El temps i nosaltres

Vaig llegir l'emotiva evocació que fa l’Herald de l'Eixample de la biografia del seu, pare, tot remarcant que va néixer el 1894, el mateix any que, per exemple, Huxley i J.B.Priestley. La referència a aquests dos escriptors m’ha portat, de forma inevitable, a tota una sèrie d’evocacions relacionades amb ells. Els conec, ho admeto, per un nombre limitat d’obres, aquelles que han tingu més ressò i han esdevingut clàssiques. Huxley va ser un personatge interessant, immens, del qual es podria parlar molt i molt. Té llibres excel·lents, inoblidables, com l'ambiciosa novel·la Contrapunt, i en els seus textos hi podem trobar consideracions sobre tota mena de temes, que conserven tota la seva vigència. Va fer-se famós, sobretot, com és sabut, per Un món feliç i és que el món feliç de Huxley ha esdevingut, en molts aspectes, força real. Les reflexions que aquest autor va fer sobre diferents temes socials i polítics, com ara la manipulació de la història per part de totes les ideologies, el poder pervers de la publicitat i els perills d’una societat on la caritat, en el sentit d’amor i fraternitat, no hi tingués un lloc, són ben actuals, més aviat han guanyat amb el temps. De vegades em ve al cap, tal i com va la qüestió del consum barroer, allò tan conegut de val més llençar que haver d’apedaçar o, pensant en la publicitat aclaparadora, allò altre sobre el nombre de repeticions que fan una veritat...

Volia parlar, avui, però, sobretot, de Priestley, del poc que conec d’aquest autor, no excessivament traduït al castellà ni al català, per cert, i de com em van emocionar, des de la primera vegada que les vaig veure, Truca un inspector i El temps i els Conway. Aquesta segona obra de teatre és de les que més m’ha captivat, sempre m’ha agradat molt, quan l’he tornada a veure, representada amb una certa exigència. Crec que les devia conèixer, totes dues, per primera vegada, en aquells inoblidables espais teatrals de la televisió dels seixanta. He trobat la referència d'una emissió de l'any 1967, però jo diria que en devien haver fet alguna més antiga, perquè tinc un record boirós, d'haver estat comentant l'obra, que ens havia emocionat, a escola, amb les companyes. Als inicis de la televisió, cada dia comentava la gent els programes del dia abans, en general, ja que tothom veia el mateix. També es comentaven cada setmana, a botigues i escoles, les pel·lícules del cinema del barri, l'imaginari col·lectiu era proper i compartit, aleshores. Ara, amb tanta diversitat, la cosa es fa difícil. En castellà acostumaven a dir-ne La herida del tiempo, d'aquesta obra, que sempre m'ha semblat un bon títol, però que potser n'emmascara una mica el contingut. També per televisió en vaig veure, fa anys, una gravació anglesa, amb Claire Bloom, immensa, fent de mare egoïsta.

Fa alguns any se’n va fer una versió excel·lent, en català, al teatre Condal, amb una colla d’actors molt bons, que va tenir un gran èxit i va estar molt de temps representant-se. Molta gent jove va conèixer, aleshores, aquesta obra que, crec, té l’estranya virtut d’agradar gairebé tothom, encara que també ha rebut, en ocasions, crítiques poc amables. Priestley va ser ferit a la Primera Guerra Mundial, i, de retorn a Anglaterra, va tenir fama aviat, com escriptor satíric. Durant la Segona Guerra va treballar de locutor a la BBC, on va obtenir fama pel seu to personal, però també crítiques conservadores, que el consideraven massa esquerrà i que el van obligar a plegar. Va formar part de diferents associacions de caire progressista. Les seves preocupacions humanitàries i sobre el pas del temps es reflecteixen en el seu teatre i en la seva narrativa. Es va casar dues o tres vegades, la darrera amb una arqueòloga, Jacquetta Hawkes, que és qui l'acompanya a la fotografia.

El temps i els Conway mostra una familia de classe benestant, en dos moments de la vida dels seus components, a través dels ulls d’una de les filles. La distància que va de l’il·lusió al desengany es palesa en la decadència familiar, en les decepcions i el conformisme, en allò tan dramàtic de lo que pudo haber sido y no fue, y en la evidència de que tot és temporal i corruptible. L’obra és cíclica, veiem el que passarà, però tornem a un passat que encara és present, amb el neguit que ens forneix el pes d’allò que resultarà inevitable, encara que ens queda el fràgil dubte de si la visió del futur, de la filla escriptora, podrà fer canviar alguna cosa. Un tema humà, quotidià i present en la vida de qualsevol, al capdavall, cosa que fa que resulti tan propera i entenedora, i que el temps, -altre cop el temps-, no li faci perdre emotivitat. Ha estat, també, afortunadament, una obra triada sovint per bons grups de teatre d'aficionats.