Ressons de la Catalunya profunda

Hi ha qui creu, fins i tot de bona fe, que Catalunya és diferent, perquè fa una lectura de la nostra història molt parcial i condicionada pels seus propis desitjos. Fa uns dies vaig sentir algú comentar que ‘l’única solució és la independència’. Jo, que sóc una escèptica, i cada dia més, crec que, malgrat que la independència catalana pogués resultar molt emocionant, des d’un punt de vista èpic, acabaríem encunyant –i parafrasejo, crec que Vázquez Montalban- allò de ‘contra Franco vivíem millor, però canviant ‘Franco’ per ‘Espanya’. Només cal veure les actuacions dels poders polítics nostrats per esbrinar per on podrien anar els trets.

Hi ha una Catalunya profunda, desconeguda per a tots aquells que viuen immersos en el tòpic i el cofoisme. Una Catalunya d’arrels carlines, per on, fa anys, campaven els bandolers, i els soldats desvagats. Només cal llegir llibres com La punyalada, Laura a la ciutat dels sants, Camins de nit, i altres, per copsar una realitat que sovint no resulta massa agradable. Fa uns dies, a Saragatona esmentàvem Bosch de la Trinxeria. Aquest autor, a Memòries d’un excursionista, explica un segrest del qual va ser objecte, cosa habitual aleshores, i que tenia l’objectiu de recollir diners per a la causa carlina. Sense cap causa patriòtica pel mig, també eren habituals els segrestos i assassinats, durant una època, a casa nostra, amb l’enviament d’orelles i altres bocins a la família. I no hi havia immigració, ep. Personatges tan arrauxats i impresentables com Savalls esquitxen els nostres somnis d'immortalitat i les biografies i estudis històrics seriosos no perdonen ningú. Per això els poders de cada moment tenen tant d'interès en monopolitzar el traspàs d'informació, encara que aquesta informació ja hagi, aparentment, caducat.

M’ha vingut a la memòria tot plegat perquè, des de la profunditat de la història del passat recent, m’arriben de tant en tant dades sobre un esdeveniment que va tenir, en l’època de la meva infantesa, molt de ressò. Vam viure molts anys, sobretot les noies, a les escoles, amb l’exemple moral de Maria Goretti, tremenda història italiana que va trobar el seu historiador desacomplexat en un interessant autor italià, Giordanobruno Guerri. Aquest autor va escriure, a principi dels vuitanta el llibre ‘Pobre santa, pobre asesino’, publicat a Mondadori, sobre la mort de Maria Goretti i sobre com s’havia manipulat barroerament, per interès d’una ordre religiosa que volia estimular el turisme espiritual a la zona. Aquest llibre, interessantíssim, me'l vaig ensopegar, en la seva versió en castellà, per casualitat, i em va impressionar força. A Itàlia va provocar reaccions irades de l'església oficial, que van titllar Guerri d'instrument del dimoni. Les Gorettis es van multiplicar a tot el món catòlic, perquè, malauradament, la violència sexual envers les dones i les nenes és una constant a tot arreu i només cal fer-ne una lectura interessada en clau religiosa per tenir la santa a punt. A casa nostra, a principis dels cinquanta, en el poble d’Horta d’Avinyó, hi va haver el dramàtic cas de Josefina Vilaseca, amb un ressò mediàtic immens. El cas va embadocar poetes catalans, que li van dedicar poemes, com ara Bosch i Jover, i periodistes com Soler Serrano i altres. Sobre Goretti, la vinguda a Barcelona de la seva mare va desvetllar, també, una gran expectació popular i mediàtica.

Per la meva escola i per altres passava, de tant en tant, un capellà pintoresc, el pare Lladó, predicador out side, que es va convertir en portantveu i propagandista del tema. El fet era que, com que no t’explicaven res de la realitat del sexe, no enteníem la lluita per la puresa d’aquestes nenes i adolescents. Personalment, jo creia que els assassins volien ‘tocar-les’. M’he trobat persones, durant la meva vida, que recordaven molt bé aquells fets, sobretot dones que eren, aleshores, nenes. Una antiga companya de feina, una mica més gran que jo, era d’acció catòlica, a Manresa, i les van fer anar a vetllar la difunta i acompanyar el seguici, cosa que la va afectar força. A Manresa es van fer uns actes religiosos extraordinàriament lluïts. Una altra amiga recordava que, per casualitat, els seus avis treballaven prop de la finca on es va esdevenir l'atac, i que l’àvia guardava molts retalls de diaris i revistes sobre el tema i donava dels fets una versió una mica diferent. Una altra persona em va explicar que, capellans coneguts, més racionals, havien intentat aturar el tema, ja en aquells anys, manifestant que ‘amb una Goretti ja n’hi havia prou’. L’atacant era, segons la versió oficial, un mosso jove del mas, on la nena, amb dotze anys, feia serveis domèstics. El fet és que, a moltes nenes d'aleshores, tot plegat ens va marcar, com es diu de forma tòpica. Encara no entenc massa aquesta mania amb la puresa que va amarar el discurs catòlic durant tant de temps -i encara dura-.

Els anys van passar i la història es va abaltir. Hi havia obert un procés de beatificació, que va quedar aturat. Però resulta que, en el present, amb la represa conservadora que ens amenaça, s’ha reobert el procés, amb una certa polèmica per la zona de Vic. Fins i tot en un modest setmanari comarcal s’ha censurat la versió dels fets que intentava donar, per capítols, una grafòloga, Mercedes Cruces, qui s’ha vist obligada a no parlar més del cas per no enterbolir el procés reobert. Tot plegat, amb una certa discreció, o desinterès, per part dels grans mitjans, que, quan cal, censuren la censura, però que quan no cal, muts i a la gàbia. La revista Interviú fa anys, va dedicar un article als fets, amb el títol ‘Crímenes que santifican’. Tot plegat és prou surrealista, sobretot si pensem en què podia saber una nena de dotze anys, en aquell medi rural, aleshores, de la vida i del sexe. La seva reacció devia ser, sobretot, de por, davant d’un atac imprevist, en tot cas. A més, no va morir de seguida, la pobra nena, va estar uns dies a l’hospital, i va traspassar el dia de Nadal, una dada més per a la mitologia religiosa.

De vegades hi ha qui no s’explica reaccions com ara l’èxit, encara relatiu, de personatges com aquest senyor Anglada, per la zona de Vic i altres. Ens prenem en broma aquestes coses, però és que a Hitler també se'l prenien en broma, al principi. Jo crec que, tot plegat, té una relació poc estudiada, relacionada amb el fet que els partits convencionals deceben a la gent per la seva inoperància en qüestions quotidianes i viuen molt lluny, els líders democràtics, de la realitat popular. Aquí encara no tenim un Giordanobruno Guerri que ens faci una lectura diferent i una mica objectiva d’aquestes petites històries catalanes, tan oblidades, quan cal donar una imatge guai del que som, serem i hem estat.