23.5.07

Porcel, avui

Al suplement Culturas de La Vanguardia d’avui hi ha un espai important dedicat a Baltasar Porcel, que ha fet setanta anys. A l’agost, quan érem a l’hospital, a causa de l’operació de la meva mare, el vam veure a distància, per un d’aquells passadissos del Clínic. Porcel havia estat operat, també, de càncer. Malgrat el tràngol i la gravetat de la malaltia, sembla que s’ha recuperat, de moment, i continua amb les seves col·laboracions al diari i amb la seva lucidesa habitual, que la maduresa ha enriquit amb molts matisos.

Porcel no ha estat mai un personatge còmode per a la nostra cultureta. Se li han adjudicat ambicions no demostrades i filiacions diverses. Suposo que si hagués estat, políticament, tan ambiciós com es deia, ara estaria situat en algun escambell més remarcable. Jo el tinc per un esperit independent, encara que suposo que al llarg del temps haurà tingut les seves simpaties, fòbies, i decepcions, com gairebé tothom. A l’entrevista que li fan parla de moltes coses, del pujolisme i de la figura de Pujol, que valora molt, però també de com ha evolucionat, a menys, l’ambició a l’entorn de la llengua. De la problemàtica, no resolta, ni tan sols plantejada amb claredat, de la relació Catalunya-Espanya. Del turisme, que va començar sent una ajuda per obrir camins i menjar millor i ha acabat per edificar en els camins i menjar-nos la dignitat.

Algun blog, com ara Paraules, reprodueix fragments de l’entrevista. Crec que paga la pena llegir-la sencera, ja que moltes de les coses que diu, fora de context, es poden interpretar de forma errònia o tergiversada. En el meu imaginari personal, lligat al món literari, recordo molt bé el Porcel jove, agressiu, atractiu, una mica cínic, amb les seves entrevistes paradigmàtiques i agosarades, en aquell Destino que el meu avi comprava els dissabtes i que feia una olor de tinta fresca que s’ha perdut, gairebé de forma definitiva. Un Destino que ell mateix no va poder fer surar de forma adient, de cara a la transició, com va passar amb tantes altres revistes emblemàtiques.

Les primeres novel·les de Porcel em van agradar molt, sobretot Cavalls cap a la fosca i una altra d’inquietant, no tan coneguda, Les pomes d’or. Les narracions de Difunts sota els ametllers en flor eren, crec, extraordinàries. De la producció novel·lística posterior he de dir que em vaig ensopegar amb coses que no em van acabar de fer el pes, molt ben escrites, evidentment, però sense aquella força admirable de les anteriors. Potser em caldria una relectura, ara, que el temps m’ha canviat també a mi. El seu periodisme, la columna diària, pot generar adhesió o refús però mai no deixa indiferent. El recordo també en un acte d’aquells de l’Institut de la Mediterrània, presentant Ben Jalloun, en una conferència molt interessant, fa alguns anys. No sé si als instituts, a les universitats, se li dóna el lloc que mereix; fa un temps, en una mena de xat literari em vaig ensopegar amb un gran doll d'ignorància juvenil sobre l'escriptor i la seva obra, però potser vaig tenir mala sort, qui sap.

S’havia arribat a dir, fa alguns anys, que potser seria el primer escriptor català amb un Nobel. Espero que, d’existir la proposta, no passi com amb en Pérez Galdós, que va haver de suportar el rebuig dels escriptors de l’oposició els quals fins i tot van organitzar un tec per protestar sobre la possible concessió, que no va arribar a materialitzar-se. Com que jo crec que som molt més hispànics del que ens pensem, doncs, ja m’espero qualsevol cosa, del món cultural que ens agombola. Porcel ha patit imperdonables oblits i interessats silencis. És, crec, una de les figures intel·lectuals més brillants que tenim actualment a Catalunya, per no dir la número u. Em pregunto si, de no haver estat malalt, haurien dedicat una gran part del suplement cultural als seus setanta anys, voldria creure que també...

11 comentaris:

Albert ha dit...

Hola júlia,
No vull entrar en detalls i menys en un blog que no és el meu, però per mi no va ser ètic com a director de la revista DESTINO.

miquel ha dit...

Una entrevista interessant per llegir a poc a poc. A "La Vanguardia" era obligat que parlessin d'ell (o que parlés ell), ja es veurà a la resta de la premsa i el que diuen les veus "independents" -tot i que al mateix Suplement ja en tenim una mostra-, perquè realment, i malgrat que en alguns moments es casava , o ho semblava, amb alguns, sempre ha estat un personatge realment incòmode.
Conec molt poc la seva literatura de ficció, només algunes coses molt del principi, però en canvi sempre m'ha interessat llegir els seus articles, les seves entrevistes, les seves opinions sobre el país i sobre els altres, alguns cop no compartides o poc compartides, però sempre interessants, estimulants, diferents, cosa molt d'agrair en un temps en què malgrat les aparences no ens arriba excessiva varietat de pensament.

Luis Rivera ha dit...

Penso que aquesta independència d'en Porcel de la que parles, pot esser deguda al seu origen mallorquí. L'intelectual que es fa a Barcelona i procedeix de les illes es sempre un poco foraster i te una visió un poco llunyana que el fa esser més certer en els seus judicis. Malgrat i tot lo catalá que es pugui sentir.

Porcel, com Pla, es una figura aillada en la cultura catalana i aquest aillament es, per sé, la força de la seva originalitat i probablemente calitat, cosa que al gregarisme cultural (tothom escriu el mateix casi de la mateixa manera) no l'hi pertoca.

recordo les entrevistres a Destino, probablemente de lo millos que s'ha fet periódisticament a la premsa espanyola.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
En aquest aspecte concret puc estar d'acord amb tu, jo també crec que no va actuar com calia, i que potser no fa autocrítica sobre el tema. Això no treu perquè sigui bon escriptor i periodista, és una cas, amb grans diferències, però semblant al de Pla, amb qui sovint se'l compara, no pas per l'estil sinó per la trajectòria.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
D'acord amb tu. La literatura de ficció mereix, crec, també, una relectura. Sobretot allò que en diuen 'el cicle mallorquí'.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, efectivament, se'l comapara amb Pla en molts aspectes personals, per la situació en el context intel·lectual i, potser també, per algunes contradiccions. Contradiccions que també tenen altres 'patums' però que es dissimulen més. Tens raó amb els escriptors illencs, també passa amb els valencians, de fet, actualment, el panorama encara és pitjor, poca producció de Balears i València ens arriba a Barcelona i, si arriba, no es difon com caldria. A més, penso jo, el món de les illes té unes característiques especials que incideixen molt en els seus escritors.

Efectivament, unes entrevistes excel·lents (crec recordar que es deien 'los encuentros'). Eren molt comentades i llegides per molta gent diferent. Aleshores treballava a un despatx i sé que sempre les comentàvem i que les llegien persones poc 'llegidores'. Una mica com passa ara amb les de La Contra vanguardiera, també.

Anònim ha dit...

Hola a tothom. M'heu despertat la curiositat pel Porcel, a qui he llegit bastant en premsa, però no m'hi he posat mai en cap novel·la. Estic acabant-me "Les veus del P" del Cabré, així que ja tinc deures per a la setmana que ve. Avui mateix passaré per la llibreria a encomanar "Cavalls cap a la fosca".
Petons des d'Alacant

El veí de dalt ha dit...

Júlia, en Porcel no ha estat mai gaire sant de la meva devoció; pero no se li pot retreure els mèrits literaris que té. Intel.lectuasl, segons tu, també. No sé...no tinc prou elements per opinar. Intentaré mirar l'entrevsita que dius.

Deric ha dit...

mai m'ha agradat especialment aquest senyor ni el que escriu, també he de reconèixer que no he tingut interés per apropar-m'hi.

Júlia ha dit...

Hola, Empar,
Espero que t'agradi, jo he de dir també que el vaig llegir fa molts anys, ja.

Júlia ha dit...

Hola, Veí de Dalt i Deric,
He de dir que no m’estranya que penseu així, no és un personatge convencional ni simpàtic, i a més, no ho ha dissimulat ni ho ha intentat. A mi em va passar durant molt de temps amb Pla, que em costava llegir-lo perquè ‘em queia gros’. No és fàcil, amb els contemporanis, destriar la literatura de la biografia, crec, però, que ara ja mereix una relectura una mica objectiva. També passa que a aquells escriptors que ens ‘cauen bé’ per circumstàncies diverses, els perdonem la manca de qualitat amb més facilitat. Per això llegia no fa massa, crec que a Trapiello, que parlava dels guanyadors –intel·lectuals- de la guerra civil, que havien perdut, però, les aules i la crítica literària, més enllà de la seva qualitat. Fa poc sentia uns joves al metro parlar de Vargas Llosa, deien ‘que no el pensaven llegir’, era perquè els queia gros, pel seu capteniment actual. Estic segura de que Pérez Reverte perdrà molts adictes a causa del seu manifest espanyolisme, per exemple. En fi, aquest és un tema lligat al fet que som persones i no podem aïllar els aspectes diversos de les altres persones. De tota manera, penso que, hores d’ara, Porcel mereix una relectura acurada i sense prejudicis, tant pel que fa a la literatura de creació com a la periodística.