Retratats i retratistes

Vaig anar al cinema dimarts i vaig fer una cosa que poques vegades faig i que potser hauria de fer més sovint: entrar a veure al Verdi una pel·lícula de la qual no havia llegit res, encara, i que, si he de ser sincera, ni tan sols sabia que existís, Delirious. Explica la història d’un fotògraf de molt poca volada, que malviu dedicat a retratar famosos, i que acull a casa seva un aspirant a actor que dorm al carrer. No explico res més per si algú la va a veure, és una reflexió molt divertida, tragicòmica, sobre el món dels famosos i les seves mediocritats, les aspiracions personals, les relacions familiars i la fragilitat de la popularitat, amb les seves espurnes de romanticisme i tot. El fotògraf és Steve Buscemi, que està, com sempre, excel·lent.

Sempre m’ha sobtat veure com jo mateixa em distrec fullejant revistes de tafaneria, encara que normalment no en compri, per una mena de principis, potser exagerats. De vegades, en moments de lleure avorrit o de preocupacions excessives, prioritzar aquesta mena de bestieses és, fins i tot, saludable. El fet és que els personatges que hi surten són cada vegada de menys categoria professional, em sembla, amb alguna excepció puntual. En altres èpoques, pre-televisives, eren gent del cinema, els qui predominaven. Ara, moltes vegades ni tan sols sé qui són, perquè potser pertanyen a algun programa de tele que no miro normalmente. He de dir que la tafaneria sentimental és patrimoni de dones, en general, cosa que admeto, mentre que el món futbolístic, penso, és l’equivalent masculí a la frivolitat vital de consum.

Diumenge fullejava unes Lecturas antigues als encants de Sant Antoni. Eren revistes sòlides, amb un bon gruix de novel·les curtes, moltes d’autors remarcables de l’època. La novel·la curta publicada en revistes era un bon recurs econòmic per als escriptors. Per casa corren, encara, una mena de llibretetes que havia comprat la meva besàvia i que venien als quioscs, amb poemes d’autors famosos i no tant i també alguns antics exemplars de revistes com ara Hojas selectas, amb força narrativa incorporada. És clar que no hi havia televisió, pràcticament ni ràdio, en aquelles èpoques. De tota manera, s’ha perdut bastant, en exigència intel·lectual, em sembla. Fins i tot aquella revista barateta que era Garbo havia inclòs una mica de literatura. Ara, el més profund que s’inclou és, això sí, un espai de cuina, la cuina s’està convertint en una estrella mediàtica, quan menys cuinem, més receptes i llibres (hi ha qui opina que amb el sexe passa si fa no fa, quan més se'n parla i escriu, menys es practica). Els cuiners han esdevingut mediàtics i estelars. Com que busquem excuses per a les nostres francesilles hi ha qui, com jo mateixa, es justifica, quan cau en la temptació: la compro per les receptes de cuina.

Ara tot són fotos, estampes, que deien els grans. El fotògraf de Delirious cerca, desesperat, algun tema estrella que li permeti col·locar una bona foto, n’aconsegueix unes, per casualitat, d’un famòs que surt d’operar-se el penis, l’única que li posen en primera pàgina. La fascinació per aquest món de pijeria –no he trobat, encara, cap mot català adient al significat global del terme, i és que em sembla que, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims, les traduccions són sempre limitades-, fatxendes, diners, luxe i llumeneres, és força general, malgrat que tots sabem que són dones i homes com els altres. Mira, aquell surt al ‘cor de la ciutat’, em comentava un dia, una amiga, en una cafeteria, embadalida amb la proximitat d'un actor jove. L’actor de telesèrie és una modalitat, encara, en alça, que, per cert, suposo que genera llocs de treball. Molts bons actors i actrius, que feien força badalls fa alguns anys, han millorat la seva economia gràcies a aquesta especialitat. Però el cinema, el futbol, la música de consum, la publicitat, mouen grans quantitats de diners, qui té sort en algun camp d’aquests i un do esportiu o musical innat, pot passar de no ser ningú -o sigui, com la majoria- a viure com un rajà, sobretot si té cura dels seus estalvis, bons mànagers i acurats assessors d’inversions. De vegades, aquests milionaris es despengen amb actes solidaris, cosa que fa força angúnia, la veritat, però com que vivim en un món d’aparences, incoherències i contradiccions ens ho empassem tot sense massa manies. Pel camí es queden moltes decepcions i desenganys, en això, com en tot, suren els més espavilats i afortunats, que són els que coneixem, admirem i envegem.

En el fons, de la mateixa manera que existeix una certa èpica del fracàs, crec jo que la mediocritat d’aquest món de plàstic té la seva grandesa, és una mena de mirall estrafet, però acolorit i brillant, dels nostres somnis i dèries. Un repàs als quioscs –als que queden, que ja són pocs-, avui, resulta una mica decebedor. Fins i tot les revistes temàtiques, com ara las d’història o geografia, són, a la pràctica, un munt de boniques imatges amb textos refregits i comprimits. Un món ben estrany és el d’això que en diuen moda, els telediaris més seriosos ens ofereixen sovint informacions sobre la moda, amb aquestes models amb cara de garbanzos atrasaos, -com deia una veïna, fa anys-, lluint coses estranyes al damunt, que ningú no es posarà mai, em sembla i caminant d’aquesta manera com ningú, al menys que jo vegi, camina pel carrer, normalment. El fotògraf atrotinat i embadalit de la pel·lícula és, de fet, una metàfora, un home que mira, desitjant, en el fons, tan sols, retratar el que veu, un món del qual no formarà part mai. Una mica com aquells nens pobres d'en Folch i Torres, que des de l'exterior de les cases riques guaitaven l'interior il·luminat, on els privilegiats feien les seves celebracions. Una frase feta antiga, d'aquelles que comentava ahir, era, per cert, ben gràfica, han quedat ben retratats, tots aquests!