L'Hostal del Dolor

L’altre dia, de camí a veure la meva mare, en entrar al jardí del centre sòcio-sanitari (una altre manera nova d’anomenar el que no es vol acabar de definir amb exactitud), en veure l’estat de les persones, encara afortunades, que, en cadires de rodes i malmeses pel temps i la situació, s’aplegaven sota els grans arbres supervivents, probablement, d’algun antic jardí modernista de casal benestant, el meu germà em va recordar la coneguda entrada de Dante a l’infern, els qui entreu aquí, deixeu tota esperança.

Jo recordo també, cada dia, quan hi vaig, les novel·les i pel·lícules amb sanatoris, establiments habituals d’anys antics, on els malalts, generalment tuberculosos, intentaven refer-se. Joves malalts privilegiats, car aquelles estades no eren, aleshores, a l’abast de tothom. Recordo de forma molt emboirada, per exemple, La muntanya màgica, mentre espero, no sé si en debades, que surti una nova traducció al català dels Buddenbrook, encara que ara no compto amb la paciència esforçada de la meva joventut, per llegir sencers llibres massa llargs, dins dels quals el temps s’esmicola amb una lentitud antiga.

Una meva tieta, ja amb vuitanta anys, també, em va telefonar fa uns dies, per saber con seguia la mare, i en explicar-li jo la situació, dolenta però estable, de final imprevisible, em va comentar, sembla mentida, amb tants avenços com hi ha avui dia, oi, insinuant que potser calia fer-li alguna cosa que no li feien. Ai, quin optimisme de publicitat televisiva i revista il·lustrada ens ha fet creure que tot té solució? Res no ens garanteix una mort ràpida, una agonia còmoda, una vellesa lúcida. Tan sols l’atzar té al seu abast el nostre destí. Al centre hi ha persones molt més joves que la mare, de la meva edat, amb carreres i estudis, que han perdut el seny –com deien abans- a causa d’un atac imprevist, d’una mala jugada de la sort. No és cert que fent treballar el cervell, com diuen ara, podràs prevenir les malalties mentals degeneratives. No és veritat que amb operacions d’estètica tornaràs a tenir vint, trenta anys. No és cert que si no fumes no moriràs, ni que una dieta rica en fibra t’evitarà patiments ni que l’esport millora la vellesa. Allargar la vida, és una bona cosa? Escoltava un dia Delibes parlar sobre el tema, l’allargament de la vida sense el revifament de les il·lusions, no serveix per a res, més aviat és una càrrega per a l’afectat, reflexionava.

El periodista i escriptor Vázquez Montalbán, mort prematurament, esquitxa les seves novel·les de referències a les minves de la vellesa, amb una ironia una mica estripada, que de vegades em desplau i tot. Carvalho resta sempre molt preocupat, entre misteri i misteri, pel seu possible estat de dependència i vol assegurar-se que tinguin cura d’ell amb educació, i per això vol comptar amb uns estalvis dignes. Sempre he pensat que totes aquestes referències reflectien i conjuraven una por real de l’autor, però Montalbán va tenir sort i va morir de forma ràpida, imprevista. Perquè, encara que no es pot triar, i que el fet deixa trasbalsats parents i amics, la mort ràpida, inesperada, és una sort per a l’afectat, car no ha estat pensant durant dies, potser durant mesos, que es moria.

Quan estudiava a la Normal, ens va agafar la dèria, a una companya i a mi, de fer un treball sobre gent gran, sobre vells, i sobre les seves possibilitats d’aprenentatge. Havia caigut a les meves mans, crec que comprat als encants, un llibre interessantíssim d’Emilio Mira y López, que jo, aleshores, no sabia ni qui era, Hacia una vejez joven, on sorgien molts aspectes que, amb el temps, han esdevingut força avançats a l'època. Perquè, evidentment, no negaré pas que la vida s’ha allargat i que la situació material de la gent més gran, en la nostra societat, ha millorat molt. Vam anar a visitar la residència –aleshores en deien asil, casa de caritat- de les Hermanites, a l’Eixample, que ara ha desaparegut i de la qual es conserva una part de jardí i alguns seients de pedra, enrajolats, que em recorden aquell dia llunyà. La veritat és que volíem entrevistar avis, però el fet és que la majoria no tenien l’estat mental adient per mantenir una conversa coherent. Hi havia un matrimoni, dues persones molt interessants, que ens va presentar la monja que ens havia rebut, exiliats polítics del temps de la guerra que havien retornat no feia massa anys. L’home tremolava de forma compulsiva, no estava bé, però la dona comptava amb una admirable lucidesa i intel·ligència i vam estar parlant molta estona amb ella del país, de la guerra, de tot. Estava contenta del lloc on havia pogut anar a raure, les monges els tractaven molt bé, les habitacions per a parelles eren agradables, amb bany, reformades, però tenia por que si moria el marit no l’enviessin al sector de dones soles, menys agradable i amb menys intimitat. El fet és, però, que vam sortir d’allà amb una sensació inquietant, allò, -amb l’excepció d’aquella senyora, que ens va explicar també que hi havia ben poca gent allà dins amb qui poder parlar de forma seriosa-, era la vellesa real, la definitiva.

Espero que l’esperança, malgrat ser a les portes de l’infern dantesc, no s’acabi de perdre mai del tot. Ignorem el que pensen i senten els malalts greus, la ciència sí que té, avui, en la nostra higiènica societat civilitzada, recursos per abaltir el dolor, afortunadament. Només cal llegir les morts del passat, fins i tot les més aristocràtiques, com ara la de Felip II, de llarga i dolorosíssima agonia, per adonar-nos de la sort que tenim els qui disposem d’una medicina actual a l’abast de les nostres butxaques i de les nostres cotitzacions. Al llibre de Pons, que mencionava fa poc, l’autor fa una referència a la mort de Barnils, periodista de caràcter difícil, lúcid i directe, que, quan li quedaven vuit dies de vida i sabent que estava molt greu, li va dir que havia notat que millorava molt. S’enganyava o m’enganyava?, reflexiona Pons. No ho sabrem mai. Fins i tot les persones més amants de la veritat i la sinceritat respectem la necessitat de l’engany pietós, de l’autoengany, en casos greus. També parla Pons, per exemple, de com calia tenir preparat l’article recordatori d’un mort il·lustre, en els temps sense ordinadors ni telèfons mòbils, quan aquest personatge ja era a les previsibles acaballes, i com, per exemple, l’agonia de Sagarra es va allargar durant un mes i mig, de forma tràgica, molt dolorosa per a l'afectat, amb l’escrit esperant el moment adient.

Calders, en una ocasió, crec que ja malalt, ironitzava sobre el tema, si al menys veiéssim que se n’escapa algú, deia. La loteria, amb la seva mínima probablitat d’afavorir-nos, té, és cert, una realitat evident, toca a algú. Però la mort no deixa de tocar ningú, més tard o més d’hora. Ens en defensem intentant posar distàncies entre ella i nosaltres, amb l’esperança, relativa i descolorida, que conservem per a situacions crítiques. La meva mare no es pot moure, menja per una sonda gluco-nasal, resta moltes estones mig adormida, però de tant en tant té moments de lucidesa, rampells sobtats en els quals s’entristeix de forma dramàtica. I també altres moments en els quals sembla recuperar la quotidanitat i em demana, per exemple, que vagi al mercat i li compri un lluç ben fresc, o em recita algun antic poema de Campoamor, o taral·leja amb un fil de veu alguna cançó de la seva època. La tragicomèdia de la vida fa que ens acostumem, afortunadament, a tot. La gent que té malalts greus hospitalitzats, fills amb problemes importants, i altres situacions difícils, fa amistat amb les persones properes, en circumstàncies semblants a la seva, com m’ha passat a mi mateixa, perquè la tragèdia compartida és, malgrat tot, un consol. L’esperança es tenyeix d’humanitat, de relacions afectives, enmig de les quals podem, fins i tot, fer broma davant de la situació, riure pietosament dels estirabots dels malalts, que suren en el seu món ja tan llunyà del nostre, però que reclamen una atenció precisa, algú proper que els faci costat.

Desitgem de forma convencional i sincera la millora dels malalts recuperables. En el cas dels irrecuperables hauríem de desitjar-los, com a les parteres del passat, una horeta ben curta.