SONET PER A ELENA
A l’entrada de fosc, quan ja sereu molt vella,
seguda prop del foc, debanant i filant,
direu, cantant mos versos i tota tremolant:
«Ronsard em festejava al temps que jo era bella.»
Llavors no tindreu cap serventa ni donzella
devora vós, damunt la feina dormitant,
que al brogit del meu nom no es vagi despertant
beneint vostre nom d’eterna meravella.
Jo seré davall terra, i, fantasma sense os,
per les ombres murtroses cercaré el meu repòs;
vós sereu vora el foc una vella arrupida
enyorant les amors que vàreu menysprear.
Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà;
colliu ja des d’avui les roses de la vida.
Traducció de Miquel Forteza
Rosa dels vents, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1960.
M’he assabentat de la mort de Jean-Claude Brialy, atractiu i veterà actor francès que, com es diu casolanament, havia envellit molt bé, però que ha mort abans de poder arribar a les quatre vegades vint anys, com diuen en el seu país. Ja ha plogut molt des que l’estranger era França i anar fins a Andorra una aventura apassionant. Aquest any hem perdut Noiret, Cassel... Representen, per a mi, aquests actors, tot un món llunyà, que havia estat inabastable.
A la novel·la La oscura historia de la prima Montse, del gran Marsé, hi ha unes quantes pàgines impressionants, en les quals al protagonista el fan anar a uns exercicis espirituals de l’època fosca. En aquests esdeveniments religiosos era freqüent fer una mena de confessions públiques, els pecats més gruixuts eren, és clar, els del sexe. Per a exemple dels participants, fan venir un home que anava a pecar a París, no pas a Barcelona, o sigui, el súmmum del pecat, i que també s’ha penedit i convertit, per tal que expliqui la seva experiència. De vegades oblidem aquestes coses, no ens sembla que aquell món d’abans fos tan gris, tan mediocre, tan dramàtic. La literatura té molt més poder, em sembla, que no pas un manual d’història i sempre compta amb la mirada personal, inevitablement subjectiva, però molt més passional que no pas l’estudi acadèmic. París era, doncs, el pecat, un pecat europeu, avançat, modern i de prestigi. No era el mateix convertir un pecador de barrio xino que un de follies bergère, és clar.
Durant anys, pels que som una mica grans, França, París, eren una mena de miratge magnificat per les mancances hispàniques, físiques i també morals. Encara més per tots aquells que no comptàvem amb cap mena de possibilitat de viatjar, de petits, adolescents i joves. Quan la gent va començar a tenir cotxets, s’anava a Lourdes, a Perpinyà. A l’hivern anem a veure, striptease a Perpinyà, i els diumenges vaig a missa, vespertina, amb la mamà, deia, aquell fill de vídua retratat de forma irònica i àcida per Pere Quart. Anar a veure striptease i les pel·lícules de Brigitte Bardot, i, més endavant, d’altres pel·lícules més agosarades, van ser activitats habituals lligades al pla de desenvolupament estatal i a les millores econòmiques dels seixanta i part dels setanta. Sovint anaven acompanyades amb el contraban humil, però arriscat, de vaixelles de duralex i mitges de nylon.
Brialy era, per a mi, una mena de paradigma de l’home francès. Ben vestit, distant, elegant, irònic, atractiu. Va dirigir també, entre d’altres, la pel·lícula Eglantine, que recordo de forma boirosa, però que mostrava una França poètica i rural, de camins verds i cases benestants amb solera, ben allunyada de la mitologia parisenca, per cert. Quan estudiàvem francès, ja al batxillerat, ens feien llegir unes excel·lents antologies literàries i he transcrit aquesta magnífica traducció del conegut sonet de Ronsard, feta per Miquel Forteza, perquè el recordo bé, en francès, recitat per una professora entusiasta. Avui no hi ha antologies tan bones, ni en català, ni en castellà ni en francès, em sembla. Ignoro si als estudiants d’anglès els en faciliten alguna, però dubto que siguin tan literàries. L’antologia era un excel·lent instrument d’iniciació als clàssics, el recull de textos, si era bo, et deixava amb un neguit per conèixer més coses dels autors que havies tastat de forma breu, però aprofundida.
Mirant la filmografia d’aquest autor, per la xarxa, m’he adonat que cada vegada ens arriba menys cinema francès, europeu, en general. I menys música. No és cap novetat, ja ens n’hem adonat fa temps, és clar. Coses dels temps, de les modes, de la globalització, dirien alguns. Vaig anar a veure fa poc la darrera pel·lícula de Chabrol, que no és res de l’altre món, però que té algunes virtuts importants, entre les quals poder veure Huppert, que sempre està molt bé. França, en general, em sembla, tracta bé els seus personatges, les actrius i els actors tenen una vida professional llarga, els cantants són mimats i recordats. Potser és una apreciació subjectiva, però mentre molts d’aquests actors madurs francesos, van desfilant vers la segona residència de l’eternitat, les grans dames estan encara molt i molt bé, Moreau, Girardot, i fins i tot la incombustible Danielle Darrieux, amb noranta anys, immensa, encara en actiu, de qui caldria recuperar moltes pel·lícules antigues, a casa nostra.
Descansi en pau, Brialy, a la filmoteca celestial, doncs. I, sí, hem de collir les roses de la vida, encara que siguin roses tardorenques.
M’he assabentat de la mort de Jean-Claude Brialy, atractiu i veterà actor francès que, com es diu casolanament, havia envellit molt bé, però que ha mort abans de poder arribar a les quatre vegades vint anys, com diuen en el seu país. Ja ha plogut molt des que l’estranger era França i anar fins a Andorra una aventura apassionant. Aquest any hem perdut Noiret, Cassel... Representen, per a mi, aquests actors, tot un món llunyà, que havia estat inabastable.
A la novel·la La oscura historia de la prima Montse, del gran Marsé, hi ha unes quantes pàgines impressionants, en les quals al protagonista el fan anar a uns exercicis espirituals de l’època fosca. En aquests esdeveniments religiosos era freqüent fer una mena de confessions públiques, els pecats més gruixuts eren, és clar, els del sexe. Per a exemple dels participants, fan venir un home que anava a pecar a París, no pas a Barcelona, o sigui, el súmmum del pecat, i que també s’ha penedit i convertit, per tal que expliqui la seva experiència. De vegades oblidem aquestes coses, no ens sembla que aquell món d’abans fos tan gris, tan mediocre, tan dramàtic. La literatura té molt més poder, em sembla, que no pas un manual d’història i sempre compta amb la mirada personal, inevitablement subjectiva, però molt més passional que no pas l’estudi acadèmic. París era, doncs, el pecat, un pecat europeu, avançat, modern i de prestigi. No era el mateix convertir un pecador de barrio xino que un de follies bergère, és clar.
Durant anys, pels que som una mica grans, França, París, eren una mena de miratge magnificat per les mancances hispàniques, físiques i també morals. Encara més per tots aquells que no comptàvem amb cap mena de possibilitat de viatjar, de petits, adolescents i joves. Quan la gent va començar a tenir cotxets, s’anava a Lourdes, a Perpinyà. A l’hivern anem a veure, striptease a Perpinyà, i els diumenges vaig a missa, vespertina, amb la mamà, deia, aquell fill de vídua retratat de forma irònica i àcida per Pere Quart. Anar a veure striptease i les pel·lícules de Brigitte Bardot, i, més endavant, d’altres pel·lícules més agosarades, van ser activitats habituals lligades al pla de desenvolupament estatal i a les millores econòmiques dels seixanta i part dels setanta. Sovint anaven acompanyades amb el contraban humil, però arriscat, de vaixelles de duralex i mitges de nylon.
Brialy era, per a mi, una mena de paradigma de l’home francès. Ben vestit, distant, elegant, irònic, atractiu. Va dirigir també, entre d’altres, la pel·lícula Eglantine, que recordo de forma boirosa, però que mostrava una França poètica i rural, de camins verds i cases benestants amb solera, ben allunyada de la mitologia parisenca, per cert. Quan estudiàvem francès, ja al batxillerat, ens feien llegir unes excel·lents antologies literàries i he transcrit aquesta magnífica traducció del conegut sonet de Ronsard, feta per Miquel Forteza, perquè el recordo bé, en francès, recitat per una professora entusiasta. Avui no hi ha antologies tan bones, ni en català, ni en castellà ni en francès, em sembla. Ignoro si als estudiants d’anglès els en faciliten alguna, però dubto que siguin tan literàries. L’antologia era un excel·lent instrument d’iniciació als clàssics, el recull de textos, si era bo, et deixava amb un neguit per conèixer més coses dels autors que havies tastat de forma breu, però aprofundida.
Mirant la filmografia d’aquest autor, per la xarxa, m’he adonat que cada vegada ens arriba menys cinema francès, europeu, en general. I menys música. No és cap novetat, ja ens n’hem adonat fa temps, és clar. Coses dels temps, de les modes, de la globalització, dirien alguns. Vaig anar a veure fa poc la darrera pel·lícula de Chabrol, que no és res de l’altre món, però que té algunes virtuts importants, entre les quals poder veure Huppert, que sempre està molt bé. França, en general, em sembla, tracta bé els seus personatges, les actrius i els actors tenen una vida professional llarga, els cantants són mimats i recordats. Potser és una apreciació subjectiva, però mentre molts d’aquests actors madurs francesos, van desfilant vers la segona residència de l’eternitat, les grans dames estan encara molt i molt bé, Moreau, Girardot, i fins i tot la incombustible Danielle Darrieux, amb noranta anys, immensa, encara en actiu, de qui caldria recuperar moltes pel·lícules antigues, a casa nostra.
Descansi en pau, Brialy, a la filmoteca celestial, doncs. I, sí, hem de collir les roses de la vida, encara que siguin roses tardorenques.
4 comentaris:
No sabia que havia traspassat, era un bon chanssonnier també i tenia alló que els francesos en diuen
"Charme".Ja en queden pocs de la seva época
De fet fa poc, el 30 de maig, crec, i cantava molt bé, també havia escrit algun llibre, guions... Tota una època, Francesc.
¡Ah, el Perpinyà de "La grande bouffe" i "Ultimo tango a Parigi"!
Doncs sí, Yayo, ah, aquell Perpinyà! Quina animació! Allà et trobaves a tothom, la gent deia que no hi anava però quan podia era per allà. Quan hi vaig tornar, després que a casa nostra ja ens deixessin veure cinema de tots colors, em va semblar una ciutat morta, pràcticament, com aquests pobles per on passava la carretera i la desvien. I els festivals de Ceret, de Canet...
Publica un comentari a l'entrada