Bergman i la maduixera metafísica

Em sap greu perquè entre parlar de malalties, de mort i de difunts, pot semblar que aquest blog va per un camí una mica ombrívol i la veritat és que no és pas així. Però no em puc estar de comentar el traspàs de Bergman, no tant pel que aquest director representa sinó per la seva relació amb la meva pròpia història. Bergman és, també, la meva joventut i l’inici d’un gaudi diferent del cinema que, en els programes dobles de barri, havia embolcallat moltes bones estones de lleure infantil. Bergman és, per a mi, l'inici del cinema més intel·lectual i profund, metafísic, a vegades, fins i tot, excessivament ambiciós i discursiu, però que mostra, també, la complexitat humana des d'una perspectiva adulta i seriosa, que no bandeja, però, un cert goig de viure.

Recordo que quan van projectar-se les primeres pel·lícules del director, a casa nostra, jo encara era massa jove per tal que em deixessin entrar a veure-les. Nois i noies una mica més grans que jo ens comentaven, per exemple, mig en secret, les violentes escenes de El manantial de la doncella, i l’afany morbós, potenciat per la repressió sexual de l’època, contribuïa a abaltir el missatge i la poesia immensa d’aquesta pel·lícula, que encara trasbalsa, i molt, quan es torna a contemplar.

Les pel·lícules més críptiques del director, com ara Persona, potenciaven llargues i, suposadament, aprofundides converses juvenils sobre la simbologia de les imatges, el contingut, el significat, les intencions del director. A la llarga, personalment, em quedo amb les més intel·ligibles, sobretot amb Fresas salvajes (cito en castellà perquè és com vaig conèixer aquests títols i ara se’m fa una mica estrany canviar-los). Precisament un dia d’aquests em vaig despertar a la nit i vaig engegar la televisió perquè no podia dormir, suposo que a causa de la calor, per ensopegar-me amb aquesta meravella que és Fanny i Alexander. Recordo que em van colpir unes paraules de l’àvia dels nens, que comenta, més o menys, l’important que és la infantesa i, al capdavall, la vellesa. I al mig tot allò que tan important semblava I que tanta poca importància té, explica, la dona, més o menys, al fantasma del seu fill difunt.

Bergman és tota una època, gairebé tot un segle. Tot un món de cineclubs, i art i assaig, i estranys sentiments, agombolats de forma lenta, a la sueca, podríem dir, a un ritme que ens colpeix perquè resulta una mica allunyat del nostre temperament mediterrani. En un comentari una mica irònic, a un diari, avui, llegia, sobre el director, més o menys: si hagués vingut més a estiuejar més sovint per les nostres platges potser hauria alleugerit els seus treballs amb una mica més de color i alegria vital. Qui sap, però tampoc és cert que les seves pel·lícules estiguin mancades d'alegria, encara que sigui una alegria molt personal. Les pel·lícules de Bergman són plenes d’actors impressionants, alguns han fet carrera lluny del seu país, d’altres no, però tots són excel·lents. Ell mateix no va fer tan sols cinema, va escriure molt, va fer moltes coses, va estimar moltes dones i ha tingut una vida llarga i plena d’experiències i una bona fillada. Recordo quan es cercava un socialisme a la sueca, quan aquell país motivava llibres com ara Suecia, infierno y paraíso, quan les sueques eren el somni eròtic i el mite sexual dels espanyols reprimits i tòpics, en el context d'aquell cinema hispànic caspós, que ara em sembla sociològic, testimonial, entranyable i, fins i tot, distret. Elles eren altes, rosses, boniques, alliberades. Ells eren també rossos, atlètics, liberals i ajudaven a la llar, sense complexos. Oh, deia l’enveja pàtria, ho tenen tot, però no són feliços, se suïciden molt. Coses així, bajanades, perquè amb aquesta mena d'opinions conformàvem les nostres mancances.

Les pel·lícules de Bergman, la majoria, encara que és molt millor sempre veure-les en els cinemes convencionals, suporten bé el pas a la televisió, on les podem gaudir altra vegada amb una certa facilitat. Ell mateix no va menystenir pas aquest mitjà i hi va treballar sovint. No fa molt de temps vaig veure Saraband, que em va agradar, encara que no pas tant com aquelles escenes d’un matrimoni més antigues, de les quals fins i tot em vaig comprar el guió que havia fet Bergman per a la versió televisiva, molt més llarga. Vaig anar també a veure aquesta pel·lícula, no fa massa, a aquesta benedicció cinèfila que són els Melies, amb la meva filla, que no l’havia vista i a qui va agradar molt, per cert. Vuitanta-nou anys i tot aquest bagatge, qui no firmaria un contracte semblant amb lla mort, encara que hagués de fer alguna trampa a la partida d'escacs?

M'assabento ara mateix de la mort d'un altre dels grans directors de la 'meva' època, que també va provocar debats de cine fòrum i elucubracions sobre temes com ara la incomunicació, Antonioni, no massa recordat a casa nostra en aquests darrers anys. La realitat té casualitats estranyes, certament.