Sobre imperfeccions

Avui, en la resposta a un comentari, manifestava que el senyor Trías em queia, visceralment, simpàtic, encara que, evidentment, ni el conec ni he parlat mai amb ell. Hi ha sentiments que no responen a res concret, senzillament, existeixen. Jo crec que, precisament, una dels motius pels quals em cau bé és aquesta ‘egue’ tan característica. Una senyora, per la ràdio, el criticava, per això, ‘hi ha logopedes’, protestava. Una de les crítiques més habituals fetes als polítics és ‘no saben parlar’. El senyor Montilla, que està fent esforços fonètics i semàntics apreciables, ha estat molt criticat per, en teoria ‘no saber català’. La senyora que trucava a la ràdio deia, també, que, per exemple, el rei havia millorat molt parlant. Moltes vegades les persones triomfen per ‘saber parlar’, sobretot per saber convèncer. La veritat, he llegit en algun lloc, és l’eloqüència del darrer en tenir la paraula.

Quan jo anava a la Normal hi havia dos joves professors que ens tenien el cor robat, a les alumnes. Els professors ocupen un bon lloc, en els cors immadurs, els magnifiquem i idealitzem, sobretot si expliquen bé, són savis o ho semblen, i a més, compten amb un atractiu palès, evident. Un era el senyor Petrus, de nom estrany, llatí, que després ha estat un gran pedagog –ja ho era aleshores- i ha escrit llibres molt importants sobre aspectes diversos de la pedagogia. L’altre, el senyor Tuson, que jo crec que va caure per casualitat en aquella Normal tan pintoresca de finals dels seixanta, qui, més endavant, ha esdevingut també lingüista notable, capaç de fer arribar al gran públic temes profunds sobre aspectes del llenguatge. L’un era un xicot elegant, convencional, el senyor Petrus, i, a més, tenia també aquest suposat defecte, la ‘egue’. En un sopar d’estudiants va venir i va fer broma amb la seva característica fonètica, recitant allò de el pego de san goque no tiene gabo. No cal dir que ens queia la bava. Jo crec que si hagués parlat de forma acurada i perfecta no ens hauria tingut tan encaterinades. El senyor Tuson era aleshores un jove d’aspecte anticonvencional, una mica hippie, amb cabell llarg, intel·ligència brillant, i que encara no parlava català. Tenia, aquest professor, aleshores, una gran predilecció per Unamuno, personatge de qui parlaré un dia d’aquests, i això va fer que en aquella època arribés a llegir llibres d’aquest autor que ara no sé si resistiria, potser sí, qui sap. Recordo també que va ser el primer en parlar-nos de La Regenta, que no feia massa s’havia tornat a editar, i que ens recitava allò tan bonic de Quevedo, polvo serán, más polvo enamorado.

Estem en un món que cerca, de forma barroera, la perfecció. T’arreglen les dents, les orelles, la mala pronúncia, els mitxelins, el nas, les arrugues. Com que no saben què és la bellesa i hi ha molta gent que diu que la bellesa és, també, una certa imperfecció, quan volem perfeccionar sovint ajudem, també, a aigualir l’atractiu. Quan era jove tenia molt de complex amb el meu pobre nas, sort que aleshores les operacions d’estètica eren veritables luxes, encara i no vaig caure en el parany de retallar-la. He vist gent operada, a qui van fer el nas unificat i arremangat que estava de moda aleshores, amb els anys fan una mica de cara de porquet, la veritat. Però, certament, quan ets adolescent, aquestes coses et fan patir. Et sents injustament tractat per la vida si no ets bell, atractiu, no t’adones del fet que tot és convencional, efímer, relatiu. La lletjor, terme tan manipulable i relatiu com la bellesa, és un motiu molt important de discriminació, certament. Molts genis lletjos haurien canviat una bona part de genialitat per atractiu, em sembla. El que passa és que de vegades queda ordinari, incorrecte, expressar que t’hauries estimat més ser menys intel·ligent però estar més bona o més ben plantat. És bonic manifestar que el físic no té importància, ni els diners, però sí que en tenen, una cosa i l'altra, a la pràctica.

La bellesa passa, es transforma, desapareix també, perquè per molt que volguem dir que quan ets vell pots ser bell, la realitat no és tan pietosa. Qui ha estat bell, atractiu –qualitats que de vegades no van plegades- és lògic que enyori més el que ha perdut, com qui ha estat ric enyora, suposo, els temps de benestar. Sempre hi pot haver un pobre feliç, com aquell que no tenia camisa, és clar, n'hi ha molts, només faltaria, però... Una gran part de bellesa és cultivada, artifici, encara més en aquest món barroc d’avui que ens envolta, però això no hi fa res, a efectes pràctics. El proces d’embelliment, de perfeccionament, físic, però també intel·lectual, deixa, pel camí, molts equipatges irrecuperables, lligats a l’entusiasme jove per tots els misteris de la vida. Hi ha qui pensa que aquests canvis faran que millori alguna cosa en el seu desenvolupament vital, de vegades potser és veritat, i, de fet, sovint tan és si una cosa és veritat o no, l’important, inevitable, és que, en un moment del nostre camí, hem cregut que ho era i ens ha fet patir i tot.

De vegades, a l'escola, en aquest món de logopèdia absorbent, trobo a faltar, quan els infants es fan gran, aquelles 'egues' del passat, innocents i, crec, bellíssimes fonèticament.