d’aquells passadissos del Clínic. Porcel havia estat operat, també, de càncer. Malgrat el tràngol i la gravetat de la malaltia, sembla que s’ha recuperat, de moment, i continua amb les seves col·laboracions al diari i amb la seva lucidesa habitual, que la maduresa ha enriquit amb molts matisos.

Porcel no ha estat mai un personatge còmode per a la nostra cultureta. Se li han adjudicat ambicions no demostrades i filiacions diverses. Suposo que si hagués estat, políticament, tan ambiciós com es deia, ara estaria situat en algun escambell més remarcable. Jo el tinc per un esperit independent, encara que suposo que al llarg del temps haurà tingut les seves simpaties, fòbies, i decepcions, com gairebé tothom. A l’entrevista que li fan parla de moltes coses, del pujolisme i de la figura de Pujol, que valora molt, però també de com ha evolucionat, a menys, l’ambició a l’entorn de la llengua. De la problemàtica, no resolta, ni tan sols plantejada amb claredat, de la relació Catalunya-Espanya. Del turisme, que va començar sent una ajuda per obrir camins i menjar millor i ha acabat per edificar en els camins i menjar-nos la dignitat.

Algun blog, com ara Paraules, reprodueix fragments de l’entrevista. Crec que paga la pena llegir-la sencera, ja que moltes de les coses que diu, fora de context, es poden interpretar de forma errònia o tergiversada. En el meu imaginari personal, lligat al món literari, recordo molt bé el Porcel jove, agressiu, atractiu, una mica cínic, amb les seves entrevistes paradigmàtiques i agosarades, en aquell Destino que el meu avi comprava els dissabtes i que feia una olor de tinta fresca que s’ha perdut, gairebé de forma definitiva. Un Destino que ell mateix no va poder fer surar de forma adient, de cara a la transició, com va passar amb tantes altres revistes emblemàtiques.

Les primeres novel·les de Porcel em van agradar molt, sobretot Cavalls cap a la fosca i una altra d’inquietant, no tan coneguda, Les pomes d’or. Les narracions de Difunts sota els ametllers en flor eren, crec, extraordinàries. De la producció novel·lística posterior he de dir que em vaig ensopegar amb coses que no em van acabar de fer el pes, molt ben escrites, evidentment, però sense aquella força admirable de les anteriors. Potser em caldria una relectura, ara, que el temps m’ha canviat també a mi. El seu periodisme, la columna diària, pot generar adhesió o refús però mai no deixa indiferent. El recordo també en un acte d’aquells de l’Institut de la Mediterrània, presentant Ben Jalloun, en una conferència molt interessant, fa alguns anys. No sé si als instituts, a les universitats, se li dóna el lloc que mereix; fa un temps, en una mena de xat literari em vaig ensopegar amb un gran doll d'ignorància juvenil sobre l'escriptor i la seva obra, però potser vaig tenir mala sort, qui sap.

S’havia arribat a dir, fa alguns anys, que potser seria el primer escriptor català amb un Nobel. Espero que, d’existir la proposta, no passi com amb en Pérez Galdós, que va haver de suportar el rebuig dels escriptors de l’oposició els quals fins i tot van organitzar un tec per protestar sobre la possible concessió, que no va arribar a materialitzar-se. Com que jo crec que som molt més hispànics del que ens pensem, doncs, ja m’espero qualsevol cosa, del món cultural que ens agombola. Porcel ha patit imperdonables oblits i interessats silencis. És, crec, una de les figures intel·lectuals més brillants que tenim actualment a Catalunya, per no dir la número u. Em pregunto si, de no haver estat malalt, haurien dedicat una gran part del suplement cultural als seus setanta anys, voldria creure que també...