18.6.07

Litografies i cromos

Si sóc a Barcelona, el diumenge, acostumo a passar, encara que sigui poca estona, pels encants de Sant Antoni, un indret del qual he parlat moltes vegades i que va ressistint el pas del temps sense perdre la seva màgia. Ja veurem com anirà amb la reforma del mercat, per cert.

M’agrada passar-hi aviat, quan no hi ha massa gent i alguns venedors estan ordenant, encara, els llibres. No hi he buscat mai res en concret, més aviat he trobat llibres o revistes per casualitat. Poques vegades, però, sóc capaç de passar sense comprar res. M’agraden, sobretot, les piles on el preu és fix: un llibre dos euros, tres llibres, tres euros, per exemple. En altres casos, agraeixo que el llibre porti a dins, escrit, el preu. Si no és així i el preu va lligat al possible interès que el venedor percep en el client, com que soc molt mala regatejadora, la transacció em neguiteja una mica.

Ahir em vaig comprar un llibret d’aquesta col·lecció emblemàtica que va ser les Monografías históricas de Barcelona, de l’Editorial Millà, que ara ja no és editorial sinó, tan sols, llibreria, i que també -i tan bé- ressisteix al carrer Sant Pau, amb tota la seva màgia evocadora a dins, i amb una parada als encants cada diumenge. Alguns números de les monografies s’han reeditat, i es troben a un preu mòdic. Alguns altres són difícils de trobar i, si els vols, cal pagar-los una mica bé. Ni car ni barat, nou euros, pel que em vaig comprar ahir, el dedicat als dibuixants Padró, Planas i Pellicer, tres biografies breus de Salvador Bori, de 1945.

Planas és un personatge que em fascina, dandy, juerguista, bon vivant, va tenir sort i aptituds, va guanyar diners, s’ho va passar molt bé, i va saber mantenir un bon equilibri entre la vida familiar i la mundana. Va ser el rei de la litografia, que va renovar i que es va decandir després, i fins i tot va poder gaudir d’una joventut parisenca, en aquell París del segon imperi, brillant i breu, entusiasta i curt de mires. Parlàvem fa uns dies dels canvis en les ciutats, per cert. Doncs Planas va viure també grans canvis, que el van fer tornar nostàlgic i enyoradís, perquè la seva Barcelona provinciana, de balls i festa, va anar a raure en la primera gran Barcelona, la de l’Exposició de 1888, ja amb aspiracions internacionals. Molts locals de la seva joventut van desaparèixer i la construcció de l’Eixample va malmetre pasiatges encara, fins aleshores, pràcticament rurals.

Parlem molt de catalanisme, de tradició, però, en canvi, tot aquest bagatge cultural, de pintors i dibuixants d’aquella època, de teatre popular i balls de patacada, de xaronisme nostrat, sembla no tenir massa interès per a ningú. Ara, al menys, es torna a incidir en el pes de la pintura realista del XIX, amagada per les avantguardes posteriors. El fet és que la vida cultural barcelonina, i també de moltes altres petites ciutats, girava a l’entorn de les arts plàstiques i es feien cues enormes per anar a admirar quadres que ara no ens diuen res, perquè els mandarins culturals ja s’ocupen de promocionar el que toca i fer oblidar el que cal. Pintors i dibuixants, amb la fotografia absent o a les beceroles, eren popularíssims.

Planas era un home atractiu, elegant, que va guanyar els diners a cabassos des de jove. De família ben situada, el seu pare va saber entendre que tenia un do, i li va facilitar els estudis d’art, cosa que, en aquella època, té el seu mèrit. Ric i respectat, ben vestit, passejava a cavall sovint pels matins, amb fatxenderia remarcable. Un dels seus grans èxits va ser la sèrie dedicada al llibre La dama de les Camèlies. Aquest llibre i la seva òpera van tenir un èxit immens, expliquen que els organets traviattejaven de forma constant i insistent. Això de la dona pecadora redimida per l’amor, bellíssima, que mor jove, enamorada, quina història més romàntica, un clàssic, vaja. Fa uns dies mencionava la bonica parella que van fer, en cinema, Greta Grabo i Robert Taylor, interpretant aquesta història. Jo també en tinc, en els meus records personals, una més de casa, de parella romàntica, lligada a la història de la pecadora redimida, que formaren Núria Espert i Enric Majó, joves i esplèndids, en aquella enyorada televisió dels setanta. Van repetir parella a Salomé, de Wilde; fa uns dies Majó explicava com van aconseguir presentar el seu cap 'tallat', de forma realista.


Les litografies de Planas van tenir èxit, sobretot, per les boniques senyores que s’hi poden trobar, traspuen erotisme fi, i en ocasions, no tan fi, una mica barroer, com en les targes per anunciar balls i esdeveniments diversos de l’època, ja que Planas va ser un gran publicista i va fer de tot i més. Era una època de fulletons, com ara Barcelona y sus misterios, a l’estil del best seller sobre misteris parisencs, -d’un tortosí, per cert, Altadill-, i també va ser l'època de les edicions de gran èxit de les moltes novel·les de Dumas i els seus imitadors. Altadill, amb tota la servitud al gènere, cercava, però, expressar una crítica social i reflectir les diferències immenses entre pobres i rics, marginats i afavorits pel destí.

Les transformacions, la pèrdua dels nostres espais infantils i juvenils esdevenen, sembla, inevitables, i potser sempre han estat i seran. Transcric un breu fragment de la monografia que comento, en concret de la biografia de Planas, -Padró, caricaturista magnífic i Pellicer, dibuixant extraordinari, mereixen espai propi-, per tal que ens n’adonem, si no ho sabíem, que tots els mals de l'ànima tenen antecedents:

La suya fue la Barcelona de los bigotes enhiestos y la perilla acabada en punta. La que había de sucederla estaba presidida por las patillas geniales del señor Rius y Taulet. Fue una Barcelona ajamonada, repleta de carnes, que ya había perdido la línea y la agilidad propia de la juventut.

Eusebio Planas, al acercarse a los sesenta años ya no monta a caballo. Las cabalgatas de caballistas del Paseo de Gracia ya han desaparecido. Eusebio Planas ya no se divierte. El Gavilán, El Taller Embut, Los Tres Gats y el Pinyol Dolç tambíen han dejado de existir...

La gente se ha vuelto seria. En Barcelona no hay mucha alegría. Paralelamente, la novela por entregas decae. Y decae, también, la litografía, vencida por otros procedimientos mecánicos más modernos.

Eusebio Planas se siente solo en Barcelona. Si no solo, forastero. Su tristeza se refleja en sus dibujos...

Planas va tenir una bona mort, ràpida, un atac en tornar del teatre amb un seu fill. La seva mort va passar, en aquell 1897 –tenia seixanta-quatre anys- força desapercebuda, perquè els temps i la ciutat havien canviat molt i molt, i sembla que és habitual mostrar poc respecte per les tradicions que semblen més sòlides i oblidar ben aviat els grans triomfadors del passat, per més seductors que hagin estat en l'època de la seva glòria.


15 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Sempre he sentit un remarcable afecte per l'epoca d'en Planas, que per ami es el darre terci del segle fins després, els deu primer anys del XX.

No solsamente es Barcelona, qualsevol capital de provincia arreu d'Espanya troba en aquests temps la llum de la burgesía benestant, una certa bohemía i una, casi diría que natural bonhomía, que no vol enterar-se del que s'acosta: moviment obrer, anarquisme, sindicalisme armatc., etc.

La veritat es que tinc un autentic respecte per en Rusiñol i la seva pintura.

Tinc a casa meva, i l'historia de com va arribar a les meves mans es ben estranya, una edició (es tard pel yemps del que parles, pero es ben significatiu...) de 1931, poc abans de la data del abril republicá, d'una edició limitada y numerada, plena de grabats a l'aigua, litografíes, plumes, etc.,de un llibre gran y gros conmemnoratiu del Teatre del Liceu (1837-1930). Els grabats a l'aigua son d'en Frederic Marés. Curiosamente tinc aquest llibre com un simbol del final d'un temps, ja que l'edició mostra la data de 14 de febrer del 31.

L'edició s'anomena Olivia de Vilanova, i es van imprimir 850 exemplars: jo tinc el 612 i n'estic gelós de la seva propietat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es veu que jo mai m'assabento de res, no en sabia d'aquest Planas, ara a Sabadell tenim encants també cada diumenge al Mercat Municipal, molt escadussder pel que m'han dit del de Sant Antoni. NO fa massa, però, hi vaig trobar l'ùltima edició d'incerta Gloria per 1 euro.

Albert ha dit...

D'el Planas que esmentes com dels altres no en sabia res, però confesso que aquesta època és força seductora, segurament perquè és l'època en què Barcelona era una ciutat amb certa vitalitat. I a més perquè m'agraden les litografies i els fulls esgrogueïts dels llibres.
I per descomptat els paper de Mìllà, un veritable resistent.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
felicitats per aquesta perla editorial, conserva-la acuradament.

Aquesta època em resulta molt evocadora perquè comença, més o menys, on es perd la poca memòria històrica familiar que conservem.

Molts tòpics que avui es mantenen, no s'aguantarien amb un repàs a tots aquests personatges. Com ara uns quants que fan referència a l'actitud davant de 'allò espanyol' que persones com Rusiñol van valorar i fins i tot 'redescobrir', com ara l'Alhambra, per posar un exemple, sentint que 'també' formaven part de la cultura pròpia. Bé, no vull entrar en temes polèmics que amb això dels toros ja n'hen tingut prou aquests dies, he, he.

Marés, per cert, també va ser un personatge immens, oblidat i menystingut injustament com escultor, pel fet que es va posar del costat franquista i va fer monuments commemoratius de postguerra. El Museu Marès em sembla també un lloc estrany, màgic, misteriós, poc conegut tot i ser cèntric, diuen que és el segon museu 'poc conegut' més important del món, no sé quin és el primer.

Rusiñol és el meu ídol, així que res a afegir. De fet, efectivament, aquella societat va intentar viure d'espatlles als grans canvis que venien, la industrialització ràpida i agressiva va malmetre la -suposada- estabilitat social... Un tema llarg, paro, que m'enrotllo massa.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
De fet, malgrat que en el seu temps va ser popularíssim, fins i tot la GEC en parla poquet, de Planas,com de molts altres personatges d'aquells anys, jo, de vegades, trec la pols a alguna biografia i en parlo, trobo que va ser una època estranya, apassionant, amb unes diferències immenses entre ciutats, petites o grans, i ruralia, amb les carlinades campant per la Catalunya profunda, amb els aldarulls barcelonins que sovintejaven... Amb molts fets per redescobrir i valorar, em sembla.

Júlia ha dit...

Albert, segur que reconeixeries molts dibuixos de tots tres artistes, encara que no sabessis qui eren, alguns formen part ja del nostre imaginari popular, com alguns que il·lustren el costumari, de Pellicer, o les targes anunciant balls de carnaval. A veure si la Millà resisteix els canvis urbans, doncs.

Albert ha dit...

Sort que el Liceu no li va arribar. Ah! Jo sóc dels qui va signar que el Liceu no tornés a la Rambla

miquel ha dit...

Desconec força el vuit-cents i és veritat que, tret de la literatura, és una època foça ignorada, al contrari de finals de segle o ja el XX, en que modernisme i noucentisme tenen molts admiradors.

D'Altadill, recordo que ja fa alguns anys la Caixa de Tarragona va repartir entre els seus clients -ignora que els va portar a prendre aquesta decisió- Barcelona y sus misterios. Era curiós veure en moltes cases del poble aquest llibre que suposo que la majoria no van llegir. Quins temps aquells en què les caixes regalaven llibres...

miquel ha dit...

corregeixo "ignoro", deixo la resta.

Júlia ha dit...

Albert, la història del Liceu, incendi i expropiacions, també és un afer tèrbol, però així va tot. Ara, si necessiten fer ampliacions i toquen 'la Millà', doncs em sembla que ho faran... ja hi haurà algun accident imprevist...

Júlia ha dit...

Sí, Pere, quins temps. No sé com era l'edició de la Caixa, a mi m'agradaria tenir-ne una de facsímil i original, del llibre, amb dibuixos i tot això. Però recordo que la Caixa va fer unes edicions molt senzilles, en paper barat i sense 'sants' d'alguns títols de l'època, entre els quals les 'Memories de un menestral de Barcelona', de Coroleu -que no era menestral-, i que, per sort, vaig trobar un dia als encants a preu tolerable, en una edició dels cinquanta, o sigui, una reedició moderna, de fet.

Anònim ha dit...

Estimada Júlia i família,

M'ha fet molta gràcia la vostra contribució al món de l'Eusebi Planas. En primer lloc felicitar a la Júlia per saber captar en quatre línies els trets essencials d'aquest gran il·lustrador del que recentment s'ha fet una nova biografia, més aprofundida de Pilar Vélez i publicada per l'Abadia de Montserrat.
El Luís, que té l'esplèndit llibre del Liceu, pot veure les il·lustracions d'invitacions de balls del Liceu fetes per Eusebi Planas, una meravella.
D'aquí uns anys trobareu un altre llibre que està en fase de preparació i d'investigació que rescatarà un vessant d'Eusebi Planas desconegut fins i tot pels seus biògrafs malgrat que l'esmentin de passada: Eusebi Planas com el fundador del negoci de la pornografia a Espanya, amb centenars de dibuixos i litografies d'aquesta temàtica abans la fotografia no acabés amb aquest procediment!
En fi, realment l'Eusebi Planas és un personatge d'aquesta Barcelona que s'ha de recuperar.

Galderic

Júlia ha dit...

Gràcies pels comentaris, Galderic, cercaré aquest llibre que esmentes. Alguna cosa havia sentit sobre aquest vessant 'pornogràfic' de Planas, que no m'estranya gens, per cert. Un gran, interessant personatge, efectivament, esperem que totes aquestes publicacions el facin molt més conegut.

Anònim ha dit...

Júlia,
Ja fa tempsque us vaig escriure comentant la fase clandestina d'Eusebi Planas i comentant que estava fent un llibre de cara a publicar. Com que estic acabant l'estudi i em trobo que em falta material per ser el màxim de complert vaig publicar un article il·lustrat sobre el tema per veure si algú en coneixia algún exemplar més. Malauradament no ha estat així, què hi farem! Et passo l'adreça per si t'interessa:
http://cosafacil.blogspot.com/2008/03/una-historia-de-la-pornografia.html

Júlia ha dit...

Molt interessant tot el que expliques a l'article, Galderic, gràcies per anotar-me la referència, t'he deixat un altre comentari al teu blog.