Hogarth, a Barcelona

Ahir vaig anar a fer un volt per l’exposició sobre Hogarth que hi ha, des del primer de juny, a Caixa Fòrum. L’exposició hi serà fins al 26 d’agost, així que paga la pena no agafar un empatx i, comptant amb el fet que és de franc, fer un primer passeig amb intenció de tornar-hi de tant en tant, per mirar menys i de forma més aprofundida.

Els museus, les exposicions, haurien de permetre’ns, com les biblioteques, accedir als objectes en petites dosis. No sempre és possible, perquè en ocasions fem visites lligades a viatges, sempre massa curtes i amb aquesta actitud de tastaolletes que ens ha conformat el consum cultural vigent. El col·leccionisme cultural viatger porta a afirmacions generalistes de l’estil, ja conec Itàlia, ja vaig estar a Palència, aquest any hem fet la Xina... Però resulta que tot canvia tan de pressa que el retorn als llocs és, sempre, la descoberta d’un indret nou, ple d’elements nous. Hi ha qui pensa, i m’ho ha explicat, que la vida és tan curta que cal veure sempre quelcom nou, no repetir, vaja. Vana ambició humana, la d’abastar-ho tot. Ambició impossible, perquè qüestions tan banals com la nit i el dia o el pas de les estacions ja tenyeixen els llocs de colors ben diferents. Si fins i tot els paisatges més familiars canvien de forma accelerada, sense pietat per a les nostres cobejances col·leccionistes!

L’exposició és un luxe, per a la ciutat. He llegit que els anglesos s’estimaven més que anés a Madrid, finalment es va aconseguir que vingués a Barcelona primer, elis, elis, -amb permís dels madrilenys que sempre m’han tractat molt bé-. La rivalitat capitalina ha estat objecte de comparacions surrealistes, quan jo anava a escola sempre es discutia sobre el nombre d’habitants, deien que Madrid en tenia més perquè comptava pobles propers com a ciutat, o que allà deixava –el pervers govern- construir edificis més alts, cosa que durant un temps potser va ser, fins i tot, certa. Com que ara la disbauxa del creixement ens afecta a tots plegats, aquelles rivalitats em semblen molt ingènues i hauria de prevaler el seny de voler ser mes petits en nombre i menys alts en gratacels, per exemple, encara que corren mals temps per a recuperar el creixement zero i la modèstia urbanística. De fet, l’exposició s’ha iniciat a Barcelona perquè sembla que les obres de la seu de Caixa Fòrum a la capital espanyola estan endarrerides.

L’exposició ens immergeix en un món, el del segle XVIII, llunyà i proper al mateix temps, perquè jo crec que encara som fills –una mica rebotats- de la Il·lustració. Els retrats semblen tenir ànima, les escenes reflectides en pintures i retrats mostren el món burgès de l’època, però també els diferents nivells socials, sense cap mena de pietat. Hogarth, he llegit, manifestava que volia fer com els directors i autors de teatre, amb els quals tenia força relació: muntar escenes que expliquessin històries, jugar amb els personatges, i, de fet, en les seves sèries de gravats és el que fa, una mena de còmic avançat a l’època, excel·lent, ple de matisos i dobles lectures. Em va saber greu no saber anglès, en aquesta ocasió, perquè al peu dels gravats hi ha unes anotacions molt detallades sobre els dibuixos, escrites en aquella cal·ligrafia perfecta del passat, en lletra anglesa, que deien, o sigui, una mica inclinada cap a la dreta, regular i harmònica.

De fet, els gravats, resulten molt inquietants, plens de símbols, de petites històries que s’entrecreuen, vius i àcids. Hipocresia, indiferència, inconsciència, doble moral, i una mirada irònica, la de l’autor, entre amarga i divertida. De fet, malgrat que contenen una gran crítica social, pintures i gravats anaven dirigits a les classes privilegiades, que eren les que hi podien accedir, perquè entre aquesta mena de contradiccions s’han mogut sempre l’art, i els artistes, en general. La importància del gravat, durant anys, va ser enorme, fins a l’arribada de la fotografia, que el va bandejar en certa manera, per a recuperar-lo com a tècnica artística i prou, sense la seva finalitat de difusió anterior.

El segle XVIII és molt interessant. A casa nostra ens havíem recuperat de la guerra, hi havia un important desenvolupament econòmic i només cal veure el gran nombre de pobles nous, esglésies, santuaris i edificis diversos que s’endeguen. Semblava que Espanya tornava a comptar, en el context europeu, i a Catalunya, encara que sembli que no està bé dir-ho, va ser una època de sentiment hispànic important, perquè quan les coses rutllen la gent s’apunta on cal. Malauradament, acabaria amb revolucions, guerres, i ja no ens refaríem del tot fins el desenvolupament dels seixanta i la transició, que ens retornarien una certa estabilitat, estabilitat que mai no és sòlida del tot i de la qual cal tenir cura amb responsabilitat, cosa que molta gent oblida, quan la rauxa ens torna a fer repicar timbals per totes bandes.

Doncs, res, que cal anar a donar un volt, o molts, per l’exposició i que paga la pena fer-ho amb tranquil·litat, sense pressa, sortint a prendre un cafè quan la síndrome aquella d’Stendhal, que sempre m’ha semblat una boutade de desvagats, ens aclapari.