Vora mar, un dissabte de maig

Una de les coses que més m’agraden del meu barri és que, a peu, pots anar fàcilment a molts llocs de la ciutat. Ahir vaig decidir endegar un passeig fins a mar, un passeig que he fet moltíssimes vegades, però que sempre és diferent, perquè els llocs canvien i es transformen, no tan sols al llarg del temps sinó també amb el pas de les estacions i les hores del dia.

No voldria que semblés que faig propaganda electoral –per cert, quina campanya més galdosa la dels candidats a batlle del Cap i Casal- però he d’admetre que, malgrat que un gran nombre d’indrets i paisatges urbans entranyables s’han perdut de forma destralera, hi ha nous espais que han millorat i que han conformat recorreguts amables, nous, sobretot per als qui som una mica grans. Per als més joves, aquests llocs –el Maremàgnum, el pont nou, el Moll de la Fusta en versió post-olímpica, els gratacels dels darrers anys- hauran estat els paisatges de tota la vida i si un dia els destrueixen segurament sentiran un gran sentiment de pèrdua, de ràbia davant del canvi excessiu.

Parla Magris a ‘El Danubi’ d’aquest sentiment de percepció diferent de la història per part de joves i vells: nos parece imposible que para nuestros hijos sea ya irrevocable y desconocido lo que para nosotros es árduo presente. Todos, en este sentido, somos víctimas y culpables de la incomprensión: quien tenga diez o quince años menos que yo no puede entender que el éxodo istriano después de la Segunda Guerra Mundial forma para mi parte del presente, de la misma manera que yo no acabo de entender del todo que para él los años comprendidos entre 1968, 1977 y 1981, se dividan en épocas distintas y diferenciadas, cuando para mi se superponen y se extiende, pese a sus sobresaltos y grandes diferencias, como las hierbas ondulantes de la llanura... (em prenc la llibertat de transcriure el fragment en castellà, ja que és l'idioma en el qual tinc el llibre). Ara m’adono de com, la Guerra Civil, que per a mi era ja un passat èpic, estrany, formava part del present dels meus pares i avis, per exemple. Malauradament, ara està de moda, i se’n fan lectures interessades, per tots costats, allunyades d’aquell sentiment de la reconciliació que va ser tan viu durant anys, entre la gent humil, farta ja de demagògies i tragèdia.

El tram del Paral·lel que toca al port, a l'antic Moll del Carbó, havia estat una zona força trista i pobra. Encara no s’ha acabat de recuperar com caldria, de fet. El Portal de Santa Madrona i els seus fossats, sovint bruts, ara s’han convertit en una zona de descàrrega de turistes, que ignoren la important zona de xarlatans que havia estat aquell indret. Per la banda del meu barri, a la zona de les antigues Hortes de Sant Bertran, s’hi han fet molts pisos nous, el Parc de les Tres Xemeneies, que va romandre un temps molt abandonat ara està, si més no, presentable. En aquells indrets hi havia hagut un mercat molt barat, que feia una fortor desagradable, el Mercat del Carme. Es va traslladar a l’altra banda del Paral·lel, molt millorat i ara, amb la crisi dels mercats, sembla que desapareix. I també hi havia el cine Hora, cine de puces i mala fama. Les Drassanes, el Museu Marítim, Colom, senyalant en direcció equivocada... I les velles Duanes, grises, fosques, feixugues.

Les Golondrines encara no funcionen, tan aviat. Recordo que, durant una època, es va intentar, fins i tot, catalanitzar-ne el nom, però, assenyadament, s’ha conservat el tradicional. M’agrada, el pont del port, amb les seves ondulacions, que el fan semblar una mica de joguina i que et trasllada al Maremàgnum, al marramangu, com es diria en català de barri, un important dialecte en vies d’extinció. M’agrada, quan aturen el trànsit, perquè han de passar alguns vaixells i el pont s’obre, de forma gairebé màgica. Aquest fet, simple, provoca sempre la curiositat dels infants i també de la gent gran. El centre comercial, on arribo després de mirar-me a l’estrany i enigmàtic mirall mural, està, encara, tranquil, però les botigues comencen a engegar les seves músiques sorolloses. No sé quina moda és aquesta, que prolifera per tot arreu: botigues amb portes obertes tot l’any, o, ja, sense portes, directament, i amb la música a tota pastilla. Cada botiga amb una música –per dir-ne d’alguna manera- diferent, provocant, això sí, un veritable marramangu, i això que sempre prediquen, els poders públics, contra la contaminació acústica, però aquesta modalitat no la deuen tenir en compte. Fa anys vaig prometre que no compraria a cap botiga amb música obligatòria i que no menjaria a cap restaurant amb melodies ambientals, però he hagut de trencar la promesa, fins i tot a botigues dedicades a senyores ja una mica espigadetes com la tienda de Lolín –magnífic nom, agosaradament xaró- posen la gramola tot el dia. És clar que la Lolín no amolla tants decibels com les botigues avantguardistes.

M’agrada molt la vista de la part de la ciutat que dóna al Passeig d’Isabel II, des del Maremàgnum. És un paisatge harmònic, amb les cúpules de la Mercè, de Santa Maria del Mar, de la Catedral, darrera dels edificis de mida semblant, ara cuidats, uniformes però diversos, elegants, sembla, encara, el dibuix recuperat d’un gravat antic. Crec que és una de les vistes urbanes més boniques que tenim a Barcelona, poc valorada, perquè no la veig massa retratada enlloc. Què poc van durar els xiringuitos d’aquella zona, que van néixer amb una gran faramalla i propaganda! M’ensopego amb la Fira de la Gent Gran, i amb una companya del temps de l’escola que treballa a Consum, a la Generalitat, i que és a una de les parades. Fa molt de temps que no la veia i m’aturo a xerrar, mentre moltes persones s’acosten a demanar bosses, bolígrafs. Em sobta encara, avui, l’èxit que tenen les coses que es donen en aquests llocs, encara que serveixin per ben poca cosa. La meva amiga omple sovint una safata de caramels, que desapareixen de pressa, malgrat les suposades dietes dels integrants de la tercera edat. M’explica que tot el dia hi ha una gresca enorme, balls, cançons, moviment. Gent Gran és, de fet, un eufemisme que ha fet fortuna per no haver de dir vells. I ara ens venen la moto, -com diu el jovent-, d’una vellesa molt activa, durant la quan hem de fer coses. També m’explica, la meva amiga, que s’ha assabentat de la mort, solitària, d’un noi de la nostra edat, de la vella colla parroquial. El recordo jove, amable, garlador. Es va casar amb una altra companya, eren molt joves, i es van equivocar, tots dos, van patir un matrimoni difícil, espinós, fins arribar a una separació, dolorosa, com gairebé totes. No puc evitar evocar el dia que se’n va anar al servei, els vam fer rotllana, a tots dos, sota les romàntiques notes del tema de Lara, en una d’aquelles festetes de l’època i vam encendre llumins, al seu voltant... Em produeix un neguit profund pensar que de vegades recordo gent que potser ja ni tan sols és viva, persones amb qui he deixat de tenir contacte, però que són ben presents en el meu imaginari vital.

Torno al meu passeig i m’adono que tot, de fet, està enfocat al turisme, als serveis, al consum cultural. Mentre costa tant trobar feina, quan ets gran, i l’experiència vital i laboral es troba valorada sota mínims, per una altra banda es lloa de forma contradictòria l’etapa final de la vida, que tendeix a allargar-se, se suposa que de forma absurdament indefinida, sembla que si ens portem bé podrem ser, gairebé, immortals. Portar-se bé vol dir fer gimnàstica, dietes, no engreixar-se, no fumar, viatjar per tot arreu, fer cursets de tota mena de coses... i, ara, fins i tot, sotmetre't a millores estètiques a l'abast de totes les butxaques, encara que sigui a terminis. M’arribo a mar, fa un dia que sembla de ple estiu, veig un munt de gent torrant-se amb tota la fe sota els raigs implacables d’un sol de justícia, però és primavera i demà canviarà el temps i refrescarà altra vegada. Llegeixo al diari que la batalla contra el sol està perduda, la gent es passa aquests perills solars pel folre. Tan de cura amb segons quins temes i tan poca amb uns altres. El fet és que, a la platja, hi ha molts pocs llocs on et puguis posar a l’ombra. Abans, quan la platja eren els banys, hi havia una mena d’encanyissats frescos, a mig camí de mar, per cert.

Retorno de les platges, encara aviat, amb un autobús que em porta a la part alta, al centre mèdic, i que, afortunadament, no ha engegat encara aquest càstig bíblic dels nostres temps que és l’aire condicionat...

Per cert, el poeta misteriós és Joan Maria Guasch i Miró (1878-1961), un de tants bons escriptors poc coneguts, avui. M'ha agradat, això dels enigmes sobre poetes, no serà el darrer. A veure si més gent s'hi anima...