Litografies i cromos

Si sóc a Barcelona, el diumenge, acostumo a passar, encara que sigui poca estona, pels encants de Sant Antoni, un indret del qual he parlat moltes vegades i que va ressistint el pas del temps sense perdre la seva màgia. Ja veurem com anirà amb la reforma del mercat, per cert.

M’agrada passar-hi aviat, quan no hi ha massa gent i alguns venedors estan ordenant, encara, els llibres. No hi he buscat mai res en concret, més aviat he trobat llibres o revistes per casualitat. Poques vegades, però, sóc capaç de passar sense comprar res. M’agraden, sobretot, les piles on el preu és fix: un llibre dos euros, tres llibres, tres euros, per exemple. En altres casos, agraeixo que el llibre porti a dins, escrit, el preu. Si no és així i el preu va lligat al possible interès que el venedor percep en el client, com que soc molt mala regatejadora, la transacció em neguiteja una mica.

Ahir em vaig comprar un llibret d’aquesta col·lecció emblemàtica que va ser les Monografías históricas de Barcelona, de l’Editorial Millà, que ara ja no és editorial sinó, tan sols, llibreria, i que també -i tan bé- ressisteix al carrer Sant Pau, amb tota la seva màgia evocadora a dins, i amb una parada als encants cada diumenge. Alguns números de les monografies s’han reeditat, i es troben a un preu mòdic. Alguns altres són difícils de trobar i, si els vols, cal pagar-los una mica bé. Ni car ni barat, nou euros, pel que em vaig comprar ahir, el dedicat als dibuixants Padró, Planas i Pellicer, tres biografies breus de Salvador Bori, de 1945.

Planas és un personatge que em fascina, dandy, juerguista, bon vivant, va tenir sort i aptituds, va guanyar diners, s’ho va passar molt bé, i va saber mantenir un bon equilibri entre la vida familiar i la mundana. Va ser el rei de la litografia, que va renovar i que es va decandir després, i fins i tot va poder gaudir d’una joventut parisenca, en aquell París del segon imperi, brillant i breu, entusiasta i curt de mires. Parlàvem fa uns dies dels canvis en les ciutats, per cert. Doncs Planas va viure també grans canvis, que el van fer tornar nostàlgic i enyoradís, perquè la seva Barcelona provinciana, de balls i festa, va anar a raure en la primera gran Barcelona, la de l’Exposició de 1888, ja amb aspiracions internacionals. Molts locals de la seva joventut van desaparèixer i la construcció de l’Eixample va malmetre pasiatges encara, fins aleshores, pràcticament rurals.

Parlem molt de catalanisme, de tradició, però, en canvi, tot aquest bagatge cultural, de pintors i dibuixants d’aquella època, de teatre popular i balls de patacada, de xaronisme nostrat, sembla no tenir massa interès per a ningú. Ara, al menys, es torna a incidir en el pes de la pintura realista del XIX, amagada per les avantguardes posteriors. El fet és que la vida cultural barcelonina, i també de moltes altres petites ciutats, girava a l’entorn de les arts plàstiques i es feien cues enormes per anar a admirar quadres que ara no ens diuen res, perquè els mandarins culturals ja s’ocupen de promocionar el que toca i fer oblidar el que cal. Pintors i dibuixants, amb la fotografia absent o a les beceroles, eren popularíssims.

Planas era un home atractiu, elegant, que va guanyar els diners a cabassos des de jove. De família ben situada, el seu pare va saber entendre que tenia un do, i li va facilitar els estudis d’art, cosa que, en aquella època, té el seu mèrit. Ric i respectat, ben vestit, passejava a cavall sovint pels matins, amb fatxenderia remarcable. Un dels seus grans èxits va ser la sèrie dedicada al llibre La dama de les Camèlies. Aquest llibre i la seva òpera van tenir un èxit immens, expliquen que els organets traviattejaven de forma constant i insistent. Això de la dona pecadora redimida per l’amor, bellíssima, que mor jove, enamorada, quina història més romàntica, un clàssic, vaja. Fa uns dies mencionava la bonica parella que van fer, en cinema, Greta Grabo i Robert Taylor, interpretant aquesta història. Jo també en tinc, en els meus records personals, una més de casa, de parella romàntica, lligada a la història de la pecadora redimida, que formaren Núria Espert i Enric Majó, joves i esplèndids, en aquella enyorada televisió dels setanta. Van repetir parella a Salomé, de Wilde; fa uns dies Majó explicava com van aconseguir presentar el seu cap 'tallat', de forma realista.


Les litografies de Planas van tenir èxit, sobretot, per les boniques senyores que s’hi poden trobar, traspuen erotisme fi, i en ocasions, no tan fi, una mica barroer, com en les targes per anunciar balls i esdeveniments diversos de l’època, ja que Planas va ser un gran publicista i va fer de tot i més. Era una època de fulletons, com ara Barcelona y sus misterios, a l’estil del best seller sobre misteris parisencs, -d’un tortosí, per cert, Altadill-, i també va ser l'època de les edicions de gran èxit de les moltes novel·les de Dumas i els seus imitadors. Altadill, amb tota la servitud al gènere, cercava, però, expressar una crítica social i reflectir les diferències immenses entre pobres i rics, marginats i afavorits pel destí.

Les transformacions, la pèrdua dels nostres espais infantils i juvenils esdevenen, sembla, inevitables, i potser sempre han estat i seran. Transcric un breu fragment de la monografia que comento, en concret de la biografia de Planas, -Padró, caricaturista magnífic i Pellicer, dibuixant extraordinari, mereixen espai propi-, per tal que ens n’adonem, si no ho sabíem, que tots els mals de l'ànima tenen antecedents:

La suya fue la Barcelona de los bigotes enhiestos y la perilla acabada en punta. La que había de sucederla estaba presidida por las patillas geniales del señor Rius y Taulet. Fue una Barcelona ajamonada, repleta de carnes, que ya había perdido la línea y la agilidad propia de la juventut.

Eusebio Planas, al acercarse a los sesenta años ya no monta a caballo. Las cabalgatas de caballistas del Paseo de Gracia ya han desaparecido. Eusebio Planas ya no se divierte. El Gavilán, El Taller Embut, Los Tres Gats y el Pinyol Dolç tambíen han dejado de existir...

La gente se ha vuelto seria. En Barcelona no hay mucha alegría. Paralelamente, la novela por entregas decae. Y decae, también, la litografía, vencida por otros procedimientos mecánicos más modernos.

Eusebio Planas se siente solo en Barcelona. Si no solo, forastero. Su tristeza se refleja en sus dibujos...

Planas va tenir una bona mort, ràpida, un atac en tornar del teatre amb un seu fill. La seva mort va passar, en aquell 1897 –tenia seixanta-quatre anys- força desapercebuda, perquè els temps i la ciutat havien canviat molt i molt, i sembla que és habitual mostrar poc respecte per les tradicions que semblen més sòlides i oblidar ben aviat els grans triomfadors del passat, per més seductors que hagin estat en l'època de la seva glòria.