Llegenda rural

Llegenda

Quan els déus caminaven, emmurriats,
pels camins de la terra i comprovaven,
amb un posat intel·lectual i esquerp,
la perversa bondat de tots els homes,
vingueren a la llar dels rebesavis.

Demanaven almoina, maliciosos,
per poder castigar la mesquinesa
probable, dels gasius i dels garrepes.

Els meus avantpassats, que eren pobríssims,
els oferiren aigua del seu pou.
Un pou gairebé eixut, de terres ermes.

Després els van fer seure sota el porxo,
els donaren ametlles, avellanes,
pomes i un bri de pa sucat amb oli,
agemolits davant d'aquell honor
exòtic, totalment inesperat.

Afalagats de la rebuda, els déus
beneïren la llar dels rebesavis.
I feren grans promeses de ventura
per l'esdevenidor. Però, ineficaços,
tot plegat va quedar en foc d'encenalls.

Des d’aleshores que no hi confien massa,
a la meva família, en déus ni herois,
ni tan sols en algú que no pertanyi
al reducte petit del propi clan.

Diuen que som sorruts, tancats, hermètics,
primitius i maldestres, asocials...

El fet és que volem que ens deixin viure
a la vora del pou, sempre amb poca aigua,
però al fons del qual, en nits sense boirina,
es pot seguir la via dels estels.

I que no ens posin altra volta a prova
perquè sabem que sempre serem pobres
i vet aquí que ens hi hem acostumat.

Potser ara no els daríem ni una poma
i encalçaríem el seu pas benèvol
amb la fona, i un bon parell de rocs.

Ens hem tornat, a més, irreverents,
cínics i destructors. Són els nous temps
lúcids i fràgils, racionals i estèrils,
però que ens permeten, al menys de moment,
pensar dels déus allò que més ens plagui,
i no creure en miracles ni promeses.

(Indrets i camins. Edicions joescric.com)