Revetlles i records

Hi ha encara molta màgia en la nit de Sant Joan, la més curta de l’any, segons diuen, encara que avui ens demostrin que no és sempre, de fet, la més breu. Hi ha constants que perduren, amb variants: els espetecs dels petards, els colors dels focs artificials, la il·lusió dels més joves per sortir de festa, l’esperança dels solitaris en trobar algun amor inesperat aquesta nit... Quan encara anava a escola i tot es feia en castellà, vaig escriure una mena de romanços d'inspiració lorquiana, molt dolents, sobre la nit de Sant Joan i uns amors malmesos. No sé on deuen parar, però me n'ha quedat al cap algun fragment:

En la calle hay un rescoldo/ de cenizas, en el suelo/ la noche de San Juan huye/ humo del nocturno fuego...

Fa molts anys, quan érem encara més irresponsables i a cada cantonada del barri s’encenien immenses fogueres, recordo la tristesa que em produïa, pel matí de Sant Joan, contemplar aquells redols de cendres, ja a punt de finar, i l’asfalt recremat del carrer, que calia refer després. El silenci estrany, després de l’esclat de les revetlles, la visió d’alguna persona que havia begut massa, tot plegat estenia damunt d'aquells matins una tèrbola boira de desencant.

En canvi, el dia abans, des del balcó –el carrer era dels nens i, com avui, dels més esventats i humils- observava amb admiració l’art de la construcció de la foguera, amb un cercle de pedres i sorra i l’amuntegament acurat de tota mena de mobles i rampoines, recollides de forma esforçada pujant i baixant escales sense ascensor, amb una estranya joia estiuenca al cor. Els coets acolorits, que s’enlairen de pressa, sense poder tocar el cel, i s’obren com un arbre de petits estels, per caure de forma definitiva ben aviat, són com una mena de metàfora vital, de fet.

Quan tenia, si fa no fa, tretze o catorze anys i encara no ens deixaven anar a revetlles nocturnes, en vam fer una a la tarda, una vegada, a casa d’una noia que tenia un petit jardinet tocant a Montjuïc. Recordo que, al vespre, en acabar la nostra celebració crepuscular, baixàvem pels carrers del Poble-sec, fent gresca, una colleta d’adolescents, i un amic de la infantesa que ja no vivia al meu carrer, però que venia sovint a veure l’àvia, a la meva escala, va agafar una gorra vella de tramviaire, del cim d’un castell de coses inútils a punt de ser cremades i se la va posar al cap, eufòric i optimista.

Quan va arribar a casa de l’àvia li van fer rentar el cap unes quantes vegades i fins i tot li van fregar amb esperit de vi, doncs, ves a saber què hi podia haver, a la gorra. Després vam pujar al terrat, uns quants veïns, a veure els focs artificials i a encendre bengales i tirar piules. Des del nostre terrat contemplàvem amb enveja terrats i patis amb nois i noies més grans, a qui ja deixaven fer ballarugues de veritat, i que es movien agafats romànticament sota els fanalets de paper, al ritme de cançons de moda d’aleshores, d’aquelles que el tebeo Claro de Luna convertia en històries de ficció.

Aquest amic, Miquel, havia estat malalt de petit i de vegades l’anàvem a veure, quan tenia vuit o nou anys, a una cambra que feia olor d’eucaliptus, on jeia envoltat de tebeos. Aquelles visites, que recordo de forma imprecisa, eren semblants a les que descriu Marsé a El embrujo de Shangai, quan van a visitar aquella noia enigmàtica, malalta del pit. En aquesta novel·la, l’escriptor transcriu, a l’inici del llibre, un fragment molt bell de García Montero (Luna en el sur):

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sinó con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

La nostàlgia del futur i una lleialtat antiga em fan recordar sempre aquest amic, quan arriba la revetlla, perquè es va casar molt jove i enamorat, va tenir tres fills, i va morir amb trenta i pocs anys, de càncer, potser recuperant de forma estranya els mals de la infantesa, que durant l’adolescència semblaven haver-lo deixat viure amb una plenitud saludable. Els seus pares havien estat també amics de joventut dels meus, per veïnatge. A casa de la seva àvia baixaven molts veïns de l’escala, durant la guerra, quan bombardejaven, perquè deien, ai, que si no volies anar al refugi t’apleguessis al primer pis, que tenia més consistència arquitectònica. Allà es reunia doncs, en aquella època, una colleta d’adolescents, -la meva mare, la seva, el seu pare, una tieta que va morir molt jove i altres-, i fins i tot reien i ballaven cançons de moda, mentre la tragèdia esmicolava habitatges ben propers. De vegades, al cap dels anys, els havia escoltat comentar, rient, la gran inconsciència que tenien aleshores, del perill. No hi ha rialla més esbojarrada que la de l’adolescència, afortunadament per a l’espècie humana.

Els pares del meu amic ja són morts. La meva mare està molt malament, hospitalitzada, i en alguna ocasió, malgrat tenir el cap prou clar, no recorda que aquests antics amics han mort i em diu que els telefoni, a veure què fan. Li dic que sí, que ho faré. Un dels fills del meu amic, que no em coneix de res, de vegades surt per televisió, és comediant, humorista, encara poc conegut, i s’assembla molt al seu pare. Ai, quan tot merodeaba por delante i el futur era on havia d’estar...