9.6.07

Ressons de la Catalunya profunda

Hi ha qui creu, fins i tot de bona fe, que Catalunya és diferent, perquè fa una lectura de la nostra història molt parcial i condicionada pels seus propis desitjos. Fa uns dies vaig sentir algú comentar que ‘l’única solució és la independència’. Jo, que sóc una escèptica, i cada dia més, crec que, malgrat que la independència catalana pogués resultar molt emocionant, des d’un punt de vista èpic, acabaríem encunyant –i parafrasejo, crec que Vázquez Montalban- allò de ‘contra Franco vivíem millor, però canviant ‘Franco’ per ‘Espanya’. Només cal veure les actuacions dels poders polítics nostrats per esbrinar per on podrien anar els trets.

Hi ha una Catalunya profunda, desconeguda per a tots aquells que viuen immersos en el tòpic i el cofoisme. Una Catalunya d’arrels carlines, per on, fa anys, campaven els bandolers, i els soldats desvagats. Només cal llegir llibres com La punyalada, Laura a la ciutat dels sants, Camins de nit, i altres, per copsar una realitat que sovint no resulta massa agradable. Fa uns dies, a Saragatona esmentàvem Bosch de la Trinxeria. Aquest autor, a Memòries d’un excursionista, explica un segrest del qual va ser objecte, cosa habitual aleshores, i que tenia l’objectiu de recollir diners per a la causa carlina. Sense cap causa patriòtica pel mig, també eren habituals els segrestos i assassinats, durant una època, a casa nostra, amb l’enviament d’orelles i altres bocins a la família. I no hi havia immigració, ep. Personatges tan arrauxats i impresentables com Savalls esquitxen els nostres somnis d'immortalitat i les biografies i estudis històrics seriosos no perdonen ningú. Per això els poders de cada moment tenen tant d'interès en monopolitzar el traspàs d'informació, encara que aquesta informació ja hagi, aparentment, caducat.

M’ha vingut a la memòria tot plegat perquè, des de la profunditat de la història del passat recent, m’arriben de tant en tant dades sobre un esdeveniment que va tenir, en l’època de la meva infantesa, molt de ressò. Vam viure molts anys, sobretot les noies, a les escoles, amb l’exemple moral de Maria Goretti, tremenda història italiana que va trobar el seu historiador desacomplexat en un interessant autor italià, Giordanobruno Guerri. Aquest autor va escriure, a principi dels vuitanta el llibre ‘Pobre santa, pobre asesino’, publicat a Mondadori, sobre la mort de Maria Goretti i sobre com s’havia manipulat barroerament, per interès d’una ordre religiosa que volia estimular el turisme espiritual a la zona. Aquest llibre, interessantíssim, me'l vaig ensopegar, en la seva versió en castellà, per casualitat, i em va impressionar força. A Itàlia va provocar reaccions irades de l'església oficial, que van titllar Guerri d'instrument del dimoni. Les Gorettis es van multiplicar a tot el món catòlic, perquè, malauradament, la violència sexual envers les dones i les nenes és una constant a tot arreu i només cal fer-ne una lectura interessada en clau religiosa per tenir la santa a punt. A casa nostra, a principis dels cinquanta, en el poble d’Horta d’Avinyó, hi va haver el dramàtic cas de Josefina Vilaseca, amb un ressò mediàtic immens. El cas va embadocar poetes catalans, que li van dedicar poemes, com ara Bosch i Jover, i periodistes com Soler Serrano i altres. Sobre Goretti, la vinguda a Barcelona de la seva mare va desvetllar, també, una gran expectació popular i mediàtica.

Per la meva escola i per altres passava, de tant en tant, un capellà pintoresc, el pare Lladó, predicador out side, que es va convertir en portantveu i propagandista del tema. El fet era que, com que no t’explicaven res de la realitat del sexe, no enteníem la lluita per la puresa d’aquestes nenes i adolescents. Personalment, jo creia que els assassins volien ‘tocar-les’. M’he trobat persones, durant la meva vida, que recordaven molt bé aquells fets, sobretot dones que eren, aleshores, nenes. Una antiga companya de feina, una mica més gran que jo, era d’acció catòlica, a Manresa, i les van fer anar a vetllar la difunta i acompanyar el seguici, cosa que la va afectar força. A Manresa es van fer uns actes religiosos extraordinàriament lluïts. Una altra amiga recordava que, per casualitat, els seus avis treballaven prop de la finca on es va esdevenir l'atac, i que l’àvia guardava molts retalls de diaris i revistes sobre el tema i donava dels fets una versió una mica diferent. Una altra persona em va explicar que, capellans coneguts, més racionals, havien intentat aturar el tema, ja en aquells anys, manifestant que ‘amb una Goretti ja n’hi havia prou’. L’atacant era, segons la versió oficial, un mosso jove del mas, on la nena, amb dotze anys, feia serveis domèstics. El fet és que, a moltes nenes d'aleshores, tot plegat ens va marcar, com es diu de forma tòpica. Encara no entenc massa aquesta mania amb la puresa que va amarar el discurs catòlic durant tant de temps -i encara dura-.

Els anys van passar i la història es va abaltir. Hi havia obert un procés de beatificació, que va quedar aturat. Però resulta que, en el present, amb la represa conservadora que ens amenaça, s’ha reobert el procés, amb una certa polèmica per la zona de Vic. Fins i tot en un modest setmanari comarcal s’ha censurat la versió dels fets que intentava donar, per capítols, una grafòloga, Mercedes Cruces, qui s’ha vist obligada a no parlar més del cas per no enterbolir el procés reobert. Tot plegat, amb una certa discreció, o desinterès, per part dels grans mitjans, que, quan cal, censuren la censura, però que quan no cal, muts i a la gàbia. La revista Interviú fa anys, va dedicar un article als fets, amb el títol ‘Crímenes que santifican’. Tot plegat és prou surrealista, sobretot si pensem en què podia saber una nena de dotze anys, en aquell medi rural, aleshores, de la vida i del sexe. La seva reacció devia ser, sobretot, de por, davant d’un atac imprevist, en tot cas. A més, no va morir de seguida, la pobra nena, va estar uns dies a l’hospital, i va traspassar el dia de Nadal, una dada més per a la mitologia religiosa.

De vegades hi ha qui no s’explica reaccions com ara l’èxit, encara relatiu, de personatges com aquest senyor Anglada, per la zona de Vic i altres. Ens prenem en broma aquestes coses, però és que a Hitler també se'l prenien en broma, al principi. Jo crec que, tot plegat, té una relació poc estudiada, relacionada amb el fet que els partits convencionals deceben a la gent per la seva inoperància en qüestions quotidianes i viuen molt lluny, els líders democràtics, de la realitat popular. Aquí encara no tenim un Giordanobruno Guerri que ens faci una lectura diferent i una mica objectiva d’aquestes petites històries catalanes, tan oblidades, quan cal donar una imatge guai del que som, serem i hem estat.

16 comentaris:

ddriver ha dit...

Ho de que amb Franco viviem millor...aixo nomes has de veure i sentir els personatges que ho diuen,d aquets sempre n ha de haber hi.
Crec que les coses imposades mai son bones i com a minim cada poble te el dret de decidir per ell mateix el que vol ser,amb qui vol anar....i no que l hi diguin tu aqui,que s em acava el xollo.
Els paisos de la mida de Catalunya,a Europa son els que viuen millor.Suissa,Suecia(mes gran pero amb 7 millions d habitans)Austria,Holanda(igual pero amb 16millions d hab)...
Estariem molt millor segur,ningu ens diria si podem o no aprobar l estatut que volem(increible que tinguem que demana permis alla,no es el nostre?),decidiriam nosaltres les nostres coses i no sense por de que diran al regne...

Júlia ha dit...

Ddriver, respecto la teva opinió que, com veus, no comparteixo massa. Crec que hi ha una Espanya millor i possible, estila al somni republicà, encara, la veritat. Suïssa viu, molt bé, sí, de les aportacions corruptes dels dictadors de tot arreu, per cert. Això de 'contra Franco' de fet, és en clau irònica, i no fa referència, crec, a la vida quotidiana, sinó a l'entesa entre polítics, que, en temps de transició i pretransició estaven, aparentment, més units. Sobre Suècia, té una història molt diferent. En tot cas, crec que la independència, si algun dia es planteja seriosament, ha d'esdevenir-se pacíficament i de mutu acord i quedant 'amics per sempre'. Però tot plegat, ara per ara, es fer volar colomets. Quan parlem del que la gent 'vol' parlem, en realitat, del que volem cadascú de nosaltres. Creus seriosament que hi ha una majoria, avui, que vol la independència? I a quin preu? Tot és possible, és clar, però... per acabar com els petits països independents que escriuen i canten en anglès, al capdavall??? Hi ha més cera de la que crema, en tot plegat.

Júlia ha dit...

Sobre la imposició, tot ens ve imposat, la família que ens trobem al néixer, el lloc on naixem, poques coses triem, seriosament. O és que jo puc triar, alegrement, ser sueca, per exemple???

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ostres, m'has fet recordar les pàgines viscudes, que era una revisteta blava i blanca on hi explicaven aquestes coses, la Goretti, era el top ten de les màrtirs. I no fa pas tan de temps de tot aixó, o si?
Quan a l'Anglada, res a veure amb en Hitler, no es ell el perill, però algú que pugues sortir de les seves caracteristiques podria arribar a ser-ho. Aqui el tema del racisme no ha fet més que començar, si algú l'atia predrem mal, i no cal gaire per que escalti, ja hi és, t'ho dic jo que volto amunt i avall i escolto la gent.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, Deu nos en guard d'un personatge veritablement 'carismàtic' amb idees racistes-racistes.

La Goretti, en determinats ambients i països diversos gaudeix de bona 'salut' espiritual, encara.

Gregorio Luri ha dit...

Jo que vivia a pagès al si d'una família humil, vaig trigar molt en entendre que volia dir exactament allò de "pecados de la carne". I fins i tot ara em costa pronunciar aquestes dues paraules sense pensar en un bistec inmens.

Júlia ha dit...

Efectivament, Gregorio, jo amb allò de 'los enemigos del alma, mundo, demonio y carne', també identificava la carn amb bistecs, i suposava que era per allò dels divendres de Quaresma, que no se'n podia menjar.

Luis Rivera ha dit...

Dues opinios:

Julia, al parlar-hi de solució, hom es demana per el problema en singular que la requereix. Escric en singular perque sospito de moltes questions que a la fí, son el problema cercant solució.

I sobre el pecats de la carn i la santitat, recordo el cas, i el de María Goretti. i els eixemples de nens i nenes que ens posaban els capellan d'aquella absurda escolaritat. Jo, alumne salesiá per poc temps, sentía parlar de Domingo Sabio y de Luis Gonzaga i no sentía cap simpatía per cap dels dos.

Naturalment la violació de nenes a casa pels pares, l'acos familiar, no existían encara i l'esglesia, que s'hi trobaba tan bé a la rodalía rural, cercaba santetes per aprofundir la profonditat de les comarques.

Si hom ha de tenir una actitut enrabietada, penso jo, es per aquella esglesia que aprofitá el seu poder de "complice". Recordes, Julia, al "padre Venancio Marcos" i el seu sermó de les Set Paraules, el divendres sant, a travers de la radio?

I per cert que el bandolerisme a Catalunya era endémic. Llegiu en Cervantes la presencia de Roque Guinard, nyerro y bandoler, a la comarca manresana. Parlem del XVI.

ddriver ha dit...

EVIDENTMENT L INDEPENDENCIA HA DE VINDRE DE MANERA PACIFICA PERO MAI DE MUTUU ACORD.sOM NOSALTRES QUE EM DE DECIDIR EL QUE VOLEM I NO ELLS

ddriver ha dit...

I una republica espanyola?un estat federal?per?
jo quan estic amb algu i no em volen marxo..
Abans faria jo una federacio amb occitania,rosello i andorra que amb els altres que ens odien

Júlia ha dit...

Bona nit, Luis,
Doncs sí, per a buscar la solució cal formular bé el problema, que de vegades adaptem a la solució que volem.

Ai, en Venancio Marcos!!! No sóc anticlerical 'per sistema', però quan recordo segons què, i considerant que, a més, està tenyit de la nostàlgia enganyosa de la infantesa i la joventut, encara m'enfado.

Júlia ha dit...

Ddriver, em temo que aquests 'altres' són també molt diversos, com els mateixos catalans. Amb França, vols dir? Allà encara se n'ha perdut més la petja, del català...

Luis Rivera ha dit...

ddriver: en aquests temes no m'agrade gaire entrar peró, jo, que visc tot just al centre de la península fa molts anys et puc assegurar una cosa: d'odi, res de res. Problemes polítics, maneres diverses de veure les coses, complexitat d'un problema no resolt, el que vulguis, pero no pas odi. Gens. L'odi no es pas una variable política.

Júlia ha dit...

Estic d'acord amb Luis, conec molta gent de l'estat espanyol que no ens té cap mena d'odi, i també molts catalans que no odiem ningú, sigui d'on sigui. Que alguns polítics de colors diversos llencin benzina al foc no ens ha de fer perdre la perspectiva.

Anònim ha dit...

A veure, no té sentit parlar de demanar la independència, la independència no es demana, es pren, s'executa...., pot haver-hi arbitres, jutges, sempre es aixi, perque hi han interessos contraposats, i lo trist es que les forces no són anivellades.
Tot lo altre si es fer volar coloms.
està molt bé la tolerància la diversitat i la complexitat dels pensaments , perspectives i maneres de veure les coses, pero hem de ser coherents en el pensament.
Pensar que es pot aconseguir quelcom que permeti autodeterminar-se a catalunya a partir d'un pacte de mutu acord, es una fantasia i una utopia que per si sola es saboteja. Que es Espanya ? que simbolitza Espanya? En que es fonamenta? com s'ha format?
una mica de repas a la historia no pot fer més que descobrir que el fet català i la catalanitat provoquen rebuig i incomprensió, i això ven (Boadella,Cope, Losantos...tots es forren amb això), Catalunya en si en canvi, no , moltes vegades sen parla be, de la cultrura, la llengua..... la modernitat......noseque.....i curiosament sempre que aixo passa es PER PUTO INTERES, es perquè es parteix de la base d'altra banda obvia, de la espanyolitat de la barna olimpica o l'AVE amb Madrid per exemple, i MAI, però MAI és prioritat, per molt que representem tot i la desinversió flagarant històrica el 20 % del PIB espanyol.
Sempre que es fa algo en 'favor de catalunta des de fora, des de l'estat espanyol es per interes , per rèdit de vots per exemple.(cultura del psoe, del xantatge )
Encara no ha arribat el dia en que Espanya altruisticament hagi estimat els catalans i el que perdura es aquella frase profunda del Santiago bernabeu ressaltant que catalunya es preciosa i l'unic problema que té son els catalans, o sigui, Catalunya si, sempre i quant sigui espanyola.mai renunciaran a catalunya pero sio els catalans n'emigren....quin descans!!!! si aquest concepte no t'entra al cap es que encara no coneixes la Espanya real, la qui maneja 'el cotarro'.
Molt bé, doncs llavors no siguem rucs, sentimnos tots espanyols, com els altres, i problema resolt.
Doncs no, si vols júlia continua somniant, però no em cal passar per aquest estadi a mi (ja el passen prous) per saber que això no seria suficient, i saps perque perque ells mai renunciaran a lo seu i ala seva manera de ser i entendre. això si sempre podras comprendre'ls, matisar, ser tolerant, confiar, agenollarte, besarloshi els peus quan et considren (com un espanyol més, oooohhhh! gràcies....per considerar-me, encara que sé que mai em reconeixereu com lo que sóc, o sigui català, si no és desde la negació de mi amb nom d'Espanya, la superioritat de poder, recursos,llengua, capacitats...., com amb les seleccions per exemple))
Si, ens podran reconèixer amb autocomplaença que som els romantics ilusos,
I prou, fins aqui arriba la suposada Espanya d'esquerres, la que ens enten, que curiosament sempre callen quan més ho necessitem, o sigui quan al pais basc no tiren bombes o no fan plans ibarretxes i omplen els diaris tergiversan envers catalunya i justificant el seu estatus quo expiant-ne les culpes. la seva politica envers les meves raons sempre serà la de 'ni hablar' o esto es así, y punto' o 'la constitucion de todos y la soberania nacional inalienable por la gracia de Dios'
No revelarse contra això i buscar agulles al paller es tolerarho tàcitament
també es veritat que moltes vegades des d'Espanya(permeteu la llicencia de considerarlos uns altres)

Tot això no vol dir ni que pregoni el victimisme, ni que tots (ells )siguin iguals, això no es un argument vàlid i seria malentendre el que he volgut expresar
Però aixpo de dir es que ni ha que ens entenen, es com absurd , es com dir hi ha catalans imbècils, intolerants , ignorants. Qui dubta que torts som persones?
Això si, voldria acabar dient que aquesta autocomplaençá espanyola respecte la realitat, la nació catalana en veureho com romantic i legitim, talment com ha fet Zapatero, i reconeixent que es lo màxim que pot donar espanya respecte la diferència. És un sentiment com el que em provoca haver llegit els teus arguments , amb la diferència que no em provoca autocomplaença, però si coincideixo amb ells en considerar-ho utopic en el sentit pejoratiu de la paraula.
Que vol dir això de que la història de suecia es molt diferent i parlar de 'amigos para siempre amb Castella (diguem-ho clar)Suecia es amiga dels veins, el suec es oficial a Finlandia i a Noruega, encara que li parlin 4 gats, llavors o son diferents els veins o som diferents nosaltres als suecs, vaje no vull fer-me un embolic, que ja hi és, pero aquesta capacitat per entendre les situacuions socio politiques de fora i nomes considsera la nostra peculiaritat en negatiu es deseperant

Vinga, passiu bé. I ja n'hi ha prou de parar la galta tot esperant la patacada, més que res perque ja hi han prou galtes marcades o que ja no hi són, ahir avui i demà.
OPCIÖ 1: buscar el culpable
OPCIÓ 2: deixar de parar la galta

continuarà...

Júlia ha dit...

Roi, respecto els teus arguments, però, com pots deduir pels meus, no els comparteixo.