Cançó popular i història alternativa

Vam ser molts els qui vam créixer amb el so festiu dels discos sol·licitats. A mi, que, com he explicat moltes vegades, em fascinen les cançons que expliquen històries, la cobla andalusa sempre m’ha agradat molt i molt, unes més que altres, és clar, i també els tangos. A casa meva, que eren catalans de generacions, hi havia força afició a entonar cobles, fins al punt que he arribat a pensar que en alguna reencarnació anterior devíem haver estat andalusos. La veritat és que moltes d’aquelles cançons comptaven amb unes lletres excel·lents, i entre els seus autors s’esmentava sovint el trio Quintero, León y Quiroga. Rafael de León va ser un interessant aristòcrata amb gran afició pel món de la cançó, a qui es deuen, sol o en col·laboració amb altres, gran nombre de lletres d’aquelles que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Hi ha algunes cançons monàrquiques, que evoquen personatges històrics. Fa poc parlava d’Aurora Bautista fent de Juana la Loca. Aquest personatge ha fet vessar molta tinta, i em sembla que encara en farà vessar molta més. Fins i tot en català, Guillem Viladot li va dedicar una novel·la, Joana, i en algunes propagandes editorials es deia, de forma errònia, que l’autor l’havia tret de la foscor de la història. Però el fet és que Joana de Castella sempre ha tingut comentaristes, estudiosos, poetes, biògrafs, burxant en la seva dramàtica vida. Fa uns quants anys, uns antics alumnes meus de primària, em van ensenyar un treball que els havien encarregat a l’institut, sobre aquesta reina i el seu estat mental, a partir de textos originals. Ells havien arribat a la conclusió, -suposo que era la que volia el professor-, que no era boja, encara que jo penso que sí, però que la seva malaltia presentava intermitències importants i que el tracte que se li va donar, surant entre les ambicions de tanta gent, va agreujar el seu estat. Malgrat tot, de forma estranya, va arribar a viure molts anys, cosa que mostra com hi ha factors genètics que se’ns escapen i se’ns escaparan. Vallejo Nájera va estudiar al cas també a l’interessant llibre Locos egregios.

Jo recordo, a més de la pel·lícula antiga –la moderna no em va fer ni fu i fa i l’he oblidat aviat, la veritat- una inoblidable cançó sobre el tema. La cantava a casa la meva mare, de vegades, i la vaig sentir de molt petita, cantada per un professional, quan al cinema Amèrica feien, encara, varietats al final de les pel·lícules (copio la versió d'internet, jo la conec amb algunes variants, o sigui que no sé si aquesta és 'la bona'):

De Isabel tuvo la sangre poderosa,

el sentir de su buen padre Don Fernando.

La belleza de Granada dio a sus ojos,

el talismán de un corazón enamorado.

Burgos clama por su reina, Valladolid le da un palio,

y un mesón que hay en Tudela, acecha al enamorado.

A los pies del rey hermoso, sin descanso noche y día,

la nobleza de Castilla, por su reina le pedía.

Celos de la mar y el viento, qué tormento.

Celos de la mar y el aire,

Doña Juana está dormida, dormida, que no la despierte nadie.

Reina Juana, por qué lloras, si tu pena es la mejor,

porque no fue mal de amores, que fue locura de amor.

Encerrada entre paredes de un castillo,

la locura de su amor se le desboca,

y los altos torreones de la Alhambra,s

suspirando rezan por su Reina loca.

Burgos llora su locura, Valladolid se lamenta,

Tordesillas la recoge, ya de celos medio muerta.

En Granada don Felipe, sueño de amor reposa,

y Castilla vive presa, la locura de su esposa.

La lletra d’aquesta canço és de Guerrero, amb música de Reyes y Algarra, y com se sap, la va popularitzar Antonio Amaya, que triomfava sempre que actuava a Catalunya. Aquestes dades les he trobat en una web molt interessant sobre cobla. La cobla va tenir la sort, com l’havanera castellana, de comptar amb personatges immensos, com Carlos Cano, que en van fer una relectura moderna y la van allunyar dels seus lligams amb el món gris de la postguerra, alliberant-la de la seva etiqueta franquista.

Unes altres cançons sobre reinas són el famós Romance de la Reina Mercedes, un clàssic, i també la cançó sobre Eugenia de Montijo, que pena pena. La canço incideix en l’ambició de la mare, la joventut granadina, les penes franceses, parla també de la germana, que va ser duquesa d'Alba, és instructiva, vaja. La pobra Eugenia de Montijo i el seu espòs, Napoleó III, han patit sempre un cert menyspreu. Semblen anacrònics, fins i tot. El París modern deu molt a aquest senyor, que no era gens carismàtic, i que va acabar malament, de forma relativa, doncs va poder morir, amb la seva dona, a l’exili. Curiosament, va ser el mateix poble, demanant guerra –literalment- qui el va empènyer a un fracàs previst, que Napoleó intuïa. Sento per tos dos una simpatia estranya, la veritat, irracional i poc documentada. França ha estat injusta amb aquest segon imperi, que ha volgut oblidar. La història francesa oficial és molt hàbil en fer relectures oportunes del passat, inflar mites convenients i fer emmagrir els que no toquen. Aquí, sovint, la iconoclastia ens domina, respecte a reis i reines i passats gloriosos. O bé caiem en la mitificació més tronada, que no s’aguanta per enlloc o fem relectures historiques presentistes, que obvien el passat i el seu context. Fins i tot en el camp de la sàtira no hem reeixit, encara, em temes històrics, però existeixen intents curiosos, a nivell hispànic, com allò de Juana la Loca... de vez en cuando. I coses molt més agosarades, com allò pitarresc sobre Jaume I, que pertany a la tradició estripada i de costellada més autèntica i entranyable.

Sobre la reina Mercedes, en les interessants memòries de la infanta Eulalia de Borbón, que, per cert, costen de trobar en versió íntegra, s’ofereix una visió carrinclona del romanç entre els cosins, encara que no es pot negar l’enamorament i és humà que desvetllesin simpatia. Al cap i a la fi, Sissí estava força guillada, i se l’ha mitificat i sobrevalorat fins a extrems forasenyats, també. La curiositat una mica morbosa sobre el món aristocràtic, sobre prínceps i princeses, ja no és el que era, però encara té un cert pes, com es pot copsar fullejant la premsa acolorida i tafanera d’avui. La tafaneria és immortal, ves i les desgràcies i alegries dels rics ens distreuen de la grisor quotidiana.

Als discos sol·licitats ens oferien també algunes cançons en català, poques i antigues, no massa compromeses. Eren les que cantava, sobretot, Emili Vendrell pare, amb lletres de grans poetes com Apel·les Mestres, Sagarra, Verdaguer i altres i músiques de grans autors, com Morera. L’Emigrant, La fadrina va a la font, Cançó de Taverna, Per tu ploro... La Nova Canço, al principi, es va emmirallar en la cançó francesa i va menystenir tot aquest bagatge popular i no tan popular, perquè, malgrat que les lletres i músiques de les cançons que cantava Vendrell eren d’autors importants, formaven part ja, moltes d’elles, del poble. Espinàs, en un dels seus primers discos, reivindica fins i tot l’oblit d’aquest passat: si bonic era aquell cant i bonica aquella lletra i bonic aquell passat, ja no ens plau mirar endarrera (...) oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa...

Després, tot es matisa. Ja la Nova Cançó és també vella i la novetat sempre té molt de pes, sempre es vol trencar amb el passat i fer coses originals, malgrat que tot estigui ja inventat. No tenim, per cert, en català, massa cançó monàrquica, òbviament, però n’hi va haver una que va popularitzar la cantant Glòria, El Rei Joan I de Cataluuunyaaaaa. La tornada m’agrada molt, fa: per vos, per vos la canço, i la rosa encesa... No he pogut trobar l’autor, no sé si devia ser Jaume Picas, gran personatge polifacètic, que va morir de forma prematura, i a qui deu la Trinca molts dels seus èxits. La Trinca, amb Picas, i col·laboracions com la de Guillermina Motta, va editar un disc sobre Història de Catalunya, que va ser molt popular durant anys, quan jo tenia els fills petits i que, malauradament, ara no el sento gairebé mai ni per l’escola ni per la ràdio. Aquestes cançons sobre història, reis i reines, són instructives, encara que no siguin objectives del tot, desvetllen la curiositat pel tema i creen tradició. La primera cançó del disc, una de força enganxosa, feia, parlant dels avantpassats: tot això passava abans, que fóssim catalans, i pels boscos i pels prats, trobaves quatre gats... Amb ella vaig ensenyar català i beceroles d'història a unes quantes generacions d’alumnat immigrant.

A casa nostra, l’havanera, malgrat el seu èxit de les darreres dècades, encara no ha trobat, crec, un Carlos Cano. Hi ha casos emblemàtics, com el d’Ortega Monasterio amb El meu avi, cançó que ha esdevingut popular, i que explica la història a la seva manera, també. Malgrat que es parla d’una guerra espanyola, ha esdevingut una mena d’himne de Catalunya alternatiu, per la lletra de la tornada. A més, surten els americans, que sempre tenen la culpa de tot. Hi ha cançons que ens semblen molt antigues i que són força modernes, i, a l’inrevés, cançons recuperades en noves versions, que creiem modernes i que tenen ja molts anys. Es fan esforços per compondre havaneres més actuals, però encara, en molts casos, els temes es repeteixen i sonen una mica carrinclons. La cançó de l’estil de la que cantava Vendrell, segons la meva ignorant opinió, no s’ha superat –ni s’ha intentant, tan sols-.

Mentre per la xarxa es troba molta documentació i informació sobre cobla andalusa, la cançó popular catalana, els seus intèrprets i lletristes, no compten amb grans espais, encara. Costa trobar els autors de les cançons, sobretot de les lletres, perquè en ocasions s’atribueix la lletra, i fins i tot la música, injustament, al cantant. Un home emblemàtic, immens, com Apel·les Mestres, a qui devem moltes lletres de cançons ja populars, entre les quals unes quantes d'infantils magnífiques, està poc representat a internet, molt poc. La cançó, quan esdevé popular, oblida els autors, i potser ha de ser així, és clar. Tradició i modernitat, quan saben trobar una entesa, donen a la posteritat creacions extraordinàries, i als contemporanis, moments de gaudi inoblidables.

Com deia Manuel Machado:

Hasta que el pueblo las canta,/ las coplas, coplas no son;/y cuando las canta el pueblo,/ ya nadie sabe su autor".